Borja, Joan: Papers d’etnopoètica. Biblioteca Sanchis Guarner  83. Alacant / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia  Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014, 296 p

Bassa i Martín, Ramon

Borja, Joan: &lt;em&gt;Papers d’etnopoètica&lt;/em&gt;. Biblioteca Sanchis Guarner 83. Alacant / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014, 296 p.</jats:p

Ramon Bassa i Martín

Crossref

Estudis de Literatura Oral Popular / Studies in Oral Folk Literature

Papers d’etnopoètica

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes
Borja, Joan: Papers d’etnopoètica. Biblioteca Sanchis Guarner 83. Alacant / Barce-
lona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia 
de Montserrat, 2014, 296 p.
Papers d’etnopoètica
Ramon Bassa i Martín
Universitat de les Illes Balears, Palma
Abans d’entrar en el comentari dels capítols del llibre de Joan Borja, voldria fer 
unes reflexions generals que la lectura global del llibre m’han produït. D’una ban-
da, veure que l’etnopoètica ja ha assolit la majoria d’edat, a partir del terme em-
prat per Heda Jason, ja l’any 1975 en una publicació titulada Ethopoetics. A Multi-
lingual Terminology, i que l’any 1997 es concretarà en el seu llibre Ethnopoetry. Form, 
Content, Function, on desenvolupa la definició, ja clàssica, del que és l’etnopoètica 
com «la ciència que estudia les manifestacions artístiques de base verbal que pro-
dueix la gent» (Oriol 2002: 39).1 En conseqüència, és una branca del folklore que 
requereix un executant per comunicar de forma artística uns determinats missat-
ges, però, a més, amb una capacitat d’improvisar, d’introduir variacions.
En la nostra àrea lingüística catalana hem comptat amb un introductor prin-
cipal del camp etnopoètic en la persona de Josep M. Pujol que ja el 1985 publicava 
un article, «Literatura tradicional i etnopoètica; balanç d’un folklorista».2 La in-
gent feina lligada a la Universitat Rovira i Virgili fa que amb els seus companys i 
deixebles que han continuat dins aquestes línies de treball puguem parlar d’una 
Escola de Tarragona, entre les quals es troba Carme Oriol i Emili Samper. Les Illes 
Balears sempre han tengut, des de fa més d’un segle, bons folkloristes, com pu-
guin ser Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825 – Barcelona, 1897), «figura cabdal i 
decisiva en la cultura catalana del segle xix, sense l’aportació de la qual no podem 
entendre el moviment de la Renaixença ni el procés més ampli del recobrament 
de la llengua i la literatura, és un fet indiscutible» en paraules de Jaume Guiscafrè;3 
la figura central d’Antoni Maria Alcover i Sureda (Manacor, 1863 – Palma, 1932), 
que omple tot el segle xx amb les seves ingents obres que encara ara són ben vi-
gents dins l’imaginari col·lectiu illenc, com són l’Aplech de rondayes mallorquines 
d’En Jordi des Recó (1891-1931), continuades amb els vint-i-quatre toms de Rondaies 
mallorquines d’en Jordi des Recó (1936-1972), i ara completades en una edició crítica 
a cura de Josep Antoni Grimalt i Jaume Guiscafrè (1996-), i el Diccionari Català-
valencià-balear, joia de la corona de l’etnopoètica, on s’hi poden trobar onomato-
peies, refranys, frases fetes, locucions, costumaris, cançonetes, gloses, etnologia, 
que forneixen un gran material de la llengua oral i escrita, i que es troba digita-
1. Oriol, Carme (2002): Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura 
catalana. Valls: Cossetània.
2. Vegeu: Pujol, Josep M. (1985): «Literatura tradicional i etnopoètica: balanç d’un folklo-
rista»., dins Dolors Llopart; Joan Prat; Llorenç Prats (eds.): La cultura popular a debat. Bar-
celona: Alta Fulla, p. 158-167. [Inclòs dins Carme Oriol; Emili Samper (eds.) (2013): Això era 
i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i 
Virgili, p. 25-33.]
3. Guiscafrè, Jaume (2008): El rondallari Aguiló. Transcripció, catalogació i estudi introductori. 
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 5.
Estudis de Literatura Oral Popular, núm. 4, 2015, 177-181  |  DOI: 10.17345/elop2015177-181
ISSN: 2014-7996  |  http://revistes.urv.cat/index.php/elop
178 179Studies in Oral Folk Literature, no. 4, 2015
Reviews
litzat. O el Cançoner Popular de Mallorca, obra pacient i laboriosa del pare Rafel 
Ginard. Ja podem parlar en l’actualitat, també, d’una Escola de Mallorca, repre-
sentada, entre altres persones, per Gabriel Janer Manila (amb el cançoner eròtic 
i la seva aportació a l’ecologia del llenguatge) i també pels membres del Grup de 
Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears de la Universitat de les Illes Balears, 
on figuren, entre altres, Josep Antoni Grimalt, Jaume Guiscafrè, Caterina Valriu, 
Felip Munar, i que ha tengut una altra línia més pedagògica amb el Seminari de 
Didàctica del Català de l’ICE de la UIB, coordinat per Ramon Bassa, que ha editat 
una mitja dotzena de llibres on treballar les onomatopeies i embarbussaments, les 
endevinalles, les cançonetes infantils, els refranys i les frases fetes i la rondallísti-
ca, en uns corpus senzills, i amb unes orientacions didàctiques orientadores per 
treballar a les escoles. I amb aquesta obra de Joan Borja, que ara comentam, fruit 
del recull d’articles i treballs escampats en diverses publicacions, ja queda ben de-
mostrada l’aportació del País Valencià, a més de les figures ja històriques d’Enric 
Valor i Bernat Capó (estudiat al present llibre per Joan Borja). No ens estenem més 
en noms propis, tant per un desconeixement de més detalls profunds com perquè 
és vist des del camp de la didàctica de la llengua com a formació, i perquè tam-
poc és l’objectiu d’aquesta ressenya. Només per acabar de reblar aquesta majoria 
d’edat, des del 2005 hi ha constituït el Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE), integrat 
dins de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis 
Catalans) que realitzen les diverses trobades anuals, amb les corresponents ac-
tes publicades. Malgrat que, com esmenta Jaume Guiscafrè4: «Ara mateix, de les 
vint-i-una institucions acadèmiques que integren la Xarxa Vives d’Universitats 
(<http://www.vives.org>), només n’hi ha tres que ofereixin de manera estable 
continguts docents relacionats de manera directa amb l’estudi del folklore.» Però 
el camí segueix i avança.
Així, Papers d’etnopoètica es presenta com un recull d’estudis, o si voleu, en pa-
raules de l’autor Joan Borja, és «un menú assortit de papers referits a temes d’et-
nopoètica, els quals proposen un itinerari paisatgístic», això sí, «inevitablement 
fragmentari». L’obra es compon de nou capítols i uns interessants annexos.
El primer capítol tracta «Sobre la llegenda del cavaller Rotlà i el Puigcampana». 
El Puigcampana és una muntanya que presideix la comarca de la Marina Alta i, 
a partir d’aquest racó, Joan Borja enllaça amb tota la tradició i llegendes d’acci-
dents geogràfics que per alguna característica capritxosa en la seva forma o oro-
grafia han donat lloc a històries orals populars, sobre petjades, marques i mostres 
en les muntanyes, que van des del cavaller Roland fins al rei en Jaume I a terres 
de Mallorca (amb l’estudi de Caterina Valriu i Tomàs Vibot).5 La idea important 
que hom es queda després de la lectura d’aquest capítol és, com diu l’autor, que: 
«L’imaginari de Rotlà a la Marina es pot entendre com un signe de mediterrània 
centralitat, i remet a un motiu indiscutiblement nuclear en la història literària —i 
etnopoètic— universal».
El capítol segon, «Jaume I en l’imaginari popular valencià», es pot considerar 
una continuació del cicle de personatges històrics que es converteixen en part 
4. Guiscafrè Danús, Jaume (2014): «Arxivers, filòlegs o folkloristes: per fer què i amb qui-
nes eines?». Estudis de Literatura Oral Popular / Studies in Oral Folk Literature, núm. 3: 38.
5. Valriu, Caterina; Tomàs Vibot (2008): El rei en Jaume I. Un heroi històric, un heroi de llegen-
da. Palma: J. J. de Olañeta (2a ed. ampliada de la de 2005).
179Estudis de Literatura Oral Popular, núm. 4, 2015
Ressenyes
de l’imaginari col·lectiu d’un poble. Jaume I és el protagonista de tot un cicle lle-
gendari a Mallorca, a Catalunya i al País Valencià, que «a pesar de les distàncies 
temporals i les evolucions socials, es preserva encara viu en l’imaginari popular», 
afirma Joan Borja (p. 55). En una anàlisi molt detallada s’estudien els principals 
moments de la vida del rei En Jaume, que es converteixen en elements etnopoè-
tics, com puguin ser: l’engendrament, la qüestió del nom, el casament, l’oroneta i 
el rei, entre altres, fins arribar a la conquesta de València. Les fonts etnopoètiques 
són documentades i enllaçades amb altres personatges com poden ser la Mare de 
Deu de Gràcia o el cavaller sant Jordi, una icona que es troba des d’Alcoi fins al 
Palau de la Generalitat a Barcelona, o a la seva catedral. En resum, el rei En Jaume 
es troba vinculat a un ésser mitològic amb una poderosa simbologia: «Li són aliats 
l’atzar i el destí que les rates penades assenyalen. Gestiona amb eficiència i enginy 
el repoblament del Regne conquerit. Té la facultat de modelar el territori amb 
simples colps de peu, de genoll, de braç o de mà: demostra així la força, la reso-
lució, l’ímpetu, la valentia, la fe, l’encoratjament, el poder, la supremacia.» Fins i 
tot, és usual a les orxateries atribuir el nom d’orxata a una frase del rei En Jaume: 
«això és or, xata», dirigida a una donzella que li oferí una beguda refrescant. Què 
més es pot demanar, etnopoèticament parlant!
El capítol tercer presenta «Una illa de fantasia en Tirant lo Blanc». El sentit 
d’aquest treball es fer fixar com encara que es consideri que el Tirant lo Blanc és 
una novel·la de cavalleries diferent de les de la matèria de Bretanya, ja que hi po-
dem «documentar l’acció en paisatges coneguts i identificables, i en un temps co-
etani a l’autor, amb concessions impagables a l’humor i la ironia; els cavallers s’hi 
presenten com a persones normals, d’ossos i carn, sense virtuts sobrehumanes; 
[…] etc.», (p. 76 i ss) posa l’atenció sobre uns capítols, els CLXXXIX-CCII, on de-
terminats personatges del cicle de rei Artús dialoguen amb els cortesans. El nos-
tre autor, Joan Borja (p. 79), es demana: «Què en justifica l’excepció? Amb quin 
propòsit en fa l’autor una tal concessió? Com encaixa aquesta illa narrativa en el 
conjunt del Tirant? Són coherents, els fets fantàstics ací narrats, amb el colossal 
projecte narratiu que integren els 383 capítols restants de la novel·la? Quines són 
les fonts que Joanot Martorell hi fa servir? Com i amb quina finalitat les manipu-
la? Quina és la ideologia subjacent al clar joc de contrafactum que s’hi opera?» No 
desvetllaren l’entrellat per mantenir la intriga d’unes tals qüestions d’aquest joc 
literari a partir d’un motiu etnopoètic de l’època de Martorell. Els lectors hi estan 
convidats.
El quart capítol està dedicat a un tema ben interessant, i més ara en temps 
convulsos, com és la «Unitat i diversitat de la rondallística catalana», quan les for-
ces centralistes volen dividir encara més la unitat lingüística dels nostres països. 
A partir del material per Internet de la base de dades RondCat <http://rondcat.
arxiudefolklore.cat>, Joan Borja ens va destriant dades que mostren la unitat ti-
pològica i temàtica de les rondalles d’arreu dels Països Catalans. Així, d’un total 
de 5.751 rondalles fixades en llibres a Catalunya s’han pogut identificar 396 tipus 
ATU diferents;6 de les 956 rondalles populars valencianes, 221 motius ATU; de les 
700 rondalles mallorquines, 246 tipus ATU; 50, en les 157 menorquines; 5, en les 
6 andorranes; 52 en les 170 eivissenques; 1, en les 12 de Formentera; 176, en les 
6. ATU = Aarne-Thompson-Uther: Uther, Hans-Jörg (2004): The Types of International 
Folktales. Folklore Fellows’ Communications 284, 285, 286. Hèlsinki: Suomalainen 
Tiedeakatemia.
180 181Studies in Oral Folk Literature, no. 4, 2015
Reviews
674 de la Franja, i 20 en les 12 de l’Alguer. I la dada que consider des d’un punt de 
vista social i cultural més destacable: «El 91% del patrimoni rondallístic valencià 
identificable amb codis ATU es pot documentar en alguna altra regió del domini 
lingüístic català» (p. 110). O que un 82,52% de les rondalles catalogades a Mallor-
ca formen part del cabal rondallístic del Principat. El capítol acaba amb una refle-
xió optimista sobre com a més de la llengua i la història, compartim les mateixes 
formes de la imaginació. Mostra d’aquesta unitat en la diversitat.
El capítol cinc tracta de la «Recopilació, fixació i catalogació de cançons tradi-
cionals: de l’obra del Cançoner Popular al projecte Canpop». Aquest capítol cen-
trat en el procés de fixació del patrimoni líric popular descriu les circumstàncies 
històriques del treball de recopilació del Cançoner Popular, començant pel de 
Catalunya, que ha servit de base per a altres treballs, a altres indrets de Mallorca 
o del País Valencià. Si hagués de destacar algunes reflexions que ens suggereix, 
anirien pel cantó sociològic i de consciència nacional. Així, quan Borja ens diu: 
«Ben mirat, sembla un veritable prodigi que les cançons tradicionals hagen re-
sistit l’huracà homogeneïtzador de les últimes dècades. És evident que un nou 
imaginari de tentacles universals s’està superposant al genuí i tradicional de cada 
nació» i recomana que amb l’ajut dels nous mitjans tecnològics es procedeixi a 
una fixació de les cançons tradicionals inèdites. També caldrà reflexionar-hi quan 
diu: «No hi ha un consens dins l’àmbit cultural català: la catalogació del cançoner 
—per dir-ho així— és encara un tema obert, vague, i indefinit» (p. 132),7 tasca en 
la qual entra l’Institut d’Estudis Catalans. També l’escola pot complir una funció 
d’animar a potenciar reculls i a cantar les cançons tradicionals.
El capítol sis vol ser un bell homenatge al poema de Vicent Andrés Estellés, 
titulat «Una rosa de paper: documents etnopoètics de Benimantell», en el qual es 
comenta els textos reportats en tres documentes editats, que ofereixen un interès 
alhora etnogràfic i lingüístic, en ser «el reflex d’un determinat model de societat 
rural», que constitueixen marques significatives de la personalitat linguisticocul-
tural d’una determinada col·lectivitat, i on entre altres temàtiques apareix el tema 
de l’amor i el desamor, de les picardies, «talment la rosa de paper del poema d’Es-
tellés, que circulava com una consigna de mà en mà, secretament. […] Una rosa de 
paper que, tanmateix, permet flairar el perfum esplèndid de la vida».
El capítol set sobre les «Rondalles de Valor» és un homenatge a aquesta obra 
literària i etnopoètica, al mateix temps, que va recrear el recordat Enric Valor (Cas-
talla, 1911 – València, 2000), i ho fa com un referent ineludible de l’etnopoètica 
valenciana, ja que considera que les trenta-sis rondalles de Valor «van molt més 
enllà d’una pura fixació del patrimoni oral o el simple testimoni folklòric». L’es-
mentat corpus fou conformat en successives publicacions entre 1950 i 1976. Amb 
la particularitat que les devuit primeres rondalles varen ser escrites estant pres a 
la Modelo de Mislata. Valor volia «nacionalitzar» les rondalles, per això descriu 
els paisatges dels pobles valencians i utilitza un llenguatge planer però correcte. 
El capítol s’acompanya d’una taula amb la classificació ATU de vint-i-vuit de les 
rondalles d’Enric Valor. Queda destacat, al llarg del capítol, aquest doble paper de 
literat i folklorista que ha servit de model a altres autors que han treballat aquestes 
temes.
7. Com una mostra optimista d’aquesta tasca sobre el cançoner, ha aparegut a Mallorca el 
llibre de Joan Bauçà i Barceló (2014): L’obra del Cançoner Popular de Catalunya a Sant Joan. 
Sant Joan: Monografies Santjoanares 23.
181Estudis de Literatura Oral Popular, núm. 4, 2015
Ressenyes
El capítol vuitè tracta un tema molt més actual, la «Vella i nova cançó», on 
Joan Borja (p. 187-188) ens parla de com una de les característiques fonamentals de 
la Nova Cançó «ha estat la profusa manipulació de materials etnopoètics. I com la 
recreació de les cançons de tota la vida potser va contribuir de manera decisiva a la 
popularitat desbordant que, durant les dècades dels seixanta i dels setanta, va as-
solir el moviment». El capítol desgrana com la Nova Cançó va beure del cançoner 
tradicional i quins són els aspectes manllevats. Valga com a exemple sociològic i 
etnopoètic personal que, quan a un festival de la cançó catalana al Castell de Bell-
ver de Palma, a principis dels anys setanta, la censura va prohibir determinades 
cançons de Maria de Mar Bonet, qualsevol fragment de les cançons tradicionals 
servia com a element metafòric contra el poder polític dictatorial, i així s’aplaudia 
una frase d’una jota marinera que interpretava la nostra cantautora i que deia: «I 
després d’una maror sol venir una bonança.» Era el conegut: «Tu ja m’entens.»
I, finalment, el capítol novè és un homenatge a la figura de Bernat Capó (1928) 
i tot el seu treball folklòric i etnopoètic. En l’escrit es comenten els diferents 
camps de l’etnopoètica que ha treballat Capó, des dels refranys, el lèxic, les ma-
neres de dir, les endevinalles, les cançons, les fórmules i oracions i les llegendes, 
que mostren el gran treball que ha realitzat «espigolant» pels camins de les terres 
valencianes. A partir del seu compromís civicoliterari ha anat teixint la senyera 
del coneixement popular per al jovent. Llegiu aquest resum de la seva obra i com-
prendreu l’esforç d’aquest homenot.
Com a resum, podem dir que ens trobam amb un recull o «assortit de papers», 
de temàtiques distintes, inevitablement fragmentàries (ens diu l’autor). Però que 
sorprendran el lector i confirmaran l’estudiós en la idea que com més estudiam 
el nostre fons folklòric, més ens adonam del fons comú que tenim, de com per-
tanyem a la mateixa àrea cultura en llengua catalana i que, com ja deia mossèn 
Alcover, quan desafiava a qui li negava aquesta unitat, que li digués paraules que 
emprava que no es poguessin trobar en alguna altra contrada dels Països Catalans. 
I això és un bell mèrit d’aquest llibre, que com a didacte de la llengua he vist reflec-
tit com un material per poder ser usat en alguns camps, també per a l’escola. Tots 
estam convidats en aquesta bella aventura del que l’autor anomena «la gramàtica 
de la imaginació compartida», que m’ha recordat aquell altre gran llibre que va 
revolucionar la manera de contar i llegir contes, em referesc a la Gramàtica de la 
fantasia, del pedagog i escriptor italià Gianni Rodari. Tots estam units per aquest 
segon pont de mar blava que és la llengua catalana. Benvingudes sien obres com 
aquesta.


Borja, Joan: Papers d’etnopoètica. Biblioteca Sanchis Guarner 83. Alacant / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014, 296 p.Borja, Joan: Papers d’etnopoètica. Biblioteca Sanchis Guarner 83. Alacant / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014, 296 p

Papers d’etnopoètica

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Crossref

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revistes Publicacions URV (Universitat Rovira i Virgili)