Badia i Torras, LLuís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA FLAMA
QUE ENCARA CREIX
«Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria guarda'ns; la terra no sabrà mai mentir.
El 29 de desembre de 1942,
moria al llavors sanatori de Puig
d'Olena (Vallès Oriental), el.poeta
Màrius Torres. Amb la família a
l'exili de la postguerra nostra, va
ser enterrat a1 cementiri de Sant
Quirze Safaja, on encara des-
cansen les seves despulles.
En aquell centre sanitari, on
entre els aires boscans intenta-
ven de retrobar la salut els afec- "-
tats d'aquella greu malaltia, en
aquella època per a molts incu-
rable, hi havia romàs malalt des
del desembre de 1935, poc més
de set anys. No va ser possible
el seu guariment, però aquest
temps i la seva força de voluntat
van ser suficients per fer d'ell
allò que ell mateix en deia en la
seva carta a Carles Riba, del 14
de juliol de 1942, «aquesta cosa
absurda: un poeta líric». Avui po-
dem dir que, probablement, el
millor de la poesia catalana mo-
derna.
Ell que considerava «la poesia
com un mitjà expressiu de la
personalitat», certament va reei-
xir a traspassar-nos la seva ma-
nera de ser i de pensar a través
d'una poesia íntima i personal
que, malgrat haver estat molt cir-
cumstancial, fou profundament
lírica i transcendent.
Potser sense pensar-s'ho, el
poeta es retratava ell mateix
-dèbil però tenaç, fràgil però
perenne- quan dedicava un so-
net a l'Última rosa, la poncella
esclatada en plena tardor:
«Obrint sota la pluja, la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l'olorosa misèria del seu cos,
desesperadament, l'última rosa es bada.
Carlina silvestre.
fràgil paper, la serenor i la gràcia
dels seus versos, profunds i
alats alhora, que han fet ben cert
en ell allò que pronosticava a
l'arbre:
«Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama».
Aquest ha estat, ben certa-
ment, el seu destí, com és el de
totes aquelles persones que han
sabut sublimar les contrarietats i
els dolors propis mirant sempre
enllà i al Més Enllà (de la terra a
les estrelles) i així, convertir la
seva solitud en companyia ama-
ble i generosa per a molta gent
que, generacions enllà, encara
s'escalfarà i s'il·luminarà amb la
flama que l'arbre caigut farà créi-
xer.
Ben cert que no li van faltar
dolors greus a Màrius Torres! Als
de la seva malaltia -tan doloro-
sa en aquella època fins i tot per
aquelles que aconseguien de
sortir-se'n-hi hagué d'afegir el
drama de la guerra entre ger-
mans, la solitud familiar i, enca-
ra, l'esfondrament de la seva pà-
tria que, com tants d'altres en
aquell temps, ell també havia
somniat «rica i plena» i que ara
veia cada vegada més llunyana i
enfonsada. Però, més cert enca-
ra, que ell sabé embolcallar d'es-
perança les seves penes fins i tot
en les hores més negres.
16
Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir
si tot el món és fred i hostil com el jardí?»
Benaurada la seva «heroica
voluntat de florir», de pensar,
d'escriure, de deixar-nos en el
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe...»
(La ciutat llunyana. 1939)
Bé que s'havia preparat per
morir, lúcid com era de la seva si-
tuació! Ho havia dit molt bella-
ment, amb paraules amarades de
transcendència però també de
realisme:
«Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial.
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual..
Des d'ara, -des d'aquell Any
Màrius Torres que celebràvem a
Puig d'Olena i al Mas Blanc el 24
d'octubre de 1992, com s'havia
celebrat en altres 1I0cs- sota el
rellotge d'aquell Mas Blanc on ell
va sojornar temporades, el seu
poema ens recordarà com hem de
ser per imitar la noble manera de
fer del rellotge de sol:
Però sabia que, com tots tenim,
ell tenia una missió a complir: la
perdurabilitat en la paraula. Que
malgrat que «la borda paraula hu-
mana» a vegades ens pot semblar
«cega i vana ... opaca i estèril», és
ben cert que-smenysprear-la seria
un crim» perquè amb ella, per
pobra que sigui, podem tornar
l'esperança a més d'un solitari
adolorit. Per això, mentre s'esgo-
tava la seva vida física, somniava
encara «la llengua d'una major
naixença / on sigui cada síl-laba
com el batec d'un cor / fent ritme
en el torrent d'una sang que no
mor».
I el seu somni s'ha fet realitat:
els seus poemes seran. ja per
sempre més, mentre hi hagi cata-
lans sensibles a l'amor i a la belle-
sa, «sang que no mor».
«Marca d'ombra que mous ci pas de l'Univers,
al mur antic i dolç, rodant de segle en segle,
sobre un temps que en nosaltres és fútil i divers,
només la llum és la teva regla.
Ah, qui pogués com tu, mogut per Sol més alt,
no mesurar tampoc Ics tenebres avares,
si en la pedra roent del nostre cor mortal
totes les hores no han de ser clarcs!»
(Rellotge de sol. 18 de juliol de 1938)
No mesurar les tenebres i no-
més de la llum fer la nostra regla!
Heus ací una norma de vida que
ens ensenyà el poeta. Justament
ell que tingué tantes tenebres
avares i tan poques hores clares ...
Recordem, emocionadament i
devota. aquesta seva lliçó.
Lluís BADIA I TüRRAS
Pallaris Spinosa
17


LA FLAMA QUE ENCARA CREIX

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert