Montiel, Alejandro

Revistes Catalanes amb Accés Obert

53Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. III · Nº 6 · 2015
RESSENYA · Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. III · Núm 6. · 2015 · 53-54
Martínez Muñoz, Pau. ‘Mateo Santos. Cine y 
anarquismo. República, guerra y exilio mexicano’
Alejandro Montiel Mues
 Del cineasta que va posar en peu matinerament la 
pel·lícula inaugural del cinema espanyol en guerra —Reportaje 
del movimiento revolucionario en Barcelona, juliol de 1936— i 
el més elaborat i estimulant dels documentals de primera hora 
d’entre els produïts per la CNT (Confederació Nacional del 
Treball) durant la contesa civil –Barcelona trabaja para el frente, 
1936- amb prou feines se’n sabia res fins avui i la figura de 
l’anarquista Mateo Santos, que va acumular un gran prestigi als 
anys vint i trenta com a director de la revista cinematogràfica 
Popular Film, entre altres variades activitats literàries i 
periodístiques, ha romàs emboçat entre les boires, junt a la de 
tants derrotats, fins a la publicació d’aquest valuós monogràfic.
L’autora, Pau Martínez Muñoz, ja havia fet avançar 
significativament la investigació sobre els avatars biogràfics 
del cineasta en la seva tesis doctoral —La cinematografía 
anarquista en Barcelona durante la guerra civil (1936-1939)1, 
hospitalàriament tutelada pel professor Xavier Pérez Torío i 
llorejada a la Universitat Pompeu Fabra el 2008—, però la seva 
pista s’havia perdut després del seu exili a França i posteriorment 
a Mèxic, sense conèixer-se fins al present, a ciència certa, ni tan 
sols el seu lloc i data de defunció.
Mateo Santos Cantero nasqué el 1890 a Villanueva de Infantes 
(Ciudad Real) i morí a Mèxic el 1964. Es casà el 1918 amb 
Felicidad Santacana Perelló, natural d’Igualada (Barcelona), 
amb qui tingué dues filles, Amelia (Barcelona 1920) i Araceli 
Felicidad (Barcelona, 1929), a més d’un fill, David, mort 
prematurament el 1928. Fou autor de poemes primerencs a 
El Eco artístico (1909-1923) i col·laborador assidu de Vida 
Manchega, revista semanal ilustrada (1912-1920). El trobem 
el 1913 a Madrid, però s’instal·la a l’any següent a la Ciutat 
Comtal, on roman fins l’entrada dels feixistes a Barcelona. 
El seu compromís polític és manifest als articles que publica 
a Los Miserables (1913-1915), setmanari anticlerical que 
s’autoproclama «insurgent i romàntic», i on anà acerant el seu 
verb furibund.
En l’època del pistolerisme barceloní, fou víctima de la repressió 
ocasionada pel criminal governador militar de Barcelona, 
Severiano Martínez Anido —el nom del qual es glorificaria 
atorgant-li fins després de la mort de Franco el nom d’un 
carrer principal a la capital catalana, avui Passeig Picasso— i 
acabà consolidant una carrera especialitzada en el periodisme 
cinematogràfic, fruit de la qual és obligat destacar la fundació i 
direcció de la longeva revista Popular Film (1926-1937).
El llibre de la doctora Martínez Muñoz ofereix una nodrida i 
sucosa antologia d’aquells articles d’agitació, junt amb altres 
pàgines memorables de l’escriptor manxec, on, per posar només 
un dels múltiples exemples possibles, es posiciona davant la 
irrupció del cinema sonor:
«És possible que qualli, i fins i tot que sigui del gust 
de la majoria dels aficionats al cinema, la pel·lícula 
parlada. Però no vol dir que signifiqui un avanç 
positiu i convenient per a l’avenir del setè art. Podria 
bé marcar un retrocés assimilant-se al teatre parlat»2 
(SANTOS, 1929).
L’obra de creació cinematogràfica de Mateo Santos fou escassa 
en la mesura en que no quallaren projectes com el d’aclimatar 
al nostre entorn l’experiència obrera francesa del Cinema del 
Peuple, que havia animat un altre anarquista espanyol, Armand 
Guerra, amb una excepcional pel·lícula titulada La Commune 
(Armand Guerra, 1914), on apareixien vetusts protagonistes 
reals d’aquella remota gesta revolucionària. No obstant, sí 
completà el seu primer llargmetratge documental, Córdoba 
(Mateo Santos, 1934), que havia d’iniciar una sèrie d’«Estampes 
Edició de l’autora, La Imprenta, Comunicación Gráfica, Valencia, 2015, 200 pp.
1.  Publicada a la xarxa http://www.tdx.cat/handle/10803/7526. 
ISBN: 978-84-692-0963-9
2.  SANTOS, Mateo (1929). Planos, Popular Film, 129.
54 Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. III · Nº 6 · 2015
d’Espanya» i les seves dues primerenques produccions ja citades 
amb la guerra civil en marxa —Reportaje del movimiento 
revolucionario en Barcelona i Barcelona trabaja para el 
frente— foren concloses amb anterioritat a la creació de SIE 
Films, productora del sindicat llibertari. Entre els seus assajos 
cinematogràfics destaca per aquell temps l’opuscle El cine bajo 
la svástica. La influencia fascista en el cinema internacional, 
publicat a Barcelona per Tierra y libertad, 1937. La doctora 
Martínez Muñoz en recull aquest paràgraf en la seva antologia:
«I així, de Krupp a Goebbels, la cinematografia 
germànica, a partir dels dos anys de la firma de 
l’armistici, ha anat sembrant en la consciència del 
poble alemany el jull de la discòrdia, fomentant el 
seu odi històric contra França, i llançant-lo finalment 
a una nova guerra que, començada a Espanya, no 
cap preveure ara quins altres escenaris europeus 
necessitarà per a desenvolupar tota la magnitud de 
la seva tragèdia, encara que es perfila ja clarament 
l’amenaça que suposa per a la República Francesa, 
per a la U.R.S.S. i més concretament per al proletariat 
de tot el món».
Víctima de nou d’una altra repressió, la del brutal Movimiento 
en el seu Primer Año Triunfal, Mateo Santos passa a França 
per Le Perthus el 6 de febrer de 1939 i és confinat al camp 
de presoners d’Angelès-sur-Mer. Durant el seu exili a França 
(1939-1949) seguí escrivint, i del període cal destacar un llibre 
publicat per la Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas de 
España, a Editions de La Calanque, 1947, amb il·lustracions 
litogràfiques de Badia Vilató. 
Del seu definitiu exili a Mèxic (1949-1964) ens queden els seus 
al·legats contra el domini de Hollywood i el suport al cinema 
mexicà en la seva col·laboració setmanal de Revista de revistas, 
la secció de cinema de la qual va fer-se càrrec entre 1951 i 1958.
En suma: gràcies a les investigacions de la doctora Martínez 
Muñoz, i a aquest esmerat i laboriós llibre, es repara en alguna 
cosa l’injust oblit sobre la molta literatura cinematogràfica i 
els pocs films d’un avançat del cinema anarquista espanyol. El 
llibre conclou (abans d’una antologia essencial de texts: 1928-
1945) amb un emotiu epíleg del nét de Mateo Santos, Ángel 
Morales Santos. •
MARTÍNEZ MUÑOZ, PAU. ‘MATEO SANTOS. CINE Y ANARQUISMO. REPÚBLICA, GUERRA Y EXILIO MEXICANO’


MARTÍNEZ MUÑOZ, Pau. Mateo Santos. Cine y anarquismo. República, guerra y exilio mexicano

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert