Barriga Morell, Carola

López Diez, Elena

Revistes Catalanes amb Accés Obert

33
El món del periodisme badaloní s’inicia a la
nostra ciutat de la mà d’algú que no tan sols fou un nom,
Francesc Planas i Casals, sinó que, a més, va esdevenir la per-
sona encarregada d’instaurar una nova forma de coneixement
de la ciutat. Un nou enfoc per difondre allò que estava passant
i fer-ne partícips als altres habitants de la ciutat.
Va ser l’impulsor del periodisme liberal i progressista de
Badalona, i la creació per part d’ell mateix de la primera
impremta tipogràfica va ajudar a fer que d’altres publicacions
veiessin la llum i donessin inici als orígens del periodisme
local de casa nostra.
Aspectes biogràfics 
i itinerari professional
Francesc d’Assís Planas i Casals, el primer periodista bada-
loní, va néixer el 25 de juny de 1845. Fill d’un modest indus-
trial de Badalona, va quedar orfe de pare i mare essent pràc-
ticament un nen.
Va rebre l’educació bàsica elemental, i ingressà de molt jove
en una casa de comerç a Barcelona, on va treballar una llarga
temporada com a auxiliar d’escriptori. A posteriori, va acon-
seguir una plaça a l’oficina del Ferrocarril del Nord de
Barcelona, a través del cap de l’estació que era, alhora, el seu
oncle, Jaume Rosés.
Planas i Casals va casar-se amb Àngela Carreté Claret, cosi-
na de l’avui Sant Antoni Maria Claret. Un cop casat, va aban-
donar la feina al ferrocarril i obrí el seu propi negoci: una
xocolateria a la plaça Nova de Barcelona, on va residir un
breu període de temps, fins que més tard tornà a Badalona.
En la seva joventut va allistar-se al partit progressista, essent
un fervent admirador del general Espartero i del general Prim,
amb els quals va mantenir una gran amistat. De la mateixa
manera, va tenir una relació molt afectiva amb polítics com el
Marquès de Mont-roig o amb el banquer Evarist Arnús, i amb
literats com Víctor Balaguer —amb el qual va escriure a La
Crònica de Catalunya— o Frederic Soler, Pitarra.
El seu interès per les lletres i el periodisme el va  portar a
escriure a La Crònica de Catalunya, un diari de tendència libe-
ral fundat pel ja esmentat Víctor Balaguer. En aquest periòdic
barceloní, Planas i Casals escrivia anualment una glossa dedi-
cada al general Baldomero Espartero amb motiu del seu sant.
El 6 de desembre de 1868, Francesc d’Assís Planas i Casals
va publicar el primer setmanari badaloní, El Eco de
CAROLA BARRIGA I MORELL, ELENA LÓPEZ DIEZ
FRANCESC PLANAS I CASALS (1845-1911)
EL PRIMER PERIODISTA BADALONÍ
34
Badalona, dedicat incondicionalment a la defensa dels inte-
ressos de la població. Aquest setmanari, però, va deixar de
publicar-se el 18 d’abril de 1869, i no tornaria a reaparèixer
fins l’octubre de 1878.
L’admiració que professava per Baldomero Espartero va por-
tar Planas i Casals a viatjar fins a Logronyo per tal de per -
suadir el Príncep de Bergara que acceptés la corona
d’Espanya. El periodista badaloní va fracassar en el seu intent
Carta del general Baldomero Espartero a Francesc Planas i Casals, 1866. (Arxiu Històric Ciutat de Badalona).
35
i, sense desertar de les files progressistes, va continuar ocu-
pant-se del seu setmanari.
El 1869, les seves relacions amb José Zorrilla permeteren que
aquest poeta i dramaturg autoritzés que el seu nom fos donat al
teatre que aleshores es construïa a Badalona, i més endavant
també va aconseguir que Zorrilla visités dues vegades la ciutat.
Entre els diversos càrrecs públics que va exercir, trobem els
de regidor de l’Ajuntament de Badalona i el de dipositari dels
fons comunals de la ciutat. Posseïa els títols de Caballero y
Comendador de la real y distinguida Orden de Isabel la
Católica, així com d’altres títols de diferents societats: obre-
res, ateneus populars etc.
Fou ell mateix, Planas i Casals, el primer instaurador dels Jocs
Florals celebrats a Badalona, que varen tenir lloc des de l’any
1878 fins al 1884, i que reberen el nom de Certámenes
Literarios. En aquesta festa de les lletres van participar alguns
dels millors poetes i escriptors catalans de l’època, com Frederic
Soler (Pitarra), Joan Maragall o Antoni Bori i Fontestà.
El fundador de El Eco de Badalona va establir també la pri-
mera impremta badalonina, situada en inaugurar-se, al carrer
de la Creu, 45 i més endavant al carrer de Mar, 15.
Víctima d’una greu malaltia —que va patir durant els darrers
anys de la seva vida— Francesc Planas i Casals va morir a
Badalona el 15 de gener de 1911.
Quaranta anys després de la seva mort, el 1950, l’Ajuntament
badaloní, recollint un suggeriment de la Revista de Badalona,
va acordar donar el nom de Francesc Planas i Casals a un
carrer típic de la ciutat, el carrer del Sol.
«Fou una vida de treball honrat, la del senyor Planas. Sincer i
lleial amic; home d’idees clares que traspuava en els seus
escrits d’estil senzill, quelcom picaresc alguna volta, sugges-
tiu en d’altres, però sempre ingenu i discret». És així com el
definia Josep M. Cuyàs i Tolosa en la seva Història de
Badalona1.
Apunts sobre el seu itinerari periodístic
Planas i Casals va destacar principalment per ser el fundador
i director del primer setmanari badaloní, El Eco de Badalona.
Fou en aquesta publicació on desenvolupà pràcticament tota
la seva carrera professional.
La primera incursió en el món del periodisme va tenir lloc
durant la seva joventut en el marc de La Crònica de
Catalunya i de la mà de Víctor Balaguer. Les seves primeres
línies en aquest diari foren una glossa dedicada al general
Espartero amb motiu del seu sant.
A part de La Crònica de Catalunya, es desconeix que Planas
i Casals escrivís en cap altre publicació que no fos El Eco de
Badalona. De fet fou allí on desenvolupà tota la seva tasca
periodística, com a fundador, director i redactor d’aquesta
publicació badalonina. Un setmanari que va viure dues èpo-
ques: 1868-1869 i posteriorment de 1878 a 1936, per bé que
des del 1911, amb la mort de Planas i Casals, va quedar en
mans del seu fill.
A grans trets el seu periodisme es va caracteritzar per ser
objectiu i independent, però aviat es va veure mediatitzat per
la seva pròpia ideologia. Aquell que fou considerat el primer
periodista badaloní redactava gran part dels escrits de la seva
publicació, sovint sota el pseudònim de Guzmán.
36
Les seves peces més destacables foren els editorials de la pri-
mera pàgina del diari i els articles d’opinió que mostraven una
ideologia amb trets crítics.
Planas i Casals no tan sols fou periodista i fundador del primer
setmanari local, sinó que, a més, va introduir-se al món de la
indústria tipogràfica quan va crear la primera impremta de
Badalona, de la qual van sorgir publicacions periòdiques com
El Guerrero, El Crit d’Espanya o la Gotllera de Badalona.
El Eco de Badalona
Aquesta publicació més que centenària va veure la llum per
primer cop el dia 6 de desembre de 1868. Aquest fou el pri-
mer setmanari que va sorgir a la ciutat de la mà del seu fun-
dador i director Francesc Planas i Casals.
Sota el títol de El Eco de Badalona, aquest setmanari de
només quatre pàgines s’anunciava com a Periódico semanal,
instructivo, satírico y de intereses morales y materiales . El
periòdic de Planas i Casals volia ser la veu d’una ciutat.
Redactat pel propi Planas, admetia tota mena de col·labora-
dors, cadascun dels quals es responsabilitzava de les seves
pròpies opinions.
En la seva primera aparició, el diari es dirigeix als badalonins
per tal d’explicar-los la importància de Badalona a nivell català
i la necessitat que aquesta ciutat té de comptar amb una publi-
37
cació pròpia, i que havia de ser indispensablement El Eco. El
setmanari va aparèixer en un moment en què s’havien de cele-
brar comicis al Consistori municipal. Aquest fet va comportar
que el mateix director, sota el pseudònim de Guzmán, demanés
als badalonins d’una forma molt doctrinària i moralitzant una
actuació responsable i conscient davant les urnes.
La redacció d’aquest setmanari contenia, de forma habitual,
una secció d’opinió marcada eminentment pels articles-edito-
rials de Francesc Planas i Casals. D’altra banda s’hi afegien
articles d’opinió o de literatura —molts poetes i compositors
literaris locals aprofitaven els espais del peròdic per publicar
les seves composicions—. El periòdic també incloïa una sec-
ció basada en la crònica de successos local i la crònica de
societat, on es publicaven, setmana darrere setmana, les estre-
nes dels teatres badalonins.
L’objectiu d’El Eco era, segons el propi Planas i Casals, la de
defensar i al mateix temps difondre els interessos de la pròpia
ciutat, tant morals com materials, amb una tendència marca-
dament liberal.
El Eco de Badalona no va tenir una vida gaire fàcil. De fet, el
16 de març de 1869 hagué de desaparèixer a causa de les difi-
cultats econòmiques. Planas i Casals es queixava aleshores
del fet que una ciutat com Badalona, amb més de 16.000 habi-
tants, no fos  capaç de mantenir una publicació periòdica. I
també estava furiós en veure que d’aquests 16.000, només
una setantena eren subscriptors del diari local.
El Eco va retornar l’any 1878. Encara que ara hi havia una
diferència: Planas no tan sols l’escrivia, sinó que ell mateix
havia creat una impremta i El Eco ja era publicat a la pròpia
ciutat.
En aquesta segona època el periòdic va seguir la mateixa línia
editorial. Era molt crític amb la política, i continuava intro-
Francesc Planas i Casals.
38
duint la crònica social i els successos. N’havia canviat, però,
el subtítol, que ara es declarava: Periódico semanal, político,
instructivo, de avisos y anuncios. Defensor de los intereses
morales i materiales de esta villa. A partir d’aleshores El Eco
ja no deixaria de publicar-se fins al període de la guerra civil
espanyola (1936-39).
A la mort de Francesc Planas, l’any 1911, el setmanari passà
a mans del seu fill Antoni de P. Planas i Carreté, que el va diri-
gir fins a l’arribada de la guerra civil espanyola el 1936.
L’any 1963 serà Antoni Planas Viscarri, nét del primer i fill
del segon, qui prendrà la direcció del periòdic. El setmanari
va ser rebatejat amb el nom d’Eco Badalonés. La mort de
Planas Viscarri, l’any 1994, juntament amb les dificultats
econòmiques que patia la publicació des de feia temps, van
propiciar la seva desaparició al gener de 1995.
Llenguatge i estil
L’estil periodístic de Planas i Casals destaca per una sintaxi
complexa, amb oracions molt llargues i amb un escàs ús dels
punts. Es tracta d’una sintaxi en la qual frases llarguíssimes es
van encadenant com si es tractés d’un discurs oral. L’es -
tructura dels escrits és, en molts casos, desordenada i sovint
escriu tot un text seguit sense dividir-lo en paràgrafs. 
L’autor fa ús d’un llenguatge culte, encara que també és fàcil
trobar recursos propis d’un registre més vulgar, com per
exemple, frases fetes. La riquesa del lèxic és notable i desta-
ca la utilització d’adjectius que expressen grandiloqüència i
que donen als seus escrits un matís de subjectivitat. 
Cal destacar la intensitat expressiva en certs moments, però
sempre buscant la plena comunicació amb el lector. El seu
llenguatge és apassionat i sovint apel·la als sentiments per tal
d’arribar als seus lectors amb més facilitat. 
L’estil de Planas i Casals es caracteritza per l’ús de recursos
estilístics que donen als seus escrits un to hiperbòlic i retòric.
Són freqüents les exclamacions, les interrogacions retòriques,
les repeticions i les metàfores. Tots aquests recursos tenen
l’objectiu que els seus articles actuïn com a revulsiu. Pretén
treure els lectors d’una posició passiva i fer-los reaccionar
davant la realitat que ell els presenta. Deduïm que l’ús d’a-
quests recursos estilístics respon també al desig del periodis-
ta d’apropar-se a un estil i a un llenguatge literari.
En la majoria de les seves peces Planas i Casals utilitza un
llenguatge prescriptiu. Destaquen les oracions imperatives,
les disposicions i els preceptes, com per exemple: «¡A las
urnas!, compatricios, acudamos todos a la lid electoral!»2.
El periodisme de Planas és doctrinari i instructiu. Els seus
articles són majoritàriament polítics. Molts tenen  forma de
sermons moralistes que s’adrecen a un públic al qual intenta
educar i persuadir de com actuar davant la situació política
del moment.
Sovint els seus articles són analítics. L’estructura de les
peces acostuma a ser aparentment senzilla i analitza la situa-
ció política del moment, expressa la seva opinió i reflexió al
respecte i explica el que cal fer o no davant la qüestió plan-
tejada.
El to dels seus articles és molt exaltat, populista i fins i tot
provocatiu. És per això que sovint utilitza un llenguatge
hiperbòlic i exagerat. Aquest to decidit, característic de
39
progressista, 1854-1856. Com hem vist, la confiança de Planas
i Casals vers aquest dirigent polític farà que, fins i tot, viatgi a
Logronyo per tal de convèncer Espartero perquè accepti la
corona i  continuï al poder.
La major part dels articles de Planas i Casals giren entorn del
desig d’una Espanya unida i pròspera, i d’un govern compe-
tent i honrat. Des del punt de vista social i polític, el perio -
dista badaloní denuncia injustícies i abusos concrets d’un
poder que ha portat el país a un estat, segons ell, deplorable.
I en aquest pla s’entrellaça sempre un enfoc ètic. Planas i
Casals és un gran moralista. La defensa de les llibertats, de la
honradesa, de la veritat, de la rectitud, de la justícia, etc són
elements constants de la seva obra periodística. 
Planas i Casals intentarà educar l’opinió de la població.
Pretendrà fer dels badalonins una societat conseqüent amb les
seves decisions i exigent amb els seus governants. Són
freqüents els articles editorialistes en què expressa la voluntat
que els ciutadans s’impliquin en la vida pública i adquireixin
una certa cultura política. El to dels seus articles és demagò-
gic, instructiu i, en alguns casos, imperatiu, amb la finalitat de
mobilitzar els lectors. Ho comprovem en frases com: «A las
urnas!, compatricios, acudamos todos, acudamos todos a la
lid electoral!»3 o «Votad, pero votad sólo a hombres dignos
que hayan siempre proclamado de hecho y derecho las sacro-
santas aspiraciones que acaban de salir triunfantes»4.
Planas defensarà per damunt de tot els interessos i la unitat
d’una Espanya oberta i competitiva. Crític amb el poder i amb
els governants, Planas i Casals lloarà i reclamarà conceptes de
rectitud i honor en l’escena política. 
Contrari al moderantisme espanyol imperant en aquells
Planas i Casals, cal relacionar-lo amb la seva personalitat
impulsiva, entusiasta i obstinada.
Pel que fa a l’ortografia, es pot dir que és poc correcte. No
obstant això, cal considerar que el periodista badaloní va rebre
una educació molt elemental i que va ser un autodidacte del
periodisme.
En conclusió, un estil prou aconseguit, que formalment pot
semblar complex, però que amaga unes idees senzilles.
L’autor s’adreça a un sector de la població culte, però en els
seus escrits s’entreveu el desig que té de poder arribar a tots
els badalonins. 
Un periodisme liberal i compromès
Francesc Planas i Casals va fer del periodisme la veu on posar
de manifest els seus ideals i les línies del seu pensament.
Monàrquic liberal, defensor de les llibertats democràtiques i
amant d’una Espanya unida, va difondre el seu pensament
polític a través de les pàgines d’El Eco de Badalona.
Els personatges i fets reflectits a les pàgines d’El Eco consti-
tueixen un mosaic de la vida política espanyola de l’època. El
primer setmanari de Badalona neix en un període d’agitació
política i social —revolució de setembre del 1868, caiguda
d’Isabel II—, que desembocarà en la Constitució de 1869 en
una etapa de plena eufòria liberal i de vigència de totes les lli-
bertats polítiques (llibertat de premsa, de reunió, d’associació,
sufragi universal...).
El Eco de Badalona, sobretot en la seva primera època, va ser
l’òrgan dels liberals de la ciutat, majoritàriament identificats
amb el general Espartero, president del govern durant el bienni
moments,  Planas  es declara plenament satisfet per la revolu-
ció de setembre del 1868 i per la caiguda de la reina Isabel II.
El seu exacerbat patriotisme fa que es negui rotundament a
acceptar que un rei estranger pugui ocupar el tron espanyol.
Es declara monàrquic, però prefereix una república governa-
da per un espanyol, que una monarquia dirigida per un rei
forà. Detesta profundament els Borbons i considera que han
estat una nissaga opresora i deshonrosa per al poble espanyol. 
Reproduïm aquí un paràgraf prou significatiu de la seva postu-
ra davant l’elecció del futur rei d’Espanya: «Nosotros somos
monárquicos proclamados por la revolución, es una gran ver-
dad, pero no lo deja de ser menos cierto el que, si por un puña-
do de oro que rechazamos, (y sin un puñado de oro) se nos quie-
ra imponer un Rey, y este es Borbón, preferimos antes una y mil
veces la República, Borbón: ¡Nunca, jamás!...!»5.
L’amor i la veneració per la nació espanyola fan que Planas i
Casals cregui que el patriotisme és el sentiment que ha d’aju-
dar els espanyols a superar tots els seus problemes polítics.
Un reflex clar del seu  patriotisme exaltat el podem veure en
la frase següent: «Seamos españoles ante todo, y dignos de
nuestra madre patria»6.
Amb el pas del temps, Planas i Casals va anar evolucionant
cap a postures cada cop més conservadores. Aquest fet queda
palès a les eleccions municipals del 1897, quan Planas donarà
el seu suport al candidat conservador Joaquim Palay.
La seva preocupació per la situació política, econòmica i
social del país fa que constantment Planas doni mostres del
seu inconformisme davant el context que l’envolta; un incon-
formisme llunyà de l’escepticisme i molt proper a la con -
fiança en la capacitat de superació de les persones.
NOTES:
1 .CUYÀS I TOLOSA, Josep M. Història de Badalona, Vol. III, Badalona:
Gráficas Duran, 1977, pàg 215.
2 .«A las urnas!». A El Eco de Badalona, núm. 7, 17 de gener de 1869.
3 .«¡A las urnas!». A El Eco de Badalona,  núm. 7, 17 de gener de 1869.
4 .«A los electores». A El Eco de Badalona, núm. 1, 6 de desembre de 1868. 
5 .«La solución en el patriotismo». A El Eco de Badalona, núm. 16, 21 de
març de 1869.
6 .«La solución en el patriotismo». A El Eco de Badalona, núm. 16. 21 de
març de 1869. 
BIBLIOGRAFIA
CUYÀS I TOLOSA, Josep M. Història de Badalona. Badalona: Gráficas
Duran, 1977.
GARCÍA PONS, Enrique. Historia de la prensa badalonesa . Badalona:
Ajuntament de Badalona, [1977].
GIVANEL I MAS, Joan. Bibliografia Catalana. Premsa, materials aple-
gats per Joan Givanel. Barcelona: Altés, Vol I, 1931; vols. II i III, 1937.
TORRENT, Joan, i TASIS, Rafael. Història de la premsa catalana. Vols. I
i II, Barcelona: Bruguera, 1966.
PREMSA LOCAL:
Eco de Badalona, diferents exemplars.
Revista de Badalona, núm. 458, 24 juny 1950.
40


Francesc Planas i Casals (1845-1911). El primer periodista badaloní

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert