Informació   política i autonomia professiona

Company, Enric

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Informació política 
i autonomia 
professional 
ENRIC COMPANY 
D urant els darrers anys de la dècada dels seixanta i els primers de la dels setanta es produí a la prem-sa catalana una àmpl ia renovació generacional. 
Les redaccions dels diaris s'ompliren de gent nova, molt 
jove, que des dels llocs de menys responsabilitat es llençà 
al tractament de temàtiques noves, vinculades als proble-
mes socials del país. donant-los un enfocament molt polí-
tic i un tractament de combat. 
No conec cap estudi estadístic d'aquell recanvi genera-
cional. A mi. que vaig arribar a la professió amb aquella 
fornada . cm sembla un fenomen obvi. Tenia els seus va le-
dors, com ara Manuel lbañez Escofet des de la direcció de 
"'Tele/eXpres", i mascarons de proa de relleu professional. 
com ara Josep Maria Huertas. per exemple. 
Perquè es pugui comprendre el destacat caràcter de tren-
cament generacional que aquesta presència juvenil tenia 
en les redaccions diré només que el cap de la secció de 19 
"'Catalunya comarques" del diari 'Tele/eXpres", Jaume 
Guillamet, tenia 19 anys quan em va contractar per fer-hi 
de corresponsal. Això passava l'any 1970. I aquest cas no 
era un fet excepcional. Els exemples es poden multiplicar 
tant com es vulgui. Amb un marge de temps que va de 
cinc anys més amunt a cinc anys més avalL en aquells 
anys començaren a treballa r p~riodistes com Enric Sop~-
na. Montserrat Nebot, Lluís Bassets, Xavier Roig. Manuel 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
20 
Campo. Xavier Vidal-Folch. Alfons Quintà, Antonio 
Franco. Andreu Claret, Rafael Pradas, etc. 
No faig servir aquí el concepte de generació en el sentit 
científic o acadèmic que té per a algunes escoles de fi loso-
fia i sociologia. L'empro en la seva accepció vulgar per ex-
plicar que la premsa catalana visqué un període de forta 
renovació en aquest aspecte. Això no vol dir, és clar, que 
periodistes més grans, i al tres d'incorporats alguns anys 
més tard no tinguin papers destacats en la informació po-
lítica actual. 
Quan s'hagué de començar a informar obertament de 
les activitats de l'oposició, els diaris crearen seccions de 
política catalana. Els periodistes que coneixien els prota-
gonistes d'aquell món fins aleshores submergit eren, en 
gran part, els d'aquella nova generació que s'estava ini-
ciant en l'exercici de la professió. Gran part d'ells s'havia 
format intel.lectualment i políticament en el microcosmos 
de la generació universitària dels anys seixanta, els nuclis 
actius de la qual estaven abocats a la lluita política contra 
el franquisme. 
En el cas dels periodistes, molts dels que escrivien sobre 
qüestions polítiques o que tenien responsabilitat sobre el 
que es publicava formaven part del clandestí Grup Demo-
cràtic de 1Periodistes, o hi tenien una vinculació indirecta. 
Aquest Grup era en realitat l'expressió que el moviment 
democràtic, bastant ampl i en el món professional i uni-
versitari, tenia entre els professionals de la comuni-
cació. 
Es produí així l'encavalcament de dos processos dife-
rents i successius, si no simultanis: primer. l'aparició 
d'una· nova generació de professionals, molt joves; se-
gon, l'emergència a la llum pública, és a dir, als mitjans de 
comunicació, de les activitats de la futura nova classe 
política. 
Hi hagué un tercer factor, també decisiu. L'aparició 
d'una notable coincidència d'objectius, si no complicitat. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
entre els empresaris de premsa, les direccions dels diaris, 
els nuclis dirigents dels partits democràtics i aquesta for-
nada nova de periodistes. 
Ignoro fins a quin punt aquesta complicitat era explí-
cita en els consells d'administració de les empreses més 
grans. Era evident que no totes hi posaven el mateix entu-
siasme. Els seus protagonistes ja han explicat la lluita per 
democratitzar TVE a Catalunya: el procés fou tens, encara 
que avui en dia no ho sembli gaire, i no fou uniforme ni 
fàcil. El cas del Grup Mundo fou un autèntic paradigma 
d'aquesta concentració de voluntat renovadora en l'àmbit 
professional i en el polític. I encara més en el cas de les 
publicacions que sorgíren precisament a l'escalf dels can-
vis polítics, com ara "Cambio 16", "El País" o" El Periódi-
co". Crec que també fóra il.lustratiu que alguns dels que 
protagonitzaren el procés expliquessim amb una mica de 
detall com es produí l'adaptació de "La Vanguardia Espa-
ñola" a la nova situació. 
Es pot afirmar, doncs, que els periodistes incorporats a 
les redaccions durant els darrers anys seixanta i els setan· 
ta eren un conjunt molt heterogeni, però amb el denomi-
nador comú d'un cert compromís personal, generacional, 
amb les forces democràtiques emergents. En realitat n'era 
un exponent més. En alguns casos aquest compromís no 
era només una actitud: era un vincle orgànic. El pas dels 
anys ha forçat a decantar les opcions personals de manera 
que el nombre de periodistes inscrits en partits és avui re-
lativament reduït. L'experiència d'aquells anys ens ensenya 21 que les pressions sobre la independència dels mitjans .d.e 
comunicació no vénen del fet que hi hagi periodistes mdt-
tant en els partits sinó. sobretot, de la ductilitat de les em-
preses davant els interessos del poder polític en tots els 
seus graons. 
Així fou com succeí que la informació política era servi-
da durant la segona meitat dels anys setanta per un grup 
dc professionals fortament identificats amb la nova reall-
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
22 
tat política que s'anava creant. 
Després, en la dècada dels vuitanta, aquella fornada de 
periodistes ha ocupat la quasi totalitat dels llocs de res-
ponsabilitat en els diaris, les emissores de ràdio i la televi-
sió. Dels directors dels quatre diaris de més circulació 
avui en dia a Catalunya, tres estigueren directament vin-
cultats durant el final del franquisme a partits polítics dc 
1 'antifranquisme. 
Al llarg d'aquests anys molts d'aquells periodistes s'in-
corporaren també a llocs de confiança política. sovint re-
lacionats amb la creació i difusió d'imatge. en el nous 
equips de govern de les administracions. A partir de 1978 
a la Generalitat provisional i de 1980 a la definitiva; des 
de 1979 en els ajuntaments, i d'ençà de 1982 a l'Adminis-
tració central. Els exemples poden ser molt nombrosos: 
Ernest Udina (d'informador polític a cap de premsa de la 
Generalitat amb Josep Tarradellas), Josep Faulí (de direc-
tor de l'"Avui" a cap de premsa de la Generalitat amb Jor-
di Pujol). Josep Maria Sòria (de cap d'informació local a 
cap de premsa amb l'alcalde Narcís Serra). Xavier Roig 
(de corresponsal polític a cap de gabinet de l'alca lde Pas-
qual Maragall), Joan Tàpia (de periodista econòmic a cap 
de premsa del ministeri d'Economia i Hisenda amb Mi-
guel ~óyer), Pere Oriol Costa (ex-director de 'Tele/ 
eXpres". avui membre del Consell d'Administració de la 
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió en representa-
ció del partit socialista), Francesc Baltasar (de redactor 
del "Mundo Diario" a alcalde de Sant Feliu de Llobregat 
pel PSUC) ... 
D'altres han ocupat els màxims càrrecs professionals 
en llocs de designació o confiança política. Com Alfons 
Quintà i Enric Canals a TV-3. Enric Sopena a TVE i Rà-
dio Nacional d'Espanya, i Margarita Rivière, directora de 
l'Agència Efe a Catalunya, per posar casos ben notoris. 
Se'n poden posar molts més exemples, que indicarien res-
treta imbricació dels periodistes de la fornada dels seixan-
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
ta i els setanta amb els protagonistes de l'actual règim 
polític. 
És des d'aquesta perspectiva que s'ha d'examinar quina 
mena d'informació política s'ha fet durant aquest període 
i quins canvis hi ha entre la que es fa avui i la que es feia 
fa quinze anys. 
Si entenem per informació política allò que realment 
ho és, és a dir,no només allò que es publica sota la rúbrica 
de "Política", sinó simplement informacions, comentaris, 
reportatges, articles d'opinió i editorials relacionats amb 
els fets polítics, la incidència d'aquesta generació és fortís-
sima, perquè els seus integrants són actualment els qua-
dres dirigents de tots els mitjans de comunicació. Durant 
aquests quinze o vint anys, ha passat de ser la que des de 
sota de la piràmide redacciona] renovava els continguts 
del periodisme que es feia a Catalunya, a ser avui la que 
determina la formació de l'opinió pública. 
Però en aquest període s'ha produït, a més, un canvi ra-
dical en aspectes essencials de la política. En els anys se-
tanta, l'essència de l'activitat política era el canvi de règim. 
Actuàvem aleshores, conscientment, com a agents promo-
tors del canvi. En els anys vuitanta, l'essència de la políti-
ca era la consolidació del nou règim. Vam ser aleshores 
agents defensors i conservadors d'allò que, inicialment 
tan fràgil, havíem contribuït a aconseguir. 
La magnitud històrica d'aquest procés polític és eno~­
me. La contribució que hi han fet els mitjans de comuni-
cació ha estat ja molt glossada i no cal insistir-hi. Però 23 
justament perquè la seva decidida col.laboració a favor 
del canvi de règim ha estat una funció bàsica d'aquesta 
generació de periodistes, això l'ha convertida en una part, 
important però subsidiària, és clar, dels equips polítics 
que dirigeixen el país. . , . 
La conseqüència inevitable ateses les ctrcumstanctes 
concretes, ha estat que, global~ent, com a col.lec~iu amb 
una important responsabilitat social, aquest conJunt no 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
24 
exerceix prou l'autonomia intel.lectual que hauria de 
distingir-la dels dirigents del procés polític general. I que 
l'hauria de situar enfront dels polítics i no al seu costat. 
Continua tenint el que en podríem dir una actitud de 
complicitat històrica. 
El que m'interessa subratllar ara és que, en general, i 
amb poques excepcions, la informació pol ítica que fem és 
subsidiària de les orientacions generals que les direc-
cions dels partits i els responsables de les administracions 
es fixen per transmetre-les a l'opinió pública. Això no vol 
dir que se segueixin consignes o que hi hagi alguna mena 
de censura. No. Vol dir que, en general, la informació po-
lítica es fa moltes vegades contemplant la realitat amb 
ulleres del mateix color que el de les que duen els actors 
de la política. 
Aquesta situació és producte de les particularitats del 
procés de canvi de règim a Espanya. Però ara, en els anys 
noranta, som ja en unes altres circumstàncies generals, en 
un altre context històric. En una situació en què la infor-
mació política hauria de ser servida des de l'autonomia de 
criteris dels· periodistes. 
És això el que fem? Si s'examina amb una mica d'aten-
ció la pràctica quotidiana, sobretot des dels diaris, que a 
parer n;reu són els que més contribueixen a fixar l'opinió 
pública qualificada, veurem que continuem sent sobretot 
altaveus d'allò que diuen els polítics. Amb totes les excep-
cions i els matisos que es vulgui. Amb tots els esforços 
que, en alguns diaris més que en altres, es dediquen a fu-
gir d'aquesta pràctica, allò que més sovint fem és repro-
duir acríticament paraules de polítics. 
Amb molta freqüència succeeix que allò que els polítics 
ens diuen no es refereix a fets, sinó a allò que un rival ha 
dit sobre un fet, o a altres paraules d'un polític. Declara-
cions prèviament publicades, o radiades, o televisades. 
és clar. 
Es crea així una realitat que consta bàsicament de de-
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
claracions referides a declaracions. Un món fictici, com-
post moltíssimes vegades d'un material irrellevant, si no . 
irreal, consistent no tant en els fets de la política com en la 
versió que els polítics ens en donen. Fem el periodisme de 
les versions. 
De les versions o, més simplement encara, d'allò que els 
polítics i els seus assessors d'imatge -sovint periodistes-
decideixen que els convé dir per aconseguir determinats 
efectes en l'opinió pública. 
Aquest món irrellevant es confon en les pàgines dels 
diaris i dels setmanaris i en els programes de ràdio i televi-
sió amb els fets de la política o amb els esdeveniments que 
incideixen en la política. O de vegades els substitueixen. 
La barreja produeix una promiscuïtat entre allò real i allò 
que no ho és enmig de la qual és moltes vegades impossi-
ble distingir. I que acaba banalitzant el conjunt. 
L'exclusiva de la complicitat entre aquesta generació de 
periodistes i l'emergent generac ió de polítics impulsors de 
la democràcia s'ha trencat amb l'aparició d'elements de 
groguisme en el periodisme espanyol de la darrera dèca-
da. Aquesta ruptura ha introduït una certa desorientació. 
tant entre els polítics com entre els periodistes que estaven 
formats en les mateixes matrius ètiques del progressisme 
dels anys seixanta. 
L'esquema bàsic en l'actuació d'aquesta franja de l'es-
pectre professional és. però, el mateix que en el de la resta. 
Producte de la· seva desorientació històrica. els grups polí-
tics que representen els sectors de la societat espanyola 25 
habituats durant llargs decennis a gaudir directament del 
poder polític generen uns missatges negatius, destructors. 
LïnfundL l'acusació sobre bases incertes, la desqualifica-
ció personal del rival encara que sigui feta sobre mentides. 
etc. Als efectes de la descripció dels mecanismes actuals 
en la informació política, però. la subsidiarietat i la man-
ca de criteris propis dels periodistes que transn:teten 
aquests missatges és notoria. En realitat. aquests m1ssat-
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
26 
ges generen el groguisme coin a tècnica. 
S'ha produït darrerament un paradigma clar d'aquest 
fenomen. La dreta espanyola està entestada des de fa uns 
quants anys a presentar el PSOE i el seu Govern com 
una colla de gent corrupta, sense principis, que no sap ad-
ministrar, que s'aprofita dels càrrecs públics que ocupa 
per obtenir beneficis personals, etc. I hi ha un conjunt de 
periodistes, locutors i, en general, publicistes, que s'han 
convertit en entusiastes divulgadors d'aquest discurs. En 
alguns moments han aconseguit crear la sensació col.lec-
tiva que tothom s'empassava aquesta versió de la realitat 
política del país. Han aconseguit fer veure que la seva ca-
racterització del partit del govern era compartida per l'o-
pinió pública, en general. 
Però vénen les eleccions, i l'opinió política amplíssima-
ment majoritària resulta que és tota una altra. 
Aquella sensació que semblava generalitzada era un 
pur efecte òptic. Un miratge próduït pels desitjos dels qui 
la promovien. Aquest és un cas extrem, potser, encara que 
ben real. Però exemplifica a la perfecció allò que de ma-
nera no tan nítida és la característica principal del meca-
nisme bàsic a través del qual la informació política arriba 
al ciutadà. En general, informem sobre el d iscurs polític 
que· els polítics dirigeixen a la població, i molt sovint so-
bre aspectes superficials d'aquest mateix discurs, més que 
no pas sobre fe ts polítics. 
Entre les causes d'aquesta situació ocupa un lloc ben 
destacat el fet que durant els darrers deu o dotze anys la 
política ha entrat de ple a Espanya en un procés d'espec-
tacularització. De ser una activitat que quan la seva es-
sència era el canvi de règim, molta gent participava en els 
centres de treball i de socialització (el poble, el barri, el 
centre cívic o cultural, la fàbrica o la universitat, el col.legi 
professional o el sindicat, etc.), la política ha passat a ser 
un espectacle que uns quants protagonistes interpreten 
per encàrrec dels votants. L'escenari on aquest espectacle 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
es representa són els mitjans de comunicació de masses, 
que formen un conjunt interdependent. 
En aquest sistema, la feina dels periodistes individual-
ment considerada és com un petit engranatge d'una ma-
quinària molt gran i complexa en què les excepcions 
compten poc i no es noten gaire, o gens, quan es contem-
pla el traç global, el resultat final de la seva activitat 
conjunta. 
Immergits en aquest sistema espectacular, els partits 
han creat els instruments necessaris per a ser-hi presents. 
per a incidir-hi i controlar-lo en benefici propi. Una de les 
principals ocupacions actuals dels polítics és aconseguir 
precisament que la seva presència o la del seu partit en els 
mitjans de comunicació s'ajusti a les seves pretensions. 
L'actuació dels polítics ha acabat sent totalment condi-
cionada per Ics exigències d'aquest sistema. però de retruc 
també la dels periodistes dedicats a la informació política. 
és clar. En aquesta situació l'actitud dels periodistes ja no 
pot ser la complicitat ni la subsidiarietat si es vol fer infor-
mació política de qualitat. Ha de ser una actitud distant 
profundament crítica. exercida per individus desvinculats 
dels actors polítics. I l'objecte de la informació no ha de 
ser allò que d iuen els polítics sinó el procés polítiè global 
del país. 
Per actua r d'aquesta manera caldria que el col.lectiu. i 
cadascun dels seus components individuals. disposés 
d'uns instruments culturals. d'una capacitat d'elaborar 
criteris propis. independents de la voluntat dels emissors 27 
dels missatges que se li ad recen des dels nuclis de poder 
polític de la qual em temo que no disposa. Aquest és el 
condicionament bàsic. Caldria també tenir uns models dc 
referència aplicables a les nostres coordenades que no te-
nim. Caldria aprofundir en el debat sobre aques~s asp~c-
tes de l'exercici de la professió. per impulsar el dtstancta-
ment i la consciència crítica en el seu exercici. • 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 


Informació política i autonomia professional

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert