En aquest article estudiem l’evolució semàntica que han experimentat els verbs que han arribat a expressar en català el sentit [posar en lloc resguardat] o que s’hi han aproximat. Cronològicament, l’estudi ateny fonamentalment des de les primeres atestacions fins al segle xvi. Malgrat això, també estudiem, més parcialment,
la documentació posterior fins a l’actualitat, especialment a través de les obres lexicogràfiques. Després de descriure semasiològicament cada unitat lèxica, mirem
d’establir les interrelacions que s’han pogut produir entre aquests mots en el cas que hagen coincidit en l’ús sincrònic. Per aconseguir-ho, partim del despullament dels
textos literaris i no literaris que ens ofereixen les dades del "Corpus Informatitzat de Català Antic" (CICA). Ens basem en la metodologia que aporta la semàntica cognitiva, especialment quant al paper que fan les projeccions metafòriques i metonímiques en l’explicació dels canvis semàntics. Tot plegat és el marc general per a explicar l’evolució semàntica dels verbs que han servit per a expressar el sentit esmentat i quina relació històrica han mantingut entre ells
