Bordetas Jiménez, Ivan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

141
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Abril 2011 5
IVAN BORDETAS JIMÉNEZ. UAB-CEFID
«LAS ASOCIACIONES DE VECINOS SON LA MEJOR
ESCUELA DE FORMACIÓN DE CIUDADANOS
CONSCIENTES». EL MOVIMENT VEÏNAL DURANT
EL TARDOFRANQUISME I LA TRANSICIÓ
El moviment veïnal arriba a mitjan anys setanta constituït com
un potent moviment social, amb una rica i variada, tot i que
recent, tradició de lluites i accions col·lectives, amb una iden-
titat i un univers cultural propis, forjat a partir d’aquests i altres
conflictes i basat, principalment, en la condició –i consciència–
de classe de la gran majoria dels activistes, i amb una estructu-
ra organitzativa assentada, fonamentalment, en les associa-
cions de veïns, que van representar, durant aquells anys foscos
de la dictadura, gairebé l’únic espai de reunió, associació i
expressió mitjanament lliure, una forma organitzativa oberta,
transparent i assembleària, a contracorrent de les emanades del
règim franquista. En aquests anys, el moviment veïnal es va
constituir com un dels nodes centrals d’una atapeïda xarxa
conformada per una societat civil àmpliament mobilitzada i
netament antifranquista, com un dels veritables representants
de la voluntat popular: un espai on cabia des de la reivindicació
d’allò més necessari i sentit per la població, com un semàfor
que evités més accidents al barri o un dispensari que atengués
a tots els veïns, fins a la discussió del model de democràcia que
calia construir col·lectivament. Així, s’hi van generar pro-
postes de participació popular en diferents serveis públics com
l’educació o la sanitat, en el disseny i l’execució de les políti-
ques urbanes o en la gestió política local.
Si bé s’havia organitzat principalment a Barcelona i la seva
àrea metropolitana –amb uns quants focus més en algunes ciu-
tats de les demarcacions de Girona i Tarragona–, en la segona
meitat de la dècada dels setanta es completa el mapa associa-
tiu veïnal i el moviment es desplega per tot el territori. Així, si
a mitjan anys setanta es comptaven més de 300 associacions de
veïns que aplegaven uns 100.000 socis per tot el Principat (vui-
tanta d’elles a Barcelona), l’any 1979, en el marc de la I
Trobada d’Associacions de Veïns de Catalunya, se’n censaven
més de 600.1 Va ser a partir d’aquest moment, doncs, que el
moviment veïnal va adquirir una composició interclassista: es
van incorporar nous sectors socials a la lluita veïnal, que es va
estendre a barris no tan marcadament populars o fins i tot de
classes mitjanes, on fins aleshores no existien associacions 
veïnals o, si n’hi havia, no tenien un caràcter conflictiu o de rei-
vindicació urbana. D’aquí s’ha d’extreure una primera con-
clusió: si, com dèiem, els anys de màxima expansió del movi-
ment, que també van ser el temps de major desplegament de
les seves propostes i alternatives i de més gran incidència polí-
tica i social, van ser els de la segona meitat dels setanta, el
temps del canvi polític, quan tot semblava possible, la configu-
ració del moviment veïnal com a tal és anterior a aquestes
dates i al procés de transició política. Les seves arrels s’enfon-
sen en els anys de la llarga postguerra, en el fenomen migrato-
ri i en el temps del creixement urbà caòtic i la configuració 
de vastos nuclis suburbials que van acollir aquest increment de
població; i, en última instància, també en el desplegament del
desarrollismo, l’agressiva política urbana associada i el creixe-
ment especulatiu de les ciutats.
Aquest moviment social no es pot entendre sense una triple
dimensió: d’una banda, el caràcter antifranquista i per tant
polític –més enllà de l’explicitació d’aquest extrem o la pre-
sència activa de militants de l’antifranquisme polític– per la
naturalesa mateixa de la dictadura que el va veure néixer sota
12
14
16
1
2
5
8
11 
AAVV comptabilitzades en la I Trobada d’Associacions de Veïns de
Catalunya. Any 1979. 
temes-2)
6
les seves urpes, un règim que negava l’existència mateixa del
conflicte social; d’altra banda, la rellevància com a element de
resistència i fre als desgavells associats a la política urbana
franquista –aconseguí victòries palpables com l’aturada de
determinats plans parcials o la conquesta dels equipaments,
serveis i infraestructures reivindicats– i com a font d’alternati-
ves a aquest model agressiu, antisocial i especulatiu de desen-
volupament urbà, que acabarien de perfilar-se en els darrers
setanta amb els denominats plans populars; i, per últim, com
un dels grans espais d’empoderament, d’autonomització i de
presa de consciència política de les classes populars –entre
elles, les dones i els joves, amb un pes específic tant en la con-
figuració de les estructures organitzatives com en el soste-
niment de les accions col·lectives–,2 allí on, juntament amb el
moviment obrer, van ser capaces de crear espais de llibertat,
esquerdant l’estructura dictatorial no només amb el planteja-
ment d’actituds resistencialistes sinó també amb l’articulació
de propostes sobre la democràcia per construir o la ciutat on
viure. 
Així, es pot observar, a grans trets, una sèrie de diferències
entre aquelles associacions sorgides durant els últims seixanta
i primers setanta i les que es constituïren en la segona meitat de
la dècada. Les primeres van sorgir associades a determinats
desafiaments provocats per diferents projectes urbanístics
–principalment grans obres d’infraestructures o plans parcials
que amenaçaven habitatges–, pel deteriorament sobtat de les
condicions de vida als barris, per determinades catàstrofes
naturals agreujades fins l’extrem per la mancança o insuficièn-
cia d’infraestructures i serveis urbans o, entre altres factors, per
la inexistència d’equipaments col·lectius bàsics com els sanita-
ris o educatius. Aquests motius feien que, per tant, les associa-
cions tinguessin un inicial caràcter defensiu i de resistència, tot
i que ja eren evidents certs elements propositius. En relació
amb aquests motius instigadors del primer associacionisme
veïnal, s’observa que va sorgir, precisament, en aquells barris
on les condicions de vida eren més dures, on eren més palpa-
bles les deficiències i mancances, però també allà on s’havien
constituït nuclis actius de persones (assistents socials, cape-
llans, consiliaris de moviments apostòlics, militants antifran-
quistes, grups de veïns preocupats per la dinamització social i
cultural del barri, etc.) que van interactuar amb les xarxes
socials i veïnals que ja existien i van formar el col·lectiu fun-
dador del moviment veïnal en aquests barris a partir de fer evi-
dents els dèficits i, cosa que resulta més important, fer assumi-
ble i necessària l’acció col·lectiva, la definició d’unes formes
organitzatives autònomes i d’una identitat compartida per
revertir la situació. Va ser, doncs, per aquest conjunt de motius
que el moviment veïnal primer va néixer a les zones suburbials
de les grans ciutats catalanes –l’anell perifèric format a partir
d’àmplies zones de barraques i cases d’autoconstrucció o bé
grans promocions públiques i privades de polígons d’habitatge
massiu, però també a determinades trames urbanes degradades
dels nuclis històrics, espais tots ells que absorbien l’espectacu-
lar creixement demogràfic– habitades, majoritàriament, per la
classe obrera, la mateixa que ja feia uns quants anys que pro-
tagonitzava conflictes i reivindicacions en el món del treball.
El moviment veïnal va suposar, en els orígens, l’altra cara de
la moneda del moviment obrer, de la mateixa manera que, pels
activistes d’ambdós moviments –que moltes vegades eren els
mateixos–, l’explotació a les fàbriques, els salaris de misèria o
les pèssimes condicions de treball representaven el revers de
l’explotació als barris, la vida en barraques, els carrers sense
asfaltar o enllumenar o la inexistència d’escoles, dispensaris o
zones verdes. 
Serveixin d’exemple un parell de cites: «La explotación no ter-
mina en la fábrica. En los barrios obreros nos encontramos
sometidos a otros tipos de explotación. Todos los sabemos,
‘Sarria’ [sic] para los burgueses; estos que nos están expri-
miendo en su empresa y están engordando su cuenta corriente
gracias a nuestro trabajo; para nosotros ‘Torre Baró’, unas
casas, mejor dicho: unas barracas, sin agua corriente, hechas
de cualquier manera».3 «El Barrio es obrero y en consecuencia
también lo son sus problemas. El ocuparse de otros sería el no
ocuparse de los del Barrio. Podemos tener muchos problemas
pero todos ellos nacen de una situación que es la de nuestra
condición de clase. Pueden tener nombres diferentes pero
todos ellos nos atañen a nosotros, como son la falta de escue-
las, los quemadores de basura, los realquilados, transportes,
guarderías, salarios, precios. Todos ellos son problemas obre-
ros, porque los tenemos nosotros».4
Les iniciatives que van desenvolupar tots aquests grups dina-
mitzadors als barris –des d’activitats culturals i lúdiques fins a
les assistencials, com la creació de dispensaris o guarderies,
passant per la tasca de conscienciació i visibilització de les pro-
blemàtiques i els seus responsables a partir de diferents publi-
cacions o cartes col·lectives a autoritats i diaris– van suposar la
base sobre la qual es fonamentaria l’acció col·lectiva i la for-
malització d’unes estructures organitzatives entre els veïns
dels barris com gairebé l’única via de resolució de les deman-
des plantejades, davant la inexistència de canals de diàleg o
negociació amb les autoritats. En aquest sentit, les associacions
de veïns es van afirmar, finalment, com els veritables interlo-
cutors col·lectius dels barris on s’assentaven i no només dels
seus associats. En van assumir la voluntat popular i projectaren
les seves veus quan aquestes no tenien altres mitjans d’expres-
sió, procés que s’assentaria i s’enriquiria amb l’explicitació
141
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Abril 2011 7
progressiva de temes polítics en els discursos i pràctiques, com
arribaven a reconèixer les autoritats dictatorials en cas de l’as-
sociació de Nou Barris («es la que realmente ha asumido la
representación de todos los vecinos […] habiendo celebrado
infinidad de Asambleas en diferentes locales, sobre los proble-
mas del barrio») o com elles mateixes es presentaven a
Terrassa: «Las asociaciones de vecinos han sido, y lo han de
ser más en el futuro, la auténtica representación de los intere-
ses populares de los barrios de Terrassa. […] son la mejor
escuela de formación de ciudadanos conscientes, que se hacen
responsables del bienestar comunitario, en primer lugar del
propio barrio, y de toda la ciudad como conjunto de barrios
con un interés común».5
La clau explicativa del procés que va portar a aquesta explici-
tació política i a la imbricació entre problemàtica i protesta
urbana amb l’exigència de l’amnistia o la democràcia –en
molts casos no només la política, sinó també l’econòmica i
social– es troba en l’enfrontament constant amb la desídia i la
inoperància de les autoritats franquistes, quan no amb respos-
tes purament repressives. Es va produir una evolució des d’una
desconfiança inicial en les autoritats a una total i efectiva pèr-
dua del respecte i la por que generaven, fins arribar, en última
instància, a la deslegitimació i el qüestionament directes per
l’assumpció de la seva no-representativitat perquè «solamente
un AYUNTAMIENTO DEMOCRÁTICO que haya de res-
ponder de su actuación ante la población responderá a los inte-
reses generales de la población, y podrá con esta autoridad
popular enfrentarse a los intereses creados».6
Així, el moviment veïnal va arribar al procés de canvi polític
no només com un actor en conflicte sinó, precisament, com un
dels protagonistes del procés mateix i un dels desencadenants,
confluint amb la resta de moviments i sectors socials que van
plantejar la batalla a la dictadura franquista amb la conquesta
del carrer.
12
14
16
1
2
5
8
11 
Aquest article es basa en el llibre que recentment hem publicat un
grup de quatre investigadors: P. YSÀS i C. MOLINERO (coords.),
Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardo-
franquisme i la transició, Barcelona: Icària, 2010.
1. A. ALABART, «Els moviments socials urbans a Catalunya»,
Revista Catalana de Sociologia, núm. 7 (1998), p. 17. Les dades de
l’any 1979 es troben a ANC. «Desenvolupament, conclusions i cens.
I Assemblea de les Associacions de Veïns de Catalunya. Manresa, diu-
menge 2 de desembre de 1979». Fons PSUC. 2350. Activitat de diver-
ses entitats i moviments ciutadans reivindicatius, 1970-1979.
2. Utilitzo aquí el terme empoderament, que manllevo d’altres dis-
ciplines com la psicologia social o la sociologia, i de diversos
moviments socials com el (trans)feminisme, com el procés mitjan-
çant el qual determinades individualitats i col·lectius marginats o
sotmesos desenvolupen teories (discursos) i pràctiques (accions)
autoemancipatòries, de comprensió dels termes i causes de la seva
subordinació, d’afirmació identitària en positiu i, entre altres con-
sideracions, d’autodotació de recursos polítics i culturals d’allibe-
rament.
3. «Las ‘escuelas’ de Torre Baró», Boletín Informativo del Sector
Nord-este, núm. 1 (juny 1968). Subratllat a l’original.
4. El Besós (juliol 1968). Aquesta era la publicació del Centre Social
Besòs de l’homònim barri barceloní.
5. Arxiu Històric del Govern Civil de Barcelona, Informe sobre el
moviment veïnal a Nou Barris, 21/04/1975. Fons Gobernadores
Civiles. Caixa 207. Delegación Provincial del Ministerio de la
Vivienda 1974, 1975 i Arxiu Nacional de Catalunya, «Declaración de
las Juntas de Vecinos». Fons PSUC. 2393. Terrassa. Setembre 1966 -
juny 1975, respectivament.
6. Així s’expressaven les associacions veïnals de Cornellà de
Llobregat i Santa Coloma de Gramenet en, respectivament, el
Manifest dels 22 i el Manifest dels 51. El document de Cornellà es
troba a Joan Tardà, «Manifiesto de los 22. Cornellá por un ayunta-
miento democrático», Tele/eXprés, 1 de juny de 1975. El de Santa
Coloma, a ANC, «¡Salvemos Sta. Coloma! Manifiesto ciudadano de
los 51». ANC. PSUC. 2392. Santa Coloma de Gramenet. 1970-1975.
Nota bibliogràfica
A. ALABART, «Els moviments socials urbans a Catalunya», Revista
Catalana de Sociologia, núm. 7, (1998), p. 9-28.
J.M. ALIBÉS; F. MIGUÉLEZ; M.J. PARDO et al., «La lucha de los
barrios de Barcelona, 1969-75», CAU, núm. 34 (novembre-desembre
1975), p. 26-117. 
J. BORJA, Qué son las Asociaciones de Vecinos, Barcelona: La Gaya
Ciencia, 1977. 
M. CASTELLS, Movimientos sociales urbanos, Madrid: Siglo XXI,
1977. 
X. DOMÈNECH: Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment
obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. 
EQUIPO DE ESTUDIOS, La lucha de barrios en Barcelona,
Barcelona: Elías Querejeta Ediciones, 1976. 
J.M. HUERTAS i M. ANDREU, Barcelona en lluita. El moviment
urbà 1965-1996, Barcelona: Federació d’Associacions de Veïns de
Barcelona, 1996. 
C. MOLINERO i P. YSÀS, (coords.), Construint la ciutat democràti-
ca. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició,
Barcelona: Icària, 2010.


"Las asociaciones de vecinos son la mejor escuela de formación de ciudadanos conscientes". El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert