Camarasa, Josep M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

136
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Febrer 2010 5
JOSEP M. CAMARASA. Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica
LES COL·LECCIONS D’HISTÒRIA NATURAL 
DE BARCELONA 
El 17 de gener de 1759 va obrir les portes a Londres el Bri-
tish Museum. Uns anys abans, Hans Sloane (1660-1753), un
metge aficionat a les ciències naturals a qui la seva fortuna
havia permès aplegar magnífiques col·leccions i una gran
biblioteca, havia llegat aquests béns al rei Jordi II d’Angla-
terra per destinar-los a la instrucció i el gaudi del poble
anglès. 
Per aquells mateixos anys, a Barcelona, un apotecari anome-
nat Josep Salvador i Riera (1690-1761) encarregava nou
mobiliari per instal·lar la biblioteca i les col·leccions que
havien aplegat tres generacions de la família amb les seves
pròpies prospeccions o mitjançant compres o intercanvis
amb altres naturalistes. El gabinet Salvador esdevingué així,
sense dir-se’n, el primer museu de ciències naturals de la
ciutat de Barcelona. 
Però encara que el gabinet Salvador ja figurés a la Guía de
Forasteros en Barcelona de 1806 com un dels atractius per
visitar de la ciutat i que la universitat i l’institut de segon
ensenyament, instal·lats des del 1874 a l’edifici d’Elies Ro-
gent de la plaça Universitat, comptessin amb les seves prò-
pies col·leccions, a Barcelona no es començaren a formar
col·leccions públiques d’història natural comparables a les
del British Museum o a les del Muséum National d’Histoire
Naturelle (creat per la Convenció a partir dels fons de la
reialesa) fins la donació que va fer a la ciutat un altre col·lec-
cionista que, com Sloane, no volia que a la seva mort es dis-
persessin les col·leccions que havia aplegat. Francesc Mar-
torell (1822-1878), més modest que Sloane, no es va adreçar
al monarca sinó que va optar per dirigir-se a la institució que
li resultava més propera, l’ajuntament de la seva ciutat.
Aquest hi correspongué amb la construcció, entre 1878 i
1882, del Museu Martorell, el primer edifici de la ciutat des-
tinat específicament a aquest ús.
El darrer quart del segle XIX va ser un temps de renovació
pel que fa als museus d’història natural arreu del món. La
renovació havia començat als Estats Units amb la construc-
ció dels nous edificis de l’American Museum of Natural
History de Nova York (1877) i del National Museum de la
Smithsonian Institution a Washington (1879) però tot seguit
es manifestà a Europa, amb la instal·lació de les col·leccions
d’història natural del British Museum al nou edifici de South
Kensington que encara les acull (1881), i a continuació,
entre 1889 i 1900, s’estengué a París, Viena, Berlín, Praga,
Brussel·les i molts altres punts d’Europa, Amèrica i els
imperis colonials de les grans potències del moment. El cas
de Barcelona és, doncs, més norma que excepció en aquest
context, malgrat les singularitats a escala local que marquen
aquell moment històric, el dels primers anys de la Res-
tauració.
Eren uns anys, com ho havien estat els del Sexenni Demo-
cràtic que els havien precedit, de gran inquietud social i gran
protagonisme de la societat civil a Catalunya. En pocs anys
es crearen nombroses entitats (associacions excursionistes,
entitats catalanistes, cooperatives, periòdics), algunes de les
quals no tenien precedents. I no era solament entre les forces
Museu de Zoologia de Barcelona. Font: Museu de Ciències Naturals
1
2
5
8
11 
13
14
16
temes-2)
6
més «d’esquerres» que es produïa aquesta pulsió creativa.
Fins i tot des del Seminari Conciliar de Barcelona, el nou
rector Salvador Casañas (1834-1908), futur bisbe de la Seu
d’Urgell i de Barcelona i cardenal, que ja havia implantat un
nou pla d’estudis adreçat a preparar els nous clergues per
combatre «amb arguments sòlids, fundats en fets positius
racionalment interpretats […] la falsa ciència», i per escam-
par «la veritable, en plena conformitat i harmonia amb la
divina revelació», adreçava el 1879 a tot el clergat de la diò-
cesi una circular per demanar-ne la col·laboració per conver-
tir el modest gabinet d’història natural del Seminari en un
veritable museu en el qual s’aplegués «el riquíssim material
de la fauna, de la flora i principalment de la geografia física
de la diòcesi i del Principat». Aquesta havia de ser la base
d’una altra de les col·leccions d’història natural barcelonines
que han arribat fins a avui, no sense haver patit greus pèr-
dues en els primers dies de la guerra civil de 1936-39: la del
Museu de Geologia del Seminari. 
Així i tot, caldria esperar fins que, amb les eleccions muni-
cipals de 1901 i 1903, els èxits electorals de republicans i
regionalistes deixessin reduïda la representació dels partits
dinàstics a l’ajuntament barceloní a una presència testimo-
nial i que, a partir de 1905, republicans i regionalistes, pres-
cindint temporalment de les diferències ideològiques, esta-
blissin el seu programa solidari de política municipal sota el
lema «Higiene i Cultura». Dins d’aquest programa es va
arribar a la configuració definitiva d’una Junta de Ciències
Naturals de Barcelona amb la missió de gestionar i enriquir
les col·leccions de ciències naturals de la ciutat (inclòs el
parc zoològic) i els centres de recerca relacionats. 
La Junta de Ciències Naturals era presidida nominalment per
l’alcalde i constituïda per quatre regidors i vuit experts.
D’aquests experts, dos, els catedràtics de ciències naturals
de la universitat i de l’institut, ho eren per raó dels seus càr-
recs; dos més per designació directa del consistori, i els
altres quatre per elecció indirecta, a càrrec d’uns compro-
missaris designats per una sèrie d’entitats i associacions ciu-
tadanes que es relacionaven d’alguna manera amb l’estudi
de la natura. En un primer moment aquestes entitats van ser
la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, la Facultat de Farmà-
cia, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Institució
Catalana d’Història Natural, la Societat Protectora d’Ani-
mals i Plantes, els Estudis Universitaris Catalans, el Centre
Excursionista de Catalunya i la Granja Experimental de la
Diputació.
En l’etapa d’arrencada de la Junta de Ciències Naturals
resulta particularment remarcable l’activitat de Norbert Font
i Sagué, membre de la Institució Catalana d’Història Natural
i del Centre Excursionista de Catalunya. Iniciatives seves
serien la reconstrucció a mida natural de les espècies de la
gran fauna fòssil de Catalunya al Parc de la Ciutadella, ini-
ciada (i aturada) amb la del mamut, i la creació de la col·lec-
ció de grans blocs de roques, desmantellada en els anys de la
dictadura de Primo de Rivera. Durant aquest període les
adquisicions de la Junta i les aportacions dels seus membres
i del personal tècnic amb què comptava anaren enriquint 
les col·leccions de la ciutat.
Tanmateix, les diferències entre republicans i regionalistes a
propòsit del pressupost de cultura de l’Ajuntament de Bar-
celona de 1908, sumades a la sotragada de la Setmana
Tràgica i a la divergència d’actituds d’uns i altres enfront de
la revolta i la repressió d’aquesta, suposaren la fi de la
Solidaritat. En conjunt tota la tasca cultural que en aquell mo-
ment duia a terme l’Ajuntament se’n ressentí, però en el cas
de la Junta de Ciències Naturals cal afegir-hi la mort prema-
Norbert Font i Sagué (1847-1910). Geòleg, espeòleg i escriptor.
Font: L’Avenç
136
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Febrer 2010 7
tura de Norbert Font i Sagué el 1910, el cessament del botà-
nic Joan Cadevall com a membre de la Junta el mateix any i
la marxa a Madrid d’Odon de Buen (membre de la Junta com
a catedràtic de ciències naturals de la Universitat) el 1911. De
1911 a 1915, anys de predomini lerrouxista a l’Ajuntament
barceloní, l’atonia de la Junta de Ciències Naturals contrasta
amb la gran activitat del període fundacional.
El nou equilibri polític que resultà dels bons resultats de la
Lliga Regionalista a les eleccions municipals de novembre
de 1915 propicià la renovació gairebé total de la Junta de
Ciències Naturals de Barcelona i el posterior nomenament
de Josep Maluquer i Nicolau com a secretari executiu. Josep
Maluquer, home d’esperit actiu i emprenedor i de gran capa-
citat de treball –un autèntic executiu–, va reeixir a transfor-
mar radicalment la Junta en menys de dos anys. El 1917 es
van inaugurar al Castell dels Tres Dragons, l’antic restaurant
de l’Exposició de 1888, les noves instal·lacions del Museu
de Ciències Naturals. Aquell mateix any havia obtingut la
incorporació de la Diputació de Barcelona (a partir de 1920,
de la Mancomunitat de Catalunya) a la Junta de Ciències
Naturals, que deixà així de ser exclusivament municipal,
amb el consegüent guany d’autonomia i, fins a cert punt, de
pressupost. I a finals de 1916 havia pogut nomenar, previ
concurs, un seguit de col·laboradors tècnics: Maximino San
Miguel de la Càmara per a geologia, Francisco Pardillo per
a mineralogia, Joan Baptista d’Aguilar-Amat per a zoologia
i Pius Font i Quer per a botànica. 
Pel que fa a les col·leccions, un informe de Pius Font i Quer
–successor de Maluquer a partir de 1920– publicat a l’anuari
de la Junta ens assabenta que «els exemplars del Museu han
augmentat de prop d’un 150% en la Secció Entomològica des
de la inauguració de Museu l’any 1917, els mol·luscs amb
l’entrada de les col·leccions Bofill i Poch, Aguilar-Amat,
Rosals i Institució Catalana d’Història Natural han passat de
menys de 20.000 a prop de 300.000; la col·lecció de roques de
300 a 4.000; les plantes de 1000 plecs a 70.000, i en totes les
seccions en unes proporcions semblants».
A totes aquestes adquisicions, Font i Quer i la resta del per-
sonal tècnic de la Junta afegirien en anys successius els
fruits de les seves pròpies recol·leccions i, entre 1925 i 1926,
el dipòsit de les col·leccions de la Reial Acadèmia de Cièn-
cies i Arts de Barcelona. En anys posteriors s’incorporaren
també els herbaris Cadevall i Vayreda, es començà a plantar
un jardí botànic i ja en plena Guerra Civil, el 1937, es recu-
peraren per a la ciència i per al patrimoni ciutadà les col·lec-
cions i la biblioteca Salvador, de les quals es desconeixia el
parador des del darrer terç del segle XIX, retrobades en una
masia del Penedès. 
La Junta de Ciències Naturals de Barcelona havia passat, el
1934, a dependre del Departament de Cultura de la Gene-
ralitat de Catalunya i a anomenar-se Junta de Ciències Na-
turals de Catalunya. No cal dir que el 1939 fou dissolta per
les autoritats d’ocupació franquistes. Els seus béns i instal-
lacions es van atorgar a l’Ajuntament de Barcelona, que
creà amb ells un Instituto Municipal de Ciencias Naturales,
del qual passaren a dependre l’Institut Botànic, el Museu
de Geologia i el Museu de Geologia, però no el Parc Zoo-
lògic. Els anys del franquisme no foren propicis a l’enri-
quiment de les col·leccions. Només l’esforç del personal
tècnic d’aquests museus i la col·laboració desinteressada
de molts naturalistes que hi trobaven un referent per a les
seves recerques van permetre ampliar-les, en algun cas
amb exemplars veritablement valuosos.
La trista realitat és que en els darrers trenta anys tampoc no
han millorat gaire les coses en aquest aspecte. Els gestors
culturals de les nostres institucions (més gestors que cultu-
rals) semblen tenir aquests darrers anys una visió de la cul-
tura que l’associa més amb l’espectacle que amb la recerca.
Col·leccions i recerca els semblen prescindibles i només
semblen interessar-los les accions adreçades a congregar
públics nombrosos. L’Institut Botànic de Barcelona, grà-
cies a un conveni amb el CSIC, és l’únic centre de l’antiga
Junta de Ciències Naturals que sembla defugir aquest destí,
però el Museu de Ciències Naturals, que aplega l’antic
museu de Geologia, el de Zoologia i el Jardí Botànic, és a
punt de veure separats físicament els espais d’exhibició i
atenció al públic dels de recerca i col·leccions de reserva.
Un fat que ja han patit altres museus de la millor botiga del
món. 
1
2
5
8
11 
13
14
16
Nou Institut Botànic de Barcelona


Les col·leccions d'història natural de Barcelona

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert