Luna, Joaquín

Revistes Catalanes amb Accés Obert

100 
Premsa lliure a la xinesa 
JOAQUÍN LUNA 
El vice-alcalde de Pequín, Wang Baosen, es va suïcidar l'abril passat. Un tret i moltes ombres. Era objecte d'una investigació sobre «crims econòmics», I' eufemisme 
oficial per descriure la corrupció, la malaltia més perillosa i 
estesa de la Xina, font de passats, presents i futurs problemes 
d'estabilitat. La premsa de Pequín va ometre el fet. En canvi, el 
«Diari de Pequín» va publicar un titular molt significatiu: 
«Mort o suïcidi?». El text suggeria que un famós poeta clàssic, 
Qu Yuan, no es va treure la vida com assegura la història sinó 
que fou executat per ordres de l'emperador i tot fou manipulat 
per tal de justificar un suïcidi. És a dir, un recurs perfectament 
familiar per als lectors espanyols de certa edat. 
Que ningú no s'enganyi. La impressionant reforma 
econòmica experimentada per la Xina des de 1978 no ha estat 
acompanyada d'un alliberament polític paral·lel. EI vice-
alcalde de Pequín se suïcida i cap mitjà de la capital difon la 
notícia, excepte entre línies, com en els vells temps de la mal 
anomenada «revolució cultural», la convulsió del decenni 
dels 60 i un dels moviments obscurantistes més nocius del 
segle XX. En canvi, els mitjans de comunicació xinesos 
-televisió a part- són molt lluny del panorama gris i 
monocolor d'abans el 1978. Malgrat els dirigents xinesos, 
atrapats en la dinàmica d'una reforma feta per continuar al 
poder, la premsa de la Xina ha guanyat en llibertat (excepte 
en informació política). 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
Des de la proclamació de la República Popular el1949 fins a 
la presa del poder per Deng Xiaoping el 1978, a tota la Xina 
sols hi havia cent diaris i revistes. L'hegemonia corresponia a 
1 'inevitable «Diari del Poble», la versió xinesa de «Pravda», que 
va assolir tirades de sis milions d'exemplars. A finals de 1992, 
la Xina tenia 1.635 diaris censats i la difusió del «Renmin 
Ribao» o «Diari del Poble» s'havia reduït a tres milions 
d'exemplars (la majoria subscripcions de centres oficials i 
empreses públiques). 
Quan la matança de Tiananmen -per cert, fins i tot alguns 
mitjans europeus la descriuen ara com a «succés»-, va circular 
per Pequín una frase atribuïda a Deng Xi~10ping: <<quan a l 'estiu 
obres les finestres per tal que entri la fresca, també entren les 
mosques». Malgrat la voluntat dels dirigents, a la Xina està 
sorgint una premsa «lliure». Lliure en consonància amb 
I' esquizofrènia actual de la Xina, un país les lleis del qual 
proclamen «l'economia de mercat socialista». La línia divisòria 
entre el publicable i el censurat, en aquesta societat que s'està 
espavilant, és més o menys clara: llibertat de premsa fàctica 
sempre i quan no s'entri dins I' esfera de la política i de la vida 
-escassament exemplar- dels dirigents del Partit Comunista 
Xinès. 
Amb la fresca econòmica han entrat les «mosques» 
ideològiques. Els subsidis a la premsa han minvat i la consigna 
beneïda i oficial és que cada mitjà ha de procurar augmentar el 
seu finançament propi. Les noves publicacions han de guanyar- 1 0 1 
se els lectors, com a qualsevol país lliure. A primera vista, ha 
sobresortit amb força la premsa «tabloide», amb gran quantitat 
d'històries i comentaris sobre la vida dels «famosos», molt en la 
línia de certa premsa de gran èxit a Taiwan i Hong Kong. Els 
xinesos han descobert a la dècada dels 90 el plaer de veure com 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
102 
dues actrius joves s'acusen de tenir la sida o de flirtejar amb 
homes casats (portada del «Cap de setmana del Sud», editat a 
Canton) o com un mitjà històric, el «Wenhui Bao» de Shanghai, 
dedicava tota la seva portada a un anunci publicitari de 
refrigeradors. Aquesta via, emparada en el recolzament oficial 
al lucre, ha dut l'aparició d'històries «socials»: serveis que no 
funcionen, sexualitat, denúncia de la corrupció a petita escala ... 
i que sempre hi hagi «missatge», problemes humans, etcètera. 
La via comercial ha obert aquesta escletxa d'aire fresc, que 
conviu - l'esquizofrènia esmentada- amb els peculiars des-
patxos de I' agència «Xinhua» o amb els dictats oficials que man-
tenen el llenguatge tronat dels millors temps del comunisme de 
l'URSS o de l 'era Mao. En contrapartida, la veritat és a 
vegades el xai sacrificat pels col·legues xinesos, que han passat 
d'escriure al dictat a un espai professional on tot s 'hi val. 
Aquesta primavera, el «Diari de la Joventut de Shenzen» va 
publicar una història d' impacte - recollida fins i tot per Reuters-
que denunciava un taxista que es va negar a transportar una 
dona malalta. A causa de la negligència, la dona va morir abans 
d'ingressar en un hospital i un tribunal va condemnar el taxista 
a dos anys de ptesó. La versió va despertar la desconfiança de 
les autoritats i fou oberta una investigació. Tot era un invent del 
diari de Shenzen, la publicació del qual fou suspesa un mes per 
les autoritats. 
Les «mosques» d'aquesta obertura del mercat a la professió 
no són diferents a les de la resta de la societat: la creixent 
corrupció. Vaig entendre el problema una nit de 1993, al 
vestíbul del luxós hotel China World. Un bon amic periodista, a 
qui vaig conèixer el 1988, em va explicar joiós que acabava 
d'aconseguir la contractació d'un gran anunci d'una empresa. 
El meu amic, aliè a qüestions ètiques «occidentals», rebria una 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
comissió de I' anunci i, em temo, escriuria el corresponent 
reportatge (al dominical del «Diari del Poble»!). La pràctica és 
estesa i el <<sobre» funciona sense sofisticacions i de forma 
generalitzada, em comentava una font diplomàtica espanyola. 
La Xina s' ha llençat dins del capitalisme «a la brava». El 
règim ha tolerat i fomentat que tothom faci el que pugui a 
l' hora de guanyar-se la vida. La corrupció, molt estesa a Àsia, 
cavalca per tota la societat xinesa. Té alguna cosa de mal 
menor per a una població que va patir molt sota el puritanisme 
socialista de Mao. 
Els periodistes, com a escriptors o inteHectuals, han viscut 
un sistema dictatorial molt perfeccionat i menys estrident que a 
l'URSS. La dissidència amb prou feines ha surat i les autoritats 
no han necessitat «gulags» o psiquiàtrics. L'únic dissident 
visible que tenia la Xina es diu Fang Lizhi, 1' astrofísic 
«inventat» pels Estats Units i exiliat després de la matança de 
1989. La mateixa sort que el periodista Liu Binyan, una ploma 
atrevida que va servir els interessos de la reforma al principi 
però que va haver d'abandonar el país quan era un «Pepito 
Grillo» inutilitzable i incòmode (la seva sortida va coincidir 
amb Tiananmen i Li u Binyan ja no va tornar). Malauradament, 
el periodista és sovint un peó del poder, que mata o mor quan 
interessa. Poca cosa més. 
La premsa xinesa viu encara sota la síndrome de Tiananmen. 
La jerarquia va descobrir aleshores quant de perillós era afluixar 
les regnes i deixar que els mitjans de comunicació parlessin més 103 
o menys lliurement. Un nucli influent ~om l' agència Xinhua-
va prendre partit pel sector més reformista del PC xinès, 
identificable amb el secretari general Zhao Ziyang. La derrota 
política d'aquest líder i el posterior esclafament de la revolta 
van acabar amb una efímera i anàrquica llibertat de premsa. El 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
104 
poder va extreure la lliçó i mai més ha tolerat que un mitjà de 
comunicació pensi pel seu compte a l'hora de parlar de política. 
En aquest terreny, la premsa d'avui és menys lliure que la de 
1988 i principis de 1989. 
Un altre efecte de la síndrome de Tiananmen ha estat el 
càstig a la premsa occidental. La sorpresa i el desconcert inicial 
van permetre que el món seguís en directe una repressió brutal 
en ple centre de Pequín. Des d'aleshores, l'aparell policial ha 
fet tot l'inimaginable per entorpir la ja de per si difícil tasca 
dels corresponsals estrangers, alguns dels quals -com Nicholas 
Kristof del «New York Times», avui a Tòquio, o Lena Sun- van 
rebre amenaces obertes i registres domiciliaris encaminats a 
desemmascarar les seves fonts xineses. Des de la incòmoda 
vigilància a la porta dels seus domicilis fins a les «punxades» 
als seus telèfons. Aquestes tàctiques han provocat la detenció 
d 'algunes fonts i un clima d'intimidació que ha minvat 
lleugerament però que fou irrespirable entre 1989 i 1992. És 
difícil recordar en catorze anys de professió un tràmit 
informatiu tan ridícul i ultratjant per a la intel·ligència humana 
com les rodes de premsa setmanals del ministeri d'Assumptes 
Exteriors a Peqúín. Setmana darrera setmana, el portaveu de 
torn es limitava a negar I' innegable malgrat la minuciosa 
precisió de les preguntes. Eren unes topades molt pedagògiques 
-amb preguntes afinadíssimes- i fins i tot útils per als qui 
estàvem acostumats a la retòrica ambígua i extensa de la forma 
de preguntar del periodisme espanyol (recordo un famós 
radiofonista espanyol preguntar a Gorbatxov al Kremlin «com 
està el nostre heroi?», mentre a Madrid diuen simplement «oye, 
ministro»). 
El control del poder a la Xina sobre la premsa nacional i 
estrangera és de ferro des del moment en què ningú no sap res 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
del parador de Deng Xiaoping el darrer any o quan es 
construeixen històries a partir de petits detalls d'impossible 
contrast. El secretisme polític és contundent i és fàcil llegir avui 
les mateixes anàlisis edificades a l 'aire de fa cinc o deu anys. 
Els optimistes -i el Departament d'Estat a Washington-
creuen que l'escletxa informativa del present portarà la llibertat 
d'informació de demà. Almenys, encara que sigui a base 
d'actrius de poques llums, la premsa xinesa s'està exercitant en 
el noble art de vendre diaris mitjançant portades atractives. Ja 
arribarà el rigor informatiu. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
105 


Premsa lliure a la xinesa

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert