Las mancomunidades provinciales en el marco de la reforma de la Administración local de principios del siglo xx. El «eslabón perdido» en el proceso de descentralización del Estado
El centenari de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914) ha tornat a donar notorietat a una figura molt poc prodigada en la nostra tradició juridicoadministrativa local. Des de finals del segle XIX fins a ben entrat el segle XX se succeeixen, amb intensitat, els projectes de reforma del règim local en un intent per donar resposta a les demandes de reconeixement de la pluralitat de comunitats que coexisteixen al país. L’arena política és testimoni de debats enverinats sobre la conveniència de fer realitat les aspiracions de descentralització regional, promogudes essencialment per les forces polítiques catalanes. En aquest context, les mancomunitats provincials constitueixen el punt de trobada entre els detractors i els defensors d'un nou ordre territorial, però la institució jurídica no acaba de satisfer cap dels dos bàndols. Per a uns, ofereix massa; per a altres, massa poc. Les províncies catalanes seran les úniques que experimentaran amb la fórmula mancomunal encara que l'Estatut provincial de 1925 posarà punt final a l'aventura de forma abrupta. En els anys següents no hi faltaran iniciatives per reconstituir aquesta fórmula associativa, però la seva funcionalitat s'haurà amortitzat, superada per les reivindicacions d'autonomia política que arraconen qualsevol solució que provingui exclusivament de la reforma del règim local.The centenary of the creation of the Mancomunitat de Catalunya (Commonwealth of Catalonia) in 1914 has turned the spotlight back on a body that has received little attention in our local administrative law tradition. Projects for reforming the local system succeeded each other regularly from the end of the 19th century until well into the 20th century, in an effort to respond to demands to recognise the plurality of communities that exist in our country. The political arena bears witness to the bitter debates on the advisability of satisfying the aspirations of regional decentralisation, for the most part promoted by Catalan political forces. In that context, the provincial mancomunidades represented a meeting point for detractors and defenders of the new territorial order but, in the end, the new legal institution satisfied neither side. It offered too much for the former and too little for the latter. The Catalan provinces were the only ones to try out the commonwealth formula, although the Provincial Statute of 1925 brought their adventure to an abrupt end. There would be no shortage of initiatives for reviving this association formula in the years that followed but it had outlived its usefulness, overtaken by the demands for political autonomy that sideline any solution based solely on reforming the local system.El centenario de la constitución de la Mancomunitat de Catalunya (1914) ha vuelto a dar notoriedad a una figura muy poco prodigada en nuestra tradición jurídico-administrativa local. Desde finales del siglo xix hasta bien entrado el siglo xx se suceden con intensidad los proyectos de reforma del régimen local en un intento por dar respuesta a las demandas de reconocimiento de la pluralidad de comunidades que coexisten en el país. La arena política es testigo de enconados debates sobre la conveniencia de hacer realidad las aspiraciones de descentralización regional, promovidas esencialmente por las fuerzas políticas catalanas. En ese contexto, las mancomunidades provinciales constituyen el punto de encuentro entre los detractores y los defensores de un nuevo orden territorial, pero la institución jurídica no termina de satisfacer a ninguno de los dos bandos. Para unos, ofrece demasiado; para otros, demasiado poco. Las provincias catalanas serán las únicas que experimentarán con la fórmula mancomunal aunque el Estatuto provincial de 1925 pondrá punto final a la aventura de forma abrupta. En los años siguientes no faltarán iniciativas para reconstituir esta fórmula asociativa, pero su funcionalidad se habrá amortizado, superada por las reivindicaciones de autonomía política que arrumban cualquier solución que provenga exclusivamente de la reforma del régimen local
