L´ètica   com a defensa de la llibertat d´expresi

González Cabezas, Josep Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L'ètica com a defensa de la 
llibertat d'expressió 
JOSEP RAMON GONZALEZ CABEZAS 
Per què parlem avui de deontologia de la informació quan, 
des d ' una simple perspectiva històrica, gairebé es pot dir que 
amb prou feines acabem d'aconseguir e l dret a la lliure 
expressió? Per què hauríem de prestar tanta atenció a les nostres 
autoexigències ètiques quan hi ha tantes raons per emprar les 
nostres energies a defensar-nos de les amenaces exteriors a la 
lliure circulació de les idees i a afirmar el paper de la premsa 
com a consciència crítica del poder i com a instrument del debat 
social, cultural i polític? Per què, en fi, hauríem de parlar de 
deures i obligacions quan ens hem format en la lluita i la 
defensa del que considerem un dret inalienable que sembla 
rebutjar per principi la mediatització normativa i fins i tot la 
limitació intel·lectual? 
La resposta sembla senzilla, però exigeix franquesa: la 
creixent desconfiança de sectors de l'opinió envers el sistema 
mediàtico-polític i la forta incidència dels interessos econòmics 
en aquest conjunt, cada vegada més difícilment divisible, 
traslladen en gran manera la tasca de protecció i enfortiment de 9 
la llibertat de premsa al camp de l'afirmació de la seva vocació 
primitiva, com a instrument de servei a la integració social i a 
l'enriquiment cultural dels individus, és a dir, al pla dels seus 
compromisos ètics amb el públic. 
Una reflexió assossegada, autocrítica i ll iure sobre aquestes 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
10 
qüestions ens hauria de permetre rebutjar qualsevol sospita de 
paradoxa o antítesi entre drets i deu res i entendre que, a l 
contrari, la defensa de la llibertat d'expressió requereix avui, en 
efecte, la renovació i la revisió dels no stres propis 
compromisos socials, i fins i tot morals, com a professionals 
del periodisme en una societat lliure i fortament competitiva. 
Potser és en joc la naturalesa mateixa de la nostra funció social 
o, com a mínim, la nostra consideració professional, 
compromesa d'arre l amb una irrenunciab le ambició 
intel·lectual i cultural, malgrat les servituds i els estralls de la 
societat de consum. 
La doble pressió de la tecnologia i el mercat 
La llibertat de premsa s'ha consolidat al nostre pafs a cavall 
d ' un fulgurant desenvolupament dels mitjans de comunicació, 
que finalment ha culminat amb una extraordinària eclosió dels 
moderns sistemes de comunicació àudio-visual. A diferència de 
la majoria de països democràtics de tradició liberal i economia 
avançada de mercat, el doble procés de conquesta i afirmació 
de la llibertat i el pluralisme informatiu, d 'una banda, i 
d'incorpqració a la revolució tecnològica, d 'una altra, s'ha 
produït de forma simultània i, el que és més determinant, en un 
termini de temps singularment curt. El saldo positiu d'aquest 
procés és a la vista, però no hi ha dubte que també s'han 
produït uns costos no desitjats, derivats de la liberalització i 
l'enduriment progressius del mercat i de les possibilitats 
d'incidir-hi mitjançant l'ús de les noves tecnologies, capaces de 
reunir audiències massives que puguin atreure el capital 
(publicitat) necessad per afrontar els creixents costos de la 
informació i Ja comunicació en general. La mercantilització 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
dels continguts ha estat una conseqüència immediata d'aquesta 
espiral, acompanyada d'una imparable espectaculari tzació 
d'aquests continguts, a causa de les extraordinàries possibilitats 
del mitjà per e laborar un discurs susceptible de ser atès 
indiscriminadament per grans masses de públic, pràcticament 
sense limitacions de temps i d'espai. 
Pràcticament en un decenni, els diaris, la ràdio i, finalment, 
la televisió s'han estès poderosament en l'espai mediàtic i han 
adaptat les seves estructures a un entorn canviant, presidit per 
grans mutacions d'ordre econòmic, polític, social i cultural. En 
aquest espès magma, els mitjans han anat ocupant i exercint 
progressivament un paper en què el dirigisme cultural, la 
influència política i la simple resposta als mecanismes del 
consum es dilueixen i es confonen, tant des de l'oferta com des 
de la mateixa demanda. És a dir, productors i audiència formen 
part d'un vast domini comú d'estímuls de gran heterogeneïtat i 
volum, sense cap altra diferència precisa que la condició de 
subjectes agents i pacients que continua caracteritzant una part i 
l'altra, malgrat l' aparent possibilitat d'una intercomunicació 
més democràtica entre emissors i receptors gràc ies al 
desenvolupament de la tècnica. Si, sovint, ni nosaltres mateixos 
no estem segurs d'on neix, cap a on va i, per consegüent, a què 
respon i quines conseqüències origina en cada moment l' allau 
d' informació que ens arriba cada dia, què es deuen preguntar 
aquells sobre els quals cau com una pluja incessant a través de 
tots els mitjans i totes les formes? Però el que és pitjor és que 11 
l'enorme cabal de la dutxa informativa arribi a anul·lar la 
capacitat de l'audiència de fer-se preguntes sobre el que rep i 
que aquesta es limiti a no creure's res o a acceptar-ho tot per 
sistema. Com a periodistes, un públic passiu i descregut ens ha 
d'interessar encara menys que una audiència desconfiada o 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
12 
recelosa. Hem de lluitar contra totes dues coses si continuem 
tenint fe en la inteJ.ligència. 
No traïm res, doncs, si afrontem aquesta qüest ió amb 
humilitat i sense pudor i intentem donar garanties al públic de 
la fiabilitat i la solvència del que llegeix, veu i sent cada dia, 
almenys en la mesura en què raonablement podem fer-ho i 
estem disposats a comprometre'ns-hi. Naturalment, això 
requereix plantejar-nos de nou e ls requisits bàsics de la 
informació, com el rigor i la transparència, i resguardar-los dels 
paranys, ingenus o no, que ens posa el nou marc tecnològic i 
els nous elements de pressió que determinen el nostre treball. 
Del pla del dret al pla del deure 
El debat sobre la llibertat d'expressió i el dret a la 
informació, sobre e l qual ha reflexionat una bona part de 
l'agitació cultural i política durant dècades, s'ha transformat de 
sobte, en efecte, en una qüestió ètica, en la qual els vells 
mecanismes de 1' autocensura obren inevitablement com 
fantasmes atàvics. Heus ací, sens dubte, un tabú que cal salvar. 
El rellevant protagonisme de la lliure expressió entesa quasi 
com un bé absolut, a força de venerar la seva condició de dret 
fonamental i peça bàsica del sistema de llibertats, s'està 
desplaçant progressivament pel pla del deure, en el context 
d'una nova cultura cívica i democràtica en què e l capítol dels 
valors i les demandes socials ha var iat quasi de forma 
substancial. Fins ara hem sabut fer periodisme per contribuir a 
l'arribada de la democràcia i, posteriorment, per defensar-la i 
mantenir-la. Podem fer alguna cosa des del periodisme una 
altra vegada per animar-la i, si cal, millorar-la? Es pugui o no, 
el que sembla segur és que això exigeix més que mai e l 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
reforçament del vincle de confiança entre els mitjans i el públic, 
sobre el qual descansa la seva credibilitat social i, en última 
instància, el seu propi paper en la societat. 
Aquest plantejament no ens hauria d'impressionar ni resultar 
impertinent, perquè se I ' estan fent, fins i tot amb declarada 
ansietat, professionals i mitjans de països tan pròxims i amb una 
premsa tan vigorosa i democràtica corn França, el Regne Unit o 
Itàlia, on s'assisteix amb preocupació al descrèdit o la 
desnaturalització de la relació entre els mitjans de comunicació 
i el públic, que tendeix a identificar aquests mitjans com a jutge 
i part interessada d'una formidable superestructura en la qual es 
combinen importants interessos polítics i econòmics. Aquest 
fenomen és inseparable de la incipient crisi dels mecanismes de 
participació i representació tradicionals del sistema democràtic 
liberal, on la premsa ocupa un lloc singularment destacat com a 
fòrum del pluralisme i el debat. Per la seva pròpia naturalesa, 
els mitjans de comunicació difícilment podrien estar al marge 
del sisme que en els últims anys sacseja els esquemes i els vells 
valors de la societat occidental. Igual que passa en el conjunt 
d'aquesta, la mateixa opulència econòmica i tecnològ ica 
assolida pels seus sistemes de comunicació, sense oblidar la 
seva enorme influència corn a instrument de propaganda 
política, pot ser la base de la seva pròpia crisi d'identitat i de 
confiança. L'experiència de la Guerra del Golf de 199 1 
demostra que la informació pot quedar reduïda a l' absurd sota 
l'aparença d'una extraordinària malversac ió de mitjans i 13 
maneres i que, quan el temps li permet adoptar una perspectiva 
més intel-lecti va i aliena a l' impacte momentani de l'espectacle, 
el públic pot arribar a sentir desconfiança, i fins i tot indignació 
o temor, per allò pel que, en el seu moment, va sentir admiració 
o sorpresa. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
14 
El codi deontològic, primera resposta a un símptoma 
El naixement del primer codi deontològic de la professió 
periodística al nostre país, com és el cas del que ha promogut el 
Col·legi de Periodistes de Catalunya, respon sens dubte a 
aquest estat de coses enunciat anteriorment. És la primera 
resposta espontània, col· lectiva i organitzada a la demanda d'un 
cert aclariment de la posició dels mitjans de comunicació 
davant de les noves pressions del marc tecnològic i econòmic i 
de la necessitat d'una precisió del seu llenguatge en el context 
dels models i les tendències culturals en vigor, fortament 
influïts pel món de la imatge. 
En un pla més immediat, la iniciativa del codi es produeix 
com a reacció espontània d'un sector de la professió a un 
incipient procés d 'enviliment de la vida pública, del qual 
polítics i periodistes apareixen com una certa expressió 
paradigmàtica als ulls de la societat. El projecte neix quan el 
deteriorament entre un ampli sector dels mitjans de 
comunicació i els poders públics representatius es confon amb 
importants moviments en sectors econòmics, nacionals i 
transnacionals, tendents a ocupar posicions fortament 
bel·ligerants en l'àmbit estricte del mercat i, el que és molt més 
important,; en el domini més vast del control polític. El resultat 
és una progressiva tendència dels mitjans a orientar i adaptar el 
seu discurs a les lleis d'una ferotge endogàmia competitiva i al 
dictat d'unes normes ideològiques i polítiques, si no a 
interessos econòmics concrets, que romanen totalment opacs 
per a amplis sectors de 1' audiència. 
ParaJ.lelament a això, s'ha anat estenent un tipus de discurs 
comunicacional en què tant el llenguatge com els continguts 
estan cada vegada més concebuts i orientats a l'objectiu 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
immediat d'imposar-se per sobre de la resta del soroll mediàtic, 
prescindint de qualsevol aval social que no sigui el dels índexs 
d'audiència. 
Assistim, de fet, a una utilització progressiva de les 
tècniques i els recursos del llenguatge publicitari en l'àmbit de 
la informació periodística, en la mesura que cada vegada és més 
difícil arribar a un públic saturat per 1' oferta i definitivament 
habituat al vocabulari i la sintaxi de la gran indústria de la 
persuassió i de la imatge. 
Cal tornar a fixar, per tant, els límits entre alguns camps de la 
informació que, encara que relacionats i dependents entre ells, 
es deuen a mòbils i fins diferents i han d'utilitzar, per tant, 
signes propis i clarament diferenciats. La invencible tendència a 
ajuntar-ho tot en el vast concepte de la comunicació és alguna 
cosa més que una amenaça que pugui planar sobre el camp 
estrictament professional dels periodistes; és un formidable frau 
que pot afectar considerablement els drets bàsics dels individus 
i empobrir la base de la convivència cívica i democràtica. 
Encara que alguns mitjans disposen d'instruments similars 
de garantia amb el seu propi públic (llibres d'estil, defensors 
dels lectors i estatuts de redacció, bàsicament), el codi 
deontològic dels periodistes de Catalunya té el mèrit d'haver 
coincidit amb fenòmens mediàtics nous que han assolit en poc 
temps una força singular al nostre país, com és el cas de 
1 'espectacularització de la informació i l'opinió, acompanyada 
d'una confusa i desmesurada incursió de l'àmbit publicitari en 15 
aquest domini. No cal dir que l'aparició i el desenvolupament 
de les televisions privades i la seva influència evident en els 
mitjans escrits guarden una estreta relació amb aquest procés. 
És evident que, per la seva pròpia especificitat, el mitjà televisiu 
requereix un tractament que exigirà, si la competència ho fa 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
16 
possible, un codi propi que fixi les seves regles mínimes de 
conducta perquè l'audiència no sigui víctima de la seva pròpia 
capacitat de disposar d'una oferta cada vegada més gran i 
inabastable. 
Des de les primeres versions nascudes de la tradició del 
periodisme anglosaxó, encara que d'una manera especial 
després del naixement de la televisió, els codis deontològics o 
de pràctiques han estat sumits en la vella polèmica sobre les 
bondats o les perversions de I' autoregulació professional, 
lligada al debat sobre els límits de la llibertat d'expressió i el 
fantasma de l'autocensura. No hi ha un argument satisfactori o 
definitiu per dictar sentència en un sentit o en un altre, però 
sembla fora de tot dubte que el compromís interior -l'auto-
regulació, si es prefereix dir-ho així- és una alternativa a 
l'amenaça de lleis coerciti ves o antilibe l i, sense pecar 
d'ingenuïtat, una via responsable i honesta d'atenció dels 
professionals de la informació i dels mateixos mitjans a una 
virtual demanda social en un moment històric determinat. 
El codi deontològic planteja com a mínim aquest debat, amb 
el qual es pot fer qualsevol cosa menys no prestar-li la 
consideració necessària: 1' amenaça de lleis restrictives 
específiques sobre la premsa (el cas de la Gran Bretanya és el 
més clar, sense oblidar el debat sobre el nou Codi Penal a 
Espanya) és tan evident com l'existència mateixa de protestes i 
denúncies qualificades sobre creixents excessos dels mitjans en 
relació amb drets tan respectables i defensables com la llibertat 
d'expressió. El cas més recent i delicat és el de la protecció de 
la infància, qüestió sobre la qual semb la superflu citar 
exemples. L'envergadura del problema s'ha mostrat de manera 
tan contundent i alarmant que ha donat peu al fet que, tant des 
de I' àmbit del poder judicial com des de 1' àmbit del poder 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
legislatiu, hagin sorgit de seguida propostes per afrontar els 
excessos contra els drets dels menors. Que l 'Estat de dret 
disposi d'institucions i instruments legítims per tractar els nous 
problemes i les noves demandes de la societat no ens eximeix 
de les nostres pròpies responsabilitats, ni ha de limitar la nostra 
iniciativa per reflexionar sobre totes les coses que afecten els 
interessos i els drets legítims dels ciutadans, incloses aquelles 
que ens afecten directament com a professionals del periodisme. 
Mai no serà suficient recordar que els periodistes som simples 
dipositaris eventuals d'un dret fonamental del qual és titular la 
societat en conjunt. 
Objectius, límits 
El codi deontològic és una senzilla enumeració de dotze 
normes pràctiques que atenen al triple principi del rigor, la 
precisió i el sentit de responsabilitat dels mitjans en 1' exercici 
de la seva funció. Es tracta d'un conjunt de regles d'acatament 
voluntari que només comprometen moralment els qui les 
subscriuen, encara que en realitat formen part dels principis 
elementals de I' ofici periodístic. La seva virtualitat pràctica 
depèn del fet que siguin assumides no sols pels mateixos 
periodistes sinó també pels directius de redacció i pels editors 
responsables dels mitjans, encara que per a això és necessari 
que hi hagi una instància independent i amb atribucions 
reconegudes per dictaminar eventualment sobre aquest 
compliment. Aquesta instància seria l'equivalent als consells de 17 
premsa existents en molts països, en els quals, a més de 
periodistes i editors, hi són representats els mateixos usuaris. 
Aq uesta proposta figura en I' annex del mateix codi, i 
actualment s'està treballant per arribar a la seva constitució i 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
18 
posada en pràctica, que seria la primera experiència d'aquest 
tipus al nostre país. 
En realitat, hi hauria d'haver tants codis deontològics com 
famílies o sistemes d'informació (televisió, ràdio, premsa 
escrita, etc.), i fins i tot tants com empreses de comunicació, de 
manera que en cadascun d 'ells es poguessin especificar les 
pràctiques que adopten en cada cas, d'acord amb els seus 
principis fundacionals, la seva estructura física i els seus 
objectius en el mercat. Un codi marc d'àmbit territorial, que pot 
adquirir nivell supranacional , fixaria la doctrina bàsica en la 
qual s'inspirarien els d'àmbit menor. Ja existeixen, en aquest 
sentit, documents aprovats en el si de les Nacions Unides i de la 
Comunitat Europea. La cooperació internacional a través de les 
institucions representatives, sindicals o professionals, hauria de 
ser un camí per assolir aquest objectiu definitivament, posant al 
dia les iniciatives ja existents i intentant una certa homologació 
de criteris entre els països units per vincles d'associació política 
i econòmica. La globalització dels sistemes de comunicació, 
singularment la capacitat de transmissió per via satèl· lit, 
necessita una certa regulació deontològica que protegeixi els 
usuaris o els consumidors dels excessos de la competència en 
un àmbit tan delicat com la informació sense, per això, 
violentar els principis de lliure mercat i la llibertat d'expressió. 
El mateix Parlament Europeu ha elaborat algunes propostes en 
aquesta direcció, conscient de la importància d'aquest tema. 
Sembla clar que el marc de la CE fa possible una acció comuna 
d'aquest tipus en el domini de la informació. 
Si en el seu moment els periodistes de Catalunya vam tenir 
un paper destacat en favor de Ja llibertat d'expressió i en el 
reconeixement de drets com la clàusula de consciència i el 
secret professional, tots dos recollits a la Constitució però 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
pendents de desenvolupament normatiu, ara tenim l'oportunitat 
de tornar a prestar un nou servei a la mateixa causa, aquesta 
vegada amb una aposta de qualitat, rigor i independència que 
reconciliï els ciutadans amb el lliure exercici del que, en 
definitiva, forma part dels seus propis drets. Eludirem el risc 
que un dia puguin ser els mateixos ciutadans els qui acceptin o 
promoguin de bon grat posar límits a la lliure expressió 
simplement per intentar protegir-se'n. Heus ací la qüestió. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
19 


L´ètica com a defensa de la llibertat d´expresió

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert