Nicolau Costa, J.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 © Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic           http://www.acclc.cat/continguts/ivv166.pdf   36 
 
  
__________________________________________________________________________________________ 
El gen egoista, revisitat
Joan Nicolau Costa 
Departament d'Obstetrícia, Ginecologia i Reproducció, Institut Universitari Dexeus, 
Barcelona 
_________________________________________________________________________________________ 
Introducció  
La Neoloteca, el diccionari en línia de termes 
normalitzats pel Consell Supervisor del Centre de 
Terminologia TERMCAT, defineix mem de la forma 
següent: «Unitat mínima de transmissió cultural que, 
segons algunes teories, actua en l'evolució cultural 
d'una manera comparable als gens en l'evolució 
biològica» (1). 
Cal buscar l'origen del terme al llibre The selfish gene 
(El gen egoista en llengua catalana) publicat el 1976 (2). 
L'autor és Richard Dawkins, etòleg, és a dir, estudiós 
del comportament dels animals, i biòleg evolutiu. 
Aquest article tracta del raonament que porta a 
l'autor a l'encunyació del terme. L'article no 
pressuposa la vigència científica del llibre i el seu 
contingut es tracta en tant que ajuda a comprendre la 
creació del terme. 
Esbós biogràfic de l’autor 
Richard Dawkins neix el 1941 a Nairobi, Kenya, fill 
de pares anglesos. Passa part de la seva infantesa a 
Nyasalàndia (actualment Malawi) (3). Més tard, 
estudia zoologia a la Universitat d'Oxford. Fa el 
doctorat sota la supervisió de l'etòleg Nikolaas 
Tinbergen que serà Premi Nobel en Fisiologia o 
Medicina, pels seus estudis sobre els patrons de la 
conducta animal, juntament amb Konrad Lorenz i 
Karl von Frish. En les seves memòries, l'autor ens 
diu que és el mètode educatiu de la universitat el que 
l'educa veritablement. Així, setmanalment, se li 
encarrega la presentació d'un assaig, la qual cosa el fa 
estar al corrent de les publicacions relacionades amb 
el tema assignat. Aquest sistema també estimula les 
seves habilitats literàries i la seva afició per la vida 
acadèmica (4). 
Després de passar dos anys a la Universitat de 
Berkeley, retorna el 1970 a la Universitat d'Oxford 
per ensenyar. L'any 1973, el govern conservador 
britànic, pressionat per les vagues del sindicat de 
miners, imposa la setmana de tres dies i el 
racionament de l'energia elèctrica per les finalitats 
considerades no essencials. És el moment aprofitat 
per l'autor per escriure un primer capítol que queda 
guardat a un calaix. Posteriorment, en un any sabàtic, 
In vitro veritas 2014;15:36-40 
 
 
ISSN: 1697-5421 
 
   
 
Ressenya 
37                                            Joan Nicolau Costa In vitro veritas 2014;14:36-40 
 
 
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic                http://www.acclc.cat/continguts/ivv166.pdf 
 
escriu la resta del seu primer llibre que es publica el 
1976 (3) i es converteix en un èxit de vendes. 
Des del 1995 fins a la seva jubilació és el primer 
catedràtic de la Càtedra Charles Simonyi per a la 
Comprensió Pública de la Ciència de la Universitat 
d'Oxford. L'objectiu de la càtedra és promoure la 
comprensió i difusió de diferents àmbits científics 
entre el públic. 
La primera edició del llibre 
La sobrecoberta d'aquesta primera edició anglesa 
(Figura 1) reprodueix The expectant valley, un quadre 
de Desmond Morris, amic de l'autor, de personalitat 
polifacètica, pintor, biòleg i autor d'èxit amb The 
naked ape. La il·lustració, l'única del llibre, que mostra 
uns organismes movent-se, de forma maldestre, en 
un paisatge oníric, contribueix a donar una imatge 
provocativa del llibre. El text de la solapa presenta el 
llibre quasi com un thriller científic.  
El prefaci del biòleg Robert L. Trivers, però, dóna les 
referències per qualificar el llibre com un treball 
didàctic però ortodox: «El gran treball de Darwin i 
Mendel s'ha ampliat gràcies a un creixent nombre 
d'estudiosos, notablement per R. A. Fisher, W. D. 
Hamilton, G. C. Williams i J. Maynard Smith. Ara, 
per primera vegada, aquest cos important de teoria 
social, basat en la selecció natural, és presentat de 
forma simple i popular [...].» 
Pocs mesos després de la publicació, la Corporació 
Britànica de Difusió (BBC) proposa a l'autor la 
presentació d'un documental en la sèrie científica 
Horizon, però aquest denega la invitació. Tanmateix el 
documental tindrà el mateix títol que el llibre, la qual 
cosa afavoreix les vendes. Un altre factor que 
afavoreix la popularitat del llibre (5) és la publicació, 
un any abans, de Sociobiology: the new synthesis d'Edward 
Osborne Wilson, que aixeca, tant en cercles 
acadèmics com en els mitjans de comunicació, 
l'interès per la sociobiologia, és a dir, l'estudi 
sistemàtic de la base biològica de la conducta social 
dels sers vius (6). 
 
Figura 1. L’edició del 1976 de The selfish gene. 
Les succesives edicions 
El 1989 es publica una segona edició amb més 
contingut (7). Inclou un nou prefaci que substitueix a 
l'original i una bibliografia actualitzada. El text 
principal no pateix canvis, reflectint la solidesa i 
frescor del contingut original que les nombroses 
notes afegides complementen o matisen. Dos nous 
capítols, al final del llibre, amplien les idees de la 
primera edició. En el capítol dotzè es discuteixen 
diversos exemples de la cooperació mitjançant la 
teoria de jocs. El següent capítol està basat en The 
extended phenotype (8), considerat per l'autor una 
seqüela dirigida als biòlegs professionals, i del qual 
afirma «És el millor que mai escriuré». 
El text de l'edició del trentè aniversari, que es publica 
el 2006, tampoc canvia respecte a l'anterior (9). Es 
restaura el prefaci original de Robert L. Trivers, 
inclou una nova introducció de l'autor i els extractes 
de tres crítiques favorables signades per tres científics 
de prestigi (Peter Brian Medawar, William Donald 
In vitro veritas 2014;15:36-40               Joan Nicolau Costa        38 
 
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic                http://www.acclc.cat/continguts/ivv166.pdf 
Hamilton i John Maynard Smith) i publicades en els 
mitjans de comunicació. En l'edició corresponent de 
tapa dura es retroba també la imatge de la 
sobrecoberta original.  
Simultàniament s'edita un altre llibre commemoratiu, 
Richard Dawkins: how a scientist changed the way we think 
(10), amb assajos d'autors provinents del camp de la 
biologia, la genètica, la filosofia, el periodisme i la 
literatura. El mateix any té lloc un esdeveniment 
commemoratiu a l'Escola d'Economia de Londres: 
The selfish gene: thirty years on (11). 
La visió del món centrada en el gen 
D'acord amb la tesi de l'autor, com la selecció natural 
actua a nivell dels gens, i no de les espècies o dels 
grups, per explicar els seus mecanismes cal adoptar 
una visió del món centrada en els gens.  
Un gen que tendeix a augmentar la seva freqüència 
en les properes generacions s'anomena un gen egoista 
(12). En aquest context, doncs, l'adjectiu egoista no 
pressuposa motius o intencions subjectives (13). És 
una accepció de l'adjectiu que ha estat utilitzada 
anteriorment pels biòlegs evolutius, per exemple, pel 
ja esmentat William Donald Hamilton (14). 
El concepte de gen egoista permet explicar, en els 
individus, conductes com l'altruisme, de difícil 
comprensió en la teoria evolutiva. El problema és 
que el tret altruista redueix la capacitat reproductiva 
de l'actor en favor d'un altre individu i, a la llarga, el 
tret quedaria eliminat per la selecció natural. Però, 
l'explicació, des de la visió del món centrada en el 
gen, és que un gen, a fi de perpetuar-se, promou 
l'altruisme entre els individus que tenen una relació 
de parentiu, i que, per tant posseeixen probablement 
el mateix gen. 
 
La metàfora central del llibre 
L'ús de la metàfora està estès en la ciència a l'hora 
d'explicar idees sovint contraintuitives. En són 
exemples, l'equiparació dels àtoms a sistemes solars 
en miniatura, o els fenòmens anomenats forats 
negres. Richard Dawkins recorre sovint a les 
metàfores suggeridores i les frases colpidores. Els 
títols de diversos dels seus llibres són una mostra: 
River out of Eden (en referència a la continuïtat al llarg 
del temps del DNA), Climbing mount improbable (sobre 
el creixement gradual d'estructures complexes en els 
organismes). 
D'acord amb l'autor (3), les línies següents podrien 
resumir la metàfora central del llibre. Són al capítol 
que tracta de l'origen de la vida, és a dir, el sorgiment 
espontani, en el caldo primigeni, d'entitats 
(possiblement en forma de cristalls) que es poden 
replicar. Els anomena els replicadors. Aquests aniran 
formant progressivament estructures més complexes, 
i, finalment, els organismes vivents, anomenats els 
vehicles, amb la qual cosa es garanteix la continuïtat 
dels replicadors. 
«Després de quatre mil milions d'anys, quin ha estat 
el destí dels antics replicadors? No han desaparegut, 
perquè són els amos i senyors en les arts de la 
supervivència. [...] Estan en tu i en mi, ens han creat, 
en cos i ment, i la seva preservació és la raó última de 
la nostra existència. Han recorregut un llarg camí, 
aquests replicadors. Ara se'ls coneix com gens, i som 
les seves màquines de supervivència.» 
La unitat de transmissió cultural, el mem 
En arribar al capítol titulat «Mems: els nous 
replicadors», l'últim de l'edició del 1976, l'autor 
argumenta que hi ha un paral·lelisme entre la 
transmissió cultural de la informació i la transmissió 
39                                            Joan Nicolau Costa In vitro veritas 2014;14:36-40 
 
 
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic                http://www.acclc.cat/continguts/ivv166.pdf 
 
genètica. En elaborar aquesta idea, la intenció inicial 
no és aportar una nova teoria sobre la cultura 
humana, sinó posar un altre exemple de replicadors, 
deixant a banda els gens, que han estat centrals en el 
llibre.  
La selecció es produeix sempre que hi ha entitats de 
les quals es realitzen còpies, els replicadors, amb els 
errors ocasionals que afavoriran la presència d'alguns 
d'ells en les generacions següents (15, 16). I aquesta 
lògica no s'aplica solament als gens. En les paraules 
del propi autor: «Vull reivindicar el poder quasi sense 
límits de les entitats que es repliquen de forma 
lleugerament inexacta, quan apareixen a qualsevol 
lloc de l'univers. Això és així perquè tendeixen a ser 
la base de la selecció darwiniana que construeix, 
passades les generacions suficients i per acumulació, 
sistemes d'una gran complexitat» (7). 
A l'hora de posar un nom a la unitat de transmissió 
cultural, mimeme, derivat de la paraula greca que 
significa imitació o còpia, sembla adient, però a fi de fer 
una analogia fonètica amb el gen, l'autor proposa 
meme (mem en la llengua catalana). El terme és breu, 
permet formar fàcilment derivats i recorda a memòria 
o même de la llengua francesa. En serien exemples les 
melodies, les idees, les frases fetes, les modes, els 
símbols, les receptes, els punts de vista, tots els quals 
poden propagar-se per imitació d'una ment a l'altra. 
El terme mem és posteriorment adoptat i 
desenvolupat per estudiosos d'àmbits diversos, per 
exemple en la filosofia per Daniel Dennett (17), o en 
la psicologia per Susan Blackmore (16). Finalment 
entra a formar part de l'Oxford English Dictionary.  
Conclusió 
El consell supervisor del centre de terminologia 
TERMCAT, en l'acta número 343 del tretze de febrer 
de 2002, certifica l'aprovació del terme. Se'ns 
adverteix que «[...] els especialistes de l’àmbit de la 
genètica i la biologia consultats fan constar que el fet 
que la cultura material es transmeti per unitats 
discretes no ha estat demostrat, i que aquest 
concepte és una hipòtesi sobre la qual no hi ha 
evidència empírica». Segueix «[...] el terme ha 
experimentat una notable difusió, de manera que fins 
i tot es parla de la ciència de la memètica», per 
concloure que «[...] encara que hi hagi dubtes 
seriosos sobre la base científica real d’aquest 
concepte, el terme és utilitzat i difós». 
The selfish gene conté notes optimistes i encoratjadores, 
malgrat la visió mecanicista que pot desprendre's de 
l'argumentació sobre la cultura. Per exemple, l'ésser 
humà té la capacitat d'imaginar i preveure el futur. 
En canvi, els gens i els mems tan sols es 
reprodueixen, de forma cega i inconscient. Una altra 
de les qualitats de l'ésser humà és la capacitat per 
l'altruisme vertader, genuí i desinteressat. En el llibre, 
llegim que som afortunats en aquest sentit, perquè 
això no s'ha produït abans a la natura en tota la 
història del món. 
Referències  
 
1. <http://www.termcat.cat/ca/Cercaterm> (accés: 
2014_02_11). 
2. Dawkins R. The selfish gene. Oxford: Oxford 
University Press; 1976. 
3. Dawkins R. An appetite for wonder. The making of a 
scientist. Nova York: Ecco; 2013. 
4. Kohn M. A reason for everything. Natural selection 
and the English imagination. Londres: Faber and 
Faber; 2005. 
5. De Chadarevian S. The Selfish Gene at 30: the origin 
and career of a book and its title. Notes Rec R Soc 
2007;61:31-38. DOI: 10.1098/rsnr.2006.0162. 
In vitro veritas 2014;15:36-40               Joan Nicolau Costa        40 
 
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic                http://www.acclc.cat/continguts/ivv166.pdf 
6. Wilson E O. Sociobiology. The abridged edition. 
Cambridge: The Belknap Press; 1980. 
7. Dawkins R. The selfish gene. Oxford: Oxford 
University Press; 1989. 
8. Dawkins R. The extended phenotype: The long reach 
of the gene. Oxford: Oxford University Press; 1982. 
9. Dawkins R. The selfish gene. Oxford: Oxford 
University Press; 2006. 
10. Grafen A, Ridley M, dirs. Richard Dawkins: how a 
scientist changed the way we think. Oxford: Oxford 
University Press; 2006. 
11. <http://www.edge.org/3rd_culture/selfish06/selfish
06_index.html> (accés: 2014_02_02). 
12. Dugatkin L A. The altruism equation. Seven 
Scientists search for the origins of goodness. 
Princeton: Princeton University Press; 2006. 
13. Dawkins R. Twelve misunderstandings of kin 
selection. Zeitschrift für Tierpsychologie 
1979;51:184-200. 
<http://c2377742.cdn.cloudfiles.rackspacecloud.com
/Twelve%20Misunderstandings%20of%20Kin%20Se
lection.pdf> (accés: 2014-01-22). 
14. Hamilton WD. The genetical evolution of social 
behavior. J Theor Biol 1964;7:1–52.  
15. Dawkins R. A devil's chaplain. Selected essays by 
Richard Dawkins. Londres: Phoenix, Orion Books 
Ltd; 2004. 
16. Blackmore S. The meme machine. Oxford: Oxford 
University Press; 1999. 
17. Dennett DC. Darwin's dangerous idea. Evolution and 
the meanings of life. Nova York: Simon & Schuster 
Paperbacks; 1995. 


El gen egoista, revisitat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert