Nagel, Klaus-Jürgen

Revistes Catalanes amb Accés Obert

140
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Febrer 2011 5
KLAUS-JÜRGEN NAGEL. Universitat Pompeu Fabra
COOPERATIVES VINÍCOLES, MODERNITZACIÓ I
POLÍTICA D’INTERESSOS
Introducció
La història sobre el moviment cooperatiu a Espanya ja és llar-
ga. Els pioners es van dedicar a la influència del catolicisme
(Castillo 1979) i posteriorment Garrido (1996) va alliberar
les recerques de la interpretació restrictiva que hi veia només
els «propietaris molt pobres» (Castillo). I quant a l’inter-
vencionisme estatal, Espanya no era França, encara que s’hi
inspirava. Catalunya, malgrat ser un baluard del cooperativis-
me agrari, mai no s’enquadrava bé en les recerques clàssi-
ques. Per una banda, el primer associacionisme viticultor
tenia tendències revolucionàries; per l’altra, el posterior asso-
ciacionisme d’ordre el controlaven sectors professionals i no
l’Església. Els primers estudiosos del tema a Catalunya, els
Mayayo, Fuguet, Gavaldà, Santesmases, Planes i altres, con-
trastaven aquests dos corrents. Cal dir que els autors esmen-
tats van estudiar el moviment a la Conca de Barberà i a l’Alt
Camp. I a Barberà de la Conca o Nulles, la rivalitat entre
«cooperatives de rics» i «de pobres» era evident. Però ja
l’any 1996 vaig assenyalar que la qualitat aquests estudis no
ens havia de fer oblidar que, inevitablement, no representa-
ven altres regions vitícoles. Pomés (2000) ja va criticar, en la
seva anàlisi del Sindicat de Martorell, la manca d’atenció a
les comarques del Penedès.
Va ser el desaparegut Antoni Saumell, alumne de Gavaldà,
qui es va preguntar per què no es van construir gaires cellers
cooperatius al Penedès. Basant-se en les cooperatives de
Banyeres, les Cabanyes, la Granada, Sant Llorenç, Moja i el
Vendrell, Saumell destaca que no hi havia la dualitat de
cooperatives de rics i de pobres. El que hi havia eren coope-
ratives interclassistes, avalades per l’Església, les institu-
cions oficials i els representants de l’agricultura d’ordre. Hi
dominaven els petits propietaris, però també n’hi havia de
mitjans i parcers sense terra, amb una participació dels pro-
pietaris més benestants molt desigual. Molt sovint hi havia
socis no agricultors. El principi «revolucionari» d’«un soci,
un vot» no s’usava gaire i, allà on estava present, la coope-
rativa feia excepcions en les votacions sobre assumptes eco-
nòmics. Per construir un celler, les cooperatives havien de
recórrer al capital propi de socis i no socis, per mitjà 
d’obligacions i pagarés. Sovint, també, a persones de fora de
l’agricultura i, en el pitjor dels casos, al comerç de vi. 
Tot i els estudis sobre cooperativisme a la Conca i el Camp,
com també les recerques sobre el Penedès i les aportacions
més esporàdiques sobre el Bages (Ferrer i Alòs) i, última-
ment, sobre el Priorat (Audí), queden moltes cooperatives
vinícoles importants per estudiar (Alella, Alt Empordà).
Resten per estudiar, també, la relació entre els orígens de les
cooperatives i la lluita contra les plagues (Mees i Nagel), la
importància de les cooperatives de compra (sobretot per les
cooperatives «de pobres») i els mecanismes del comerç per
aprofitar el moviment cooperativista. I falta la gran obra de
síntesi sobre el cooperativisme vitivinícola que la importàn-
cia del fenomen mereix.
Les cooperatives i la modernització 
del sector
On s’ha fet molt de progrés és en l’estudi de la relació entre
el moviment cooperatiu i la modernització del sector. Els
intents de modernització tecnològica i el moviment coopera-
tivista són reaccions a les crisis de sobreproducció que in-
crementaven les tensions polítiques i socials al camp i que
van desembocar en les lluites socials dels anys trenta.
L’excel·lent tesi de Pan-Montojo ha evidenciat els lligams
entre la política vitivinícola de l’Estat espanyol i les exigèn-
cies dels sectors més dinàmics de la vitivinicultura, que
12
14
16
1
2
5
8
11 
Estand del Sindicat Agrícola de Vila-rodona a la Fira de Mostres de
Barcelona, presentant els seus vins embotellats. Font: Arxiu
Santesmases-Rabadà.
temes-2)
6
demanaven i rebien ajut estatal per dur a terme la modernit-
zació del sector. Arnabat, Saumell i Romeu van demostrar
amb l’exemple de l’Estació Enològica de Vilafranca que la
política vinícola espanyola no era retrògrada, encara que els
resultats no eren tan rellevants com en altres països, a causa
del menor grau d’implementació de les mesures, propostes i
ajuts estatals. 
La modernització tecnològica era un element principal del
discurs dels fundadors dels cellers cooperatius catalans. Les
cooperatives, en moltes regions de Catalunya, substituïen el
rol modernitzador de propietaris individuals. En la literatura
clàssica, incloent-hi Garrido, la presumpció és que el vi dels
cellers cooperatius es ven més bé, i que comerç i cooperati-
ves són enemics «nats». Les grans catedrals del vi d’un Mar-
tinell semblen fortaleses poderoses dels productors benestants
associats. Però Saumell ens demostra que el vi dels cellers
cooperatius del Penedès no obtenia preus significativament
més alts que el vi dels cellers particulars. Explica els intents
de molts cellers d’establir vendes col·lectives per subhasta, 
i fins i tot de vendre a la menuda o exportar directament a
França, a Bèlgica o al nord d’Espanya, i el fracàs habitual 
d’aquests intents. Els sistemes de venda col·lectiva, allà on
s’havien intentat, fracassaven i, en especial en anys de crisi,
els socis mantenien o recuperaven el dret de vendre pel seu
compte; d’aquesta manera perdien un dels principals avantat-
ges de la cooperació i, amb les vendes particulars, es feien la
competència a ells mateixos. Al final, les cooperatives anaven
a darrere del comerç, buscant ofertes, i no a l’inrevés.
També cal dir que abans de la Guerra Civil hi havia molt
pocs exemples de cooperativisme de segon grau i que cap
cooperativa penedesenca no arribava a embotellar els seus
vins (cosa que sí que feien les cooperatives d’Alella o de
Vila-rodona). 
Al Penedès, la crisi fil·loxèrica havia consolidat la petita
propietat. Molts pagesos i fins i tot rabassers tenien trepitja-
dores i premses de fabricació vilafranquina, cups i tines de
ciment armat folrades de cairons vidrats, bombes mecà-
niques i petits motors de benzina. Encara hi havia menys
separació entre viticultura i vinicultura; i on n’hi havia (la
producció de cava o de vins embotellats) els capdavanters no
eren les cooperatives. A les comarques tarragonines, abans
de la fundació dels primers cellers cooperatius, la separació
Temps de verema al celler cooperatiu de l’Espluga de Francoli, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure. Font: Museu de la Vida Rural - Fons
Cooperativa de l’Espluga de Francolí. 
140
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Febrer 2011 7
entre viticultura, vinicultura i comerç ja era diferent. Comer-
ciants de Tarragona i de Reus s’encarregaven de la vinifi-
cació i avançaven els adobs i els sulfats als viticultors.
Hauríem de preguntar-nos si la dependència del comerç real-
ment minvava amb la construcció d’un celler cooperatiu.
Cases com Muller, un exportador de Tarragona, compraven
a cooperatives per disposar de matèries primeres per fer les
seves barreges comercials, sense que això posés en qüestió
el seu poder basat en les relacions amb els clients estrangers.
Pel que fa al Penedès, cal pensar si precisament la relativa
modernitat de les instal·lacions individuals, i el poc èxit en
la comercialització de les cooperatives existents, expliquen
els límits de l’extensió del moviment cooperativista. Només
amb la gran expansió cavista es va trencar la supremacia del
comerç, quan els compradors de raïm van fer desistir uns
pagesos cada vegada més vells de l’ús de les seves instal-
lacions pròpies per a la vinificació. Només llavors un nou
cooperativisme va arrelar al Penedès, amb COVIDES
(1964), d’orientació ja no local, sinó comarcal, i una gran
cooperativa de segon grau (CEVIPE, 1985).
Les cooperatives i la política d’interessos
El rol de les cooperatives en la política d’interessos espa-
nyola és un tema encara massa poc estudiat. Sabem que les
cooperatives vinícoles catalanes no depenien de l’Església.
Les cooperatives que construïen cellers, fundats moltes vega-
des per gent de l’IACSI, de la FACB, de les cambres agríco-
les, s’hi mantenien fidels, i fins i tot les més modestes com la
de Moja s’integraven a l’IACSI com a socis col·lectius. Per
contra, els vincles amb partits o ideologies són poc clars. En
la seva anàlisi detallada dels socis de la cooperativa del
Vendrell, Saumell ens presenta socis catalanistes i federalis-
tes republicans, però també n’hi havia que es presentaven
pels partits dinàstics i, durant la República, fins i tot pel Bloc
Obrer i Camperol.
Sabem que les relacions entre l’IACSI, la FACB i el re-
gionalisme de la Lliga ajudaven a rebre suport tècnic durant
l’època de la Mancomunitat. Disposem d’algunes obres
sobre l’IACSI i les seves organitzacions regionals (Nagel,
Planes), sobre la FACB (Gavaldà) i sobretot sobre els rabas-
saires, des de Balcells i Giralt passant per Colomé i Ferrer
fins arribar a Pomés. Certament, l’edició dels articles escrits
per l’important cooperativista de l’Espluga de Francolí Josep
M. Rendé, a cura d’Antoni Gavaldà, ens aporta unes fonts
d’importància cabdal per entendre l’ideari d’un cooperativis-
ta «d’ordre», militant a les associacions agraristes i política-
ment regionalista. 
Però no sabem gaire sobre el paper de les cooperatives vitivi-
nícoles en el procés de distanciament entre l’IACSI i la FACB
per una banda, i l’organització sectorial Unió de Vinyaters per
l’altra. Desgraciadament encara no disposem de cap monogra-
fia sobre la UVC. Com tampoc no sabem gaire sobre les fede-
racions agrícoles de la Conca de Barberà i de l’Alt Camp,
d’importància cabdal en la política d’interessos de les coopera-
tives, ni sobre la seva implicació en la política de partits, amb
la diferenciació del catalanisme polític a la Segona República,
en especial a Tarragona. Tenim poca informació, per exemple,
del camí que va dur la UVC a la fundació de la Unió de Sindi-
cats Agrícoles (USA). És cert que les cooperatives agafaven les
rendes de la UVC? I de quina manera actuava la USA en els
anys enterbolits de la República? Com contribuïa a la fundació
de nous cellers cooperatius, per exemple a l’Alt Empordà?
Per nostra banda, ja hem intentat contribuir amb un llibre i
alguns articles a explicar la posició cada vegada més dife-
renciada dels diferents subsectors de la vitivinicultura. Però
quines eren exactament les posicions de les cooperatives de
les diferents zones davant de qüestions com la imposició
dels alcohols, les tarifes, les declaracions de collita i, des-
prés, les denominacions d’origen, és a dir, davant de la in-
tervenció estatal en el sector? Aquest intervencionisme crei-
xia amb la dictadura de Primo de Rivera, i continuava
creixent amb la República, però sense arribar a protegir els
petits productors tan eficaçment com a França. Per exemple,
quina posició adoptaven les cooperatives quan algunes pro-
duïen primeres matèries per al gran comerç, però d’altres
podrien controlar denominacions d’origen senceres? 
Tot i els estudis cada vegada més nombrosos, moltes qües-
tions encara estan obertes.
12
14
16
1
2
5
8
11 
Celler Cooperatiu de Moja (Alt Penedès), obra de l’arquitecte Cèsar
Martinell. 1994. Font: Arxiu Santesmases-Rabadà.


Cooperatives vinícoles, modernització i política d'interessos

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert