Riba, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

m
ir
m
a
n
d
a
99
La perspectiva que donen els quinze anys transcorreguts des de la 
mort d’en Joan Borrell, permet, sobre tot aquells que no el vàrem conèixer, 
preguntar-nos per les causes de la seva no-adscripció a la tradició filosòfica 
catalana, tan donada, d’altra banda, a lamentar la seva escassa aportació al 
pensament universal.
... Qui és Borrell? 
Només cal fer una petita recerca bibliogràfica per adonar-se de la absència 
de Borrell de diccionaris, enciclopèdies i monografies. Es més, el seu nom 
resulta completament desconegut per bona part dels seus col·legues filòsofs, 
tan d’un cantó com de l’altre dels Pirineus. Tampoc en altres institucions 
culturals el seu nom resulta familiar. No val, per justificar aquesta absència, 
l’argument de la llengua, ni del territori, dons són molts els filòsofs catalans 
que s’han expressat, i continuen fent-ho, en altres llengües i des d’altres 
indrets, i no ha existit cap dificulta per tenir-los per pensadors pertanyent a la 
tradició catalana. 
Quin és el problema que ha fet que Borrell no hagi estat mai tingut 
com un pensador pertanyent a la tradició filosòfica catalana? Probablement 
només podrem donar resposta a la pregunta si ens remuntem als orígens de la 
formació de les tradicions nacionals; o, si deixem d’interessar-nos per aquest 
problema, i anem, sense més preàmbuls, a la lectura de l’obra de Borrell. El 
El país petit de Kafka
Joan Borrell i la 
filosofia (catalana)Jordi Riba
El
 p
a
ís 
p
e
tit
 d
e
 K
a
fk
a
. J
o
a
n 
Bo
rre
ll 
i l
a
 fi
lo
so
fia
 (
c
a
ta
la
na
)•
 J
o
rd
i R
ib
a
m
ir
m
a
n
d
a
100
fet és que tant si elegim la primera de les opcions com si elegim la segona 
acabarem topant-nos amb la resposta. 
Qüestions frontereres
L’interrogant sobre la pertinença de Borrell a la tradició filosòfica 
catalana ens porta cap un altre qüestionament referit à la pròpia qüestió, o 
dit altrament, perquè ens cal fer-nos la pregunta per la identitat filosòfica de 
Borrell, mentre que no ens la fem respecte de la seva identitat literària? 
L’explicació que Eduardo Subirats fa de la Il·lustració insuficient1 és 
un bon exemple per explicar el desconeixement de Borrell; o dit altrament, 
el cas Borrell exemplificaria allò que Subirats diu del poc sentit crític del 
pensament hispànic respecte de les teories, massa preocupat per estar a prop 
del poder, mai ha sabut massa dels veritables poders de la raó2, especialment 
per aquelles que per constituir-se ni volen, ni necessiten de la institució, com 
és la de Borrell. 
Per tal d’albirar, al menys, quins són els elements que constitueixen 
la problematització de l’adscripció de Borrell al pensament català, podem 
ajudar-nos del text d’Adorno, Réponse a la question: qu’est-ce qui est allemand?3 i 
de la interrogació foucaultiana sobre Qu’est-ce qu’est un philosophe?4 Les quals 
donen com a resultat la pregunta: Què es un filòsof català? 
Mentre que filòsof català, des d’una perspectiva de falsa simplicitat de 
certes nocions evidents que ens portarien cap una definició de l’estil: és aquell 
que té una determinada concepció de la filosofia i que aquesta coincideix amb 
la que és arrogada per les institucions del país que agrupen als professors de 
filosofia. És evident que, seguint allò que Adorno i Foucault diuen en els escrits 
esmentats, no hi una determinada manera catalana de fer filosofia sinó que 
aquesta concepció procedeix de la relació que tenen les tradicions filosòfiques 
nacionals amb un determinada manera de fer i concebre la filosofia que prové 
de la institucionalització de la filosofia al segle XIX i del perill de desaparició 
que aquesta patí desprès de la mort de Hegel. 
No resulta, per ambdós motius, fàcil l’accés a aquesta institució creada 
més com a defensa que com a manera de desenvolupar i donar a conèixer el 
pensament filosòfic. En primer lloc pel fet que anuncia Foucault, en assenyalar 
l’absència d’un rol concret del filòsof en la societat. En cap cas, continua, no 
es pot situar el seu pensament amb relació al moment actual. Altre cosa seria 
prendre consciència del paper jugat, en aquests cas per Borrell dins del grup. 
Borrell, filòsof i professor a Paris, visitant clandestí de la Barcelona 
predemocràtica, representa la filosofia nòmada, filosofia transgressora front 
la filosofia institucional, aliena al que succeeix fora de les pròpies fronteres 
lingüístiques, administratives, però sobretot les fronteres mentals5 que 
l’impedeixen sortir del seu jardí6. Des d’aquesta perspectiva, mentre que 
Borrell va traspassar la frontera política, pels camins de contrabandistes i va 
 1. SUBIRATS Eduardo, La ilus-
tración insuficiente, Taurus, Madrid, 
1981.
 2. SUBIRATS Eduardo, Después 
de la lluvia. Sobre la ambigua moderni-
dad española, Taurus, Madrid, 1993, 
p.62
 3. ADORNO Theodor W., Mo-
dèles critiques, Payot, París, 1984, 
pp.220-229.
 4. FOUCAULT Michel, Dits et 
écrits I, 1954-1975, Quarto Gallimard, 
París, 2001, pp.580-581.
 5.  Vegeu FICHTE, Discours à la 
Nation allemande, Aubier, París, 1981.
 6.  Utilitzo aquí el exemple 
emprat per Hannah Arendt per dis-
tingir dos tipus de filòsofs, els que 
prefereixen no sortir del seu jardí i 
m
ir
m
a
n
d
a
101
passejar-se per la Barcelona de la transició, mai, va aconseguir traspassar la 
frontera sempre tancada a la novetat, al desconegut, poruga del nou, que no 
volia saber rés del que feien el seus fills fora del bressol, encara que aquests, 
com el cas de Borrell, volguessin tornar.7 En aquest respecte també són força 
aclaridores les paraules d’Adorno qui assenyala en l’esmentat text que la 
formació d’estereotips afavoreix el narcisisme col·lectiu. Allò amb el que ens 
identifiquem es converteix en bo, i l’altre en dolent. En el cas de Borrell no 
som gaire lluny d’aquest model.
El pensament de fora 
Tampoc les preocupacions filosòfiques de Borrell es correspongueren 
amb les dels seus contemporanis. La filosofia de l’època, majoritàriament 
feta a les universitats, anava des de posicions ultramuntanes fins a posicions 
althusserianes. L’obra de Borrell es desenvolupa en dissonància respecte a la 
que es fa dins del país. 
“Cap Mediterrani en Ulisses de Joyce. El viatge de Leopold Blomm-Ulisses és 
el d’un presoner en una vila laberíntica esclava i domesticada com la Grècia de 
Hyperion. La ciutat somiada deixa pas a la metròpoli i la mar massa blava a l’oceà 
gris”.8
L’apartament del cànon l’allunyà, encara més, del reconeixement que la 
seva obra mereix. La qüestió no és per tant, un problema de llengua, ni de 
territori, sinó d’un problema que pertany a la pròpia tradició filosòfica en la 
que cadascú s’inscriu i que en el cas de Borrell, en tractar-se d’una tradició 
que es manifesta paradoxalment poc disposada a la integració, les preguntes 
filosòfiques que Borrell es formula hi troben difícil acolliment:
“Existeix un singular que no tingui cap experiència, que mai s’hagi trobat en 
aquest entremig en el qual encara l’experiència no es trobi a la fi de la prova 
que fa travessar, ja ha tingut de deixar a darrera d’ell mateix, algunes d’aquestes 
idees certes que ‘feien’ fins aleshores la seva vida? És d’aquesta marxa incansable 
cap a l’exili, d’aquesta nomadització que venim [...] impossibles subjectes que 
no ens semblen mai als nostres retrats, no sabem ni quins són els nostres trets. 
Com a mínim podem saber on som i –incansablement- si viure és esdevenir quan 
trobem l’altre”.9
Si a això hi afegim el fet que per la forma i el desenvolupament que 
Borrell dona al seu pensament, anomenat nòmada, Les dues biblioteques de 
Borrell, a Paris i a Perpinyà, són la manifestació simbòlica d’aquest fet que 
marcà la seva obra. Rancière assenyala la pèrdua terrible d’aquells que han fet 
de la paciència llur virtut, que esperen sense presses. Aquells que com Borrell, 
continua Rancière, s’han construït una moral del doble imperatiu de Bergson: 
“ningú té l’obligació d’escriure un llibre, i es reconeix un pensament fort a qui 
només té una cosa per dir”.10 Aquells qui amb paciència busquen aquesta cosa 
perquè saben que només ells la podran dir tan bé com ells mateixos.
Si Borrell, diu Rancière, ha trobat en l’artista el model, és precisament pel 
seu qüestionament de l’especialitat, per subvertir l’ordre platònic que tan des 
els altres, que només conceben la fi-
losofia en contacte amb la ciutat i els 
qui la habiten.
 7. Vegeu SUBIRATS Eduardo, 
Op.Cit., p.112
 8. BORRELL Joan, “L’impossible 
retorn a Itaca” en aquest mateix nú-
mero.
 9. Citat per RANCIÈRE Jacques, El 
p
a
ís 
p
e
tit
 d
e
 K
a
fk
a
. J
o
a
n 
Bo
rre
ll 
i l
a
 fi
lo
so
fia
 (
c
a
ta
la
na
)•
 J
o
rd
i R
ib
a
m
ir
m
a
n
d
a
102
de l’ontologia com des de la política feia del filòsof el rei. Per Borrell, en canvi, 
el rei, si així ho volem entendre, és aquell capaç de fer de la seva vida una 
construcció pròpia que tingui com objectius, tan la seva vida com la del altre. 
L’interval i la revolta, diu Rancière, són per a Borrell les vies del pensament 
com a memòria i com a fidelitat.
El “només hi ha singularitats” de Borrell, l’allunyament del filòsof de 
tot tipus de pertinença a rés anomenat filosofia catalana, per molt que Borrell 
hagués volgut activar-se en el país mai podem suposar que tingues voluntat 
de adscriure’s a cap mena d’institució, fos del tipus que fos. Badiou explica al 
respecte de l’estil que Borrell se’n malfiava.
“La raó nòmada no té rés a veure amb els cosmopolitismes de fira que prenen 
cada dia de manera més clara la arrogància neocolonial. És el llarg viatge de 
pròxim en pròxim, cap a la conquesta de la singularitat i la comunitat dels 
homes sense pertinència. La comunitat humana és una comunitat d’homes 
ordinàriament exiliats. L’escriptura de Joan Borrell, escriptura d’un pensament 
sense propietat, d’un pensament teixit de mil encontres va cap aquests occident 
encara desconegut que metaforitza -contra tota elevació matinal d’un astre grec, 
fundador de les excel·lències- aquesta neu que en els Morts de Joyce, recobre 
Dublin i els seus barris suburbis; llum horitzontal, sense jerarquia, esplendor 
última del sensenom”.11
Com fer, en definitiva, ens preguntem a quinze anys de la mort de Borrell, 
per ampliar la tradició per donar-hi cabuda a tots? Sortir, fer més gran el país 
a la manera que ho feia Kafka en el seu escrit, quan relatava que en fer una 
primera petjada ja s’estava sortint d’ell. Tal vegada, Borrell creia que fer gran 
el seu país depenia de les petjades dels seus habitants, que en cada petjada 
que donaven aquests, estaven ampliant el país del homes i de les dones, el 
país universal fet des de les seves llengües i des dels seus territoris.
“El pensament del no retorn” en 


El país petit de Kafka. Joan Borrell i la filosofia (catalana)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert