Vidal, Andreu

Revistes Catalanes amb Accés Obert

·CINGLES
DE COL.LSACABRA
EL RACÓ DEL POETA
Tres poemes d'Andreu Vidal
El passat 28 de novembre va tenir lloc Rerellum, la cinquena de les cites de Llauró, el pro-
jecte que durant un any l'artista Alícia Casadesús porta a terme al Collsacabra. En aquesta
ocasió compartia el treball amb ella l'escriptor Víctor Sunyol. En el moment central de l'acció,
a les tombes de l'Avenc, s'hi van llegir uns poemes de l'escriptor mallorquí Andreu Vidal, un
dels poetes més lúcids i intensos de la seva generació, mort aquest estiu als trenta-nou anys.
En un acte com aquell, del qual n'eren protagonistes l'atzar, la paraula, el ritual i la mort,
escollir els seus textos era inevitable. Andreu Vidal pertany a la rara estirp dels poetes que han
sabut explicar l'home des del cantó veritable de l' existència i la consciència, amb els mots més
purs. El cantó de tot allò que per poder viure tranquils arraconem i etiquetem d' horrible, d' obs-
cur, de maleït, de negatiu , de perillós, d'insà. El cantó que no volem veure però que és el de
l' existència real. Que, en ser veritat, és, per tant, bellesa. Terrible bellesa que en la seva obra no
cau pel pendent fàcil de la pseudotragèdia sinó que basteix, en descarnada solitud, una lírica
serena i sagnant precisament perquè assumeix la duresa d'aquesta consciècia, perquè no hi ha
postura falsa ni artifici, perquè el poeta ho és (i és) des del més fons d'aquest batec essencial
i cruel.
En ocasió d'aquella lectura, reproduïm aquí alguns dels poemes d'aquest poeta, protagonis-
ta d'una de les experiències poètiques més apassionants, vitals i veritables dels darrers anys.
26
Azbe
Calla, Azbe, i escolta
aquest silenci vast,
ferit d'aromes i colors terribles.
Ara és el temps
que els arbres s'equivoquen
i els ocells, desesmats,
mosseguen les tres cares de la nit.
Ningú no resa
dins la casa dels somnis.
Ningú no cau pels escalons del cel.
I la precisa
maquinària del temps, fulgent prodigi
de peces i engranatges, va girant
de cap enrere,
roent, xerriquejant:
Toma la llet
a les sines pansides ; lentament
la carn es despodreix i les arbredes
arrelen cap al cel;
la llum
retorna cap al sol, passant la lluna,
i un déu de pedra
sura sobre el mar.
Tu i jo,
dolça' i tràgica Azbe,
encara no hem nascut.
d'Els dies tranquils (1988)
Que ningú no miri
les aigües mortes del vell pou,
que ningú no escruti, insensat,
l' aire enrarit ni la densa
obscuritat del fons
i, sobretot,
que ningú no cregui haver vist ni imagini,
que ningú no dubti
si fou el seu pipellejar o, tal vegada,
el reflex fugaç d'algun ocell:
Res no es movia,
allà baix.
I que ningú no recordi
l'olor estranya del vell pou,
ni la dolça música
que pujava dèbilment des de la seva
entranya fètida,
car allò mort
produeix estranyes fascinacions,
àdhuc als esperits més simples, i desperta
en la ment de l'animal
vells records endormits, que s'esperava
que restassin per sempre endormits,
perillosos
per a l'animal i el seu déu.
de Necròpsia (1984)


Racó del poeta

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert