Migrats records d'una petita història. El plany que el poeta fa dir al seu famós campanar de Sant Pere de Casserres: «Com jo, tenia nou-cents anys de vida...

Verdaguer i Feu, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

PINZELLADES D'UNA
HISTORIA I D'UNS RECORDS:
A L'ENTORN DE
ST. VICENS DE VERDERS
era la Roca del Boll ...
4
Tot era baixar les marrades del
grau de Rocallisa que agombolat
per l'anar fent via sorollós del Ter
et transportava a un món brau,
travessar l'aiguabarreig de les
Gorgues era a vegades difícil o
impossible si les més constants
tempestes d'abans havien
descarregat per les serralades
de Cabrera i Aiats, llavors per
força s'havia d'allargar el camí
passant per la Gorga de Dalt o
més ben dit per St. Pere Pesca-
dor on s'hi havia fet una palanca
d'obra que facilitava el pas.
Érem ja a l'altra banda de la riera
---el paisatge impressiona per la
seva escabrositat i abruptesa.
No obstant el camí de ferradura
transcorre poc desnivellat se-
guint el curs del riu. Grossos p~­
nyals estimbats de les cingleres
jauen al costat del riu i al mig de
l'aigua- deia en Ramon Vinyeta
molt acertadament fa molts
anys. Es passava llavors prop de
la cova del Penitent qui aprofità
anys ha per estada la caiguda
espontània d'uns d'aquests pe-
nyals per fer-se aixopluc; fent
camí de seguit es trobava la font
de la Botella o de Botelles, que
no tenia un cabal molt important
però com que era al costat del
camí, era parada obligada per a
fer-hi un mos i beure de la seva
fresquíssima i generosa aigua
-si el Ter anava crescut com
que era tan aprop del riu a vega-
des arribava a tapar-Ia-. Mig
quart més de caminada i tornà-
vem a ser a St. Vicenç de la Gor-
ga o les Gorgues, de Casserres,
de Sariera o de Verders, quatre
noms per a un sol lloc.
Com a aclariment de la prime-
ra denominació i d'un dubte que
sembla tenir un bon enamorat
d'aquests verals que s'estranya
de trobar-ho escrit d'aital faiçó ja
que les Gorgues queden lluny, li
diré que pels que hem viscut
aquí tota la vida, anar al Baucells
o a Les Valls, que hi quedaven
més, era senzillament «anar a les
Gorgues».
Igualment trobo a un historia-
dor que li dóna la denominació
de St. Vicenç de Casserres, jo
penso que li escau, no sé si ho
ha trobat escrit així en algun do-
cument antic, però crec que la
necessitat de bastir una església
pels feligresos del seu terme -ja
que no podia servir per això l'es-
glésia del monestir- fou proble-
ma que resoldria la recent funda-
ció monàstica ja en el primer
moment.
La denominació Sariera la
més antiga i documentad~, li
dona el mas proper que hi tenia,
molt important per l'època, ja
que entre altres la còpia d'un do-
cument de llavors diu que «a 11
de les calendes de juny de 1274
Guillerma de Riera donà i aportà
en 'esponsalies a son marit, la
meitat del do que el seu pare li
havia fet en son testament del
mas i honors de Riera, i altres
béns en les parròquies de St. Vi-
cens de Riera, St. Cristòfol de
Tavertet, St. Bartomeu de Gorga,
St. Miquel de Sararols, St. Martí
Sescorts, etc., etc., i molta parti-
da en alou propi». Un altre docu-
ment diu que «en lo any 1185
Guillem Riera i Ermesendis sa
"com jo tenia nou-cents anys de vida ...»
El paisatge impresionava
per la seva escabrositat i abruptesa...
Bou en el mateix periòdic el
31-8-74 «qracias a la sequia sa-
lió a flote esta pequeña joya del
arte rornànico» i molts altres es-
crits, entre ells els de Jordi
Ma.Rivero San José, et treien el
descoratjament de veure a punt
de desaparèixer aquell preuat
monument. A pesar del malaurat
quan feia ja anys que estava a
sota l'aigua i sortia de tan en
quan per les baixades periòdi-
ques del pantà, en què per
exemple podies llegir la Van-
guàrdia del 22-12-73 que Josep
Tarrats i Bou escrivia «he visita-
da la pequeña gran joya de St.
Vicens de Verders» o a Lluís Ma.
muller donaren a Saurina llur filla
i Arnal son marit un honor que
tenien en lo mas de Pietat que es
un molí ab sa resclosa que és en
lo riu Ter ab son glevar i ab la
maitat de la aygua que sia ne-
cessaria per dit molí i per la casa
de dit molí».
Finalment la denominació Ver-
ders li ve molt tardana del nom
d'un mas també molt antic i molt
proper -Sariera ja no existiria-
de quan els béns del priorat de
Casserres havien passat al
col·legi de jesuites de Barcelona
i St. Vicens havia deixat de ser
parròquia (s. XVI-XVII).
Tornàvem doncs a ser a St. Vi-
cens. Dic tornàvem a ser perquè
primer per les anades i passades
constants amb el meu pare i
després per l'amor a aquelles
pedres que em va contagiar el
meu bon amic Joan Paré, bon
pintor i aficionat a tota cosa ar-
tística (ell ja les havia plasmat
vàries vegades en les seves
teles), els viatges a St. Vicens
per a gaudir de la seva bonique-
sa, a pesar dels lapsus més o
menys llargs, varen sovintejar
fins a la seva desaparició del
lloc. És aquell descobriment que
et penses que has fet, però que
perquè els entesos no en fan es-
mena i creus no tenir dret d'opi-
nar per manca d'estudis que no
has pogut assolir, calles. És tan
sols el goig d'anar-hi a donar un
volt, acariciar el seu ben format
absis, contemplar la seva estruc-
tura ferma, els ben distribuïts
arcs torals, les seves proporcio-
nades portes a ponent i a migdia
-tot i ser tan petita-, la seva
senzilla finestra del mur de mig-
dia i les magnifiques de la faça-
na, o fins i tot imaginar-hi una
espadanya que certament tindria
per les campanes de cridar als
feligresos -era una parròquia-
i també imaginar-hi el clos de la
segrera i cementiri, aquest era
davant la façana -encara del re-
cord del meu pare quan es pre-
parava l'era per batre sortien os-
sos-o Sempre tornava amb el
convenciment que allà entre
aquells garrics, parets i figura ve-
lla que cobria l'absis hi havia
quelcom d'important. Però fou
en plena campanya de conscien-
ciació de què s'havia de salvar,
5
trasllat i d'haver-la tret del lloc
pel qsal fou feta i a on estava ad-
herida, mimetitzada, amb moltes
penes i treballs fou refeta tal com
es mereixia a «la vitrina» de Can
Deu de Sabadell. Quin goig! Era
la primera vegada a Catalunya
que es rescatava d'un pantà un
edifici artístic!
Pocs metres a llevant del lloc
on es trobava l'església de St.
Vicens s'aixeca un gran penyal
-avui sota l'aigua- on hi havia
restes que marcaven clarament
l'existència d'una edificació rec-
tangular feta amb pedra ben
quadrejada, era la Roca del Boll
- Rocha de Buollo (1239) o Rupe
de Bisuldino (1287)-; se sap
que per una venda el 1239 passà
a domini d'una noble, important i
poderosa família osonenca que
la poseí durant força temps, que
el 1287 discutia la possessió
d'aquesta fortalesa, segons el
Dtor. A. Pladevall, el noble Gastó
de Foix; i que el 1352 la vengue-
ren i passà a dominis de Bernat
II de Cabrera; aquestes poques
dades ens donen idea de la seva
importància en aquells remots
temps.
Però sabrem algun dia el que
guardava aquesta fortificació..
en principi potser el mas Sariera,
el camí públic que manava a
Sau, l'església de St. Vicens o
era un apèndix de les defenses
del monestir de Casserres, la co-
municació amb el qual queda
ben palesa en el camí, encara fa
pocs anys ben visible i esmolat,
que, de darrera l'absis gros de
St. Pere, conduïa a travessar el
riu quasi frente a St. Vicens,
-recordo que quan passàvem
pel seu frente, el meu pare em
deia: «Guaita és aquell el camí
dels frares que baixaven a dir
missa a St. Vicens»; m'ho deia
perquè ell ho hauria sentit del
seu.
Però de tot això no en queda
res, és una petita història, però
Història, són uns migrats re-
cords, però malgrat tot records;
però si anau per aquells llocs i
poseu l'oïda atenta us asseguro
que sentireu al vetust St. Pere de
Casserres que, abocat a la cin-
glera, recita constantment, en re-
cord del germà petit perdut, el
plany que el poeta fa dir al seu
famós campanar: «Com jo tenia
nou-cents anys de vida...»
No us he dit abans d'ara que
les esglésies romàniques tenen
vida!
Ramon VERDAGUER FEU
6
o fins i tot imaginar-hi una espadanya que
certament tindria...


PINZELLADES D'UNA HISTORIA I D'UNS RECORDS: A L'ENTORN DE ST. VICENS DE VERDERS

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert