Fa uns   dies he rebut una carta de Mojtab

Bosch, Carles

Revistes Catalanes amb Accés Obert

20 
Fa uns dies he rebut 
una carta de Mojtaba 
CARLES BOSCH* 
A Mojtaba Safa vi el van fer presoner quan només te-nia vint-i-un anys. Passava les vacances università-ries a casa dels seus pares, a Abadan, i en aquella 
època estava enamorat. 
Mojtaba pertanyia a una família de classe mitja irania-
na. El seu pare era enginyer· als oleoductes del sud-oest, 
prop de la frontera amb l'Iraq. Es tractava de l'àrea més 
rica en petroli de l'Iran, una regió industrial i plana on les 
palmeres es barrejaven a_mb les torres de ferro i fum. Però, 
a la riba de Shat al-Arab, Mojtaba i la seva família feien 
esport i es protegien de la calor de l'estiu. Era el 1980. 
Aleshores, els Safavi vivien en uns barracons que ara per-
tanyen a l'estat, però que s'havien construït per a l'empre-. 
sa multinacional 'que extreia el petroli fins a l'esclat de la 
Revolució, pocs mesos abans. A l'enginyer Safavi -el 
pare de Mojtaba- el van mantenir com a tècnic, ·però ara 
guanyava un salari molt inferior, més d'acord amb les 
possibilitats menors del nou règim, aïllat i incipient. 
Tot i aix~ el meu amic Mojtaba havia pogut continuar a 
Teheran els estudis universitaris, lluny de la calor i a prop 
del seu "hobby" favorit: el cinema. Entre classe i classe, 
Mojtaba Safavi s'escapava a veure les pel.lícules dels di-
rectors iranians, alguns dels quals havien aconseguit un 
notable prestigi internacional abans de la revolució. 
*TV3 
ANNALS DEL. PERIODISME CATALÀ 
Molts dels professionals del cinema iranià havien optat 
per l'exili, però altres s'havien quedat i es defensaven com 
podien d'aquell laberint revolucionari, que apostava per 
un model de societat ben poc comparable amb Holly-
wood. Els. directors que no s'havien exiliat es guanyaven 
ara la vida reconstruint l'èpica i el romanticisme de la re-
volta dels estudiants contra el xa, o en traslladaven a la 
ficció només aquells aspectes intimistes de la història re-
cent on no calia idolatrar el nou règim islàmic. 
Mojtaba s'estimava més el cinem-a dels intimistes per-
què respectava massa el cinema pér acceptar-lo tan limi-
tat. Però Mojtaba era, abans que res, un bon revoluciona-
ri. Tot i ser fill d'una família afavorida per la dependència 
econòmica de l'Iran del xa, Mojtaba Safa vi havia obert els 
braços a la revolució. Creia fermament en l'Islam com a 
marc alternatiu de justícia social i fins i tot havia partici-
pat en els aldarulls dels estudiants davant de les empreses 
occidentals, que ara la revolució havia trepitjat amb una 
força nerviosa i "naif' que atemoria el món, tot un món 
que des de sempre havia tremolat davant de qualsevol pa-
raula que volgués dir revolució. Però a Mojtaba no li feia 
por, perquè hi havia vist prou justificació. 
A la casa d'Abadan, la família Safavi disfrutava de la 
presència del fill durant les vacances universitàries. Era el 
1980 i aleshores va arribar Saddam Hussein. 
La casa dels pares de Mojtaba era a no més de deu qui-
lòmetres de la frontera que les tropes de Saddam acaba-
ven de violar sota l'excusa d'una reivindicació territorial 
(en aquest cas, tal com passaria deu anys més tard a Ku-
wait, Saddam reivindicava una regió riquíssima en petro-
li) . La invasió iraquiana del seu país havia sorprès Mojta-
ba a casa dels pares. L'éxèrcit de Saddam Hussein avan-
çava amb rapidesa i les grans potències internacionals li 
donaven el vist-i-plau moral i el suport logístic necessari 
per ferir greument la revolució xiïta iraniana, que tanta 
desconfiança els havia despertat. Aleshores, Mojtaba Sa-
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
21 
22 
f avi -atrapat al mig del foc- es va allistar a l'exèrcit (o va 
ser l'exèrcit el que el va cridar). 
Mojtaba no tenia cara de soldat. Un xic més atemorit, 
un xic més refinat, semblava Charles Chaplin, però, quan 
apuntava cap a l'enemic, posava cara d'heroi, perquè sen-
tia allò que defensava com mai ho havia sentit. 
Els trets des de la trinxera de Mojtaba no van durar gai-
re. Al meu amic Mojtaba el van fer callar a la primera. 
Tancat en un camió se'l van endur cap a l'Iraq, com a pre-
soner de guerra. Era ell980, i jo l'he conegut ara, deu anys 
després, quan tot just ha estat alliberat. Et recordo, Mojta-
ba, amb la teva cara malalta de Dick Bogarde a Venècia. 
tartamudejant perquè els metges no han fet més que co-
mençar el tractament de la teva depressió, tartamudejant-
me en anglès, francès o castellà que has après durant deu 
anys de captivitat, et recordo parlant-me dels deu anys de 
captivitat, reduint-los humilment a quatre pinzellades 
meravelloses pròpies de tu, excel.lent narrador intimista. 
Et recordo, sobretot, mentre circulàvem entre Jorram-
char i Abadan, aquest mes de març del 1991. La guerra de 
Kuwait s'ha acabat. Tot fumeja a l'altra banda de la fron-
tera. La guerra ha durat un mes, però tot fumeja com si 
haguessin estat més anys o com si encara no s'hagués aca-
bat. Però s'acaba1t. La guerra de Mojtaba Safavi també 
s'ha acabat. 
Els iraquians el van alliberar alguns dies després de la 
invasió de Kuwait, Saddam Hussein -embarcat en l'a-
ventura de retenir l'emirat- es va veure forçat a firmar 
una pau hipòcrita amb l'Iran després de deu anys d'una 
guerra en què van morir un milió d'iranians. L'acord de 
pau de l'agost del 1990 -pocs dies després de la invasió 
de Kuwait- obligava l'Iraq a tornar els territoris ocupats 
dins de l'Iran i a intercanviar els presoners de guerra. La 
Creu Roja Internacional feia d'intermediària i el nom de 
Mojtaba Safavi -afortunadament- era en la llista amb 
què havien de treballar els funcionaris de l'organisme hu-
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
manitari . .-\ ~..·umetH;aments dc setembre, Mojtaba era rc-
pall·iat i pass~..·jat amb els altres companys pèls carrers dc 
Td11..'r<tn. un -això és el que tothom m'ha dit- per pri-
mer cop lks del començament dc la guerra, es podien veu-
re cares somrients. signes dc joia. d'esperança. d'ara sí que 
el malson s'ha acabat i ens podrem posar en marxa i esta-
rem en condicions d'exigir el progrés als líders de la revo-
lució. La guerra. els morts. els milers de presoners havien 
lligat Ics mans dc la revolta, ara, amb l'alliberament <fa-
quests últims. es tancava el parèntesi i es recuperava la 
vida. Mojtaba es va acomiadar dels últims companys de 
ceLla i es va traslladar al petit poble prop de Teheran on 
ara vivien els seus germans i la seva mare, que havia envi-
duat durant la captivitat del seu fill. Al cap de poques set-
manes. Mojtaba Safavi era reclutat pel Ministeri de la In-
formació per acompanyar els periodistes estrangers que 
ara s'interessaven per l1ran, país neutral, però país veí del 
conflicte del Golf. que tot just acabava de començar. 
El Ministeri de la Informació recuperava Mojtaba per 
la vida activa. Valoraven els idiomes que havia après a les 
presons de l'Iraq, la seva honestedat i potser els informes 
que parlaven d'ell com d'un bon revolucionari. 
Paral.lelament, l'estat es feia càrrec de totes les despeses 
-psicòlegs, potser psiquiatres- necessàries per recuperar 
l'expresoner Mojtaba, un home cansat, bo i angoixat. 
Al cap d'uns mesos, el funcionari Mojtaba Safa vi m'a-
companya per les carreteres del sud-oest de 11ran i em 
deixa fer. La revolució ha flexibilitzat les reticències en-
front d'uns periodistes que fins ara a l'Iran només hi veien 
dimonis. Condueix un xofer i Mojtaba i jo parlem mentre 
ens acostem a Abadan, la ciutat on ell va néixer i on va ser 
fet presoner. M'irem més enllà de les finestres: deu anys de 
guerra i d'ocupació militar han convertit l'àrea en un 
munt de pedres sacsejades per deu anys de terratrèmol; 
però Moj taba és capaç de reconèixer els carrers i de recor-
dar la vida dolça del seu barri. Els deu anys a la presó li 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
23 
24 
han trencat la parla. Però sento que és més fort el seu opti-
misme, més convincent el somriure. A tres quilòmetres de 
nosaltres, però, Clraq fa senyals de fum: crèmen els pous 
de petroli a Bàssora, els xiïtes iraquians ja no volen Sad-
dam, els nord-americans celebren la victòria i jo explico a 
Mojtaba com són d'estúpides les dones de Dakota o els 
homes de Wall Street quan la veu els surt pel nas i cele-
bren la victòria i ningú no sap -ningú no vol saber- que 
van ser els nord-americans els que van beneir la guerra 
Iran-Iraq i els que ... I tot això Mojtaba ja ho sap. 
Miro Mojtaba. Me l'escolto. M.e l'imagino deu anys en-
rera, quan només tenia vint-i-un anys i se l'enduien en un 
camió carregat de presoners de guerra. El miro i l'escolto i 
amb prou feines me l'imagino. No sé si un home de vint-i-
un anys és un home, però a ell el van tancar en una ceLla i 
el van maltractar com un home. Al pati de la presó veia 
com s'escapava el temps i escoltava els ressons llunyans 
de la guerra en marxa i de la revolució aturada. Mentres-
tant, altres presoners iranians aprofitaven la distància per 
criticar Khomeini i dubtaven de l'Islam com qui dubta de 
la llei, humana o divina. Mojtaba els mirava els ulls tot 
buscant correligionaris i, quan els trobava, el temps es tor-
nava a escapar en llargues converses, i Mojtaba madu-
rava. , 
Va ser el segon 1camp d'internament on Mojtaba Safavi 
va conèixer el "mulah" també era presoner de guerra i 
compartia la presó amb la resta de soldats' iranians inter-
nats, era un home de poques paraules, però Mojtaba el su-
posava ali niat al costat d'una revolució que havia catapul-
tat els "mulah" des de les mesquites fins els ministeris o el 
Parlament per dur a la pràctica política la filosofia de l'Al-
corà, els seus manaments i les seves prohibicions, les lí-
nies mestres d'una societat basada en uns principis fins 
ara inexistents. 
El nou règim de Khomeini mirava de traslladar l'Islam 
als textos de govern. Havia de desmuntar l'imperi del xa 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
amb l'experiència de l'Islam inexpert i començar la refor-
ma agrària sense Marx -l'ateu- i sense cap altre llibre 
de text o manual constitucional que rAJcorà. Feina difícil 
i molts cops injusta,o tan injusta com qualsevol revolució 
justa, aïllada i forçada a treballar des de la trinxera. 
La traducció de l'Alcorà que es va fer a l'Iran condem-
nava els homosexuals a la misèria de la vergonya. 
Al camp d'internament on van coincidir el "mulah" i 
Mojtaba també hi havia un presoner iranià homosexual. 
Tothom se'n reia, fins i tot altres "mulah" que lluitaven en 
l'exèrcit de l'Iran i que ara estaven detinguts. Només el 
"mulah" de qui Mojtaba em parlava amb admiració mira-
va de convèncer els companys empresonats perquè dei-
xessin l'homosexual en pau. Aquest, al llarg de molts me-
sos, va haver de patir tota mena de burles, l'aïllament, i 
tres cops va simular el suïcidi. 
Mojtaba em parlava d'aquest incident concret dels seus 
deu anys com a presoner de guerra i ho feia amb molt més 
èmfasi -més ràbia i desconcert- que quan em responia 
sobre les tortures i la por, la fam i el fred, sobre el seu pare, 
a qui no va poder veure abans de morir. Mojtaba puntua-
litzava el fet que hi hagués "mulah" entre els que forçaven 
l'homosexual a la desesperació. Excel.lent narrador, Moj-
taba vomitava quan em deia: "i un dia aquest noi es va 
penjar a la seva cel.la, i la gent callava. I només aquell 
"mulah", aquell bon "mulah", els mirava a tots, els inspl-
tava amb la mirada, els condemnava al pes de la 
consciència". 25 
Mentre hi hagués representants de l'Islam com aquell 
amb qui va compartir el fàstic, Mojtaba creuria en la revo-
lució. Això no ho va dir, però així m'ho va fer entendre. 
Aleshores, el presoner Mojtaba Safa vi va ser traslladat a 
una altra cel.la, a un altre edifici i a una altra ciutat. Va ser 
una etapa diferent, un altre esglaó de maduresa. 
Ara, Mojtaba Safavi s'havia de quedar tancat en una 
habitació amb un altre presoner de guerra: un prestigiós 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
26 
metge iranià que acabava de ser empresonat al camp de 
batalla. L'aïllament seria total. Cap llibre. Cap paper. I 
cap llapis. Només els sorolls que arribaven des de fora la 
porta o els murs i que el metge i Mojtaba van aprendre a 
traduir, i un dia van ser sorolls de dones, de dues dones, 
dues presoneres de guerra iranianes que els soldats ira-
quians havien tancat a la ceLla contigua. Infermeres de 
l'exèrcit de l'Iran, deia el metge, creia el metge, i no 
s 'equivocava. 
El primer que Mojtaba i el metge van intentar va ser el 
morse, cops al mur com si fossin ratlles i punts de l'alfabet 
morse. No hi va haver cap resposta, i aleshores van haver 
d'inventar a ltres cops, cops insistents quan els soldats ira-
quians no eren a prop, cops d ifícils de dissimular 
tantes vegades. 
Va passar un any fins que hi va haver una resposta. Un 
any perquè les infermeres entenguessin l'alfabet de cops i 
s'atrevissin a respondre. Sense llapis ni paper no era fàcil 
retenir les lletres i configurar els vocables fins a donar 
sentit a la frase, al missatge, a una conversa que en els me-
sos futurs seria cada vegada més fluïda, més reconfortant, 
més màgica. 
Dos homes i dues dones que no s'havien vist mai i no es 
veurien mai recuperaven el plaer de la comunicació, i axií 
va ser durant dos anys en què no va quedar res per dir-se, 
ni les paraules d'ànim, ni els plors ni les converses sobre 
la revolució llunyana. Es van fer amics. Però al cap d'a-
quells dos anys, un matí, les dues noies ja no van contes-
tar. Havien estat traslladades, o potser alliberades. 
Han passat els anys, Mojtaba i jo travessem l'Iran amb 
cotxe. Les has pogut veure, les infermeres? T'has posat en 
contacte amb elles des que has tornat de L'Iraq? No ha 
pogut, tot i que ho ha intentat. A través del mur de la presó 
s'havien intercanviat les coordenades: el nom. l'adreça ... 
Eren de ciutats diferents, d'orígens socials diferents. Ara. 
Mojtaba ha viatjat fins on elles vivien i els ha fet arribar 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
un misatge. Sóc Mojtaba. Però no ha pogut ser. Els pares 
de les infermeres obeeixen l'Islam més tancat; em sembla 
que Mojtaba va dir això, tancat, i també m'ha parlat d'un 
mur més insuperable que el que hi havia a la presó. 
Fa un dies he rebut una carta de Mojtaba. Vol escriure 
un guió perquè algú en faci una pel.lícula. Vol que l'ajudi 
a trobar els mitjans. M'ha fet cinc cèntims del guió: la his-
tòria passa a l'Iraq, però no hi surt Saddam. No sap si a la 
pel.lícula les infermeres haurien de dur els cabells coberts 
dins la ceLla. Tampoc sap si el duien cobert. I també m'ha 
dit que té por perquè torna a estar enamorat. • 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
27 


Fa uns dies he rebut una carta de Mojtaba

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert