Sudamèrica i el periodisme, la llibertat i la vid

Cortadas, Anna

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Sudamèrica i el periodisme, 
la llibertat i la vida 
ANNA CORT ADAS 
E l dilluns 27 de març, el diari «El Tiempo» de Bogotà publicava a tota plana una notícia positiva per a la premsa. Per primera vegada en deu anys, el tema central 
de la reunió semestral de la Societat Interamericana de Premsa 
celebrada a la Florida (EUA) no havia estat el dels assassinats 
de periodistes a Colòmbia. La informació començava d'aquesta 
manera «El panorama de la llibertat de premsa a Colòmbia ha 
millorat substancialment en els últims sis mesos perquè per 
primera vegada en més de 1 O anys, no hi ha hagut en aquest 
període de temps un sol periodista assassinat per raons del seu 
ofici». Que es consideri una molt bona notícia el fet que cap 
periodista hagi estat assassinat a Colòmbia en els últims temps 
és una arma de· doble tall. D'una banda significa que les coses 
han millorat però indica també que en el període anterior als sis 
curts i fràgils mesos la situació era terrible, i el que és pitjor, no 
hi ha res que faci pensar que no ho pugui tornar a ser perquè 
alguns dels problemes fonamentals que van provocar les morts 
92 dels periodistes no s'han solucionat. 
A Colòmbia durant els últims anys guerrilla, narcotràfic, 
grups paramilitars i guerra bruta han assassinat dotzenes de 
periodistes. Hi ha casos emblemàtics com el del director del 
diari «El Espectador» o el de Sílvia Duzan, assassinada quan 
anava a fer una entrevista a un grup guerriller. 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
Desgraciadament la situació d'indefensió que viuen els 
periodistes que treballen a Amèrica del Sud no és patrimoni 
exclusivament de Colòmbia ni es limita a la violència física. En 
primer lloc cal tenir en compte que els països d'Amèrica del 
Sud i d'Amèrica Llatina en general han passat per successius 
règims polítics que han condicionat les característiques de la 
seva premsa. És evident que dictadures recents com la xilena, 
I' argentina i també Ja uruguaiana o la boliviana han marcat la 
manera d'actuar de la premsa i han convertit la feina dels 
periodistes dels respectius països en un ofici difícil. 
En aquests moments no existeixen dictadures militars la qual 
cosa implica una millora substancial de les condicions de treball 
però això tampoc significa forçosament que la premsa tingui 
sempre bona salut. 
Podem per exemple fixar-nos en el Perú on un cas recent ha 
motivat la polèmica entre personatges tan respectats com 
l'escriptor Mario Vargas Llosa i l'ex-secretari general de les 
Nacions Unides i candidat a la presidència de la república 
Javier Pérez de Cuellar. Arran de la recent guerra fronterera 
entre Perú i Equador, Mario Vargas Llosa va publicar un article 
en diversos diaris i revistes de fora del Perú en el qual criticava 
durament el govern del president Fujimori. El seu fill, Alvaro 
Vargas Llosa, escrivia un article en el mateix to en la pàgina 
editorial del «The Miami Herald». Dies després, un advocat 
peruà, Santiago Sanguinetti presentava una demanada en un 
jutjat de Lima en contra dels dos escriptors per «traïció a la 93 · 
pàtria». La part positiva de la història és que la demanda no va 
prosperar perquè el jutge va considerar que al Perú hi ha 
«llibertat d'opinió». Però la sola possibilitat que a un advocat se 
li acudís posar una demanda en contra d'unes persones pel sol 
fet que aquestes havien opinat lliurement i havien escrit 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
94 
opinions desfavorables sobre el govern del seu país demostra 
que la llibertat de premsa no és ben entesa. 
Pocs dies després de l'incident, en una entrevista concedida 
als espais llatinoamericans de la cadena de televisió CNN, 
Mario Vargas Llosa clamava en contra de la falta de llibertat de 
premsa al seu país. En el mateix espai, Javier Pérez de Cuellar 
matitzava i deia que el fet que la majoria de mitjans no fossin 
crítics amb el govern del president Fujimori no significava falta 
de llibertat encara que reconeixia que hi havia maneres 
d'intimidar als periodistes i de convèncer els amos dels mitjans 
d'actuar d'una determinada manera. 
Aquestes actituds pugen de to en situacions especials. 
Durant els dies posteriors a 1' autocop d'estat del president 
Fujimori, tots els mitjans de comunicació van ser ocupats 
militarment i censurats. Alguns periodistes com el llavors 
col·laborador de «El País>> Gustavo Gorriti van ser detinguts. 
El crim de Gorriti era saber massa sobre Sendero Luminoso i 
haver escrit un volum molt documentat sobre l' organització 
armada. Altres periodistes han estat detinguts recentment 
durant mesos, a les presons peruanes per presumptes 
implicacions amb Sendero. 
La guerra fronterera entre el Perú i l'Equador que va tenir 
lloc en els mesos de gener i febrer d'aquest any ha marcat un 
altre episodi especial per a la premsa d'aquests dos països. 
Amb comptadíssimes excepcions, els periodistes peruans i 
equatorians es van convertir durant el conflicte, més en 
elements patriotes, defensors dels seus respectius exèrcits i de 
les postures inqüestionables dels seus dos governs, que en 
autèntics informadors d'allò que estava passant. Només calia 
donar una ullada als titulars dels diaris d'aquells dies i escoltar 
les notícies de ràdio i televisió que transmetien els enviats 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
especials a la zona de conflicte per adonar-se de com era la 
cosa: insults al país veí i elogis als seus propis presidents i els 
seus soldats. L'anàlisi no existia, la crítica menys. No es donava 
cap element que pogués qüestionar la raó del govern, 
I' equatorià o del peruà en dependència de la nacionalitat del 
mitjà pel qual treballava el periodista. En aquesta guerra per 
cert, els periodistes peruans que cobrien la situació des de 
l'Equador es van queixar d'amenaces i fins i tot d'agressions 
per part del govern equatorià. 
En el Perú d'avui, per múltiples raons, són comptats els 
mitjans que mantenen posicions crítiques cap a l'actual 
administració. Però és cert que existeixen mitjans que mantenen 
la crítica com el prestigiós setmanari «Careta». I és això 
precisament el que al·lega el govern quan vol demostrar que hi 
ha llibertat de premsa. 
En una situació ben diferent es troba en aquests moments 
Argentina on una part important de la premsa manté una forta 
postura crítica cap a l'actual administració. L'influent diari 
«Clarín» de Buenos Aires, per exemple manté una clara 
controvèrsia amb la política del president Menem. Tant, que en 
una entrevista publicada pel setmanari «Noticias», el setembre 
de 1993, a una pregunta sobre «Què pensa quan llegeix diaris 
com «Clarín» ?, Menem contestava: «Simplement, selecciono la 
informació que rebo del diari i incorporo als meus 
coneixements aquella que és real, verídica. Rebutjo tot allò que 
evidentment no es correspon amb la realitat». Cal no oblidar 95 
que «Clarín» és el diari de més tirada de tota I' Argentina i un 
dels més llegits del continent. 
A aquest país ha aparegut un fenomen curiós, el de «Pagina 
12». L'èxit de «Pagina 12», un diari relativament nou de 
tendència progressista, està sobretot en la seva portada. Cada 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
96 
dia la primera plana del diari és una sorpresa i un model 
d'enginy. Per exemple, quan l'ex-president Alfonsin, de 
l'opositora Unión Cívica Radical, va decidir signar el Pacto de 
los Olivos que possibilitava la reelecció de Menem a la 
presidència, «Pagina 12» va convertir la seva portada en un 
enorme paquet de regal amb cinta de color rosa que deia (no és 
textual) «per a Menem, dels radicals». 
La premsa argentina, segons reconeixen els seus periodistes 
ha superat l'època de la dictadura militar. Una cosa semblant 
passa a Xile. Sembla que la premsa ha evolucionat al mateix 
temps que ho feia la seva jove democràcia. 
Un altre cas de periodisme sense massa traves, almenys 
aparents, és el de Brasil, que té segons I' opinió de molts 
especialistes una de les millors premses si no la millor del 
subcontinent. A Brasil, com a molts altres països d'Amèrica 
Llatina, la premsa està en mans d'unes quantes famílies i la 
seva propietat (especialment la dels mitjans escrits) passa de 
pares a fills. Però Brasil ha aconseguit crear una bona escola 
professional. «Una persona que entra en un diari com un 
simple ajudant de redacció pot arribar a director, cosa que no 
passa a altres països», diu una periodista colombiana que ha 
treballat durant molts anys en agències estrangeres de premsa 
amb seu a Brasil. La periodista argumenta que el fet que 
molts conflictes s'hagin solucionat a Brasil gràcies a la 
negociació ha influït en la manera de fer de la premsa sempre 
oberta al debat. 
Hi ha un fet en la història recent de Brasil on la premsa va 
tenir un molt especial paper: la caiguda del president Collor de 
Melo, destituït del seu càrrec per denúncies de corrupció. 
Aquesta destitució no s'hagués produït mai sense la intervenció 
dels mitjans de comunicació. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
Però en general, els directors dels mitjans d'Amèrica Llatina 
no es consideren totalment satisfets. El document aprovat pel 
plenari de I' última reunió de la Societat Interamericana de 
Premsa (SIP) diu que «en la majoria de països, I' ofici del 
periodisme segueix sota pressió a vegades sumament violenta i 
sagnant mentre que en altres està coberta per un vel legal que 
pretén protegir als ciutadans però realment inhibeix el lliure fluxe 
d'idees». La SIP considera que «independentment de la forma 
que adoptin aquestes restriccions, la seva font és generalment la 
mateixa: els governs que tracten de protegir i extendre el seu 
propi poder encara que això impliqui restringir la llibertat de la 
població». El document de la SIP explica que «en molts països 
les lleis de premsa teixeixen una teranyina de restriccions 
jurídiques que atrapen els periodistes i les publicacions». 
De totes aquestes restriccions, segons la SIP, la més molesta 
és Ja de Ja coJ.legiatura. 
La Societat es refereix concretament al cas de Veneçuela on 
segons diu el document «la col·legiació de periodistes dóna al 
col·legi el monopoli del poder per decidir qui pot i qui no pot exercir 
el periodisme. Aquesta pràctica es contraposa totalment amb la 
Declaració de Chapultepec de 1994 que declara obertament que el 
dret d'exercir el periodisme no és res més ni res menys que el dret 
que té tot ciutadà d'expressar les seves opinions». 
La SIP, com ja hem assenyalat fa referència molt 
especialment al cas de Colòmbia, el país més violent del 
continent, on els periodistes assassinats es compten per 
dotzenes, i per centenars els amenaçats. Que la situació durant 
els últims mesos ha millorat és una evidència. El final del 
narcoterrorisme ha influït decisivament en la situació dels 
periodistes igual que ha influït en la situació de molts altres 
sectors que estaven en la mira dels narcoterroristes, però 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
97 . 
98 
desgraciadament no es pot dir que Colòmbia s'hagi pacificat: 
guerrilla, paramilitars, narcotràfic i a vegades forces de l'estat 
continuen actuant. En aquests mesos considerats tranquils no 
han faltat tampoc amenaces i segrestos. 
El passat mes de març la Procuradoria General de 
Colòmbia declarava que no havia trobat proves que 
comprometessin a membres de les forces armades en 
I' assassinat I' any 1990 de la periodista Silvia Duzan, el que 
sembla indicar que el crim quedarà en la impunitat. La 
Procuradoria va arxivar també el procés per l'assassinat l'any 
1991 del redactor del diari «El Tiempo», Henry Rojas Monje 
en el qual estaven suposadament implicats dos oficials i tres 
suboficials de l'exèrcit. En ambdós casos el ministeri públic 
va considerar que els càrrecs en contra dels militars eren 
contradictoris i no corroborats. En el cas de Colòmbia la SIP 
demana seguir les investigacions perquè els nombrosos 
assassinats de periodistes no quedin en la impunitat i fa una 
crida a l Tribunal Constitucional perquè revisi el 
pronunciament que responsabilitza completament a la premsa 
per les declaracions que, en qualitat de fonts identificades, 
formulin terceres persones, la qual cosa segons la SIP 
constitueix un greu atemptat a la llibertat de premsa. De tota 
manera els propis periodistes colombians asseguren que no es 
pot dir que Colòmbia sigui un país sense llibertat de premsa. 
«El que passa, diu un periodista que treballa en un dels 
principals diaris de Bogotà, és que tots tenim amics o 
col·legues morts o amenaçats i això ha creat una mena de 
mecanismes d'autodefensa que de vegades passen per 
I' autocensura.» 
La poca capacitat crítica dels diaris més importants del país 
és probablement producte de la falta d'oposició política. A 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
Colòmbia en aquests moments els partits opositors són a la 
pràctica gairebé inexistents. 
I ja que parlem de Colòmbia cal fer una menció especial a 
les seves emissores de ràdio, considerades entre les millors del 
continent i del món. Cal tenir en compte que a molts països 
d'Amèrica Llatina, la ràdio, que arriba a moltes més llars que 
altres mitjans, continua tenint més importància que la premsa 
escrita o la televisió. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
99. 


Sudamèrica i el periodisme, la llibertat i la vida

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert