Casasús, Josep Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

El periodisme que hauria 
de venir 
JOSEP MARIA CASASÚS 
En contrast amb d'altres activitats i professions que s'apleguen sota el denominador comú de la comunicació pública, social o de massa, la funció primera que, al meu 
entendre, haurà d'acomplir el periodisme del nou segle és 
atendre al compromís ètic amb la veritat, amb la realitat del 
món actual, amb l'actualitat i amb el progrés humà i social. Un 
compromís que ha de ser respectuós amb els drets humans 
col-lectius i individuals, amb la dignitat humana, amb els 
avenços solidaris i amb el benestar integral de les persones. 
Un cop superada la vella fórmula dels manuals de l'era de la 
modernitat que adjudicaven al periodisme les funcions 
d'informar, formar i entretenir, la raó i la força del periodisme 
que ve han de raure en la seva funció de capdavanter del 
compromís ètic en el món de la comunicació pública. 
Haig de remarcar, d'antuvi, que em refereixo a l 'ètica en un 
sentit ampli. Un sentit que també inclou el concepte aristotèlic 
del«ethos» , entès com un enfortiment del caràcter i de la 35 
personalitat en una dimensió de servei a la societat. 
L'ètica en la comunicació és, en definitiva, un compromís 
amb la veritat, la llibertat, la solidaritat, el rigor i el respecte a la 
integritat moral i material de la vida humana. 
L'aprofundiment en aquest compromís ètic és la funció 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
36 
principal que, en tots els mitjans de comunicació, ha de tenir 
encomanada el periodisme en una etapa històrica en la qual 
altres professions i activitats despleguen eficaçment, amb 
d'altres criteris, el conjunt de fins assignats per 1' esmentada 
fórmula clàssica. 
Si el periodisme no afronta el repte de l'exemplaritat en el 
compromís ètic, que hauria de ser el seu signe propi d'identitat, 
perdrà definitivament el lloc preeminent que ha tingut durant 
els segles XIX i XX en l 'un i vers de la comunicació. Pot perdre, 
fins i tot, la seva raó de ser. 
El periodisme és l'ètica de la comunicació. Dit d'una altra 
manera, el periodisme és la comunicació ètica. La dimensió 
ètica de la comunicació social és -o haurà de ser- l'atribut que 
caracteritza i defineix el periodisme respecte a les altres 
manifestacions de l'activitat humana i professional en els 
mitjans de comunicació pública. 
Els periodistes, en definitiva, hem de ser els forjadors de l'ús 
ètic dels mitjans de comunicació social. És la professió millor 
situada per assumir aquest repte. Els avenços galopants de les 
noves tecnologies de la comunicació, combinats amb els 
progressos de la lògica mercantilista imposada per la 
consolidació de les economies de mercat, han transferit el 
poder d'informar, formar i entretenir a d'altres col-lectius 
professionals: tècnics, gestors, realitzadors de programes, 
guionistes, productors d'obres àudio-visuals , presentadors, 
publicitaris. 
En la ràdio i en la televisió, principalment, els periodistes 
som un col-lectiu minoritari. Però encara que els periodistes 
estiguem bandejats en aquests mitjans, tenim l'avantatge de ser 
un grup professional amb una formació universitària harmònica 
i coherent, amb una mínima tradició cultural específica, i amb 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
un exercici professional ordenat des de fa molts anys per 
organismes col·legials o paracol·legials. 
La desfermada evolució tècnica i empresarial a la qual abans 
he al·ludit ha imposat criteris extremadament utilitaristes en els 
usos predominants dels mitjans de comunicació. En la gestió i 
en les activitats professionales de la ràdio i la televisió, però 
també de la premsa, preval ara el criteri que es pot difondre tot 
allò que tècnicament sigui possible enviar al públic. Es pot 
comunicar tot allò que permet la tecnologia. 
L'únic fre són les limitacions tècniques. Les restriccions 
ètiques, en el millor dels casos, es veuen com una nosa que cal 
evitar. Molt poques vegades es planteja 1' ètica com un principi 
essencial. I quan hom 1' accepta, en situacions límit, hom la 
suporta com un exercici excepcional de resignació. 
Aquesta fallida constant dels valors ètics en Ja pràctica 
comunicativa es produeix en un camp adobat per al creixement 
del desconcert, el desencís i la desorientació. Els diversos 
col·lectius de tècnics, gestors i professionals, que dominen 
sobretot en la ràdio i en la televisió, no acostumen a estar 
organitzats. Es troben desvertebrats i desarticulats. No se senten 
identificats amb una professió. És un dels efectes secundaris de 
I' excessiva especialització. Els manca, també, una tradició 
professional que els cohesioni i que els aporti referents ètics. Els 
periodistes som l'única excepció. (O hauríem de ser-ho). 
Dins del món de la comunicació, els periodistes som l'únic 
grup professional que, malgrat ser també una professió moderna 3 7 
- no tant com les altres, certament-, ha heretat uns hàbits 
organitzatius i que, ultra això, s'ha format universitàriament en 
àrees de coneixement socials i humanístiques. D'acord amb 
aquests arguments, en el marc de l'actual desconcert sobre l'ús 
ètic dels mitjans de comunicació, els periodistes som els únics 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
38 
professionales que podem donar una resposta col-lectiva 
fonamentada, i prendre la iniciativa. Aquesta és, si més no, la 
nostra responsabilitat i el nostre deure, pel fet que estem en 
millors condicions que altres col-lectius professionales per 
erigir-nos en avantguarda del progrés necessari de l'ètica de la 
comunicació. 
És per totes aquestes raons que en l'inici d'aquest article he 
afirmat que el nou periodisme, el periodisme que ve, ha de ser 
la consciència ètica de la comunicació. És la nova definició que 
li correspon en aquesta etapa de crisi i de transició cap a la 
postmodernitat. Enfront de la retòrica de la frivolitat i de la 
superficialitat, afavorida pels avenços tecnològics de la 
comunicació àudio-visual, el periodisme ha d'accentuar una 
retòrica de la consciència i de la responsabilitat. El periodisme 
que ve hauria de guiar el progrés d'una«retòrica de l'ètica» 
enfront d'una<<retòrica de la tecnologia i de l'utilitarisme». 
Una formació universitària coherent 
D'acord amb aquestes observacions, la formació 
universitària dels periodistes ha d'atendre 1' objectiu principal 
de preparar forjadors i capdavanters de l' ús ètic dels mitjans de 
comunicació pública. Les directrius educatives actualment 
vigents a l'Estat espanyol respecte als estudis universitaris que 
poden seguir els futurs professionals de qualssevol de les 
modalitats de comunicació pública ajuden, d'alguna manera, a 
avançar en una línia didàctica renovadora i positiva. 
La divisió de l'antiga llicenciatura de Ciències de la 
Informació ha contribuït a clarificar radicalment les diverses 
funcions professionals vinculades a la comunicació social. Ha 
estat un gran encert de l'administració educativa socialista 
di soldre 1' antiga llicenciatura en Ciències de la Comunicació 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ . 
per fundar noves llicenciatures tan raonablement diferenciades 
com són les de Periodisme (en qualsevol mitjà: premsa, ràdio, 
televisió, agències, gabinets), Comunicació Àudio-visual 
(activitats no informatives de la televisió, cinema i ràdio), i 
Publicitat i Relacions Públiques. 
Per primera vegada a Espanya -i a diferència d'altres països 
d'Europa i d'EUA, que ho feien abans-les carreres relacionades 
amb la comunicació pública són anomenades planerament, sense 
petulàncies, ni pedantaries, ni eufemismes. 
El Periodisme i la Publicitat, concretament, han obtingut per 
fi la mateixa carta de naturalesa que la Medicina i el Dret, 
facultats, estudis i llicenciatures a les quals mai ningú, a la 
universitat, s'ha atrevit a anomenar-les Ciències de la Salut o 
Ciències Jurídiques. 
Cal recordar, un cop més, que el promotor de la idea 
monumentalista d'integrar el periodisme dins d'una carrera 
universitària de cinc anys anomenada Ciències de la Informació 
fou Emilio Romero, tal com ell mateix explica en el seu llibre 
Tragicomedia de España (Unas memorias sin contemplaciones) 
(1985). És cert que la pensada de Romero fou imitada per algunes 
universitats de l'Amèrica de parla castellana, però enlloc més del 
món hi ha equivalents d'aquesta originalitat tan espanyola. 
L'ensenyament del Periodisme es fa arreu, en centres específics, 
que s'identifiquen sense eufemismes pretensiosos i als quals se 
sol accedir després de cursar estudis superiors en d'altres 
branques del coneixement, cosa que permet una solvent 39 
especialització temàtica dels futurs professionals. 
La nova ordenació educativa espanyola de llicenciatures 
diferenciades en Periodisme, Comunicació Àudio-visual i 
Publicitat i Relacions Públiques ha permès també esvair alguns 
misteris relacionats amb 1' elevat nombre de joves que aspiren a 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
40 
ingressar en les facultats de Ciències de la Comunicació o de la 
Informació. Fins ara s'acostumava identificar el desig d'ingressar 
en aquestes facultats amb el propòsit de fer-se periodista. On es 
col·locaran tants periodistes? es diu sovint quan encara es 
publiquen les estadístiques de pre-inscripció universitària. Les 
dades més recents aclaren que no és cert que tots vulguin ser 
periodistes quan ingressen en aquestes facultats universitàries. 
En aquells centres que ja apliquen els nous plans d'estudi, 
la divisió en llicenciatures ha permès observar més clarament 
les motivacions primeres de l'ampli desig juvenil de fer una 
carrera relacionada amb la comunicació. Una majoria vol 
dedicar-se a fer programes de ficció a la televisió, a la 
publicitat o a les relacions públiques. Les enquestes i les 
entrevistes personals amb estudiants de COU ens palesen que 
molts d'aquells que opten per començar la carrera de 
Periodisme aspiren, en realitat, a fer treballs en ràdio o 
televisió que tenen molt poca relació amb la nostra carrera. 
Molts d'ells i d'elles volen ser presentadors o presentadores de 
programes, de qualsevol mena de programa, però que els 
permeti sortir en pantalla, lluir-se i popularitzar el seu nom, la 
seva cara i la seva veu. 
Aquestes consideracions no són alienes a la funció de l'ètica 
en la formació dels periodistes i en l'exercici professional. Una 
majoria d'aspirants a ingressar en les facultats de comunicació 
volen fer ràdio o televisió no informatives. En el fons els fa 
nosa Ja dimensió ètica del periodisme, allò que el periodisme té 
de sacrifici. És a dir, el compromís del periodisme amb la 
realitat de la societat actual. 
No és una manifestació de vocació o de motivació 
periodístiques aspirar a ~ortir per televisió, a muntar programes 
d'esbarjo o a dirigir«culebrones». El periodisme és un 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
compromís radical amb la realitat. El compromís d'explicar-la 
sense fantasies ni frivolitats. (I això és un «rollo, tio», com 
diuen massa sovint els nostres estudiants de COU). 
No cal dir que hi ha nombrosos estudiants disposats a fer 
periodisme i, per tant, a assumir la dimensió ètica de la 
comunicació, amb tots els sacrificis, les exigències, la disciplina 
i les limitacions d'una professió que assumeix aquesta missió 
sociaL I el deure de la universitat pública és oferir una docència 
específica en centres on els valors ètics, en el seu sentit més 
ampli, impregnen els plans d'estudi i la programació educativa. 
No es tracta simplement de que en els plans d'estudi aparegui 
una assignatura de Deontologia Professional, per altra banda 
absent del quadre de matèries de moltes facultats públiques. No 
es tracta de col·locar l'Ètica professional com una «maría», a 
l'estil de la Religió o de la Formación del Espíritu Nacional 
d'abans. Ben al contrari, l'ètica ha d'estar present en la 
planificació pedagògica de totes les matèries del pla d'estudis, i 
en l'acció quotidiana dels professors del centre. L'exemplaritat 
dels professors és essencial en aquesta tasca formativa que ha de 
desplegar la universitat. La Llei de Reforma Universitària exigeix 
que el professor associat sigui un professional de reconegut 
prestigi. I el prestigi ha de ser integral. Fóra un error 
reduccionista limitar l'apreciació del prestigi a l'èxit superficial 
derivat de la popularitat i de l'atractiu (com l'atractiu facial en el 
cas de la televisió). La fama forma part del prestigi, certament. 
Però el prestigi professional autèntic no pot emancipar-se dels 41 
valors ètics del treball realitzat. El prestigi és contradictori, en 
definitiva, amb la mala fama. 
La formació d'estudiants com a futurs periodistes que siguin 
capdavanters en l'ús ètic de la comunicació pública ha de basar-
se, lògicament, en el coneixement pregon de les no~mes 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
42 
deontològiques (coneixement que ha de proporcionar una 
assignatura específica del pla d'estudis) , però també en 
1' exemplaritat directa dels professors, tant en les aules i tallers 
com en el seu exercici professional. 
També coadjuva en aquest objectiu d'ètica integral 
l'experimentació dels valors de la responsabilitat, el rigor i el 
sacrifici solidari en totes les dimensions de la vida acadèmica. 
La diligència en els actes professionals, la cura informativa 
(l' «accuratio» dels llatins o l' «accuracy» anglosaxona), i fins i 
tot l'equanimitat i el respecte humà en l 'exercici de l'opinió, 
imposen renúncies personals en el professional, renúncies que 
l 'estudiant ha d 'experimentar necessàriament còm a part 
essencial de la seva formació. 
El periodisme que ve, 
com a ètica integral de la comunicació. 
He deixat per al final algunes consideracions sobre el 
caràcter integral de I' ètica del periodisme. La responsabilitat 
primera i principal del periodisme com a comunicació ètica 
pertoca, òbviament, als periodistes. Però l'ètica comunicativa 
també és una responsabilitat dels que ara s'anomenen actors 
socials: els dirigents polítics, empresarials i sindicals, per 
exemple. 
Hi ha més responsables de que existeixi una comunicació 
ètica. També tenen aquesta responsabilitat les fonts 
informatives, aquelles persones o organismes que subministren 
bona part de Ja matèria primera sobre la qual treballen els 
mitjans de comunicació: les agències informatives i els 
gabinets de comunicació, els portaveus de persones .o 
col·lectius, i els anomenats assessors d'imatge. 
No acaben aquí, tanmateix, les responsabilitats ètiques en 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
comunicació. El públic, els receptors, els lectors de premsa, 
els oïdors de ràdio i els espectadors de televisió també han de 
comportar-se èticament. L'èxit de recepció que obtenen 
determinats diaris, i determinats programes de ràdio i 
televisió, contribueixen determinantment a la consagració de 
fórmules que es presenten com a periodisme, sense que ho 
siguin realment perquè els manquen els mínims requisits ètics. 
Les lleis del mercat poden corregir els comportaments ètics 
dels mitjans de comunicació. Si hom deixés determinats 
productes o si quedés molt reduïda la seva demanda, es 
produiria un descens de I' oferta d ' aquests mals usos de la 
comunicació. 
L'explotació a gran escala dels recursos tècnics de la 
comunicació afavoreix una circulació de missatges en els quals 
predomina una retòrica de la superficialitat, de la frivolitat, de 
la morbositat, de les passions, dels instints i de la misèria 
íntima. L'ús sense fre de les àmplies possibilitats dels 
progressos tecnològics i la permeabilitat universal dels mercats 
de consumidors de mitjans de comunicació, són factors que han 
introduït el risc cert d'un empobriment alarmant dels continguts 
culturals i ètics. 
Hi ha un contrast enorme entre les innovacions tècniques i 
les reculades reaccionàries en els continguts dels mitjans de 
comunicació social. Els dos fenòmens avancen en proporció 
inversa. Mentre la tecnologia progressa, els continguts reculen 
devers comportaments atàvics i primaris, mancats de valor 43 
cultural i de dignitat. 
L'únic camí possible que pot recórrer una acció progressista 
en el sector comunicatiu és, doncs, el de reconduir I' orientació 
del contingut dels mitjans de comunicació en favor del 
desenvolupament humà integral. 
ANNALS DEL PERIODISME CAT ALÀ 
44 
I aquesta és la funció que li correspon assumir al periodisme 
en l'alba d'un nou segle que coincideix amb una crisi profunda 
d'una modernitat que s'ha convertit en una caricatura dels 
valors de la Il·lustració i del Racionalisme. 
El periodisme que ve depèn, en definitiva, de que aquesta 
activitat professional esdevingui capdavantera de la 
comunicació ètica. En aquest repte rau la força que pot alliberar 
el periodisme del desprestigi. I que li atorgui un definitiu signe 
d'identitat, capaç de distingir-lo d'altres activitats i professions, 
molt respectables, no cal dir, relacionades també amb la 
comunicació pública. 
No correspon als periodistes esplaiar el públic, o satisfer 
cobejances mesquines relacionades amb la vanitat i I' enveja o 
la morbositat. Tampoc ens correspon persuadir al públic sobre 
unes veritats parcials, interessades o partidistes. 
El periodisme només tindrà raó de ser si està compromès 
amb les veritats completes, amb un món que aspira a millorar, i 
amb el servei a una informació sobre els valors transcendentals 
de l'actualitat, i sobre els coneixements que poden afavorir un 
progrés autèntic de la vida humana i social. El periodisme que 
ve ha de ser la comunicació ètica. És l'única raó que el 
justificarà en el f~tur, com a activitat i com a professió. 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 


El periodisme que hauria de venir

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert