Ramisa Verdaguer, Maties

Revistes Catalanes amb Accés Obert

El bicentenari de l’inici de la Guerra del Francès és un bon
moment per fer un repàs de la producció historiogràfica lo-
cal sobre aquest conflicte. Perquè si alguna cosa el caracte-
ritza és el caire descentralitzat que va tenir. Fou una guerra
de moviments amb els exèrcits vivint sobre el territori, be-
llugant-se per trobar queviures o per sorprendre l’enemic.
D’aquesta manera, no és estrany que la guerra afectés poc o
molt la majoria de localitats. Les expedicions napoleòniques
van creuar el Principat en totes les direccions, i deixaren un
rastre de desolació que ha perviscut en la memòria de viles i
ciutats.
Les accions bèl·liques i els principals moviments militars
es van donar al litoral i en una àmplia faixa prelitoral, ter-
ritori estratègic cobejat per ambdós bàndols que contenia
bona part dels recursos, les comunicacions i les instal·la-
cions defensives del Principat. Els imperials van acabar
imposant-s’hi després de conquerir les principals places
fortes, a costa de moltes pèrdues i de deixar als patriotes
amplis corredors fins al mar i força llibertat de moviments
per les demarcacions a l’entorn mateix de les ciutats forti-
ficades. La capitalitat dels resistents, un cop perduda Tar-
ragona, hagué de retirar-se cap a les ciutats de l’interior
(Vic, Manresa, Berga, Solsona), on també arribaven les in-
cursions imperials.
Així, les localitats d’aquesta àmplia zona van patir la guerra
a primera línia, i en conserven documents, records, monu-
ments, memòries escrites i llibres d’història, redactats en
èpoques molt diverses. En general, aquestes obres es basen
en la documentació local, que reprodueixen profusament.
Heus aquí un bon punt de partida, que implica rigor metodo-
lògic. Els papers de l’arxiu municipal, d’institucions ecle-
siàstiques o de simples particulars acompanyen el relat dels
fets i li donen versemblança. De vegades manca una mica de
contextualització, però en les obres de les darreres dècades
es dóna poc aquest cas. Alguns estudis abasten la totalitat
dels aspectes (els fets militars, l’evolució política, la impli-
cació social en la lluita, l’economia i la fiscalitat, la demo-
grafia, l’administració imperial) i d’altres es fixen en alguna
circumstància més concreta.
Una altra característica de les històries locals de la Guerra
del Francès és la vocació divulgadora. En general, es nota
l’interès dels autors per fer llegibles els seus llibres, cons-
cients que l’aportació de documentació de primera mà i la
distància cronològica del lector amb els fets podrien treba-
llar en sentit contrari. Algunes obres arriben a adoptar una
forma quasi novel·lada, com la d’Antoni Closas sobre la
conspiració barcelonina de 1809, o la de J. M. Pons i Guri,
que compon un interessant dietari dels fets ocorreguts a les
contrades del sud de Girona. D’altres, en l’extrem contrari,
ofereixen un redactat feixuc farcit de dades, parèntesis, tau-
les i lletra menuda, com el llibre d’Albert Virella sobre Vila-
nova i la Geltrú. Però la immensa majoria dels historiadors
locals se situa en el terme mitjà.
Des de la dècada de 1960, s’observen també en les produc-
cions locals sobre la Guerra del Francès els nous aires his-
toriogràfics. El caire patriòtic i laudatori de moltes obres
anteriors es va atenuant en benefici d’una certa objectivitat
i imparcialitat. Cal tenir igualment en compte que la dis-
tància amb els fets s’ha anat ampliant. Algun autor –com
l’olotí Ricard Jordà i el primer Lluís M. de Puig– posa en
dubte la versió patriòtica de la guerra i destaca la superio-
temes-1)
2
MATIES RAMISA VERDAGUER. Historiador. Universitat de Vic
HISTORIOGRAFIA LOCAL DE LA GUERRA 
DEL FRANCÈS
Capitulació de la guarnició de Tortosa. Gravat francès de Lagui-
llermie i Rambo. Font: Fons de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de
Tortosa
ritat del projecte imperial per a Catalunya. Altres novetats
que apareixen són la preocupació pels aspectes ideològics,
econòmics i socials, més enllà dels fets militars: crisi, de-
linqüència, mortalitat, deserció, protesta social, fiscalitat,
composició social de la junta local, divisió entre liberals 
i absolutistes… Les noves metodologies també es fan 
presents.
Cal destacar la petjada que ha deixat en la història local de
la Guerra del Francès la col·lecció Episodis de la Història 
de l’editorial de Rafael Dalmau, així com la monumental re-
copilació recent de Max Cahner titulada Literatura de la 
Revolució i la Contrarevolució, 1789-1849; malgrat el títol,
aquí hi ha inclosos multitud de textos locals de caràcter ple-
nament històric. També s’ha de remarcar la tasca de diversos
centres d’estudis –com el d’Altafulla, el Penedesenc, el
d’Estudis Socials d’Osona i el d’Igualada, entre altres– i de
la mateixa Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Ca-
talana en la difusió de la història local d’aquest període. Un
dels àmbits del primer congrés de la Coordinadora l’any
1994 va ser precisament el de la Guerra del Francès, i les
aportacions es van publicar poc després. Enguany la Coor-
dinadora i l’Institut Ramon Muntaner també s’han implicat
a fons en la commemoració del bicentenari. Per últim, no es
pot oblidar el suport dels ajuntaments, puntals bàsics de les
recerques i publicacions locals.
Barcelona gaudeix de la magna obra de l’especialista Joan
Mercader publicada el 1949 i plena d’erudició, que de fet es
refereix a tot Catalunya; també de les no menys ingents me-
mòries del sacerdot contemporani Raimon Ferrer, i l’estudi
d’Anna M. Mayench sobre la junta corregimental de Barce-
lona instal·lada a Martorell. Han atret igualment l’atenció
les conspiracions tramades a la capital durant l’ocupació na-
poleònica, sobre les quals tracten l’esmentat Antoni Closas i
Ramon Jordi. Precedint Mercader, el napoleonista Frederic
Camp ja havia escrit l’any 1920 sobre l’administració bona-
partista de Barcelona.
Tarragona, capital patriota fins la seva caiguda a mans de
Suchet el 1811, disposa del magnífic estudi global de Josep
M. Recasens, un exemple de la renovació historiogràfica de
la dècada de 1960. S’hi analitza la revolució, la composició
social de les institucions, l’economia, la ideologia, la de-
mografia, l’evolució política i militar, i l’administració fran-
cesa. Altres autors –Josep Iglesies i Javier de Salas– han
aprofundit en el dramàtic bloqueig i assalt napoleònic, men-
tre que Josep Adserà s’ha centrat en l’epidèmia de 1809.
Com és natural, el cas de la ciutat de Girona ha estat molt es-
tudiat, tant pels famosos setges que va patir com pel fet d’es-
devenir després la capital bonapartista de l’Alta Catalunya.
131
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Novembre 2008 3
1
2
5
8
9
10
12
Un dels pioners, a principis del segle XX, és Carles Rahola,
que amb una visió humanista i molt renovadora caracteritza
tota una galeria de personatges que havien transitat durant 
la guerra per la ciutat i els encontorns: guerrillers, afrance-
sats i alts funcionaris francesos, als quals descriu amb com-
prensió i simpatia. Tres dècades més tard prenen el relleu 
M. Cúndaro i Joaquim Pla Cargol, amb relats més centrats
en els aspectes militars, especialment els setges. Fa poc
Montserrat Jiménez ha presentat una comunicació sobre
l’organització de la defensa del corregiment de Girona.
El 1976 Lluís M. de Puig publica un estudi sobre l’etapa
francesa de Girona, on ofereix una visió trencadora del con-
flicte i realça l’obra dels administradors napoleònics. Una
dècada després Antoni Simon presenta una bona anàlisi de
l’evolució gironina d’aquest període, inserida en el llarg ter-
mini de la crisi de l’Antic Règim, fent èmfasi sobretot en els
aspectes ideològics, econòmics i socials. Encara recent-
ment, Stéphane Michoneau ha avaluat en sengles articles la
memòria històrica dels setges i la mitificació de la figura
d’Àlvarez de Castro.
Lleida també disposa d’un historiador local veterà, a cavall
entre el vuit-cents i el nou-cents: Rafael Gras de Esteva, que
relata la guerra, les insurreccions radicals i la dominació
francesa de la ciutat. Durant la dècada de 1920 Manuel Ji-
ménez publica una recopilació de documents. Fa poc, la pe-
ripècia lleidatana de la Guerra del Francès ha estat explicada
per Antoni Sánchez en una comunicació, i per Manuel Lla-
donosa, Antoni Jové i Enric Vicedo en l’obra col·lectiva so-
bre la història de la ciutat.
Vic i Olot, ciutats interiors, van rebre així mateix les esgar-
rapades del conflicte. Ja l’any 1925 s’havia publicat el
fragment de les memòries del baró de Maldà on l’aristò-
crata refereix el seu pas per Vic, i tres dècades més tard Jo-
sep M. Bassols fa la biografia d’un dels prohoms vigatans
més destacats, el baró de Savassona. També en els anys
1950 Miquel Furriols escriu diversos articles ben docu-
mentats sobre la junta corregimental i les personalitats lo-
cals rellevants. Per fi, el 1993 Maties Ramisa elabora una
història global de la Guerra del Francès a Vic i el seu corre-
giment. 
De la seva banda, Olot ha tingut dos estudiosos locals,
d’orientació ben distinta, que s’han ocupat en els anys 1970
de l’etapa napoleònica: Joaquim Danés i Ricard Jordà. El
primer ha recopilat molts documents, amb els quals ha bas-
tit una precisa història d’Olot en diversos volums; el segon
ha aprofundit primer en temes concrets (Guerra Gran, assas-
sinat de l’alcalde, vida quotidiana) per culminar amb la pu-
blicació, el 1988, d’una obra de pretensió més general.
temes-1)
4
També són dos els historiadors de la Guerra del Francès a
Vilanova i la Geltrú, Oriol Pi de Cabanyes i Albert Virella.
Pi elabora un llibre concís i ben escrit, mentre que Virella
compon una obra més desbordant però igualment ben docu-
mentada. No gaire lluny, Manuel Benach redacta el 1968 la
història del corregidor Lluís Freixas i la Guerra del Francès
a Vilafranca del Penedès pensant en el gran públic. Una 
vintena d’anys després, Salvador J. Rovira exposa amb cor-
recció els esdeveniments d’Altafulla en un llibre commemo-
ratiu de la batalla esdevinguda el 1812 a la localitat, i Pere
Simón, fa poc, explica la situació de l’Arboç tot glossant el
manuscrit d’un teixidor de lli.
Figueres i el conjunt de l’Empordà han comptat amb un
bon grapat d’historiadors del període napoleònic en totes
les èpoques. Ja a finals del segle XIX Josep M. de Ferrer
publica una història de la Guerra de la Independència a
l’Empordà, i en els anys de 1920 el segueixen Carles Pi i
Sunyer i Frederic Camp; ambdós componen un relat docu-
mentat i d’estil literari, encara que el segon peca de posar
poques notes i d’un cert desordre expositiu. Ja en la dècada
de 1960 Miquel Golobardes, i més endavant Enric Riera,
exposen amb profusió de detalls l’actuació de l’adminis-
tració francesa a la comarca i la personalitat dels diversos
afrancesats.
La síntesi de la guerra a Mataró l’han fet fonamentalment
Eloi Beulas i Albert Dresaire en una sòlida obra de 1989, tot
i que abans Joaquim Llovet havia publicat i comentat les
cartes d’una companyia comercial establerta a la ciutat, i
Antoni Martí havia resseguit la biografia del dirigent abso-
lutista mataroní Domingo de Caralt. A Terrassa, Salvador
Cardús fa una aportació parcial el 1962, centrada en la figu-
ra de l’industrial i dirigent patriota Joaquim Sagrera, de to
laudatori, contestada fa poc per José A. Palomanes amb una
comunicació crítica. A Sabadell, Josep Alavedra ha estudiat
l’organització municipal i les elits locals durant l’etapa de la
Guerra del Francès.
El ressò de les batalles del Bruc ha planat durant gairebé dues
centúries per les ciutats i viles del Bruc, Manresa, Igualada i
Santpedor, alimentant la polèmica sobre la superior aporta-
ció respectiva, que ara ja s’ha apagat. Han estat molt nom-
brosos des de mitjan segle XIX els opuscles i els articles a la
premsa igualadina i manresana sobre el tema, amb un punt
d’inflexió en la celebració del centenari. El valedor d’Iguala-
da va ser sobretot Josep Puiggarí, i el de Manresa, Josep Ser-
vitje. Al llarg del segle XX el debat s’ha anat atenuant.
Antoni Carner, en els seus treballs sobre Igualada, aposta per
superar les rivalitats però escombra cap a casa. Joaquim Sar-
ret escriu el 1922 la història militar de la guerra a Manresa, i
quaranta anys després Valentí Santamaria dóna a la llum una
recopilació de documents amb l’objectiu de reivindicar per a
aquesta ciutat “la principalidad en la jornada del Bruch”. En-
cara el 1976, el cronista de Santpedor Jaume Prat escriu una
apologia del veritable timbaler Isidre Llussà.
Els sometents del Bruc van ser estudiats, entre altres, per
Enrique Rodríguez el 1898, i per Josep M. Torras el 1982,
aquest cop amb voluntat desmitificadora. Els recents tre-
balls de Gemma Estrada i Maria T. Rius han contribuït a po-
sar les coses a lloc. Lluís Ferran i Maria Gemma Rubí han
resseguit fa poc la memòria històrica de les jornades del
Bruc. Aliens a la polèmica, Àngels Solà, Ramon Vila i 
Lluís Virós han fet una comunicació sobre les elits manresa-
nes del principi del vuit-cents.
Hi ha encara moltes històries més de la Guerra del Francès:
de Puigcerdà, de Sitges, de l’Escala, de Monistrol, de Ma-
tadepera, de Torelló i d’altres localitats, però aquest article
no vol ser exhaustiu i per això demano disculpes per enda-
vant. Cal no oblidar tampoc les memòries de contempo-
ranis, que tenen un fort contingut local i que s’han anat
publicant. El panorama, com s’ha vist, és molt ric, i demos-
tra d’una banda l’impacte de la guerra en les consciències, i
de l’altra la vitalitat cultural de la gent dels nostres pobles. 
Imatge de la celebració del centenari de la batalla del Pont de Goi
al terme de Valls. Font: Arxiu Santesmases-Rabadà


Historiografia local de la Guerra del Francès

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert