Tres exemples de periodisme a Centreamèrica: N icaragua, Cuba i Guatemal

Ibarz, Joaquim

Revistes Catalanes amb Accés Obert

82 
Tres exemples de periodisme 
a Centreamèrica: 
Nicaragua, Cuba 
i Guatemala 
JOAQUIM IBARZ 
N icaragua té la premsa més polititzada del continent americà, com reflex de la polarització de la seva societat. La gran politització dels nicaragüencs provoca 
la proliferació de diaris, emissores de ràdio i canals de 
televisió. Malgrat l'extrema pobresa de la majoria de la 
població i l'alt preu dels diaris, a Managua se n'editen quatre 
que responen a públics molt diferenciats. 
«Barricada?} - nascut el 1979 després del triomf de la 
revolució, òrgan del Frente Sandinista de Liberación Nacional 
(FSLN)- es va anar professional itzant de manera progressiva 
des que Violeta Barrios de Chamorro va guanyar les eleccions 
del febrer de 1990. El diari, dirigit des de la seva fundació per 
Carlos Fernando Chamorro Barrios, fill de la presidenta del 
país, va intentar ser més pluralista, matisant les crítiques al 
govern i promovent el debat que es va iniciar al camp 
sandinista entre dogmàtics i renovadors sobre 1' orientació 
futura del FSLN. 
El sector ortodox del partit, encapçalat per l'ex-president 
Daniel Ortega i l'ex-comandant Tomas Borge, van encaixar 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
malament l'obertura ideològica de «Barricada», per això van 
promoure una campanya de desprestigi contra el director, que es 
va anar accentuant a mesura que els renovadors van plantejar de 
forma oberta el relleu de la cúpula sandinista. 
Com si d'una operació guerrillera es tractés, Borge va ocupar 
«Barricada» després de destituir-ne el director. Va implantar una 
línia dogmàtica que responia als interessos de la «camarilla» 
que continuava dominant I' antic moviment revolucionari. El 
defenestrament de Carlos Fernando Chamorro va accentuar les 
pugnes dins del partit. L'ex-vicepresident Sergi o Ramírez, 
Henry Ruiz i Luis Carrión es van posar al capdavant dels 
renovadors. La majoria dels redactors van abandonar 
«Barricada», que es va convertir en un pamflet al servei de 
Daniel Ortega i Tomas Borge. El diari va baixar la seva difusió, 
que ara es calcula en uns 7.000 exemplars, quan abans de la 
ruptura sandinista la seva tirada superava els 20.000 . 
«Barricada» té ara problemes de tot tipus: disseny, redacció, 
imatge ... El seu objectiu sembla ser rescatar la figura de Daniel 
Ortega, Borge i la resta de líders de I' ala dogmàtica. 
<<La Prensa», un vespertí que sempre va mantenir una clara 
postura de defensa de la democràcia davant la dictadura de 
Somoza i davant el règim sandinista, que el va tancar diverses 
vegades a causa de les seves crítiques, reflecteix també les 
divisions que persisteixen a la societat i a les famílies 
nicaragüenques. 
«La Prens a» és propietat de la família Chamorro, i abans de 8 3 
les eleccions de 1990 la presidenta del consell era Violeta 
Barrios, vídua de Pedro Joaquín Chamorro, el director del diari 
que fou assassinat per Somoza. Quan Doña Violeta -com 
tothom la coneix- va arribar al poder, va cedir les seves accions 
a la seva filla Cristiana, muller d' Antonio Lacayo, ministre de 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
84 
la Presidència que, de fet, actua com a primer ministre. El diari 
va adoptar una línia molt oficialista, cosa que va provocar una 
forta baixada de les vendes. 
El cogovern de Violeta Barrios amb sectors sandinistes i la 
seva ruptura amb els partits que la van dur a la presidència, va 
provocar divisions en la família Chamorro, ja que el sector 
majoritari era contrari a la postura de la presidenta i d' Antonio 
Lacayo de governar amb aquells a qui el poble havia rebutjat a 
les urnes. La pugna va acabar amb la destitució de Cristiana 
Chamorro Barrios al capdavant de «La Prensa», i el diari va 
passar a ésser controlat per Jaime Chamorro -cunyat de Violeta-, 
Pedro Joaquín Chamorro -fill de la presidenta-, el poeta Pablo 
Antonio Cuadra, Horacio Ruiz i altres sectors contraris a la 
cohabitació amb els sandinistes. Des d'aleshores, «La Prensa» 
va recuperar la seva difusió en repescar la línia crítica. 
«El Nuevo Diario», dirigit per Javier Chamorro -cunyat de 
la presidenta-, que també n'és el seu principal accionista, també 
ha canviat de línia després de la ruptura sandinista. Fins fa un 
any era un diari identificat amb els sectors durs del partit, però 
després de la divisió de FSLN va donar l'esquena a Daniel 
Ortega i va passar a recolzar a Sergio Ramírez i els reformistes. 
<<El Nuevo Diario» s'ha convertit en un ferm opositor a l'ala 
radical del FSLN que controla el partit i que continua 
provocant vagues i manifestacions. 
«La Tribuna», el diari més jove de Nicaragua, recolzat pel 
camp empresarial, segueix una línia independent d'oposició al 
govern i de clar enfrontament amb els sandinistes. Pertanyent a 
una família de banquers, el diari s'identifica des d'una postura 
liberal amb 1' electorat que va votar en contra dels sandinistes. 
La .ràdio reflecteix encara amb més claredat la pugna actual 
a Nicaragua entre sandinistes i antisandinistes. El FSLN 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
controla dues emissores d'àmplia audiència, Radio Sandino i 
Radio Ya, que té gran cobertura. Radio Ya s'ha dedicat els 
últims mesos a atacar de forma virulenta els sandinistes 
renovadors, arribant a l'insult personal i a exposar temes privats 
de tipus sexual de la filla de Sergio Ramírez. 
No menys virulenta és Radio Corporación en els seus atacs 
al sandinisme. Aquesta emissora, que com Radio Ya té una 
àmplia audiència, ja mantenia una oposició frontal quan els 
sandinistes eren al poder, el que li va costar diversos tancaments 
i diversos atemptats contra els seus estudis i la seva antena de 
transmissió. No menys crític és amb Violeta Chamorro, a qui 
acusen de donar 1' esquena al poble que la va escollir i de 
llençar-se en braços del seu gendre i dels sandinistes. 
Un país on amb prou feines hi ha publicitat per la manca 
d'empreses importants, té set canals de televisió, només un dels 
quals és oficial. La majoria porta una vida molt precària per la 
manca de recursos, per això disposen de poc personal i en part es 
dediquen a piratejar cròniques informatives i programes de canals 
que capten amb antenes parabòliques. Un canal pertany a 
I' església evangèlica. 
El governamental Canal 6 ofereix en els seus telenotícies 
una visió edulcorada del país i de la presidenta Violeta 
Barri os, la imatge de la qual s'intenta lloar en tots els 
informatius. 
El Canal 2, de propietat privada, que té la millor cobertura, 
intenta oferir una informació més objectiva i contrastada. Ha 85 
aconseguit guanyar una àmplia audiència gràcies a què és el 
canal més professional i amb millor programació. En els seus 
espais d'opinió inclou reportatges, notícies i entrevistes que 
pretenen mantenir una posició neutral en un país amb tants 
enfrontaments ideològics. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
86 
El Canal 4, propietat del FSLN, té una programació molt 
irregular, amb uns informatius lògicament favorables a la línia 
ortodoxa del partit. 
Canal 8, anomenat Telenica, ofereix entrevistes i programes 
d'opinió àgils i independents, on hi participen representants de 
tots els sectors. 
Cuba 
La premsa és un dels sectors més permeables al canvi que en 
alguns aspectes de la política econòmica s'està produint a l'illa, 
encara que els periodistes ja han deixat de ser considerats 
«treballadors ideològics». De fet, l'únic mitjà (encara força 
distorsionat) que tenen els cubans per assabentar-se del que 
succeeix al país és escoltar les emissores de Miami que 
retransmeten en castellà cap a 1' illa, i que la seva sintonia es pot 
captar sense gaire dificultat en ona mitja per l'escassa distància 
que existeix amb el continent americà. 
Fa cinc anys que la premsa cubana va quedar reduïda a la 
seva mínima expressió per manca de paper, energia elèctrica i 
recursos en general, tot plegat va deixar molts professionals a 
l'atur. · 
Des d'aleshores, el diari «Granma», òrgan oficial del partit 
comunista, és l'únic que surt de dimarts a dissabte, sovint amb 
sols quatre pàgines. Els antics diaris «Juventud rebelde», de la 
Unión de Jóvenes Comunistas, «Trabajadores», de la Central de 
Trabajadores de Cuba, i els òrgans controlats per les autoritats 
provincials, circulen com setmanaris. 
Els dos canals estatals de televisió també van reduir de 
manera sensible el seu horari. Per la manca d'energia elèctrica 
només transmeten ci nc hores diàries. En general, el mitjà 
menys afectat per la crisi és la ràdio. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
Els cubans, dotats d'un enginy singular, van aconseguir 
construir amb poc menys que ferralla unes antenes parabòliques 
artesanals, amb les quals podien captar el senyal dels deu canals 
nord-americans que es difonen a nivell local per als hotels 
turístics i els estrangers que poden pagar en dòlars. En canvi, el 
govern va tancar aquesta vàlvula d'escapament en codificar el 
senyal. De nou van aconseguir descodificar-la amb un aparell 
no menys rudimentari, però una altra vegada ho van tornar a 
codificar amb una nova clau. 
El departament ideològic del partit comunista, abans 
anomenat departament d'orientació revolucionària, té 
d'entre les seves principals funcions la de controlar els 
continguts de la premsa i marca uns estrets marges que 
s'amplien o redueixen segons el mitjà. Resulta estrany 
trobar a «Granma» una crítica o algun aspecte negatiu de la 
realitat, a no ser que qui ho expressi sigui Fidel Castro o el 
seu germà Raúl. Així, el primer cop que «Granma» va donar 
a conèixer de forma oberta, sense eufemismes, 1' existència 
de prostitució a Cuba fou a principis de març de 1995, quan 
Fidel s'hi va referir en el discurs de cloenda del Congrés de 
la Federació de Dones Cubanes, que el diari va publicar, 
com totes les llargues intervencions del comandant, de 
forma íntegra. 
Idèntiques característiques comparteix el noticiari nacional 
de televisió, que si bé presta força atenció a la misèria i a la crisi 
internacionals, especialment a la Rússia desintegrada després de 8 7 
la perestroika, pot obrir el seu espai nocturn amb un extens 
reportatge sobre l'excel·lent marxa de la collita de patata a la 
província de Pinar del Río. 
Radio Reloj té l'estranya habilitat de trobar només notícies 
positives durant les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any. La 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
88 
periodista Maruja Torres, amb qui vaig coincidir fa temps a 
l'illa, va comentar que «escoltar Radio Reloj durant dues hores 
seguides és una de les pitjors formes de tortura». 
S'ha observat una tímida obertura en temes locals -no 
ideològics- en altres mitjans, on, de tant en tant, es tracten 
assumptes de la vida quotidiana, com el mercat negre, els 
elevats preus dels mercats camperols, l 'escassa qualitat dels 
béns de consum nacionals, el problema de 1' alcoholisme o dels 
nens al carrer que ja demanen almoina al turista. 
Per exemple, el setmanari «Tribuna de La Habana» --òrgan 
del Poder Popular (una mena de parlament de partit únic)-
acaba de publicar un reportatge a pàgina central sobre la 
prostitució. No només reconeix 1 'existència del mercat sexual, 
sinó que assegura que va en augment. 
«Tribuna de La Habana» també va publicar fa unes setmanes 
un editorial amb l'expressiu títol «Quina premsa volem?», on 
s'admet la necessitat d'aixecar una «premsa nova». L'editorial 
anima a la «discrepància, el dissentiment i la polèmica», perquè 
«no hi cap la falsa unanimitat, ni l'apologia immerescuda, ni el 
llenguatge pamfletari i de consignes». Recalca que «res ens 
farà més mal que la inacció, el silenci i I' obsequi artificiós». 
Tanmateix, deixa molt clars els límits del debat, en afirmar que 
l'obertura de la premsa «no pot ser confosa amb canvis de 
principis i d'ideologia», ja que en aquest cas «no seríem una 
premsa del poble i per al poble, la premsa revolucionària, la 
premsa classista i del partit». Per suposat, no es discuteix el 
partit únic, ni molt menys el comandant en cap. Per a la 
premsa, el pluralisme és la doctrina més perniciosa i els 
dissidents polítics són poc menys que criminals al servei de la 
CIA. Es lloa el capitalista que inverteix a Cuba, però es denigra 
el cubà que vol enriquir-se. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
«Granma» no apareix diumenge i dilluns. El diumenge surt 
«Juventud rebelde» i els diaris de províncies depenents del 
Poder Popular. El dilluns, s'edita «Trabajadores». A part del 
control ideològic, els diaris són d'ínfima qualitat, amb un paper 
que amb prou feines permet llegir els textos i que converteix les 
poques fotografies en taques fosques, i amb un disseny primari. 
«Granma» té una tirada de 400.000 exemplars, i s'esgota 
amb rapidesa perquè molts el volen per embolicar qualsevol 
cosa o per paper higiènic, luxe des de fa anys sols disponible 
pels que posseeixen dòlars. 
Guatemala 
Des de la reinstauració de la democràcia, la premsa de 
Guatemala està lluitant per un més gran espai. L'arribada de 
Ramiro de León Carpio a la presidència va millorar la relació del 
poder amb els mi~ans pel seu respecte a la llibertat d'expressió. 
De León Carpio no ha fet res per frenar o criticar una informació, 
cosa que és molt novedosa al país. Malgrat el respecte presidencial 
cap el treball periodístic, les limitacions i complicacions que hi ha 
continuen sent de gran mida perquè en determinats temes existeix 
una clara autocensura, en especial en tot allò relacionat amb 
l'exèrcit. La pràctica evidencia que es pot criticar un president, 
però no un general. També la propietat de la terra és un tema tabú 
en afectar a militars enriquits i a grans terratinents. 
A Guatemala hi ha un exercici de la llibertat d'expressió, gg 
però es posa fre en arribar determinat moment. Hi ha por a dir 
les coses perquè la premsa, com altres sectors, continua 
pressionada de molt diverses formes. Perdura l'autocensura 
perquè es continua tenint por. Per altra banda, en el consell 
d'administració d'alguns diaris -en uns més que en altres- hi ha 
empresaris als qui no interessa que hi hagi massa transpar~ncia 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
90 
informativa, ni un periodisme d'investigació, que a la pràctica 
gairebé no existeix. 
El periodisme de Guatemala és molt factual, es limita a 
reflectir de manera superficial el que passa, i no sempre. 
Malgrat això, la premsa és un dels sectors que potser millor 
funcioni, per haver assumit un compromís amb el procés 
democràtic. Però no va més enllà. Hi ha un cert control del que 
els diaris diuen tant per part dels interessos econòmics com de 
la institució armada, que pot controlar la majoria dels mitjans. 
L'últim any ha aparegut «La República», de la família 
Marroquín (també editora del vespertí «La Hora»), que està 
tenint creixent acceptació en ser el diari més modem i amb una 
redacció més jove. 
«Siglo XXI» és un diari de mentalitat un xic més avançada 
que, dins d'un límit, podria representar els interessos del sector 
més progressista de l'empresariat. Les seves limitacions 
s'adverteixen més quan toca temes una mica punyents. 
Un aspecte força generalitzat és la poca, i en alguns casos 
molt deficient, preparació dels periodistes. Per això es 
publiquen informacions amb bastants errors i evidents 
manipulacions. ·' 
«El Grafico» ha anat decaient des de l'assassinat en un 
atemptat del seu antic propietari, Jorge Carpio, que també era 
líder del partit centrista UCN, amb qui el diari estava molt 
vinculat Com que el partit ha perdut influència, «El Grafico» 
l'acompanya en la seva caiguda. Des de la mort del seu líder, que 
era qui li donava vida, el diari ha anat perdent lectors i qualitat. 
El diari de major difusió i influència continua sent «Prensa 
libre», amb una tirada de 70.000-80.000 exemplars, xifra molt 
alta per a Guatemala. «Prensa libre» està vinculat a interessos 
empresarials i tradicionals. Encara que el diari mostra una 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
façana presentable, si es grata una mica s'observa poc 
professionalisme i molt conservadorisme. 
El setmanari «Crónica» és, de llarg, la millor publicació de 
Guatemala i de tota Centreamèrica. És una revista minoritària 
adreçada a una classe mitja alta il·lustrada, que fa periodisme 
d'investigació, publica bons reportatges, amb exel·lent qualitat 
d'impressió, i amb les millors signatures nacionals. 
D'igual manera que a tota Amèrica, la ràdio és el mitjà amb 
més gran influència, atès que la premsa es llegeix poc perquè el 
diari és car per a una població amb escàs poder adquisitiu i ·alt 
índex d'analfabetisme. La limitació de la ràdio és que només 
informa, sense investigació. No existeix el debat com a la ràdio 
espanyola. 
Els noticiaris de la televisió són força deficients, amb una 
informació mediatitzada per I' empresa. Reflecteixen sols 
I' actual i tat nacional; per recollir la internacional pirategen amb 
barra els «telediarios» de TVE i d'Univisión. 
Com a reflex de la seva influència política, social i 
econòmica, .I' exèrcit té un canal. Dos són controlats per la 
mexicana Televisa. Un nou canal amb l'informatiu «Sin 
censura» insereix comentaris de tendència liberal. 
Malgrat que el president Ramiro de León és respectuós de la 
llibertat d'expressió, durant el seu mandat han mort dos periodistes, 
s'han produït segrestaments d'informadors que després foren 
alliberats, i diversos periodistes van haver de marxar a l'exili. 
També hi ha hagut atemptats contra diaris i contra la revista popular 91 
d'esquerres «Tinamid». Es creu que darrera de la repressió contra la 
premsa hi ha la intel·ligència militar, que controla quasi tot el que 
succeeix al país. Aquests atemptats els fan amb tranquil·litat i amb 
molts mitjans. Els seus autors, que gaudeixen d'aparent 
immunitat, no són aficionats. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 


Tres exemples de periodisme a Centreamèrica: N icaragua, Cuba i Guatemala

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert