Nicolàs, Miquel

Querol, Ernest

Caplletra Revista Internacional de Filologia

Nicolás, Miquel

Scipedia

PER A UNA NOVASOCIOLINGÜÍSTICACATALANAEl pensament aplicat a la realitat social esdevé tard o d’hora una institució socialmés. S’institucionalitza: tendeix a adoptar les formes d’una disciplina científica;ingressa en l’àmbit acadèmic; genera estructures de gestió; segrega tòpics que els mèdiaamplifiquen i distorsionen; esdevé un clos discursiu al servei del poder o legitima elsque malden per ocupar-lo... D’altra banda, en el procés cap a la institucionalització,tota disciplina reflexiona amb més o menys profundidat sobre els fonaments epistèmics,els límits cognitius i els resultats científics obtinguts. Es tracta d’una operaciómetalingüística, d’indagació autoreferencial, en què pesen tant les dades objectivescom les representacions pròpies i alienes amb què es construeix un àmbit disciplinar.Tot de fenòmens estudiats per la sociologia del coneixement, subjecta també a lesvirtuts i els riscs de la institucionalització del saber.La sociolingüística catalana és un àmbit disciplinar on es constata igualmentaquesta tensió dialèctica entre la institucionalització del coneixement i l’ampliació delshoritzons teòrics. Sorgida com a instrument teòric en el context de la lluita antifranquista,la reflexió sociolingüística sobre el català no ha acabat de perdre el valor afegit depensament militant. Fins i tot quan s’ha desenvolupat des de les institucionsautonòmiques, la descripció i anàlisi de la realitat sociolingüística naixia d’uns supòsitsteòrics i d’un repertori conceptual (conflicte lingüístic, substitució lingüística, normalitzaciólingüística, autoodi...) poc o gens qüestionat, i sotmès a una verificació empíricaapriorística. La major part del estudis partien —parteixen, de fet— d’una aplicaciómecànica de les intuïcions embrionàries que encunyà en el seu moment el valenciàLluís V. Aracil i que s’han convertit en una mena de cànon reduccionista o devademècum per a l’adoctrinament neocatecumenal. El refinament de l’esquema,l’anàlisi contrastada o, més encara, la discussió fructífera han estat substituïts per56l’anuència còmoda del “ja ens entenem, oi?”. Aquesta actitud acomodatícia resulta, simé no, difícil d’entendre quan els canvis socials operats als territoris de llengua catalanadurant les darreres dècades han estat tants i tan profunds en tots els terrenys, des del’articulació política (noves xarxes de poder per la descentralització administrativa del’Estat espanyol, integració europea, nou ordre planetari...), a la nova composiciódemogràfica; de la diversificació i la dependència econòmica a les pautes del joventurbà; de la irrupció de les TIC en totes les instàncies de la vida quotidiana als nouscontextos de la “glocalització” i l’emergència problemàtica de la diversitat cultural...Tot apunta doncs, a una necessitat de renovació tèorica, que sembla obrir-sepas a poc a poc, per la suma de sensibilitats discursives i d’aportacions conceptualsdiverses. Aquest dossier monogràfic n’és un testimoni concloent. En efecte, els sistreballs que l’integren comparteixen el tret comú del renovellament teòric. Aixòimplica una voluntat d’incorporar la complexitat a les descripcions sociolingüístiques;de dotar-se d’unes eines conceptuals més potents i més ben esmolades i d’insinuar unaactitud crítica però respectuosa envers el que anomenaríem el cànon explicatiuinstitucional.El pòrtic del dossier és un estudi d’Ernest Querol sobre «Les representacionsde la sociolingüística catalana». Querol aplica la seva anàlisi a un corpus de diferentstreballs sociolingüístics que comparteixen un marcat “aire de família”. En primer llocplanteja l’escassa consistència del sintagma “sociolingüística catalana”, en ell mateix ien el baix perfil dels seus objectius programàtics. Tot seguit qüestiona la perioditzacióque se n’ha fet, l’ancorament metodològic i l’escassa diversificació temàtica. A més dereivindicar la centralitat de les aportacions aracilianes, Querol critica la manca de visióde conjunt que caracteritza el discurs sociolingüístic català, on, a grans trets, s’ha passatd’una «sociolingüística amb idees i sense dades a una altra amb dades, però sense idees».Finalment resumeix la seva contribució particular a la renovació metodològica iconceptual, tal i com l’ha aplicada a diversos estudis de camp. Querol analitza latransmissió intergeneracional de la llengua a partir d’un model explicatiu queconsidera tant el grup de referència dels parlants, com la xarxa social en què s’integreni les representacions socials que informen la seva conducta. El constructe que permetintegrar i formalitzar totes aquestes variables és la teoria de les catàstrofes, particularmentel model de catàstrofe en papallona.Les connexions entre la teoria social i la indagació sociolingüística produïda acasa nostra són l’objecte que estudia Francesc Xavier Vila en un extens i documentat57recorregut, intitulat «De ponts i valls. Aportacions de les ciències socials a lasociolingüística catalana». Vila remarca que la interdisciplinarietat no ha estat fins araben resolta, ni del costat de les ciències socials, que sovint es mostren “alingües”, ni delde les ciències del llenguatge, escassament interessades a explorar la dimensió social.Vist que han conviscut més com a terrenys paral·lels que no com a dominisinterconnectats, la col·laboració interdisciplinar és més un desideratum teòric que unfet observable.  Per això es pot dir metafòricament que hi ha «massa valls i massa pocsponts», encara que l’eclecticisme teòric i metodològic resulti indispensable per tal dedefugir dogmatismes innecessaris. Acceptada la indefinició bàsica de les relacions interdisciplinars, Vila passarevista als estudis generats en l’àmplia “interfície” que vincula llengua i societat. Aixòel porta a considerar tendències i resultats de recerca de molt diversos camps: etnografiade la comunicació, sociologia de la llengua, politologia i dret lingüístic, demografialingüística, psicologia social de la llengua i psicolingüística. Una revisió semblant operaper la banda dels estudis de sociolingüística catalana, entenent-los en un sentit moltlat, i discriminant-hi tres eixos dominants: un de lingüístic, un de social i un depsicològic. Per això, a més de la producció sociolingüística estricta, considera lesaportacions que es fan a l’estudi social de la llengua en les parcel·les de l’economia, lapedagogia, l’antropologia, la pedagogia o la comunicació social, entre d’altres.En el tercer treball, «Elements per a una sociologia sistèmica del llenguatge»,Josep P. Conill i Anna Salomé exploren les possibilitats d’aplicació d’un model teòriccomplex, l’elaborat pel sociòleg alemany Niklas Luhman, que s’inspira en les premissesdels sistemes autopoiètics i autoreferencials. Conill i Salomé fan una presentació moltben travada de les denses bases filosòfiques i sociològiques  que informen la reflexiósociològica de Luhman. Es tracta d’una «superteoria social de pretensions universalistes»,un pensament teòric complex per tal de captar la complexitat inherent a la vida socialpostmoderna. En lloc d’optar per les solucions eclèctiques de compromís, els autorsadvoquen per copsar l’entrellat de la reflexió luhmaniana. Aquesta es fonamenta en laidea que la vida social no és un sistema obert sotmès a l’entorn, sinó que constitueixun algorisme molt dens. Un polisistema funcional, que es crea i es recrea a dintre seu,i que integra, redimensionant-les, tant les interaccions de les comunitats segmentades,com les relacions jeràrquiques de les societats estratificades. L’article forneix un marcteòric extens on inscriure l’ampli ventall dels topica sociolingüístics. S’hi podenfonamentar tota mena d’estudis: els d’etnografia de la comunicació i l’anàlisi de la58conversa; els que tenen un biaix diacrònic o s’orienten a la història social de lacomunicació o els que es decanten envers la comprensió dels mèdia i de la sevanaturalesa epistèmica, sociopolítica o estètica; així com envers el paper que hirepresenta la llengua estàndard.El quart estudi del dossier, «Ús lingüístic, legitimitat i discurs: consideracionsweberianes», es deu a Guillem Calaforra. És una indagació sobre el nou paradigmasociològic de la definició social, desenvolupat per Ernest Querol en els termes adésesbossats. En concret, Calaforra explora els lligams entre aquest paradigma, l’anàlisicrítica del discurs i la noció weberiana de “legitimitat”. Sense invalidar l’articulació deles tres variables independents que integren el model aplicat per Querol, Calaforraproposa una anàlisi detallada dels continguts de les representacions socials: apel·la a lanecessitat de tenir en compte els fonaments històrics i contingents de tot contextestudiat; suggereix una dissecció més fina i omnicomprensiva, a la manera foucaultiana,dels mecanismes de poder i manifesta raonades prevencions respecte del valor teòricque té el subjecte, ni que sigui el subjecte reflexiu de la tradició frankfurtiana, com aunitat de mesura sociolingüística.La qüestió medul·lar que planteja Calaforra és com es lliguen les representacionssocials amb les actuacions lingüístiques. Calaforra proposa d’abordar el problema totrelacionant el discurs, la ideologia i la creació de legitimitat social, que no deixen deser tres vessants d’una mateix realitat omnipresent i efectiva. La legitimitat no és unaabstracció analítica, ni un ens ontològicament preestablert, sinó una dimensiópragmàtica de la comunicació social  i dels discursos en què s’encarna. La proposta és,doncs, ben dinàmica, i defuig tant el mecanicisme hiperideologitzat d’ascendentmarxista com el relativisme discursiu postmodern.  D’altra banda, l’autor suggereix laintegració dialèctica de molts aspectes discursius en l’anàlisi de les situacions demultilingüisme, inclosa l’autocrítica del subjecte contingent que crea discurs teòric.Xavier Lamuela proposa una crítica ben fonamentada del concepte“normalització lingüística” en «Instal·lació o establiment. Encara sobre els objectius dela promoció lingüística», text que tanca l’anàlisi de la dimensió més sociològica deldiscurs sociolingüístic català. Després de revisar la «panòplia de sentits diversos delterme», Lamuela reprèn, ampliant-les en algun cas, nocions sobre las quals ja hateoritzat en ocasions anteriors, com ara els objectius de la planificació lingüística o elparell «funcions socials de la llengua» i «funcions lingüístiques de la societat». Ara secentra a més en la dicotomia establiment i instal·lació. L’establiment és el procés59sociolingüístic pel qual una llengua es dota de necessitat d’ús i adquireix la funciódiscriminant principal. La instal·lació és un estadi anterior a l’establiment i no hicondueix per força. Consisteix en una estandardització lingüística parcial i enl’adquisició també parcial de funcions socials discriminants, però no amb caràcterabsolut o principal. Lamuela defensa que, en el context sociopolític actual, el català potoptar a reforçar l’estatus de llengua instal·lada, però difícilment pot assolir la preeminènciaabsoluta d’una llengua establerta. Els seus punts de vista són compatibles amb lareivindicació de nocions com ara llengua pròpia o llengua territorial, i l’enfronten tantals neoliberals que defensen concepcions utilitaristes i pseudonaturalistes com als qui,en virtut d’una axiomàtica nacionalista ultrancera, encara advoquen il·lusòriament pelmonolingüisme en català. Dit en altres termes, Lamuela refuta la disjuntiva excloententre normalització lingüística o substitució lingüística i suggereix l’acoblament entreles reivindicacions polítiques i la reelaboració teòrica del discurs sociolingüístic.Tanca el dossier l’estudi d’Antoni Mas i Brauli Montoya sobre «Lasociolingüística de la variació als Països Catalans: estat de la qüestió». Com el nomindica, es tracta d’avaluar els resultats del que convencionalment s’anomena tambémicrosociolingüística. Nomenclatures a banda, aquí es posa l’èmfasi en l’estudi delsfactors socials en tant que correlacionats amb uns efectes formals observables. Podriasemblar que d’aquest costat està gairebé tot dit i que, a diferència del que s’esdevé ambels factors externs o pròpiament sociològics, l’anàlisi de la variació lingüística és undomini encalmat, que no demana gaires revisions. Tanmateix, els autors s’encarreguende mostrar que això és un miratge, tot just conseqüència d’unes inèrcies i d’unesmancances que convindria superar. Sense anar més lluny, Mas i Montoya remarquenque la majoria dels treballs sobre variació no ha dut a la pràctica el patró d’anàlisi dela variació esbossat per Labov fa més de tres dècades: discriminació de la procedènciade les variants, detecció de les tendències del canvi i consideració de l’eventual atròfiade variació en la llengua de referència. Com s’infereix fàcilment, tots tres eixosimplicaven que es considerés el fet del contacte lingüístic i la interferència dins de lacomunitat de parla estudiada. Doncs bé, Mas i Montoya constaten que la majoriad’estudis ha bandejat aquest plantejament i s’ha centrat en una consideracióimmanentista de les dades, prescindint de les variables sociològiques.A partir d’aquesta observació, els autors passen revista a les aportacionsbibliogràfiques generades al llarg dels anys, agrupant-les en tres categories, segons estracte de comunitats de parla amb predomini del català, amb predomini del castellà o60en una situació de llengua escapçada. Dels dos primers grups ens donen la nòminad’estudis centrats en la fonologia o en la morfologia. Del tercer fan més aviat unaproposta de recerca sobre les restes o vestigis lingüístics vius en comunitats on el catalàestà virtualment extingit. És de destacar l’enorme interès de les conclusions a quèarriben Mas i Montoya després de fer un balanç detallat, de reclamar la integració entremacro i microsociolingüística i d’apuntar la rellevància dels estudis variacionistes enles comeses de la planificació lingüística.Com es pot comprovar, es tracta d’un dossier documentat, on els diferentstreballs estableixen relacions de diàleg no sempre habituals. Això vol dir que, més enllàde la redundància, que denota interessos comuns i coincidències saludables, el lectortrobarà complementarietat en les perspectives i, de vegades, controvèrsia  en l’abordatgedels temes d’estudi, en el diagnòstic dels casos problemàtics, o en l’acuïtat de lessolucions apuntades. Justament aquestes diferències d’èmfasi teòric o d’accent expressiuhaurien de servir de ferment per a la renovació tan ansiada a què ens referíem a l’inicid’aquestes línies.MIQUEL NICOLÁSUniversitat de ValènciaERNEST QUEROLUniversitat Oberta de Catalunya

Catalan

Per a una nova sociolingüística catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert

PER A UNA NOVA
SOCIOLINGÜÍSTICA
CATALANA
El pensament aplicat a la realitat social esdevé tard o d’hora una institució social
més. S’institucionalitza: tendeix a adoptar les formes d’una disciplina científica;
ingressa en l’àmbit acadèmic; genera estructures de gestió; segrega tòpics que els mèdia
amplifiquen i distorsionen; esdevé un clos discursiu al servei del poder o legitima els
que malden per ocupar-lo... D’altra banda, en el procés cap a la institucionalització,
tota disciplina reflexiona amb més o menys profundidat sobre els fonaments epistèmics,
els límits cognitius i els resultats científics obtinguts. Es tracta d’una operació
metalingüística, d’indagació autoreferencial, en què pesen tant les dades objectives
com les representacions pròpies i alienes amb què es construeix un àmbit disciplinar.
Tot de fenòmens estudiats per la sociologia del coneixement, subjecta també a les
virtuts i els riscs de la institucionalització del saber.
La sociolingüística catalana és un àmbit disciplinar on es constata igualment
aquesta tensió dialèctica entre la institucionalització del coneixement i l’ampliació dels
horitzons teòrics. Sorgida com a instrument teòric en el context de la lluita antifranquista,
la reflexió sociolingüística sobre el català no ha acabat de perdre el valor afegit de
pensament militant. Fins i tot quan s’ha desenvolupat des de les institucions
autonòmiques, la descripció i anàlisi de la realitat sociolingüística naixia d’uns supòsits
teòrics i d’un repertori conceptual (conflicte lingüístic, substitució lingüística, normalització
lingüística, autoodi...) poc o gens qüestionat, i sotmès a una verificació empírica
apriorística. La major part del estudis partien —parteixen, de fet— d’una aplicació
mecànica de les intuïcions embrionàries que encunyà en el seu moment el valencià
Lluís V. Aracil i que s’han convertit en una mena de cànon reduccionista o de
vademècum per a l’adoctrinament neocatecumenal. El refinament de l’esquema,
l’anàlisi contrastada o, més encara, la discussió fructífera han estat substituïts per
56
l’anuència còmoda del “ja ens entenem, oi?”. Aquesta actitud acomodatícia resulta, si
mé no, difícil d’entendre quan els canvis socials operats als territoris de llengua catalana
durant les darreres dècades han estat tants i tan profunds en tots els terrenys, des de
l’articulació política (noves xarxes de poder per la descentralització administrativa de
l’Estat espanyol, integració europea, nou ordre planetari...), a la nova composició
demogràfica; de la diversificació i la dependència econòmica a les pautes del jovent
urbà; de la irrupció de les TIC en totes les instàncies de la vida quotidiana als nous
contextos de la “glocalització” i l’emergència problemàtica de la diversitat cultural...
Tot apunta doncs, a una necessitat de renovació tèorica, que sembla obrir-se
pas a poc a poc, per la suma de sensibilitats discursives i d’aportacions conceptuals
diverses. Aquest dossier monogràfic n’és un testimoni concloent. En efecte, els sis
treballs que l’integren comparteixen el tret comú del renovellament teòric. Això
implica una voluntat d’incorporar la complexitat a les descripcions sociolingüístiques;
de dotar-se d’unes eines conceptuals més potents i més ben esmolades i d’insinuar una
actitud crítica però respectuosa envers el que anomenaríem el cànon explicatiu
institucional.
El pòrtic del dossier és un estudi d’Ernest Querol sobre «Les representacions
de la sociolingüística catalana». Querol aplica la seva anàlisi a un corpus de diferents
treballs sociolingüístics que comparteixen un marcat “aire de família”. En primer lloc
planteja l’escassa consistència del sintagma “sociolingüística catalana”, en ell mateix i
en el baix perfil dels seus objectius programàtics. Tot seguit qüestiona la periodització
que se n’ha fet, l’ancorament metodològic i l’escassa diversificació temàtica. A més de
reivindicar la centralitat de les aportacions aracilianes, Querol critica la manca de visió
de conjunt que caracteritza el discurs sociolingüístic català, on, a grans trets, s’ha passat
d’una «sociolingüística amb idees i sense dades a una altra amb dades, però sense idees».
Finalment resumeix la seva contribució particular a la renovació metodològica i
conceptual, tal i com l’ha aplicada a diversos estudis de camp. Querol analitza la
transmissió intergeneracional de la llengua a partir d’un model explicatiu que
considera tant el grup de referència dels parlants, com la xarxa social en què s’integren
i les representacions socials que informen la seva conducta. El constructe que permet
integrar i formalitzar totes aquestes variables és la teoria de les catàstrofes, particularment
el model de catàstrofe en papallona.
Les connexions entre la teoria social i la indagació sociolingüística produïda a
casa nostra són l’objecte que estudia Francesc Xavier Vila en un extens i documentat
57
recorregut, intitulat «De ponts i valls. Aportacions de les ciències socials a la
sociolingüística catalana». Vila remarca que la interdisciplinarietat no ha estat fins ara
ben resolta, ni del costat de les ciències socials, que sovint es mostren “alingües”, ni del
de les ciències del llenguatge, escassament interessades a explorar la dimensió social.
Vist que han conviscut més com a terrenys paral·lels que no com a dominis
interconnectats, la col·laboració interdisciplinar és més un desideratum teòric que un
fet observable.  Per això es pot dir metafòricament que hi ha «massa valls i massa pocs
ponts», encara que l’eclecticisme teòric i metodològic resulti indispensable per tal de
defugir dogmatismes innecessaris.
 Acceptada la indefinició bàsica de les relacions interdisciplinars, Vila passa
revista als estudis generats en l’àmplia “interfície” que vincula llengua i societat. Això
el porta a considerar tendències i resultats de recerca de molt diversos camps: etnografia
de la comunicació, sociologia de la llengua, politologia i dret lingüístic, demografia
lingüística, psicologia social de la llengua i psicolingüística. Una revisió semblant opera
per la banda dels estudis de sociolingüística catalana, entenent-los en un sentit molt
lat, i discriminant-hi tres eixos dominants: un de lingüístic, un de social i un de
psicològic. Per això, a més de la producció sociolingüística estricta, considera les
aportacions que es fan a l’estudi social de la llengua en les parcel·les de l’economia, la
pedagogia, l’antropologia, la pedagogia o la comunicació social, entre d’altres.
En el tercer treball, «Elements per a una sociologia sistèmica del llenguatge»,
Josep P. Conill i Anna Salomé exploren les possibilitats d’aplicació d’un model teòric
complex, l’elaborat pel sociòleg alemany Niklas Luhman, que s’inspira en les premisses
dels sistemes autopoiètics i autoreferencials. Conill i Salomé fan una presentació molt
ben travada de les denses bases filosòfiques i sociològiques  que informen la reflexió
sociològica de Luhman. Es tracta d’una «superteoria social de pretensions universalistes»,
un pensament teòric complex per tal de captar la complexitat inherent a la vida social
postmoderna. En lloc d’optar per les solucions eclèctiques de compromís, els autors
advoquen per copsar l’entrellat de la reflexió luhmaniana. Aquesta es fonamenta en la
idea que la vida social no és un sistema obert sotmès a l’entorn, sinó que constitueix
un algorisme molt dens. Un polisistema funcional, que es crea i es recrea a dintre seu,
i que integra, redimensionant-les, tant les interaccions de les comunitats segmentades,
com les relacions jeràrquiques de les societats estratificades. L’article forneix un marc
teòric extens on inscriure l’ampli ventall dels topica sociolingüístics. S’hi poden
fonamentar tota mena d’estudis: els d’etnografia de la comunicació i l’anàlisi de la
58
conversa; els que tenen un biaix diacrònic o s’orienten a la història social de la
comunicació o els que es decanten envers la comprensió dels mèdia i de la seva
naturalesa epistèmica, sociopolítica o estètica; així com envers el paper que hi
representa la llengua estàndard.
El quart estudi del dossier, «Ús lingüístic, legitimitat i discurs: consideracions
weberianes», es deu a Guillem Calaforra. És una indagació sobre el nou paradigma
sociològic de la definició social, desenvolupat per Ernest Querol en els termes adés
esbossats. En concret, Calaforra explora els lligams entre aquest paradigma, l’anàlisi
crítica del discurs i la noció weberiana de “legitimitat”. Sense invalidar l’articulació de
les tres variables independents que integren el model aplicat per Querol, Calaforra
proposa una anàlisi detallada dels continguts de les representacions socials: apel·la a la
necessitat de tenir en compte els fonaments històrics i contingents de tot context
estudiat; suggereix una dissecció més fina i omnicomprensiva, a la manera foucaultiana,
dels mecanismes de poder i manifesta raonades prevencions respecte del valor teòric
que té el subjecte, ni que sigui el subjecte reflexiu de la tradició frankfurtiana, com a
unitat de mesura sociolingüística.
La qüestió medul·lar que planteja Calaforra és com es lliguen les representacions
socials amb les actuacions lingüístiques. Calaforra proposa d’abordar el problema tot
relacionant el discurs, la ideologia i la creació de legitimitat social, que no deixen de
ser tres vessants d’una mateix realitat omnipresent i efectiva. La legitimitat no és una
abstracció analítica, ni un ens ontològicament preestablert, sinó una dimensió
pragmàtica de la comunicació social  i dels discursos en què s’encarna. La proposta és,
doncs, ben dinàmica, i defuig tant el mecanicisme hiperideologitzat d’ascendent
marxista com el relativisme discursiu postmodern.  D’altra banda, l’autor suggereix la
integració dialèctica de molts aspectes discursius en l’anàlisi de les situacions de
multilingüisme, inclosa l’autocrítica del subjecte contingent que crea discurs teòric.
Xavier Lamuela proposa una crítica ben fonamentada del concepte
“normalització lingüística” en «Instal·lació o establiment. Encara sobre els objectius de
la promoció lingüística», text que tanca l’anàlisi de la dimensió més sociològica del
discurs sociolingüístic català. Després de revisar la «panòplia de sentits diversos del
terme», Lamuela reprèn, ampliant-les en algun cas, nocions sobre las quals ja ha
teoritzat en ocasions anteriors, com ara els objectius de la planificació lingüística o el
parell «funcions socials de la llengua» i «funcions lingüístiques de la societat». Ara se
centra a més en la dicotomia establiment i instal·lació. L’establiment és el procés
59
sociolingüístic pel qual una llengua es dota de necessitat d’ús i adquireix la funció
discriminant principal. La instal·lació és un estadi anterior a l’establiment i no hi
condueix per força. Consisteix en una estandardització lingüística parcial i en
l’adquisició també parcial de funcions socials discriminants, però no amb caràcter
absolut o principal. Lamuela defensa que, en el context sociopolític actual, el català pot
optar a reforçar l’estatus de llengua instal·lada, però difícilment pot assolir la preeminència
absoluta d’una llengua establerta. Els seus punts de vista són compatibles amb la
reivindicació de nocions com ara llengua pròpia o llengua territorial, i l’enfronten tant
als neoliberals que defensen concepcions utilitaristes i pseudonaturalistes com als qui,
en virtut d’una axiomàtica nacionalista ultrancera, encara advoquen il·lusòriament pel
monolingüisme en català. Dit en altres termes, Lamuela refuta la disjuntiva excloent
entre normalització lingüística o substitució lingüística i suggereix l’acoblament entre
les reivindicacions polítiques i la reelaboració teòrica del discurs sociolingüístic.
Tanca el dossier l’estudi d’Antoni Mas i Brauli Montoya sobre «La
sociolingüística de la variació als Països Catalans: estat de la qüestió». Com el nom
indica, es tracta d’avaluar els resultats del que convencionalment s’anomena també
microsociolingüística. Nomenclatures a banda, aquí es posa l’èmfasi en l’estudi dels
factors socials en tant que correlacionats amb uns efectes formals observables. Podria
semblar que d’aquest costat està gairebé tot dit i que, a diferència del que s’esdevé amb
els factors externs o pròpiament sociològics, l’anàlisi de la variació lingüística és un
domini encalmat, que no demana gaires revisions. Tanmateix, els autors s’encarreguen
de mostrar que això és un miratge, tot just conseqüència d’unes inèrcies i d’unes
mancances que convindria superar. Sense anar més lluny, Mas i Montoya remarquen
que la majoria dels treballs sobre variació no ha dut a la pràctica el patró d’anàlisi de
la variació esbossat per Labov fa més de tres dècades: discriminació de la procedència
de les variants, detecció de les tendències del canvi i consideració de l’eventual atròfia
de variació en la llengua de referència. Com s’infereix fàcilment, tots tres eixos
implicaven que es considerés el fet del contacte lingüístic i la interferència dins de la
comunitat de parla estudiada. Doncs bé, Mas i Montoya constaten que la majoria
d’estudis ha bandejat aquest plantejament i s’ha centrat en una consideració
immanentista de les dades, prescindint de les variables sociològiques.
A partir d’aquesta observació, els autors passen revista a les aportacions
bibliogràfiques generades al llarg dels anys, agrupant-les en tres categories, segons es
tracte de comunitats de parla amb predomini del català, amb predomini del castellà o
60
en una situació de llengua escapçada. Dels dos primers grups ens donen la nòmina
d’estudis centrats en la fonologia o en la morfologia. Del tercer fan més aviat una
proposta de recerca sobre les restes o vestigis lingüístics vius en comunitats on el català
està virtualment extingit. És de destacar l’enorme interès de les conclusions a què
arriben Mas i Montoya després de fer un balanç detallat, de reclamar la integració entre
macro i microsociolingüística i d’apuntar la rellevància dels estudis variacionistes en
les comeses de la planificació lingüística.
Com es pot comprovar, es tracta d’un dossier documentat, on els diferents
treballs estableixen relacions de diàleg no sempre habituals. Això vol dir que, més enllà
de la redundància, que denota interessos comuns i coincidències saludables, el lector
trobarà complementarietat en les perspectives i, de vegades, controvèrsia  en l’abordatge
dels temes d’estudi, en el diagnòstic dels casos problemàtics, o en l’acuïtat de les
solucions apuntades. Justament aquestes diferències d’èmfasi teòric o d’accent expressiu
haurien de servir de ferment per a la renovació tan ansiada a què ens referíem a l’inici
d’aquestes línies.
MIQUEL NICOLÁS
Universitat de València
ERNEST QUEROL
Universitat Oberta de Catalunya


https://www.scipedia.com/wd/images/b/b7/Draft_Content_857359426-4885-2272-document.pdf

Per a una nova sociolingüística catalana

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Scipedia

Revistes Catalanes amb Accés Obert