Banús, Miquel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

4IN ILLO TEMPORE: En aquell temps es diu
que Déu envià a la Terra els seus missatgers
per donar mans d’or als mestres d’ofici. Els
ensenyaren els secrets per saber manejar amb
destresa les eines emprades per exercir llurs
oficis (vox populi). Vindrà un dia que l’home
oblidarà la tècnica de saber treballar amb les
mans, i amb aquestes mans fer obres d’art, i
com una varietat d’art, els oficis.
Al Collsacabra, molts dels seus habitants
es dedicaven a l’agricultura, treballaven i
vivien del terròs, però també és cert que hi
havia un qui-sap-lo que es dedicava a
l’artesania. Ara gairebé els oficis s’han
perdut, l’home no treballa directament amb
les mans, sinó que ho fa a través de les
màquines. Per sort encara queden algunes
persones que viuen i gaudeixen de la pau i de
la feina ben feta en algun racó mig oblidat de
la nostra geografia. Els oficis, però, gairebé
s’han acabat i sols en queda constància en
pergamins, rajoles i gravats i esgrafiats que
es poden trobar en llindes de portals i
finestres d’algunes façanes. S’han oblidat,
fins i tot, el nom de moltes eines que es feien
servir.
Si tot passejant fem un volt pels
centenaris, tortuosos i vells carrers de Rupit,
podrem veure a les pedres de llindes i portals
una gran varietat de gravats amb dates dels
segles XVI, XVII i XVIII, molts d’ells de caire
religiós. L’ull observador podrà veure-hi
encara gravades algunes eines de treball, ja
mig esborrades pel pas del temps. Aquestes
eines eren l’anunci de la feina que feia
l’artesà dintre de casa, el reclam de nous
clients. Gairebé totes les cases al costat del
portal d’entrada hi tenien una finestra gran;
així aprofitaven més la llum del sol. Aquesta
estança s’anomenava “botiga”. L’artesà
l’emprava per exercir el seu ofici i servia
també d’aparador de cara al vianant.
Algunes d’aquestes finestres, amb les
reformes, han desaparegut, s’ha tret l’ampit
i s’hi ha obert un portal… però són moltes
encara, per sort, les que es conserven: Can
Paraire, Can Salut, Can Llorencic, Can
Portal amb una de les poques llindes amb un
gravat del segle XVI, Can Calau, Can Rovira,
Ca la Peona, Can Taiedes, Can Nap
(tapiada), només per citar-ne algunes.
A la llinda de Can Païssa, Can Pastoric i
d’alguna altra, hi veiem unes estisores que
devien pertànyer a algun sastre o barber. No
oblidem que el tan famós bandoler Joan de
Serrallonga (1594-1634), que segons la dita
popular li agradava “el ben vestir”, solia fer-
ho amb el sastre de Rupit. En aquell temps
eren tres els sastres que exercien aquest ofici
a la vila de Rupit. Un d’ells es deia Miquel
Boxoms, el qual a l’any 1638 es casà amb
Teresa Grabulosa, de Susqueda. A la llinda
de Can Roca, a la Pedrera, hi podem veure
un compàs i un escaire que devia indicar que
era el lloc d’un mestre de cases. Una forma o
sola de sabata d’algun sabater o escloper la
trobem a Can Salut. Unes armes, una destral
i un pedranyal d’algun armer, a Can
Llorencic. A Can Banús hi figura una forma
de barret o tricorni. Una altra llinda a Can
Flequer i Can Caiot mostra una mena de
bitlla o llançadora que solien usar els
teixidors. N’hi ha de mig esborrades per la
salabror i el pas dels anys.
A tot això podem afegir-hi una colla de
topònims d’algunes cases o indrets concrets
que ens poden donar una mostra més àmplia
de l’esplendor d’aquests segles passats de
Rupit. No oblidem que en aquells temps la
vila de Rupit era la “capital” del
Collsacabra, i que els seus dominis,
traspassant el Ter, arribaven fins a Osor. A
l’any 1553 hi havia a Rupit dotze paraires,
ANTICS OFICIS AL COLLSACABRA
L l inda  de  Can
Pastoric, al carrer del
Fossar, núm. 24 de
Rupit. Antigament hi
vivia un sastre.
Foto: Miquel Banús
5tres sastres, tres sabaters i quatre teixidors.
Al segle XVII els dominis dels marquesos de
Rupit comprenien els termes de: vila de
Rupit, Sant Joan de Fàbregues, Pruit,
Susqueda, Sant Martí Sacalm i part de
Querós i d’Osor, amb un total de 262 cases
entre els pobles i els masos escampats.
Permeteu-me dedicar-li una petita flor:
De què et sents orgullosa, oh vila de
Rupit?
D’un passat remot, on segles enrere
el Collsacabra se’m feia petit.
Dominava castells i baronies,
més enllà del Ter arribava mon llit.
Eren tants els dominis que posseïa
que comparats amb els d’avui en dia
tot em sembla menut i esquifit.
Hi ha noms tan concrets i evocadors com:
Plaça dels Cavallers, Carrer del Palau,
Carrer del Manyà, Coll del Castell, Can
Paraire, Balma dels Teixidors, Bassa
Canemera, Pla de les Peces, Molí del Rodó,
Notaria Soler, Ca l’Apotecari… i tants
d’altres que ens allargaríem massa. Rupit era
un poble d’artesans que feien del seu ofici un
art, i un artesà, segons Pompeu Fabra, és
l’home que exerceix els seu ofici amb les
mans.
Davant d’una societat que ha pujat molt
de pressa al tren del tecnicisme, voldria
escriure i valorar el treball dels artesans de
casa nostra. De molts poca cosa més se’n
coneix que la dita popular ja mig perduda en
el record i en la nit del temps, però n’hi ha
d’altres que conserven encara el nom que ens
els fa recordar. Donarem un cop d’ull a un
d’aquests artesans:
PARAIRE: el qui es dedica a l’art de la llana,
cànem o lli, des del rentat al perxat.
En un document sobre les obres de
restauració de l’ermita de Cabrera, trobem a
l’any 1612 un paraire de Rupit, amb el nom
de Guerau Savallat. També en un altre
document hi trobem un tal Guillem
Xammeta, mestre de cases, que ja és
mencionat l’any 1599 per haver posat la
campana a l’ermita de Cabrera. A primeries
de segle XVI, l’ermità de Cabrera feia cinc
captes recorrent les parròquies veïnes del
Collsacabra i la vall d’Hostoles, i a la
cinquena capta es recollien ous, fil, llana i
cànem, un testimoni que el cànem i el lli ja
eren, aleshores, unes plantes molt populars al
Collsacabra. El cànem, concretament a
Rupit, es cultivava per camps, feixes i vores
de recs. Es posava a amarar en manats o
petites garbes dins els bassals de l’aigua dels
recs, i després es cardava. Ja hi havia gent
especialitzada per fer aquesta feina. A voltes
eren els mateixos paraires que feien tot el
procés. Es cuidaven de teixir-ho amb
rudimentaris telers que, si es conservessin,
serien l’admiració i atracció dels turistes.
Posaven a estendre les peces en un lloc
assolellat i a recer de tot mal vent. Prop de
Rupit, anant cap a Santa Llúcia, fins fa poc
hi havia uns forats a la penya viva que en
Can Paraire, amb el
balcó de fusta sota
teulada, al carrer Coll
del Castell, núm. 5. A
sobre, les penyes i
restes del castell de
Rupit.
Foto: Josep Franch
(1927) Estudi de la
Masia Cata lana.
Centre Excursionista
de Catalunya
L l inda  de  Can
Llorencic, al carrer
del Fossar, núm.4. Hi
hav ia  v iscut  un
armer.
Foto: Miquel Banús
6La vida és com un llibre, amb diferents
capítols que es van obrint i tancant. Aquests
capítols, si els passem al Collsacabra gaudint
del canvi d’estacions, encara són molt més
bonics.
Només cal observar la natura. A finals
d’estiu, sembla com si a la tardor li fes por
de trencar la verdor dels boscos, però de cop
i volta, una fulla vermellosa i groguenca cau
a terra. Després, com per art de màgia, tota
una catifa de colors indescriptibles per la
seva bellesa s’estén pel bosc. Ha arribat la
tardor, poruga, indecisa, melangiosa i
sobretot amb aroma de pluja. Els arbres
s’entristeixen en la grisor del paisatge. Sense
fulles, sembla com si no es poguessin
protegir de cara al fred de l’hivern. Una fina
capa de neu cobreix el bosc, com la pols que
tapa els mobles. La natura, submergida en la
quietud i el silenci, resta immòbil. Un cucut
gosa trencar el silenci. De cop i volta tota la
natura esclata en la vida. Les primeres flors
de la primavera, les violetes, omplen el
paisatge de liles i malves. Tot un mar de flors
de diferents colors s’estén pel Cabrerès. Els
primers raigs de sol estiuencs entren per les
escletxes del arbres plens de verdor. La
natura intenta resistir el calor extrema que
rep. Sembla que estigui endinsada dins un
espectre de verdor.
És que només mirar com la força de la
natura és superior a la dels homes, en llocs
únics com la Foradada, que sembla
impossible que pugui tenir aquella forma
inversemblant, o com els cingles poderosos
de Tavertet, fa del Collsacabra un lloc
feréstec però alhora únic al món.
Mar Saborit Verdaguer
EL PLAER DE VIURE AL COLLSACABRA
donaven testimoni, i és encara conegut com
el Pla de les Peces.
És evocador el nom de “Pla Llinars”,
antics conreus sobre Rupit. A la balma dels
Llims, sota el Pont Penjat, també trobarem
un forat rodó, d’un metre d’alçada i un de
diàmetre, un altre de rectangular, i d’altres de
més petits. Tots ells servien per estovar-hi el
cànem. Al Pontarró hi ha també la bassa d’en
Grau, que s’emprava per a aquest llarg
procés que duien a terme els paraires.
Després es feia l’intercanvi amb altra gent, ja
fós amb espècies o amb venda directa. Per
tenyir les peces es feien servir peles seques de
ceba, escorça de castanyer, peloies de roure,
mates de roldó… Sembla que el nom del
conegut Molí del Rodó (antigament Molí del
Roldó) ve que s’hi molia aquest arbust i se’n
feia farina de roldó, que es feia servir per
tenyir els fils. El roldó o rodó, com volgueu
dir-ne, és una mata molt abundant a Rupit i
a tot el Collsacabra.
Bé, en una altra ocasió, si Déu vol,
parlarem d’altres oficis tan arrelats a la
nostra terra com el de ferrer i el de moliner,
i també de l’antic notari i l’apotecari que hi
havien a la vila de Rupit.
Miquel Banús


Antics oficis al Collsacabra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert