Moré Aguirre, David

Revistes Catalanes amb Accés Obert

DAVID MORÉ AGUIRRE
JOSEP ESCORTELL CERQUEDA, 
NÉT DE FARONER
ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ
Sant Feliu de Guíxols, 2011
V olum  30 - ISSN 1130-8524
No feia massa temps que coneixia en Josep Escortell, però sufi­
cient com per haver-hi fet amistat. Ell, com jo, era nét de faroner, i 
això ens unia malgrat la diferència d’edat; encara que no era gens 
difícil fer-s’hi amic, amb una persona com ell, senzilla, planera, hu­
mil, i de tarannà afable i amatent en tot allò que tenia a veure amb 
la cultura a Sant Feliu de Guíxols, la seva ciutat, tal com vaig tenir 
ocasió de contrastar amb el temps.
La primavera de 2008 quan maldava per intentar localitzar di­
versos descendents de faroners de la Costa Brava, tot cercant foto­
grafies de caràcter familiar del meu interès, vaig intentar contactar 
amb algun descendent del faroner Josep Escortell Ripoll (*Benissa, 
Alacant, 27/1/1870 -  íS a n t  Feliu de Guíxols, Girona, 6/4/1950), en­
carregat dels llums de l’abalisament d’entrada al port de Sant Feliu 
de Guíxols entre 1 926 i 1 940.
La senyalització marítima de Sant Feliu de Guíxols inaugurada el 
1 907 no va tenir una plaça pròpia de faroner assignat fins al 1 924 
coincidint amb la seva electrificació. El primer que hi va arribar 
destinat el 20 de maig de 1 924 va ser Pedro José Rosselló Carrión, 
que en va marxar el 14 de desembre de 1 925, en declarar-se super- 
numerari per fer-se ajudant d’obres públiques. La plaça va ser ocu­
pada interinament pel suplent Antonio Ruiz Mayorga, casat amb la 
ganxona Francisca Grau Maynegre. La vacant va ser publicada a la 
Gaceta de Madrid del 24 de gener de 1926, i el 1 5 de març d’aquell 
mateix Josep Escortell va ser nomenat per ocupar-la, prenent-ne 
possessió el 20 d’abril. Era una bona plaça, que l’avi d’en Josep 
Escortell Cerqueda no va deixar anar fins que es va jubilar: a Sant 
Feliu els seus fills petits van poder estudiar i els grans col • locar-se 
en el mercat de treball. Amb fills casats i emmainadats a Sant Feliu, 
quan Josep Escortell Ripoll es va jubilar s ’hi va quedar a viure, tot i 
conservar la propietat d’una casa al seu poble nadiu.
Reprenent el fil de la meva intenció de localitzar els seus des­
cendents, tot buscant per les pàgines blanques de telefònica, vaig
39
DAVID MORÉ AGUIRRE
L'avi d 'e n  Jo se p ,  Jo s e p  Escortell  Ripoll, la seva esp os a  i els fills quan van arr ibar  a 
San t  Feliu
trobar un telèfon en aquesta ciutat a nom de J. Escortell Ribes, que 
em va posar sobre la pista. A la meva trucada va seguir una agrada­
ble conversa, en què en Josep ràpidament em va fer saber que era 
el seu nét, que certament tenia alguna fotografia, i que tot el que 
tenia a veure amb els fars era del seu interès perquè havia tingut 
una relació molt intensa amb el seu avi.
Li vaig fer arribar per correu fotocòpia d’alguns articles, i quan 
el vaig anar a conèixer personalment vaig obsequiar-lo amb el meu 
llibre Fars i senyals marítims de la Costa Brava editat per la Diputació 
de Girona l’any anterior. Li va fer molta il·lusió rebre’l i ell, ja  lla­
vors, em va obsequiar amb un llibret imprès el 1933 amb l’escalafó 
del cos de torrers de fars, del qual fins llavors no tenia coneixement, 
i que m ’ha estat molt útil en les meves recerques. Vam encetar una 
càlida i llarga conversa, de la qual van transcendir diverses dades 
sobre el seu pare -nascut al far de les illes Cíes a Vigo-, oncles, ties 
i avis que em va anar molt bé recopilar. Ben aviat em va ensenyar 
un reportatge de les illes Columbretes que havia aparegut el 1 987 
en un suplement del diari Avui, en què es recollia el testimoni del 
seu pare que hi havia viscut de petit, i on apareixia una fotografia 
dels avis amb els seus fills. L’autor de l’article i de les fotografies era
40
JO S E P  ESCORTELL CERQUEDA, NÉT DE FARONER
curiosament l’escriptor i fotògraf Ernest Costa Savoia, pare del meu 
amic Joan.
Les Columbretes són un arxipèlag situat entre Mallorca i la cos­
ta valenciana, a unes 30 milles a l’est de Castelló, a l’illot gran del 
qual el 1859 es va inaugurar un dels fars que els faroners espa­
nyols més temien de ser-hi destinats per les seves extraordinàries 
condicions d’hàbitat i aïllament. En Josep em va explicar que la 
seva tia Mercedes hi va morir el maig de 1 920 a causa del xaram­
pió que l’afectava, i que la manca d’assistència sanitària per la im­
possibilitat de comunicar el seu mal estat va impedir de fer-hi res. 
De fet, aquest luctuós episodi va esperonar les autoritats a instal- 
lar l’any següent un sistema radiotelefònic entre el far de l’illa i el 
far del Grau de Castelló, per evitar la repetició de situacions límit 
com la viscuda per la família Escortell. La nena tenia 11 anys i el 
seu traspàs sens dubte va ser un cop fort per a la família, formada 
pel matrimoni i els seus altres set fills: la gran, que es deia Teresa 
(*Benissa, Alacant, 17/11/1895 -  ^Sant Feliu de Guíxols, Girona, 
5/4/1975), va fer de tapera a la fàbrica guixolenca de can Donatiu, i 
va morir soltera. Després venia la Josefa ( * Illa de Tabarca, Alacant, 
17/3/1899 -  ÍS a n t  Feliu Guíxols, Girona, 6/8/1986), casada amb 
Paulí Perxés Rigau, que va ser obrera a La Bolsera. El seu pare, Jau­
me (* illes Cíes, Pontevedra, 29/12/1903 -  ‘ïï’Sant Feliu de Guíxols, 
Girona, 3/1/2000), comptable, que de jove a Castelló de la Plana 
havia treballat en una naviliera, i a Sant Feliu a la fàbrica de taps de 
can García, i quan es va casar amb la ganxona Rosa Cerqueda Vila 
va passar a fer de tintorer. Rere el seu pare venia en Josep, el lloc 
exacte de naixement del qual encara ens resta pendent d’esbrinar 
(*?, 14/3/1906 -  íBarcelona?, 4/4/2002), casat amb la barcelonina 
Clementina Oliveró Moreu, que va treballar com a impressor d ’El 
Correo Catalan. La cinquena filla del matrimoni era la malaguanya­
da Mercedes (*Peníscola, Castelló, 18/6/1909 -  "Hlles Columbretes, 
20/5/1920). Després venien els bessons Consuelo i Fermin: La Con- 
suelo (*Vinaròs, Castelló, 29/2/1912 -  í ’Girona, 13/3/1987), també 
obrera de La Bolsera, va morir soltera, i en Fermin (*Vinaròs, Cas­
telló, 29/2/1912 -  ÍS a n t  Feliu de Guíxols, Girona, 9/11/1980), casat 
amb Núria Alagarda Blasco, va ser mecànic. I el petit era l’Àngel 
(*Pehíscola, Castelló, 24/2/1917 -  ^Rosario, Argentina, 23/5/1993), 
mecànic que de jove va emigrar a l’Argentina i allà es va casar.
41
DAVID MORÉ AGUIRRE
Josep Escortell Ripoll va ingressar el 18 de gener de 1902 al cos 
de Torrers de Fars, denominació oficial que van rebre els faroners 
fins al 1939, i amb la qual encara es referia el seu nét quan parlava 
d’ell: en aquella primera conversa amb orgull em va dir: “Sí, el meu 
avi era torrerl” Abans havia estat carrabiner tal com el seu nét ja  
sospitava i un servidor va poder confirmar-li amb l’estudi del seu 
expedient personal. Va fer les pràctiques al far de Tabarca, i un cop 
ingressat va passar successivament pels fars de les illes Cíes, Penís­
cola, Vinaròs, altre cop Peníscola, illes Columbretes, la suplència 
interina de Castelló, el Fangar, i finalment els llums del port de Sant 
Feliu de Guíxols. D’entre tot aquest periple professional i vital, en 
voldria destacar un altre punt d’unió entre en Josep i jo, que vam 
tenir ocasió de comentar i compartir àmpliament per allò de les ca­
sualitats de la vida, les voltes que fa el món i el petit que a vegades 
resulta ser aquest: l’ l de maig de 1912 el seu avi va permutar la 
plaça que ocupava al far de Vinaròs amb el meu rebesavi, Mariano 
Aguirre Lorente, que llavors s ’estava al far de Peníscola, on el 1 963 
el meu besavi Antonio Aguirre Guerra va morir, i davant del qual el 
meu avi Alberto Aguirre Martín va comprar una casa on acostumo 
a estiuejar.
No hi ha dubte que, més enllà de compartir amb ell el nom, la 
figura del seu avi a Josep Escortell Cerqueda li va deixar una pro­
funda petjada. En Josep em va explicar que de jove va plantejar-se 
d’ingressar al cos de faroners, però que el seu avi li va recomanar 
que estudiés per ajudant d’obres públiques, que així podria treba­
llar en un despatx i estalviar-se d’anar d’aquí cap allà, de far en far, 
i passant certes dificultats com li havia tocat viure a ell i a la seva 
família. Però en els anys de la postguerra estudiar unes oposicions a 
cossos de l’Estat no resultava fàcil, no tenia gaire facilitat pel dibuix, 
i al final va veure’s abocat a treballar en el negoci familiar de la 
tintoreria, la qual cosa val a dir-ho recordava sense recança, prova 
més del seu tarannà. Però les inquietuds humanístiques d’en Josep, 
que com bona part dels faroners el seu avi tenia i li havia transmès, 
van estar sempre ben presents al llarg de la seva vida. De la seva 
afecció per l’arqueologia i la història, en va venir el seu interès per 
tot allò que tenia a veure amb el passat històric de la contrada i, de 
la seva passió per la natura, en venia el col·leccionisme de mine­
rals i invertebrats marins, que van convertir el pis que havia estat 
del seu pare en un museu arxiu ben curiós, on en Josep passava
42
JO S E P  ESCORTELL CERQUEDA, NÉT DE FARONER
Jo s e p  Escortell  el 2 5  d 'o c tu b re  de 2 0 1 0  a c a sa  seva.
43
DAVID MORÉ AGUIRRE
Cem en t ir i  de les C olu m bre tes  a m b  el far al fons
llargues estones cultivant la Cultura. Poc abans d’acomiadar-me en 
aquella primera trobada va tenir la gentilesa d’ensenyar-me aquest 
seu món que realment em va deixar sorprès: aquell pis farcit de vi­
trines amb minerals, invertebrats, ceràmiques de totes les èpoques, 
i lleixes plenes de llibres, fitxers de postals, i armaris amb fullets, 
cartells, etc.; era realment el mirall de les inquietuds de la seva 
vida. Redactant aquestes línies em vénen al cap alguns dels seus 
darrers comentaris l’últim dia que ens vam veure, sobre les incòg­
nites que del passat medieval de la ciutat presentaven les recents 
troballes arqueològiques realitzades l’estiu tardor de 2010 a tocar de 
casa seva, just al davant de l’antic monestir benedictí.
Des d’aquell primer contacte van sovintejar les trucades d’aquell 
noi de Tossa, com li deia la seva esposa, Conxita, quan agafava 
el telèfon, que ens permetia mantenir contacte habitual. Fins i tot 
s'havia iniciat en el món de la informàtica i disposava d’un correu 
electrònic, però a mi que sempre m ’agrada més el caliu de la con­
versa en viu que no un fred missatge cibernètic m ’agradava més de 
parlar-hi. En una de les meves anades a Madrid vaig consultar l’ex­
44
JO S E P  ESCORTELL CERQUEDA, NÉT DE FARONER
pedient personal del seu avi, vaig fer-li arribar fotocòpia d’alguns 
documents, i vaig enviar-li fotocòpia de partides de naixement i 
defunció de diversos membres de la seva família, a mida que anava 
completant la reconstrucció de la trajectòria professional i vital del 
seu avi i la seva descendència.
La possibilitat de visitar les illes Columbretes sempre m ’havia 
captivat, i la coneixença d’en Josep, que em parlava de com la seva 
família va viure la mort de la seva tia en aquell destí tan isolat, em 
va empènyer a conèixer més a fons aquell paratge i la història del 
seu far. Igual que havia fet gestions per localitzar hereus de faroners 
de la Costa Brava que em permetés recopilar fotografies antigues i 
testimonis orals, em vaig proposar fer el mateix pel que feia a les 
illes Columbretes. I així va ser com vaig localitzar diversos descen­
dents i fins i tot un faroner jubilat que hi havia viscut cinquanta 
anys enrere juntament amb la seva esposa i la seva filla de pocs 
mesos. La coneixença amb Juan del Bosque, persona extravertida i 
entusiasta, va ser determinant perquè la següent fita fos visitar les 
Columbretes. I amb ell, vaig tenir la gran sort d’anar-hi l’estiu del 
2009, compartint amb un seu amic i la meva esposa una expectant 
travessa marítima de gairebé tres hores i una bonica, entranyable i 
inoblidable estada a l’illa, per la sublimitat de l’indret i la vivacitat 
del testimoni del nostre acompanyant. En aquella visita pactada 
prèviament amb el Departament de Medi Ambient de la Generalitat 
Valenciana, perquè l’espai fa temps va ser declarat reserva natural, 
vam tenir la sort de poder-nos arribar fins al cementiri, i poder co­
nèixer in situ la tomba de la tia d’en Josep, i identificar-ne d’altres.
La visita d’aquell petit cementiri voltat d’una tàpia baixa em- 
blanquinada de calç resulta realment colpidora, si ens atenem al fet 
que, en ell, hi reposen les restes d’algun faroner i de diversos fills 
d’altres. L’illa d’origen volcànic, de menys d’un quart de quilòmetre 
quadrat de superfície, té forma de ferradura i mentre en un extrem 
s ’alça el far a l’altre hi ha el cementiri. Front a front, en aquell illot 
perdut enmig de la immensitat de la Mediterrània, la vista d’un a 
l’altre resulta colpidora per quant la tràgica relació entre ambdós 
evoca vivències personals molt intenses que van protagonitzar unes 
famílies el rastre de les quals podem reconstruir perfectament amb 
l’estudi dels expedients personals conservats a l’Arxiu General del 
Ministeri de Foment a Madrid, així com a partir de la documenta­
ció del mateix far, ara dipositada a l’Arxiu del Port de Castelló. En
45
DAVID MORÉ AGUIRRE
aquests fons en els quals estic fent una immersió en l’actualitat, 
nova casualitat o no, he trobat esment que la làpida de la tomba de 
la tia d’en Josep havia estat sufragada per l’enginyer en cap de la 
prefectura provincial de la qual depenia el far, com una manifesta­
ció d’afecte i solidaritat dels superiors envers el desolat faroner. El 
pas per aquest cementiri em va permetre documentar les inscripci­
ons de la totalitat de làpides existents i fotografiar-ho bé tot plegat. 
Recordo quan vaig tornar d’aquelles vacances i li vaig enviar a en 
Josep les fotos del paratge, el cementiri i la tomba de la seva tia, i la 
il • lusió amb què les va rebre. I ja llavors em va dir que havia pensat 
donar-me tots els documents del seu avi relacionats amb els fars, 
perquè no volia que el dia de demà es perdessin i perquè estava 
convençut que jo en faria bon ús. M’ho volia enviar per correu, però 
jo li vaig dir que no ho fes, que del correu no ens en podíem fiar, i 
que si de cas ja  m ’ho donaria el dia que l’anés a veure.
Ja en aquella nostra primera trobada m ’havia ensenyat algunes 
fotografies que ràpidament va posar a la meva disposició per tal que 
en fes les reproduccions que em fessin falta. A més d’alguna foto­
grafia familiar em va deixar un parell d’imatges d’un grup de faro­
ners al far de Roses el 1 935 que m ’han estat molt útils per il • lustrar 
la meva darrera publicació: La vida en losfaros de Espana. El Cuerpo 
de Torreros de Faros o de Técnicos Mecanicos de Senales Marítimas 
(1851-1992). Per a la presentació d’aquest llibre, a finals d’estiu de 
2010 el vaig trucar per convidar-lo a l’acte que va tenir lloc al far de 
Tossa el 1 6 d’octubre. Em va agrair molt la trucada, però va declinar 
la invitació perquè em deia que per conduir fins a Tossa ja  era gran i 
no s ’hi veia amb cor. Vam quedar que jo li portaria personalment el 
llibre. I així ho vaig fer la tarda del 25 d’octubre. Jo el vaig veure com 
sempre, però ell em va dir que es trobava cansat. Em va comentar 
que no esperava que el llibre fos tan voluminós i em va felicitar per 
la feina feta, mentre jo li ensenyava les pàgines del llibre on aparei­
xien les fotografies que m ’havia deixat, la foto que jo havia fet de la 
tomba de la seva tia, i les referències on parlava del seu avi. Ell per 
part seva havia preparat tots els papers del seu avi per donar-me’ls. 
Jo li vaig insistir si n ’estava segur, que encara podia conservar-ho, 
i em va insistir que m ’ho volia donar perquè, en no tenir fills, pen­
sava que la resta de familiars no hi tindrien interès, i que d’aquells 
papers a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu amb el qual col·laborava 
habitualment tampoc no en farien res, i estava convençut que jo en
46
JO S E P  ESCORTELL CERQUEDA, NÉT DE FARONER
Làpida de la to m b a  de la tia d 'e n  Jo se p
faria bon ús. Ja llavors vaig agrair-li el gest ben sincerament perquè 
em vaig sentir molt honorat de la confiança; després he pensat 
que, sense saber-ho, alguna cosa ja  pressentia, i potser això encara 
m ’emociona més.
Aquell va ser l’últim dia que vaig compartir una estona amb en 
Josep Escortell. Hauria volgut que la Conxita ens fes una foto a tots 
dos de com jo li donava el meu llibre i ell els seus preuats docu­
ments, però ella havia sortit i vaig haver de conformar-me a fer-li la 
foto tot sol amb el llibre entre les mans, no sense recordar-me amb 
la seva habitual modèstia que no hi quedava bé ell a les fotos. És la 
imatge amb què he volgut acompanyar aquest text. La fatalitat va 
voler que no hi hagi hagut ocasió de tenir una fotografia plegats, i 
penso que potser es tracta de la darrera foto que se li fes. En tot cas, 
ara que no hi és, veure’l amb el meu llibre entre les mans em recor­
da l’amic que les meves recerques em va portar a conèixer, i l’honor 
que em va fer fent-me confiança dels documents personals del seu 
avi que amb tanta cura i estima havia guardat. Aquesta amistat i 
aquesta confiança són allò que t’anima a seguir investigant quan, a 
vegades, el camí esdevé costerut.
47
DAVID MORÉ AGUIRRE
Un correu electrònic de l’amic Joan Vicens em va fer saber de 
la seva malaltia, i inesperadament l’endemà em va trucar per do­
nar-me la fatal notícia, que en aquells tristos dies de febrer coinci­
dia amb l’agonia de la meva àvia traspassada el 3 de març. Pepita 
Paronella Giralt, nascuda al petit veïnat de la Vall de Santa Creu dins 
el terme municipal del Port de la Selva, s ’havia casat el 1948 amb 
el faroner de Sarnella d’aquesta localitat altempordanesa, d’on ca­
sualitats de la vida també era originari David París Brugués, faroner 
destinat als llums de Sant Feliu de Guíxols entre aquell mateix 1948 
i 1981. I quan la plaça de tècnic resident als llums de Sant Feliu de 
Guíxols va ser amortitzada, va ser el meu avi des del far de Tossa qui 
se ’n va fer càrrec entre 1981 i 1 985. I novament una altra casualitat 
va voler que pocs dies després haguéssim de lamentar la defunció 
de David París, esdevinguda a Sant Feliu el 19 de març d’enguany.
Es tanca un cercle del que ha estat la història de la senyalització 
marítima a Sant Feliu de Guíxols al llarg d’un segle. El destí va re­
soldre que en el breu període d’un mes i mig la llum dels fars de la 
Costa Brava acompanyés en el seu darrer viatge tres dels que foren 
els seus habitants.
Descanseu en pau.
48


Josep Escortell i Cerqueda., nét de faroner

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert