Fernández de Castro, Àlex

Revistes Catalanes amb Accés Obert

106 
La <<singularitat japonesa>> 
ÀLEX FERNÀNDEZ DE CASTRO 
A mb el seu elevat nivell cultural, constant èmfasi en l'educació i fort poder adquisitiu, el poble japonès constitueix el somni de qualsevol empresa editorial. 
Les enquestes demostren que més del 90% dels entrevistats 
llegeixen almenys un diari cada dia, i es calcula que cadascun 
inverteix un promig de 40 minuts en fer-ho. 
La proporció diària entre població i diaris venuts és de 584 
exemplars per cada 1.000 japonesos, i el 1991, els 124 diaris 
enregistrats a l'Associació Japonesa d'Editors posaven a Ja 
venda, diàriament, un total de 72,5 milions d'exemplars. 
En el mercat de les publicacions setmanals i mensuals, les 
xifres són igualment marejants. El 1991, el nombre de revistes 
mensuals era de 2.303, amb una tirada anual conjunta de 
2.700 milions d'exemplars, i el de setmanaris de 85, amb un 
tiratge total d~ 2.000 milions d'exemplars. Els japonesos 
també són grans lectors de llibres. 39.996 nous títols van sortir 
al mercat el mateix any, dels quals se'n van publicar 339 
milions d'unitats. 6.865 d'aquests llibres eren edicions de 
butxaca, amb un tiratge total de 175 milions de còpies. 
Els còmics representen tot un capítol apart. Algunes 
publicacions setmanals de mànega han assolit tirades de 6 
milions d'exemplars. 
Una mica d'història 
L'idil·li dels japonesos amb Ja premsa escrita és difícilment 
comprensible si mirem enrere i considerem la història d'aquest 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
petit i enèrgic país, tan plena de dictadures aristocràtiques i 
militars, ocupacions i censures, i tan poc favorable, en aquest 
sentit, al desenvolupament d'uns mitjans de comunicació 
independents. 
Tret d'algun precedent aïllat i poc significatiu, el neixement 
de la indústria periodística japonesa pot considerar-se una de les 
nombroses i més positives conseqüències de la Restauració 
Meiji (1868), que posa fi al sistema feudal dels shogunats. A 
partir d'aquest moment, en sortir del seu radical aïllament 
internacional, el Japó adopta el més exportable de cada cultura 
estrangera, i la premsa escrita s' incorpora gradualment a la vida 
quotidiana dels seus habitants. 
De fet, l'honor d 'haver publicat el primer diari al Japó ha 
d'atribuir-se a un anglès, A. W. Hansard, qui fins i tot abans que 
el Japó obrís les seves portes, ja havia fet possible l'edició d'un 
butlletí bisetmanal, el «Nagasaki Shipping List and Advertiser». 
El primer diari en japonès va ser el «Yokohama Mainichi 
Shinbun» ( 1871-1940), i en els anys immediatament posteriors, 
algunes de les publicacions més antigues del país encara en 
circulació van ser inaugurades. És el cas del «Tokyo Nichi-
Nichi», avantpassat de I' actual «Mainichi» (1872), el 
«Yomiuri» (Tokyo, 1874) i l'«Asahi» (Osaka, 1879). 
E ls primers diaris es limitaven a recollir anuncis i 
disposicions dels governs central i regionals. A partir de la 
creació d'una Assemblea Nacional, el 1890, molts dels rotatius 
s'associen amb alguns dels partits de recent aparició, però el 107 
1893, el Govern inicia la publicació d'un butlletí oficial propi, i 
el 1909 introdueix una nova Llei de Premsa, reservant-se el dret 
de suspendre 1' edició d'altres diaris. 
El desenvolupament del capitalisme en els darrers anys del 
segle XIX i inici del segle XX coincideix amb l 'allunyament 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
108 
dels diaris de l'esfera d'influència dels partits, però aquest breu 
estat d'emancipació no durarà gaire. L'acabament de la Primera 
Guerra Mundial es manifesta al Japó, com a tot arreu, en forma 
de greus pertorbacions polítiques i econòmiques, i provoca una 
ràpida militarització del poder, en mans de governs de caire 
feixista. 
El 1937, amb motiu de la guerra amb la Xina, totes les 
notícies són sotmeses a la censura de l' exèrcit, i en els anys 
següents, els esforços bèl·lics del país es traduiran e n 
restriccions de contingut, paper i altres elements 
imprescindibles per les editorials. Molts dels 1.200 diaris 
existents a la dècada dels 30 han de desaparèixer gradualment, i 
el 1943 només 55 continuen en funcionament. El 1944, tots els 
rotatius han reduït les seves edicions a una plana, impreses per 
les dues cares. 
Després de la rendició del Japó, les forces d'ocupació 
americanes van abolir les lleis de censura, i els directors 
dels diaris encara en circulació van ser substituïts. La 
recuperació econòmica del Japó, però, trigarà alguns anys 
en arribar, i durant els primers anys de l'ocupació, els diaris 
també patiran la interferència de I' estreta supervisió dels 
invasors. 
Amb el Tractat de Pau de San Francisco, signat entre 
Washington i Tokyo e l 1952, el Japó recupera la seva 
independència política, i els seus diaris passen a jugar un nou 
paper, en el si d'un país sobirà i democràtic. 
Durant la dècada dels 60, la ràpida expansió dels diaris és 
paral·lela al miraculós creixement econòmic i tecnològic del 
país, i entre els anys 1951 i 1985, el seu tiratge augmenta en un 
125%, passant de 29 milions d'exemplars diaris a 68 milions. 
Durant el mateix període la població creix en un 43%. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
El perquè de I' enorme difusió dels diaris 
Quan es tracta d'explicar la passió dels japonesos per la 
premsa escrita cal esmentar l'elevat nivell d'educació al Japó, 
amb un grau d'analfabetisme pràcticament inexistent. També 
cal recordar l'elevada renda per càpita dels japonesos que els 
permet, un cop satisfetes totes les seves necessitats bàsiques, 
consumir cultura en grans quantitats, i la concentració de la 
meitat de la població (uns 130 milions d'habitants) en grans 
àrees urbanes, com ara Tokyo, Osaka o Nagoya. 
Aquesta circumstància facilita en gran mesura la distribució 
dels diaris, que depèn totalment del sistema de subscripcions. De 
fet, el 92,9% de tots els diaris publicats són repartits a domicili. 
Llibertat d'expressió i vigilància de les autoritats 
La Constitució japonesa, promulgada durant l'ocupació de 
I' exèrcit nordamericà, inclou la llibertat d'expressió i la de 
premsa en el seu capítol de drets fonamentals. La censura, doncs, 
no té lloc en el sistema legal, i tant les persones físiques com les 
jurídiques poden publicar diaris i revistes lliurement sempre que 
aquestes no infringeixin el Codi Penal o cap altra llei rellevant. 
Aquests drets, però, són exercits col-lectivament i sota 
l'estreta supervisió de les autoritats. De vegades, la informació 
es facilita de forma racionada, i els agents difusors semblen 
resignats a acceptar limitacions en les seves prerrogatives 
particulars. L'ús individual i indiscriminat de la paraula és, en 109 
els mitjans de comunicació, tan excepcional com a qualsevol 
altra de les esferes de la societat japonesa. 
Un dels aspectes que més crida 1' atenció en els diaris 
japonesos és l'omissió pràcticament sistemàtica de la iden'titat 
del periodista que firma cada article. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
110 
Els diaris tracten d'omplir les seves pàgines amb reportatges 
escrits pels seus propis periodistes, i això els obliga a contractar 
i entrenar un nombre elevat de graduats universitaris. Els diaris 
nacionals de gran tiratge donen feina a uns 2.000 periodistes, i 
els diaris regionals (com el «Hokkaido») compten amb un 
planter d'entre 500 i 1.000 professionals, i sovint, fins i tot els 
diaris locals més petits apleguen a més de 100 periodistes. En 
honor a la tradició japonesa de contractes i càrrecs vitalicis, el 
més normal és que els periodistes treballin tota la seva vida per 
al mateix diari i també que es vegin molt inclinats a mantenir-
se fidels a la línia editorial i altres directives de l'empresa que 
els acull. Com a conseqüència, les publicacions diàries 
sorprenen per la seva homogeneïtat i per un anonimat que 
també respon, segons algunes opinions, a la voluntat, per part 
dels diaris, d'assumir en lloc dels periodistes la responsabiliat 
final pel contingut dels articles. 
Un altre dels trets més peculiars de la premsa al Japó és la 
presència dels Clubs de Periodistes, formats al voltant de 
cadascun dels ministeris, partits polítics, sindicats, patronals, 
jutjats i altres organismes i associacions. Els periodistes que no 
pertanyen a un ~lub determinat no poden accedir a la 
informació facilitada per la font emissora i, al mateix temps, els 
seus membres es veuen obligats a respectar tots els 
compromisos adquirits amb aquesta. Observança dels 
nombrosos límits i llibres d'estil en la cobertura, per exemple, 
de les activi tats de la Família Imperial, els «embargaments de 
notícies», en virtut dels quals la publicació d'una informació és 
ajornada fins el moment que la font emissora considera més 
indicat... l'incompliment d'aquestes i altres condicions és 
castigada amb l'expulsió dels clubs, el nombre dels quals arriba 
als 400. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
Per considerar-les restrictives i discriminadores, els 
periodistes estrangers han criticat insistentment aquestes 
pràctiques i, a iniciativa de les agrupacions de corresponsals al 
Japó, el 1985 l'Associació d'Editors va fer pública una 
declaració demanant la col·laboració dels clubs amb els 
corresponsals acreditats pel Ministeri d'Afers Exteriors. 
L'accés de la premsa independent a les fonts d'informació 
tradicionalment reservades als clubs s'ha concedit, però, de 
forma lenta i excepcional, i encara és motiu de molta polèmica. 
El capítol dedicat als Clubs de Periodistes en un informe 
governamental al voltant de l'estat dels mitjans de comunicació 
japonesos, acaba amb les següents paraules: «Els beneficis 
d'una major precisió i una cobertura informativa més àmplia 
per part dels corresponsals estrangers, fan del sistema de clubs 
una qüestió crítica» (Publicacions del Centre d'Atenció a la 
Premsa Estrangera, març 1990). 
L'elecció dels temes i el seu tractament 
Les principals preocupacions, angoixes i conflictes morals 
dels japonesos aconsegueixen trobar la manera de manifestar-
se, gairebé de forma diària, a la premsa escrita, i eclipsar 
qualsevol altra informació nacional o internacional. 
L'aparició d'un testimoni inèdit o un nou document, encara 
que marginal, al voltant del tràgic paper del Japó dins la Segona 
Guerra Mundial, sempre desperta interès i és tractat com un 111 
tema de màxima actualitat, per un poble que no es cansa de 
reconstruir els fets i buscar respostes. 
Igualment, les profundes conviccions pacifistes dels 
japonesos, conseqüència directa, un cop més, dels seus records 
de la guerra, han estat recollides a la Constitució, en un article 
clau, el número 9, que estableix la renúncia, per part del Japó, a 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
112 
la violència com a mecanisme de resolució dels conflictes 
internacionals. Aquest precepte entra en conflicte cada cop que 
el Japó es veu pressionat per contribuir, amb l'enviament de 
tropes, a missions de pacificació de l'ONU, com les de 
Cambodja o Rwanda. Molt sovint, qüestions tècniques molt 
específiques o dilemes legals de gran complexitat (podrien fer 
ús de les armes els soldats japonesos, en cas de legítima 
defensa?, quina mena d'armament i quina quantitat de munició 
per persona és compatible amb l'esperit de la Constitució?) 
impedeixen que els mitjans entrin en un debat més profund al 
voltant del conflicte internacional que s' intenta resoldre, dels 
factors que l'han provocat, i de l'ajut que el Japó pot oferir com 
a membre de la comunitat internacional. 
La imatge que els estrangers tenen dels japonesos també és 
un tema inesgotable per a un país en constant recerca de la seva 
pròpia identitat, encara poc acostumat a veure's exposat a 
contactes amb la resta del món. El 23 de maig de 1995, només 
dies abans de la data límit per a la confecció d'aquest informe, 
el prestigiós «Yomiuri Shinbun» publicava en primera plana els 
resultats d'una nova enquesta, la darrera d'una sèrie infinita, 
dedicada, en aquest cas, a la reputació dels japonesos a sis 
països asiàtics. Cada guerra comercial amb els Estats Units 
requereix noves enquestes per comprovar 1' efecte de la crisi en 
la percepció que els americans tenen dels japonesos. 
En el capítol del tractament informatiu, la premsa japonesa 
contrasta amb la catalana per una atenció excessiva a les dades 
objectives, als fets i a la reproducció exacta de declaracions, 
que només excepcionalment es veu acompanyada per 
comentaris incisius o editorials amb valoracions esclaridores 
del significat o les conseqüències de les notícies. En aquest 
sentit, crida l'atenció l'absència, en la secció d'opinió dels 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
diaris, de les firmes dels inteJ.lectuals més influents o populars. 
Un exemple obvi és el de Kenzaburo Oé, completament ignorat 
per la premsa en els anys immediatament anteriors a la seva 
obtenció del Premi Nobel de Literatura, el 1994. 
Ràdio i televisió 
El Japó disposa d'un sector públic de ràdio i televisió, 
monopolitzat per la NHK, i un sector privat, de caire comercial. 
La programació de la NHK no inclou espais publicitaris, i els 
seus ingressos depenen totalment de la subscripció que tothom 
ha de pagar, un cop signat el corresponent contracte de recepció 
amb 1' emissora. NHK compta amb dues emissores de ràdio 
AM, una emissora de FM i un servei de ràdio a 1 'estranger, com 
Radio Exterior de España o BBC, anomenat Radio Japan. 
També compta amb dos canals ordinaris de televisió i dos més 
per via satèl·lit. 
El juny de 1992, 170 companyies comercials de ràdio i TV 
eren titulars de llicències de retransmissió, de les quals 36 
oferien programes de televisió i ràdio. 82 eren emissores 
exclusives de televisió i 52 només emissores de ràdio. 
El nombre d 'emissores de ràdio en funcionament pot 
considerar-se reduït, si es té en compte l'enorme població del 
Japó. En el mateix període, només 47 tenien llicència per 
emetre via AM, i 39 per fer-ho via FM. La insuficient oferta de 
ràdio a una gran capital del món com Tokyo, amb només 7 
emissores de FM, resulta especialment significativa. 113 
El 1991, les estacions comercials de televisió van atreure 1,6 
bilions de yens en publicitat, quantitat que representa un 29,3% 
del total invertit per les empreses en publicitat, als mitjans de 
comunicació. La ràdio va adjudicar-se només 241.000 milions 
de yens (un 4,2%) i la premsa escrita 1,34 bilions de yens. 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
114 
Aquesta xifra és quasi idèntica a la del pressupost publicitari 
del sector de televisió, i demostra la gran importància relativa 
de la premsa escrita a la societat japonesa. 
De fet, molts dels aspectes de contingut i de tractament 
informatiu assenyalats en el capítol dedicat als diaris, poden 
trobar-se en els canals de televisió. 
En aquest sentit, crida 1' atenció, a la televisió japonesa, 
1' absoluta supremacia de programes de fabricació local, amb 
una presència molt limitada de sèries estrangeres. 
La informació és oferta, amb poques excepcions, per un 
mínim de dos presentadors i un nombre variable d'experts i 
comentaristes. D'aquesta manera, les opinions i afirmacions 
són sempre compartides o contrastades per tres, quatre o cinc 
persones. També sorprèn la manca de debats, de discussions i 
d'enfrontaments entre defensors de postures oposades, tan 
absents davant de les càmeres com a la vida diària dels 
japonesos. 
L'actitud del públic també s'assembla poc a les reaccions 
d'audiències com les catalanes, tan propenses al debat i a la 
participació. Per aquest motiu, un format de programa com «La 
vida en un xip», que es basa en les intervencions espontànies 
dels assistents, nó tindria cabuda a la televisió japonesa, on els 
papers d'emissors i receptors mai no s'intercanvien. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 


La "singularitat japonesa"

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert