Giner i de San Julián, Salvador

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Omnis Cellula 22 42 Octubre 2009
Ciència en societat
L’evolució de 
la humanitat i 
el darwinisme 
social
MEN & THE ORIG
IN
Salvador Giner 
Institut d’Estudis Catalans
Escrit per
«Spencer is a 
dozen times 
my superior» 
Charles DarwinO~' S~EOlES 
~u.U:TI()S, 
.r .~ . ...,. I~._\ .• 
.. . --'" 
. ..--. ... -
1.0 :- no'" 
JOI1I! ~r"K"'Y, ".,IIEIII>III.11 " TIIE IlT 
, .... 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
Omnis Cellula 22 43 Octubre 2009
L’evolució de la humanitat i el darwinisme social[ ] 
o és la meva intenció descriure aquí 
l’itinerari seguit en el dur camí per 
construir hipòtesis sobre l’evolució 
general de la raça humana. N’hi ha 
prou de recordar que des de l’època de la Il-
lustració, amb pensadors com el filòsof de la 
història Giambattista Vico, va sorgir una línia, 
ininterrompuda fins avui, de teories sobre l’es-
tructura mateixa de l’evolució humana que, amb 
el progrés constant de la ciència social, aniria 
polint i millorant i, sovint, descartant concep-
cions anteriors, per produir-ne d’altres cada ve-
gada més versemblants. Els noms de Condorcet, 
Saint-Simon, Comte, Marx, estan entre els pri-
mers que van seguir aquest camí.
L’aparició sobtada el 1859 de L’origen de les 
espècies mitjançant la selecció natural, de Char-
les Darwin, estava destinada a produir repercus-
sions enormes en aquest corrent intel·lectual: 
corregiria, una vegada més, i milloraria el que 
la ciència social anava component a poc a poc 
amb els elements que subministrava l’arqueolo-
gia, la sociologia, l’antropologia física, la història 
i altres disciplines afins. Per corregir-ho i també 
per distorsionar-ho en alguns casos. L’evolució 
de l’evolucionisme no és rectilínia.
El coneixement no seria igual a partir del 
1859, quan es va publicar L’origen de les espè-
cies. Fins i tot aquells que es deliten a subratllar 
la dimensió anònima i col·lectiva de l’avenç cien-
tífic es veuen obligats a acceptar la fulminant 
aportació d’una sola i senzilla teoria, exposada 
per Charles Darwin. Tot i la novetat radical de 
la hipòtesi, ni tan sols el mateix Darwin va 
escapar de la influència de les idees d’altres 
savis. Així, L’origen de les espècies és deu-
tor directe de la ciència social, i en especial 
de l’obra de Robert Malthus sobre la po-
blació humana, amb la seva noció central 
de lluita per la vida o per l’existència. Més 
endavant, en la segona obra que va escriure, 
L’ascendència de l’home, del 1871, les idees del 
seu admirat amic, el sociòleg Herbert Spencer, 
van pesar amb la mateixa força. L’evoluci-
onisme modern s’arrela en un filòsof 
com Benito de Spinoza, al segle xvii, 
així com en el ja mencionat savi 
napolità Giambattista Vico.
El deute amb la ciència so-
cial de l’enlluernadora idea de 
Darwin va ser saldat immedia-
tament per l’àmplia repercussió 
que va tenir en les ciències huma-
nes. Estudiosos de tots els àmbits 
van voler incorporar el descobriment del 
naturalista anglès a les teories pròpies. La llegen-
da que Karl Marx va voler dedicar-li El capital té 
poc fonament, però en canvi sí que és cert, com 
va afirmar Friedrich Engels quan va voler igua-
lar l’abast de l’aportació marxista a la darwinista, 
que l’admiració que va tenir per Darwin va ser 
immensa. Aquesta admiració va sorgir en totes 
les ciències socials, des de l’etnologia fins a la po-
liticologia, des de la sociologia a la història, un 
afany per incorporar un evolucionisme ajustat 
Des de sempre, els humans han elaborat explicacions sobre l’origen i l’evolució 
de la humanitat. Ja ho feien, en termes mitològics, abans mateix que existís un 
concepte clar i diferent d’humanitat: quan només existia, en el Paleolític, una 
noció tribal d’un nosaltres, i poca cosa més. Tot simplificant, hom podria dir 
que quan els romans deixaren de veure’s ells mateixos com a tals i els altres 
com a bàrbars, és a dir, a veure tothom —propi i estrany— com a home, com a 
ser humà, fou el moment en què sorgí el concepte universal de raça o espècie 
humana. Un concepte fins i tot superior a l’elaborat abans per Aristòtil. Heus 
ací el nostre immens deute amb la filosofia estoica, la més romana de totes, 
que teoritzà aquesta noció universalista amb una força sense precedents. Fou 
només mercès al concepte general de raça humana —que abolí la distinció en-
tre lliure i esclau, o bàrbar— que la ciència començà a estar en condicions per a 
bastir hipòtesis —rigoroses, racionals, respectables— per explicar l’evolució de 
la nostra espècie com a tal, a través dels temps. Calia, doncs, que primer ens 
destribalitzéssim per poder pensar-nos a nosaltres mateixos històricament, 
sociològicament, com a espècie. Fou això el que més tard ens ha permès elabo-
rar, lentament, una història natural de l’ésser humà. Una història que encara no 
és completa, però de la qual sabem avui, del cert, molt més que no pas ahir.
N
G
ia
m
ba
tt
is
ta
V
ic
o
K
ar
l M
ar
x
N
ic
ol
as
 d
e 
Co
nd
or
ce
t
A
ug
us
te
 C
om
te
©
 Im
atg
es
 d
e: 
W
iki
me
dia
.or
g
• 
Ciència en societat
a nocions com les de selecció natural, lluita per 
la vida i supervivència dels més ben dotats, a les 
interpretacions més científiques de la societat 
humana. Retrospectivament, avui contemplem 
l’aportació de tot aquest corrent complex amb un 
lleu escepticisme. Però el tribut més gran que li 
retem no es troba en el rebuig, sinó en l’aparició 
d’un neoevolucionisme sociològic molt més cau-
telós, més rigorós i més grandiós en ambicions, 
que està produint aportacions interessants.
La gravetat de fenòmens com l’aportació de 
Darwin —o la de Marx o la de Freud— recau en la 
facilitat, potser inevitable, amb què es transforma 
i es degrada a mera ideologia. Si el missatge de 
l’Evangeli de sant Mateu mai no va impedir 
l’horror de la Santa Inquisició, tampoc 
el de Darwin —que no és un missatge 
moral— va impedir que ben aviat fos 
tergiversat per tiris i troians. Un bon 
grapat de tiris —capitans d’indústria, 
depredadors capitalistes de terres 
verges, fabricants privats d’arma-
ment— van considerar que la riquesa 
i la preeminència de què gaudien era el 
resultat de la seva superioritat natural en la 
lluita per la vida, i van apel·lar al nom de Darwin 
per justificar-se. En els extrems de l’aberració, 
elements feixistes o feixistoides es van autodefi-
nir com a elits superiors (en què?, en barbàrie?) 
per justificar la destrucció de la democràcia. Hi 
va haver un darwinisme social vulgar que va des-
cendir als inferns. Tampoc l’esquerra socialista es 
va salvar del tot d’aquest desastre: sabem que els 
abusos de l’eugenèsia a Escandinàvia, influïts per 
una entesa errònia que la selecció natural havia 
de ser complementada per l’artificial i la planifi-
cació biològica de la població, va produir estralls 
que cal recordar, en cap cas oblidar.
És important recordar que, per desgràcia, el 
darwinisme social vulgar —que res no té a veure 
amb la ciència social— no és cosa del passat. Així, 
durant la llarga fase neoliberal i neoconservado-
ra que ha conduït a la present recessió econòmica 
vivíem en un neodarwinisme social vulgar, larvat 
i inconfessable, en el qual, gairebé sempre de ma-
nera privada, persones responsables acceptaven 
les disfuncions —és a dir, els danys, les pèrdu-
es— de la dinàmica econòmica i, en gran mesura, 
política, amb la resignació que era un procés pre-
sumptament natural del qual sortiríem tots gua-
nyant amb el triomf dels més competitius, més 
ben dotats, més potents i més eficaços. Tot plegat 
sense corregir, per imperatiu moral, i encara que 
fos de manera reformista i pacífica, les injustícies 
del món i la desigualtat d’oportunitats que pateix 
la majoria de la raça humana.
Ha arribat el moment de desvetllar l’enigma 
que s’amaga en aquest nus complicat, i immen-
sament influent, d’idees que cobreix el darwi-
nisme social. És hora d’assenyalar quines entre 
totes són pernicioses, acientífiques o completa-
ment falses. I quines, sense cap dubte, respo-
nen a una aproximació agradable a la sempre 
inabastable veritat.
Un cop entrat el segle xxi, el missatge 
d’aquells que s’han esforçat per alliberar-lo de 
tota mitologia i tota escatologia pseudocientífi-
ca i intenten elaborar-ne una visió estructurada 
i lògica, inspirada no obstant això, sempre, pel 
respecte als fets, a les dades, no s’ha perdut en el 
no-res. La sociologia evolucionista té avui pocs 
cultivadors, però molt extraordinaris, persones 
que recomponen la història de la humanitat com 
un tot sotmès a regularitats internes de desen-
volupament —com a mínim des de la transició 
de la raça humana des d’un univers de signes, 
comú a tots els animals, a un univers de símbols, 
privatiu de la nostra espècie. La nostra és l’úni-
ca que, dotada de cultura simbòlica, evoluciona 
a través dels mil·lennis sense que evolucioni la 
nostra pròpia espècie i el seu genotip.
Des d’aquesta cantonada només puc invitar 
els lectors que explorin el que s’ha realitzat i con-
tinuen realitzant els sociòlegs contemporanis de 
l’evolució, els neoevolucionistes socials, en aquest 
terreny fèrtil. És fàcil d’accedir-hi. Es troba, com 
s’acostuma a dir, en les millors llibreries. I
H
er
be
rt
 S
pe
nc
er
R
ob
er
t 
M
al
th
us
Ch
ar
le
s 
D
ar
w
in
©
 Im
atg
es
 d
e: 
W
iki
me
dia
.or
g ·
 w
ww
.sx
c/
pr
ofi
le/
lug
o
Ernest G
ellner, P
lough, Sw
ord and B
ook: 
The Stru
cture of  H
uman Hi
story Friedrich
 Engels, 
Els oríge
ns 
de la fam
ília, de la
 propieta
t 
privada i
 de l'Esta
t.
Jared Di
amond, 
Collapse
J.A. Schu
mpeter, 
A Histor
y of  Econ
omic Ana
lysis
Herbert 
Spencer,
The Stud
y of  Soci
ology
Gerhard 
Lenski,
Ecologica
l-Evoluti
onary 
Theory
Salvador
 Giner, 
Historia 
del pensa
miento so
cial


L'Evolució de la humanitat i el darwinisme social

Hemeroteca Cientifica Catalana

Omnis Cellula 22 42 Octubre 2009Ciència en societatL’evolució de la humanitat i el darwinisme socialMEN & THE ORIGINSalvador Giner Institut d’Estudis CatalansEscrit per«Spencer is a dozen times my superior» Charles DarwinO~' S~EOlES ~u.U:TI()S, .r .~ . ...,. I~._\ .• .. . --'" . ..--. ... -1.0 :- no'" JOI1I! ~r"K"'Y, ".,IIEIII>III.11 " TIIE IlT , .... • • • • • • Omnis Cellula 22 43 Octubre 2009L’evolució de la humanitat i el darwinisme social[ ] o és la meva intenció descriure aquí l’itinerari seguit en el dur camí per construir hipòtesis sobre l’evolució general de la raça humana. N’hi ha prou de recordar que des de l’època de la Il-lustració, amb pensadors com el filòsof de la història Giambattista Vico, va sorgir una línia, ininterrompuda fins avui, de teories sobre l’es-tructura mateixa de l’evolució humana que, amb el progrés constant de la ciència social, aniria polint i millorant i, sovint, descartant concep-cions anteriors, per produir-ne d’altres cada ve-gada més versemblants. Els noms de Condorcet, Saint-Simon, Comte, Marx, estan entre els pri-mers que van seguir aquest camí.L’aparició sobtada el 1859 de L’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, de Char-les Darwin, estava destinada a produir repercus-sions enormes en aquest corrent intel·lectual: corregiria, una vegada més, i milloraria el que la ciència social anava component a poc a poc amb els elements que subministrava l’arqueolo-gia, la sociologia, l’antropologia física, la història i altres disciplines afins. Per corregir-ho i també per distorsionar-ho en alguns casos. L’evolució de l’evolucionisme no és rectilínia.El coneixement no seria igual a partir del 1859, quan es va publicar L’origen de les espè-cies. Fins i tot aquells que es deliten a subratllar la dimensió anònima i col·lectiva de l’avenç cien-tífic es veuen obligats a acceptar la fulminant aportació d’una sola i senzilla teoria, exposada per Charles Darwin. Tot i la novetat radical de la hipòtesi, ni tan sols el mateix Darwin va escapar de la influència de les idees d’altres savis. Així, L’origen de les espècies és deu-tor directe de la ciència social, i en especial de l’obra de Robert Malthus sobre la po-blació humana, amb la seva noció central de lluita per la vida o per l’existència. Més endavant, en la segona obra que va escriure, L’ascendència de l’home, del 1871, les idees del seu admirat amic, el sociòleg Herbert Spencer, van pesar amb la mateixa força. L’evoluci-onisme modern s’arrela en un filòsof com Benito de Spinoza, al segle xvii, així com en el ja mencionat savi napolità Giambattista Vico.El deute amb la ciència so-cial de l’enlluernadora idea de Darwin va ser saldat immedia-tament per l’àmplia repercussió que va tenir en les ciències huma-nes. Estudiosos de tots els àmbits van voler incorporar el descobriment del naturalista anglès a les teories pròpies. La llegen-da que Karl Marx va voler dedicar-li El capital té poc fonament, però en canvi sí que és cert, com va afirmar Friedrich Engels quan va voler igua-lar l’abast de l’aportació marxista a la darwinista, que l’admiració que va tenir per Darwin va ser immensa. Aquesta admiració va sorgir en totes les ciències socials, des de l’etnologia fins a la po-liticologia, des de la sociologia a la història, un afany per incorporar un evolucionisme ajustat Des de sempre, els humans han elaborat explicacions sobre l’origen i l’evolució de la humanitat. Ja ho feien, en termes mitològics, abans mateix que existís un concepte clar i diferent d’humanitat: quan només existia, en el Paleolític, una noció tribal d’un nosaltres, i poca cosa més. Tot simplificant, hom podria dir que quan els romans deixaren de veure’s ells mateixos com a tals i els altres com a bàrbars, és a dir, a veure tothom —propi i estrany— com a home, com a ser humà, fou el moment en què sorgí el concepte universal de raça o espècie humana. Un concepte fins i tot superior a l’elaborat abans per Aristòtil. Heus ací el nostre immens deute amb la filosofia estoica, la més romana de totes, que teoritzà aquesta noció universalista amb una força sense precedents. Fou només mercès al concepte general de raça humana —que abolí la distinció en-tre lliure i esclau, o bàrbar— que la ciència començà a estar en condicions per a bastir hipòtesis —rigoroses, racionals, respectables— per explicar l’evolució de la nostra espècie com a tal, a través dels temps. Calia, doncs, que primer ens destribalitzéssim per poder pensar-nos a nosaltres mateixos històricament, sociològicament, com a espècie. Fou això el que més tard ens ha permès elabo-rar, lentament, una història natural de l’ésser humà. Una història que encara no és completa, però de la qual sabem avui, del cert, molt més que no pas ahir.NGiambattistaVicoKarl MarxNicolas de CondorcetAuguste Comte© Imatges de: Wikimedia.org• Ciència en societata nocions com les de selecció natural, lluita per la vida i supervivència dels més ben dotats, a les interpretacions més científiques de la societat humana. Retrospectivament, avui contemplem l’aportació de tot aquest corrent complex amb un lleu escepticisme. Però el tribut més gran que li retem no es troba en el rebuig, sinó en l’aparició d’un neoevolucionisme sociològic molt més cau-telós, més rigorós i més grandiós en ambicions, que està produint aportacions interessants.La gravetat de fenòmens com l’aportació de Darwin —o la de Marx o la de Freud— recau en la facilitat, potser inevitable, amb què es transforma i es degrada a mera ideologia. Si el missatge de l’Evangeli de sant Mateu mai no va impedir l’horror de la Santa Inquisició, tampoc el de Darwin —que no és un missatge moral— va impedir que ben aviat fos tergiversat per tiris i troians. Un bon grapat de tiris —capitans d’indústria, depredadors capitalistes de terres verges, fabricants privats d’arma-ment— van considerar que la riquesa i la preeminència de què gaudien era el resultat de la seva superioritat natural en la lluita per la vida, i van apel·lar al nom de Darwin per justificar-se. En els extrems de l’aberració, elements feixistes o feixistoides es van autodefi-nir com a elits superiors (en què?, en barbàrie?) per justificar la destrucció de la democràcia. Hi va haver un darwinisme social vulgar que va des-cendir als inferns. Tampoc l’esquerra socialista es va salvar del tot d’aquest desastre: sabem que els abusos de l’eugenèsia a Escandinàvia, influïts per una entesa errònia que la selecció natural havia de ser complementada per l’artificial i la planifi-cació biològica de la població, va produir estralls que cal recordar, en cap cas oblidar.És important recordar que, per desgràcia, el darwinisme social vulgar —que res no té a veure amb la ciència social— no és cosa del passat. Així, durant la llarga fase neoliberal i neoconservado-ra que ha conduït a la present recessió econòmica vivíem en un neodarwinisme social vulgar, larvat i inconfessable, en el qual, gairebé sempre de ma-nera privada, persones responsables acceptaven les disfuncions —és a dir, els danys, les pèrdu-es— de la dinàmica econòmica i, en gran mesura, política, amb la resignació que era un procés pre-sumptament natural del qual sortiríem tots gua-nyant amb el triomf dels més competitius, més ben dotats, més potents i més eficaços. Tot plegat sense corregir, per imperatiu moral, i encara que fos de manera reformista i pacífica, les injustícies del món i la desigualtat d’oportunitats que pateix la majoria de la raça humana.Ha arribat el moment de desvetllar l’enigma que s’amaga en aquest nus complicat, i immen-sament influent, d’idees que cobreix el darwi-nisme social. És hora d’assenyalar quines entre totes són pernicioses, acientífiques o completa-ment falses. I quines, sense cap dubte, respo-nen a una aproximació agradable a la sempre inabastable veritat.Un cop entrat el segle xxi, el missatge d’aquells que s’han esforçat per alliberar-lo de tota mitologia i tota escatologia pseudocientífi-ca i intenten elaborar-ne una visió estructurada i lògica, inspirada no obstant això, sempre, pel respecte als fets, a les dades, no s’ha perdut en el no-res. La sociologia evolucionista té avui pocs cultivadors, però molt extraordinaris, persones que recomponen la història de la humanitat com un tot sotmès a regularitats internes de desen-volupament —com a mínim des de la transició de la raça humana des d’un univers de signes, comú a tots els animals, a un univers de símbols, privatiu de la nostra espècie. La nostra és l’úni-ca que, dotada de cultura simbòlica, evoluciona a través dels mil·lennis sense que evolucioni la nostra pròpia espècie i el seu genotip.Des d’aquesta cantonada només puc invitar els lectors que explorin el que s’ha realitzat i con-tinuen realitzant els sociòlegs contemporanis de l’evolució, els neoevolucionistes socials, en aquest terreny fèrtil. És fàcil d’accedir-hi. Es troba, com s’acostuma a dir, en les millors llibreries. IHerbert SpencerRobert MalthusCharles Darwin© Imatges de: Wikimedia.org · www.sxc/profile/lugoErnest Gellner, Plough, Sword and Book: The Structure of  Human History Friedrich Engels, Els orígens de la família, de la propietat privada i de l'Estat.Jared Diamond, CollapseJ.A. Schumpeter, A History of  Economic AnalysisHerbert Spencer,The Study of  SociologyGerhard Lenski,Ecological-Evolutionary TheorySalvador Giner, Historia del pensamiento social

L'Evolució de la humanitat i el darwinisme social

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana