Sentís, Carles

Revistes Catalanes amb Accés Obert

22 
u 
-
= 
·= 
.... 
rn 
-z 
= ..... 
-rn 
rn 
= = 
La R e pública triomfant 
jklr ~ ... ~ JIAc'lltl ,.._..-.la R...-M&.ra ow.a... • 1a ~ta,._~ 
_ .. r«i ... 
i ) 1•4rW r.a ....... ~ltalt dau .... ,....w...a 6e 1a .._.Mk* 
prnNIIt •n A~....,. 
•*•"• •••kr-.-'•••-:KU~__.._._ ............ I(. _ _,_.,..~ 
.......  ..........  ..... 
.. ,.... ... c.-.... ,.,. .... ._. ......... .. 
~~· .... ....,.....-~ ...... ... 
"la Publicitat" fou un dels diaris més 
importants de Catalunya durant la 
Dictadura i la República. En ell hi 
col.laborà Carles Sentís. 
l'agència Fabra, a la Rambla de 
Canaletes, que venia a recollir els 
esdeveniments internacionals que 
donava I'Havas, era un element molt 
important del periodisme català dels 
anys 20 i 30. Sota d'ella hi era 
instal.lada la redacció de la revista-
diari "la Rambla", ja durant la 
República. 
Periodistes 
d'abans de la guerra 
El periodisme barceloní, abans de 
la Guerra Civil -almenys en l'àrea 
dels periòdics escrits en català-, era 
més d'opinió que d'informació. No hi 
havia, entre els d'expressió catalana, 
diaris pròpiament d'informació com, 
Per exemple, "La Yanguàrdia" o "Las 
Noticias". Eren més nombrosos els 
diaris de redacció catalana però a 
quasi tots ells, com és sabut, donaven 
suport oficialment o oficiosa 
diferents partits polítics. 
Encara que diaris d'opinió, no hi 
mancava la informació, de vegades 
excessiva, al servei d'aquesta mateixa 
~pinió. Els esdeveniments ..._ 
Internacionals s'obten ien generalment 
a través de l'Agència Fabra, que venia 
a recollir la informació francesa de 
I'Havas. En general, eren diaris ben 
fets o ben escrits i amb una densitat 
intel.lectual molt notable. Molts 
Periodistes eren més escriptors que 
informadors. No els permetia, l'àmbit 
de la llengua catalana -i no massa 
tampoc la castellana- de viure 
exclusivament de la seva ploma; 
aquells que publicaven llibres 
estrenaven obres teatrals, i no cal dir-
ho dels que escrivien poesia. Per a 
uns o altres el periodisme era un 
refugi o, en definitiva, la manera, 
també amb la ploma a la mà, de 
guanyar-se uns sous amb una certa 
seguretat. No hi havia gaires 
professionals que visquessin 
exclusivament del periodisme. 
En cada diari dels al.ludits potser 
n'eren 5 o 6, generalment directors i 
caps de redacció. Eren, una bona part 
d'ells, periodistes a mig temps. L'altra 
meitat de la jornada era esmerçada en 
literatura de creació, de traducció o 
feines administratives i jurídiques, 
tant en oficínes privades com 
públiques. Els més joves generalment 
erem estudiants, una bona cantera. 
Exercien de periodistes a terme fins a 
trobar una orientació -concursos, 
oposicions- en les seves respectives 
carreres universitàries. Menys preparats 
que aquests estaven els que 
treballaven en algun partit polític i 
complementaven les seves tasques en 
el diari, que venia a representar la 
seva projecció exterior. 
Així, en línies generals, jo diria que 
en els diaris escrits en castellà hi 
havia menys universitaris i més 
funcionaris o mig funcionaris, sense 
excloure'n "La Vanguardia" encara 
que, en aquest gran diari, ja els anys 
30, dels quals puc parlar, era on hi 
havia major nombre de periodistes de 
plena dedicació i més ben pagats. 
El meu cas palesa el que s'ha 
apuntat sobre la formació i extracció 
de la majoria dels que escrivien en 
els diaris catalans. En anar-se'n a 
Madrid per fer de sec retari d'en 
Nicolau d'Oiwer (ministre d'Economia) 
Josep M.a Lladó i Figueras, amb el 
qual -així com amb el seu cosí Joan 
Sales- començàvem a publicar algun 
escrit en premsa comarcal, em va 
23 
u 
-a: 
·= .... 
fn 
:z:: 
a: 
..... 
-fn 
fn 
= 
= 
24 
u 
-
= 
·= .... 
U) 
-:z: 
cedir o deixar, com una herència, la 
secció universitària de "La Publicitat". 
En aquells moments inicials de la 
Universitat catalana se'n derivaven 
molts temes d'interès per a persones 
d'una determinada formació cultural. 
D'aquesta mena eren els subscriptors 
i lectors de "La Publicitat" que, a més 
d'ésser l'òrgan d'" Acció Catalana" 
-rebrot centre-esquerra, originari de 
la Lliga- era el diari que més llegien 
els intel.lectuals del país. A la 
Universitat, per altra banda, hi havia 
problemes no solament d'ensenyament 
sinó polítics i la esmentada secció era 
seguida amb interès. Sortint de Ja 
Universitat, només ens calia caminar 
cent metres per anar a la redacció de 
" La Publicitat", situada en un tercer 
pis d'una casa -desapareguda durant 
la guerra sota un bombardeig- a mig 
camí seguint la vorera nord de la Gran 
Via, entre Balmes i el Coliseum. Era 
un bon pis burgès difícilment adaptable 
per a Redacció, amb tres balcons 
sobre la Gran Via. Darrera del central 
hi havia una sala gran: una taula amb 
diaris i moltes cadires que, de 
vegades, a darrera hora del migdia o 
al capvespre, servia de tertj.ília per als 
pro-homs que anaven al diari per 
saber notícies, per comentar-les o per 
donar algunes idees al director. Per a 
ell, Carles Capdevila, ho era el despatx 
que hi havia al cantó del Col iseum; al 
tercer, més del cantó de la Un ivers itat, 
hi havja tres taules. En una d'elles en 
Manuel Brunet, que en aquells 
moments era cap de redacció. Encara 
el veig amb la seva armilla 
descordada, els escassos cabells 
blancs voleiant i encrespats i els seus 
ulls, penetrants, guaitant darrera d'uns 
vidres gruixuts. A les hores de final 
del matí solia respondre 
corresponència i recollir els originals 
per l'endemà que anaven lliurant 
diferents coJ.Iaboradors com jo mateix. 
També, al final del matí, portava les 
seves dues quartilles, tan pulcres com 
ell, en Carles Soldevila; sortia de la 
seva feina a la Diputació-General itat. 
El seu breu "Full del dietari" era 
veritablement modèlic i molt llegit. 
No "portava" el seu comentari, també 
gai rebé diari, en J. V. Foix perquè 
justament sol ia escriure'! al matí, bo i 
assegut en una altra taula del mateix 
despatx d'en Brunet. De vegades 
discutien, amb en Brunet, que tenia 
una veu forta i aires expressament 
volguts de pagès o, com ell de ia, "de 
poble". En canvi, el Foix era l'expressió 
senyorívola del barceloní de Sarrià. 
Portava un barret una mica "pinxo", 
lleugerament inclinat cap a l'esquerra 
i el seu habillament era tan acurat 
com descurat, era el d'en Brunet, que 
portava un barret tan arrugat com els 
seus pantalons. Com que havia 
estudiat al Seminari de Vic - com a 
bon Jl atin is ta escrivia un català molt 
ric i acolorit- era bastant 
tradicionalista, encara que aleshores 
es tingués per anarco-conservador. 
Molt sovint estava en desacord amb 
el poeta Foix, que bevia en fonts 
franceses del surreal isme o italianes 
del futurisme. 
Tocades les dues, en Foix 
desapareixia per dedicar la seva 
segona part de la jornada a les seves 
feines comercia ls a la Plaça de Sarrià. 
També s'esfumava, després d'asseure's 
en una taula i sense dir gairebé mai 
res a ningú, en J. A. Vandellós, un 
empordanès alt amb cara d'àliga, 
exceJ.Ient economista i un dels que 
primer manejà estadístiques -va 
escriu re el "Catalunya, poble 
decadent"-. Format a França i 
Anglaterra; malauradament va morir 
jove. 
Es movia d'una habitació a l'a ltra, 
.... 
sempre nerviós, I'Avei.Jí Artís, 
comediògraf de bastant èxit. pare d'en 
Tísner i oncle d'en Semprònio. Era 
cap d'informació: "A veure si em 
trobes alguns altres estudiants per 
provar si serveixen per a periodistes". 
Em sembla que n'hi vaig portar tres. 
Només un hi romangué. Els altres no 
es van defensar davant la blanca 
quartilla ni davant dels destarotats 
horaris. 
Em vaig anar integrant al diari 
pel fet que en Manuel Brunet em 
va fer provar altres qüestions que no 
fossin les universitàries. "Dius que no 
penses fer periodisme i seguir la teva 
carrera però, mentrestant prova de fer, 
al mateix temps que ja ets aquí, de 
Periodista pròpiament dit". Un dia em 
va enviar a Sant Andreu on el 
President Macià havia de parlar 
davant d'un públic que d'antuvi se 
sabia que seria, gairebé tot, anarco-
sindica lista. Per primera vegada, 
després d'advenir a la Presidència, 
Macià -consagrat- es va trobar 
davant d'un auditori hostil. Quan es 
disposava a parlar, la gent que omplia 
una sala molt gran va fer insistentment 
el que en castellà en diem "siseo". A 
l'hora d'escriure la informació no 
sabia com dir-ho, car no era una 
esbroncada -"abucheo"- però sí 
una sorollosa manifestació adversa. 
Aleshores vaig dir que el públic havia 
fet soroll de "fregir peix". En Brunet, 
que ·no era gens pro Macià, va 
celebrar molt aquesta expressió i va 
col.locar. al diari, la informació molt 
destacadament. Massa. Era la primera 
vegada que en un diari es presentava 
el mític President en dificultat. En 
Ramòn Pey, el cognom del qual 
sonava a xinès, havia escrit 
Precisament, una sèrie de reportatges 
sobre la Xina al "Mirador'', em va 
reprendre l'endemà a la Rambla 
de Canaletes amb una vehemènc1a 
que a algun passavolant potser li va fer 
creure que m'anava a pegar. 
La redacció de "La Publicitat" es 
traslladava. al vespre. a una mena 
d"'altillos" que hi havia sobre la 
pròpia impremta del ;arrer de Barberà, 
pràcticament al barri "chino". Aquella 
redacció de nit tenia un altre caire 
ben diferent del sofisticat de la Gran 
Via. Hi havia molt de fum, flaire de 
cafès i, per les taules, entre Pé!Pers, 
"carajillos". En Brunet mantenia 
discussions tot escrivint quartilles 
amb una gran estil.logràfica groga; el 
regent d'impremta les anava retirant a 
mesura que les acabava. Tenia un cop 
de ploma d'una seguretat 
extraordinària; després, quan li 
pujaven les galerades del que havia 
escrit mentre parlava, de vegades 
rient o cridant, quasi mai no havia 
d'esmenar ni refer. Recordo, en aquella 
redacció de nit, a Pere Mialet que 
havia escrit un parell o tres de 
noveLles i que, com el poeta Felip 
Graugés. no feia gaire cosa més que 
enganxar notícies de l'agència, titularies 
i ordenar-les. Després d'algun 
combat de boxa venia en Vilà. que 
signava "Critias", i que escrivia molt 
bé a diferència d'altres redactors 
dedicats a l'esport. Si bé sense 
acritud, les discussions solie'1 ésser 
entre en Brunet i gairebé tots els 
altres junts, exceptuant potser en 
Graugés. Tots eren més d'esquerra que 
en Brunet i això donava peu i vivesa a 
les discussions més gracioses o 
facecioses que a les trascendentals. 
La cosa esdevingué mot més seriosa 
arribat el 6 d'octubre del 1934 quan, 
de fet, "Acció Catalana" es dividí 
definitivament. Després dels seus 
repetits fracassos electorals, 
probablement deguts a la qual itat 
intel.lectual dels seus homes, així 
25 
u 
-a: 
·= I-
fn 
-:z: 
a: 
.... 
-fn 
fn 
= 
= 
26 
~ 
a: 
·= 
.... 
en 
-
= a: 
..... 
-en 
en 
= 
= 
com a les seves posicions anti-
bipartidistes. és a dir, contra la Lliga i 
contra !'"Esquerra Republ icana de 
Catalunya", "Acció Catalana" es va 
esqueixar i mentre uns van 
aixoplugar-se -mort ja en Macià-
sota el paraigua de !'"Esquerra", altres, 
com en Bofill i Matas. Ramon 
d'Abada l i Vinyals, ... , varen tornar a 
la Lliga d'on procedien; també hi van 
anar altres per primer vegada. com el 
mateix Manuel Brunet, tants cops 
esmentat. Jo, periodísticament, vaig 
seguir un desplaçament força 
limitat, puix que la Lliga era. en 
realitat. un centre-dreta així com 
"Acció Catalana" havia estat un 
centre-esquerra. Va ser aleshores 
quan es portà a terme la configuració 
d'un diari avantçant-se en el temps 
com era cosa corrent amb el tant 
imaginatiu Cambó. "La Veu de 
Catalunya" era, naturalment, un diari 
molt polititzat i catalogat com a òrgan 
de la Lliga i en Cambó volia, com a 
complement, un vespertí més intras-
cendent i no especialment polític 
encara que seguint, a través de 
titulars més que d'editorials, les 
directrius de la Lliga. Aquest diari. 
I 
"L'Instant". estava fet en col.laboració 
amb "Ràdio Associació de Catalunya", 
inspirada per un amic d'en Cambó, 
l'industrial Eduard Rifà. L'emissora 
donava base al diari valorant i 
anunciant al matí el seu sumari així 
com, a la tarda. el vespertí, airejava 
programes i personatges que havien 
desfilat per l'emissora. 
La redacció de "L'Instant" era ben 
diferent de la "La Publi citat". En el 
vespertí hi havia menys pensadors, no 
hi venien personatges polítics i, en 
canvi, hi havia més reportatges i 
seccions d'espectacles. El que 
mantenia la continuïtat i muntava 
l'edició era en Ramon Garriga 
Alemany, avui molt acreditat com a 
historiador. La secció literària la 
portava l'Ignasi Agustí que com altres 
(l'inoblidable Joan Baptista 
SoleNicens!) repartien la seva feina 
entre " La Veu" i !"'L'Instant". Un 
d'ells era Miquel Capdevi la, que, quan 
a la matinada acabava la feina a "La 
Veu", retallava diaris, i n'arxivava tants 
que al passadís de casa seva havia de 
caminar entre dos pilots o muralles de 
papers. Jo hi feia reportatges i d'enviat 
especial. Encara no havia deixat del 
tot la Universitat, i la corresponsalia 
de "L'Instant" em va permetre de 
seguir un incomplet curs de Dret 
Internacional a la Sorbona. Justament 
de París vaig tornar quatre dies 
abans del desastrós 18 de Juliol. 
L'any anterior vaig passar també uns 
mesos a Itàlia, amb motiu de la guerra 
d'Abissínia. Després del 18 de Juliol, 
"L'Instant" va sortir unes setmanes 
com la mateixa " La Veu de Catalunya" 
en una impremta on cada nit hi havia 
més milicians i més fusells. 
Diria que només vaig viure aquestes 
dues redaccions, si no fos que faig 
escriure molt al setmanari "Mirador" 
-mai no se n'ha fet un altre de més 
qualitat en el nostre país- que 
encara era més intel.lectua l que "La 
Publicitat" i que portava el segell del 
seu principal fundador. un gran polític 
poc aprofitat, l' excel.lent advocat 
Amadeu Hurtado. De primer, "Mi rador" 
va ser dirigit per Manuel Brunet i 
quan aquest s'inclinà cap a la Lliga 
prengué la direcció en Just Cabot, un 
metge que mai no n'havia fet i un 
dels lectors més extraordinaris com 
no hi ha hagut mai a Catalunya. Tenia 
tants llibres que, així com altres 
posaven un pis a la seva amiga. ell va 
posar un pis als seus llibres. Vivia 
amb la seva germana i tenia un pis on 
no hi havia ningú: només els seus 
llibres. Encara que tenia un local 
propi, el "Mirador" es feia quasi 
sencer a l'Ateneu Barcelonès. En la 
setmana hi havia dues nits, fins a la 
matinada, durant les quals en Cabot 
recollia originals -Segarra, J.M. 
Planes, Gasch, Sempronio, etc.-
després d'aplegar-los sobre un pupitre 
de plànol inclinat escrivia notes amb 
una excel.lent prosa stendhaliana. 
Escrivia poc perquè era mandrós, però 
quan feia una columna s'aguantava 
sola. També el " Mirador" d'en Cabot 
amb el 18 de juliol va entrar en una 
mort anunciada com gairebé tot el 
Periodisme -i tantes altres coses-
d'aquest país. 
Una cosa caldria remarcar tot 
acabant aquests apunts: el tracte 
entre els periodistes d'aquells dies, 
malgrat que hi havia enfrontaments 
pol(tics potser més forts que avui, era, 
en general, molt bo. Per damunt de 
les diferències, hi havia una 
companyon ia i un respecte mutu propi 
d'un pa(s molt civilitzat. Bé és veritat 
que en aquells moments ja es va dir 
que Catalunya era l'"oasi de la 
Repúblia". Tinc per cosa ben certa 
que la Guerra Civil no hauria pogut 
néixer a Catalunya. Ens va venir de 
fora una onada de fons que va envair 
una enraonada convivència. El remol( 
s'ho va endur tot. 
Carles Sentís 
Periodista. Fou President 
de l'Associació de la Premsa de Barcelona. 
És vice-president de l'actual Junta Directiva. 
27 


Periodistes d´abans de la guerra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert