Ruiz-Domènech, José Enrique

Mot so razo

Revistes Catalanes amb Accés Obert

CATALUNYA I ELS TROBADORS
Alfons, rei i trobador
JOSÉ ENRIQuERUIZ-DOMÈNEC
(Universitat Autònoma de Barcelona)
Sovint es parla d'Alfons com el primer comte de Barcelona que fou rei d'Aragó, tot i que també
fou marquès de la Provença. Fa molt de temps que m'interesso per la seva vida i per la seva obra. Inves-
tigo pacientment els trets més interessants del seu caràcter i el significat històric de les tasques a les que
va dedicar la seva vida. Tot i haver escrit tot un llibre sobre ell (Ruíz-Domènec, 1996), encara no he
posat fi a les meves indagacions.
La segona meitat del segle XII fou una època de canvis intensos en la vida política i cultural de
Catalunya. Alfons hi aportà la seva immensa capacitat personal i els consells que havia rebut dels seus
avantpassats més il-lustres. Dins del seu llinatge es barrejaven la política, la cultura i el desig de viure.
En aquells temps el llinatge era un espai dins la memòria. Els homes, a voltes també les dones, reme-
moraven les gestes dels seus avantpassats i, d'aquesta forma, aprenien a situar-se dins del món.
Alfons sentia una fascinació especial per les sevesdues àvies:dues grans dames de l'aristocràcia meri-
dional francesa.La sevaàviamaterna fouAgnès de Poitou, part d'aquella família aquitana la vida dels quals,
segons deia Reto R Bezzola, era plena de «plaisirs et de faste» (Bezzola, 1996). La seva àvia paterna fou
Dolça de Provença, l'única hereva d'aquest comtat al qual aspiraven tots els nobles feudals d'aleshores.
Les dues àvies s'havien casat amb dos homes ben diferents. Agnès fou duta a l'altar per Ramir, rei
d'Aragó qui, fins el dia del casament havia professat com a monjo, amb la intenció de perpetuar la
línia de successió dels reis d'Aragó. Ho aconseguí donant-li una filla a qui van posar de nom Peronel-la,
dona adusta i poc sensible. Dolça, en canvi, fou casada amb Ramon Berenguer III, comte de Barcelona,
ja vidu per dues vegades (la seva primera esposa havia estat una filla del Cid), home enginyós, ple
d'entusiasme, bon guerrer i encara millor home d'Estat. Gran viatger i amic dels seus amics duia a ter-
me, l'any que va contraure matrimoni amb la seva princesa provençal, l'any1112, una veritable refor-
ma de l'economia catalana introduint-hi els valors i les tècniques del món mercantil Italià, seguint l'e-
xemple no tan sols de Gènova i Pisa, sinó també de Palerm, ja que l'herència siciliana (per part de mare)
li atreia poderosament. Dolça trobà suport i comprensió en la persona de Ramon Berenguer III, i li donà
diversos fills i algunes filles. Berenguela, la pubilla i la més bonica, fou casada amb l'emperador Alfons
. VII de Castella i León, l'home més poderós de la Península Ibèrica; mentre que el fill gran, Ramon
Berenguer IV; fou l'escollit per a esposar la princesa Peronel-la i obtenir, amb ella, el regne d'Aragó.
Les dues àvies d'Alfons, Agnès de Poitou i Dolça de Provença pertanyien a la mateixa cultura literà-
ria i al mateix món vital, expressades en llengua provençal. Ambdues s'entenien i ambdues van sentir
una estranya atracció envers l'hereu dels seus respectius llinatges, aquell nen Alfons que naixia a Sara-
gossa en circumstàncies no prou aclarides encara pels historiadors i que estava destinat a ser comte de
Barcelona, com el seu pare, el seu avi o besavis catalans; rei d'Aragó com la seva mare, el seu avi i els
besavis aragonesos; però també, com ja he dit, marquès de la Provença, reclamant l'herència de la
sevaàvia paterna. No prou satisfet amb tot això, també volgué ser trobador reclamant, d'aquesta mane-
ra, l'herència i la memòria del llinatge de la seva àvia materna, d'Agnès de Poitou i, encara més enllà,
el record poètic del gran duc Guillem IX a qui molts de nosaltres, tot i que sóc conscient de que no
tots, considerem el primer trobador.
***
-7-
-------------AlFONS, REIITROBADOR------------_
Alfons reconeixia aquella nova cultura literària en els records de la seva infantesa. Em pregunto
quina influència va exercir la seva àvia Agnès en ell que, desprès de que el seu marit el rei Ramir d'A-
ragó es retirés, va prendre les regnes en l'educació de la seva filla Peronel-la i dels seus fills. Alfons fou
sempre el més consentit per l'àvia Agnès, tot i que ell sempre adreçà la seva mirada cap a la seva altra
àvia, la Comtessa Dolça de Provença. Ambdues àvies desenvoluparen la imaginació d'Alfons amb
una espècie de joc on la política es barrejava amb la literatura: l'aura aquitana d'Agnès es comple-
mentava amb el somni provençal de Dolça. Ningú no podia ésser immune a una herència tan rica.
Sembla ser que Alfons mai no ho fou. Les àvies superaven amb escreix la forma de ser de la seva mare
o de les seves ties, doncs la única que semblava tenir una mica de personalitat, Berenguela, vivia molt
allunyada, a León, com a esposa de l'Emperador Alfons VII de Castella.
I força més allunyats de la seva formació hi havia els homes, en particular el seu pare Ramon Beren-
guer IV; tan rígid, tan beat, amb una personalitat tan tensa i obstinada que donava peu a pensar que
tenia una personalitat força malaltissa. Lhome que aconseguí conquerir un immens territori al voltant
de l'Ebre, legitimant les sevesaccions en les tradicions del seu llinatge, tal i com contaven aleshores les
GestaComitum.
Alfons escoltà la veu de les sevesàvies.Això marcà el seu caràcter. Agnès de Poitou coneixia la llen-
gua del Llenguadoc i, probablement, ensenyà el seu nét el gust de llegir i escriure en aquesta llengua.
Li posà a l'abast els textos de Guillem IX, però també li mostrà Cercamon o Marcabrú, els poetes
que aleshores vivien a la Cort dels Ducs de l'Aquitània. Alfons conservà de les paraules de la seva
àvia, com sentides en la distància, la memòria d'un passat almenys tan valuós com el futur que tenia
per endavant. Agnès, acotxava el nen cada nit, s'esforçava i tenia clar que el millor present que li podia
fer al seu nét era transmetre-li la memòria del vell Duc Guillem.
La memòria basteix la vida dels feudals (Ruíz-Domènec, 1993). No hi ha cap altra manera. Però
la memòria es transmet amb les àvies, dones abnegades, sòlides, de gran caràcter que aconseguiren fer-
tilitzar un món i preparar-lo de forma que els canvis no signifiquessin l'oblit. Aquest fet ha estat llar-
gament discutit: ja en una altra ocasió vaig deturar-me a demostrar de quina manera la novel-la
cortès fou un exercici en la recerca d'aquella memòria en vies de desaparició (Geary, 1996). En aquest
cas, es tractaria d'un procés d'articulació del coneixement i de legitimació de la vida.
Alfons creà al seu entorn una cort literària i, ho feu tant per a instruir els seus homes de con-
fiança com per a commemorar la figura dels seus avantpassats. La poesia trobadoresca era una facul-
tat pròpia de la seva família: de la mateixa manera que la sang li corria per les venes. Lemoció i el conei-
xement del seu món neixen d'aquesta apreciació literària de la vida política. Els assumptes d'Estat, les
llargues marxes per a signar una acord polític amb la resta dels reis de la Península, els fets d'armes, on
es recolzava la nova ordre de cavalleria dels Templaris, formen part del seu món vital, però mai no tant
com la poesia i la literatura. Allò que Alfons reté en la seva vida adulta és el que li havia sentit dir a
l'àvia Agnès, la seva mirada es perd en el fons pristi de la memòria familiar.
***
Al llarg de tota la seva vida i, des de la seva privilegiada situació, Alfons es dedicà a fomentar l'ac-
tivitat cultural de la cort. De fet, no feu més que el que s'esperava d'un rei dels seus temps: ser gene-
rós i actuar com a mecenes. Per tot això, mai no va refusar de mantenir a casa seva els millors homes
de la cultura de l'època, coneixedor de que, d'aquesta manera, la seva glòria es veia realçada, encara més
quan la celebració del seu poder i de les seves virtuts s'alternaven amb anècdotes plaents, pels mean-
dres de l'aventura i del joc amorós. Malgrat això, Alfons volgué anar més enllà que els altres reis d'Oc-
cident: observà atentament els seus poetes tot i estudiant el seu art de composar cançons, la seva for-
-8-
_------------ALFONS, REIITROBADOR-------------
ma d'utilitzar paraules amb un doble sentit, la seva habilitat per a confessar desigs o sentiments, la seva
elegància a l'hora d'exposar els gestos de la cortesia. Va creure havia arribat el moment de que l'esprit
douceur que s'obria camí per entre l'aristocràcia, formés part d'ell mateix. Tal vegada, i per aquest mateix
motiu, Isrvan Frank i Martí de Riquer han parlat, al meu entendre ben justificadament, d'una «èpo-
ca alfonsina» dins la poesia lírica (Ruíz-Domènec,1993 b: 311-339).
En alguna ocasió se'l va sentir recitant cançons i sembla ser, que algunes d'elles havien estat escri-
tes per ell mateix (Frank, 1995 : 177-201)1. Curiosament, aquest cop, la seva veu, tot i no ser de gran
qualitat, fou perceptible. A voltes, com en aquesta mateixa ocasió, es dona la circumstància en que s'es-
colta la veu d'un poeta que a més a més és rei. Això passa quan expressa sentiments que interessen.
Alfons, en la seva cansò, és brillant, incisiu, parla del seu amor per una dama llunyana (un amor fora
del matrimoni, es comprèn) i dels lligams que manté amb ella. l això no és prou. Satisfet amb la seva
eloqüència, s'enfila per les seveshipèrboles fins a configurar la seva adúltera fantasia: parla del seu noble
desig (desir), de la seva situació com a vassall encadenat (hom pleoitz et juratz), de la seva joia i plaer
(delietz e sabors). Amb aquesta cançó d'amor, Alfons forma part del món dels trobadors. Fins i tot s'a-
treveix a debatre el significat de la seva poesia. Així ho fa en el que es considera la seva segona contri-
bució poètica, el partimen, o debat, que va mantenir amb Guiraut de Bornelh (Cruzel, 1957-58),
cap al 1172.
En aquest cèlebre joc partit (Kolsen, 1935), es parla de l'amor de les dames. Confiat-en que el rei
tingui una mica d'oci (lezer), Guiraut li pregunta si pot existir el veritable amor des de una situació pri-
vilegiada, la d'ell com a rei, per exemple; o dit d'una altra manera, és possible l'ideal de lafin' amor
entre una dona i un home de rang superior? Hi ha aquesta esperança? Es pot entreveure, almenys, la
possibilitat de que l'amor sigui alguna cosa més que el desig envers la dama? Es a dir, per l'esposa del
senyor?Aquestes no són qüestions sense importància: incideixen plenament en un problema que enca-
ra no hem estat capaços de conèixer del tot: el significat exacte de l'amor cortès. Alfons medita la res-
posta que ha de donar al seu partner, i ho fa mitjançant el seu Gai saber. Té delit per a demostrar els
seus coneixements sobre el tema, però no pot córrer el risc d'equivocar-se. La pregunta de Guiraut té
un rerafons polític. Alfons sap que els joves cavallers que viuen a casa seva, al seu costat, utilitzen lafin'
amor com a joc educatiu per a millorar la seva condició social. És possible l'amor sense aquesta neces-
sitat?Alfons respon: «Ximple us creuria si penséssiu que degut al meu rang valc menys que un verita-
ble enamorat». Retinc aquesta última expressió: veritable enamorat (drut vertader). Aquest és, sens dub-
te, el principal destinatari del ritual amorós. Però també poden fer-ho els altres; fins i tot el rei. Gui-
raut rebat: els homes d'elevada posició sols busquen el gaudi (jauzimem) en les dones. Les paraules de
Guiraut són fruit d'un art, l'art de l'amor cortès, que és en primer lloc l'educació de la mezure i, tot
seguit, el principi de la distinció entre el joc eròtic i el plaer sexual. Els homes poderosos, en canvi, dei-
xen de banda la lentitud del joc amorós i només s'interessen per a «posseir» la dona: aquesta conduc-
ta seria fora de l'ars amandi. És aquest el cas?
El rei contesta que el ric també pot arribar a respectar la seva dama i pot, per tant, formar part d'a-
quest cercle d'homes que coneixen l'amor. Guiraut li respon que «un gran dany turmenta el galanteig
quan perd la reflexió i la bona esperança»: si la dama es deixa seduir és tan sols per a reconduir l'or-
gull dels cavallers en la seva justa mesura. Com seria si aquesta posició de domini no existís? Els
poderosos, acusa Guiraut, tan sols s'interessen en jeure (jazer); i, conclou amb una sentència de gran
interès: ben voluble té el cor la dama que ama celui que no-i enten. Ningú no pot ésser dut a engany,
ni tan sols el rei, qui, tot i això, ha de prendre's seriosament els comentaris de Guiraut, ja que formen
part d'una iniciativa de la societat cortès davant la qual el poder té l'obligació de cedir. El debat no es
fa per a ocupar el temps sinó que, ans el contrari, es fa per a imposar les normes que s'hauran de res-
pectar en el futur. Alfons es desmarca dels rics lausengers tot i confessant que ell, com qualsevol altre
-9-
-------------AlFONS, REIITROBADOR-------------
cavaller, sap estimar cortesament (finament). Amb això acaba el partimen: el rei en surt reforçat del
debat al mostrar-se, encara que tan sols sigui fingit, tal i com ho deuen fer els joves de la seva cort, com
un home galant, que omple d'afalacs a aquella a qui estima. Tot un art de la posada en escena de la
monarquia. Després de la primera confusió, tot sembla clar: la fin' amor no és encara un tema madur.
Es necessiten molts debats com aquest per a acabar de perfilar-lo. Guiraut ha estat de gran servei a la
cort. No infravalorem aquests esforços. Són molt importants. Crucials.
***
Les paraules del rei no fan més que corroborar els seus desigs; la qual cosa les converteix en algu-
na cosa més que meres cançons. Constitueixen l'ornament de tot un moviment que té lloc a la cort.
Però, quins elements formen part d'aquest cercle poètic? Aquest és un tema encara per estudiar. Hi
ha indicis que em duen a suposar que, en aquest cercle, es van conjugar dues tradicions força impor-
tants. Una d'elles, la tradició trobadoresca que procedia de Guilhem de Peitieu, besavi matern d'Al-
fons, era mundana i parlava de les coses que els afectaven de la vida però establint una certa distància
de la tendència a fer servir termes obscurs propis del «trobar ric»; l'altre, amb uns orígens més recents,
que procedien del nord de França, pretenia afavorir el desenvolupament de la novel-la amb el sol propò-
sit de provar la legitimitat del poder monàrquic. El tema d'aquestes novel-les havia d'estar relacionat
necessàri~ent amb la Matèria de Bretanya: la que Enric Plantagenet utilitzava aleshores per a mesu-
rar l'abast del seu projecte polític. El roman de Jaufré, escrit en Provençal i, sens dubte en aquests anys,
oferia el model adient per aquests propòsits. El seu autor, com Chrétien, va transformar la violència
juvenil, molt intensa en els territoris sota el domini del rei Cisobre la qual es pronunciaven assemble-
es de Pau i Treva) en un ordre, l'ordre de la cavalleria, que aviat passaria a formar part dels interessos
de l'Estat. Com que aquesta imatge cortesana era tan necessària pels plans d'Alfons, el model del cava-
ller en cerca d'aventures esdevingué d'una forma tàcita, l'exemple a seguir per a tots els joves de l'aris-
tocràcia catalana, aragonesa o provençal.
Laventura cavalleresca és la pàtina estesa sobre la vida de la noblesa cortesana i allò que li permet
viure-la d'una forma intensa i esperançada. Per a fer-la versemblant, per a mantenir el seu interès entre
el públic, ha de trobar-se lligada amb les aspiracions socials més desitjades d'aleshores entre els joves
de la aristocràcia feudal. Al final, la imatge del Jaufré es projecta sobre els somnis d'uns homes que
duien noms coneguts de tothom i que aspiraven a fer un bon matrimoni. Lexisrència escapa inadver-
tidament a l'assassina pesantor del món, amb la identificació emotiva amb aquests personatges de la
novel-la, ben afeccionats als seus desigs, les seves passions, els seus vicis. La douceur de la vida depèn,
d'aquesta manera, d'allò que el rei promet. Per això, i per a obtenir-ho, s'ha d'estar a l'aguait del seu
joc; i aquest no era cap altre que mostrar tothom el significat exacte de la seva auctoritas ipotestas. Aques-
ta tasca fou encomanada als homes de la cancelleria. Ells cercaran la forma d'elaborar una imatge
cortesana d'Alfons, aquest rei tan nostre, tan entranyable, que volgué ser i fou un trobador tal i com
les seves àvies li ensenyaren.
NOTES
1 Idea que ratifica Martí de Riquer a «Littérature provençale à la cour d'Alphonse II d'Aragón», Cahiers de Civilisation Médievale, pp.
177- 201.
-10-
_------------ALFONS, REIITROBADOR-------------
BIBLIOGRAFIA
Bezzola, R. R.
1996. Les origines et la jormation de la littérature courtoise en Occident, Vol 11, Paris, Champio.
Cluzel, I.
1957-58. «Princes troubadours de la maison royale de Barcelone-Aragon», Boletín de la RealAcademia de Bue-
nas Letras de Barcelona, t. XXVII.
Frank, Istvan.
1955. «Les débuts de la poésie courtoise en Catalogne et le problème des origines Iyriques», VII Congresso Inter-
nacional de Lingüística Romndnica, t. 11, Barcelona.
Kolsen, Adolf.
1935. Samtliche Lieder des Trobadors Guiraut de Bornelh, Halle, Il.
Ruíz-Domènec, J. E.
1993 a. La memoria dei feudali, Napoles, Guida editori.
1993 b. «Genealogie femminili e genealogie maschili nel romanzo cortese», Quaderni Storici, 83, Fratello e Sore-
lla, ed. Sofia Gajano. .
1996. A propósito de Alfomo, rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provenza, Barcelona, RABLB.
RESUM - ABSTRACT
El rei Alfons creà una cort literària al seu entorn. Això
li serví tant per a la instrucció dels seus homes de con-
fiança com per a commemorar la figura dels seus avant-
passats. Lherència familiar fou de vital importància a l'ho-
ra de la formació de la personalitat d'Alfons. Ja des de petit
va retenir el gust per la poesia i la literatura que varen saber
inculcar-li les seves àvies. Això sempre ho va tenir present
en la seva vida política. Fidel a les seves arrels, sembla ser
que Alfons va escriure algunes cançons, contribucions prò-
pies que s'afegien a l'activitat cult~ral de la cort, que ell
mateix fomentava. I fins i tot va debatre el significat de la
poesia cortès amb Giraut de Bornelh. Les cançons del rei
constitueixen un exemple il-lustrador de tot un moviment
líric i intel-lectual que té lloc a la cort. La posada en esce-
na de la monarquia esdevé tot un art que acabarà impo-
sant les normes que s'hauran de respectar en un futur. Les
paraules del rei, en definitiva un rei trobador, seran doncs,
alguna cosa més que meres cançons.
King Alphonse created a literary court around hirn. Wim
it, he both instructed and educated his flock of right-hand
men and commemorated his ancestors. His family cultural
legacywas of vital importance in his education and me deli-
neation ofhis personality. As a little child he was introduced
to poetry and literature by his rwo grandmothers. He always
bore it in mind during his politicallife. True to his origin,
it seems mat Alphonse wrote.some songs, his own contribu-
tion to me cultural activity of me court, which he promoted
and encouraged. He even debated me meaning of the cour-
teous poetry with Guiraut de Bornelh. The songs written by
rhe king are an example of a whole lyrical and intellectual
movement that took place in me court. The staging of his
monarchy became an art that ended up by imposing cer-
tain rules mat were to be followed in me future. The words
of me king -the king troubadour- wi11mean, then something
more than mere songs.
-11-


Alfons, rei i trobador.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert