García-Planas, Plàcid

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Primera guerra, 
primera derrota 
PLÀCID GARCÍA-PLANAS* 
Va succeir la tarda del dilluns 25 de febrer, poque
s 
hores després de l'inici de l'ofensiva terrestre. Se-
guint les tropes àrabs, Eduardo, Giovanni, Gabriela 
i jo acabàvem d'entrar al desert kuwaitià i, d'igual manera 
que durant tota la guerra, teníem més por a que ens agafés 
la policia militar americana en territori prohibit que no 
pas a les bombes iraquianes. De cop i volta, un "jeep" ens 
va sorprendre pel darrera a tota velocitat i va frenar en sec 
al costat del nostre vehicle. Un soldat amb roba de combat 
i amb casc de camuflatge, ros i fort, va baixar la seva fines-
treta i ens va mirar. 
- "Military Police?"- vaig preguntar amb un nus a la 
gola mentres baixava la meva finestreta. 
- "No. New York Times"- va contestar aquell "rambo"-
"Escolta, saps on està Kuwait City?" 
- "Doncs ... per allà se senten bombes"- vaig contestar 
assenyalant cap el nord-oest. "Per cert, com t'ho fas per re-
transmetre?", vaig preguntar fart d'haver donat marxa en- 33 
rera cada dia per tal d'enviar la crònica des del salvatge 
Hafer Al Batin, evitant dos cops al dia el control militar 
saudita donant una volta pel desert. El "rambo", sense 
baixar del cotxe, em va mostrar un telèfon ... 
- "Directe amb Manhattan"- va contestar el "New 
York Times" abans de fer-me l'ullet, pitjar l'accelerador i 
*La Vanguardia 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
34 
perdre's a l'horitzó. La majoria de periodistes anglosa-
xons vestien així, de militar, mentres que els europeus ens 
passejàvem pel front amb les nostres camises Giorgio 
Armani. · 
En aquell moment, en aquell desert, vaig aprendre dues 
grans lliçons. La primera, el que val un telèfon. La segona, 
una lliçó que la vida et va repetint però que mai s'acaba 
d'aprendre del tot: les coses mai són el que aparenten. 
Mai abans no havia estat en una guerra. I, per ser la pri-
mera, em va tocar una guerra professionalment molt com-
pleta. Vaig veure censura, vaig veure el risc d'escapar d'a-
quella censura, vaig veure refugis anti-aeris, míssils, màs-
cares anti-gas, vaig veure guerra per terra i per aire, vaig 
veure una religió terriblement profunda i un petroli ren-
dablement superficial, el més pur i més fàcil d'.extreure del 
món, vaig veure milers d'habitants d'una gran ciutat plo-
rant pel seu alliberament, vaig veure col.laboracionistes, 
vaig veure com de car ho pagaven, vaig veure cadàvers de 
kuwaitians brutalment mutilats per la policia secreta ira-
quiana i vaig veure esgarrifoses represàlies contra els sol-
dats iraquians que els aliats s'haguessin pogut estalviar, 
vaig veure soldats egipcis aplaudint i abraçant a presoners 
iraquians, vaig veure -més tard, per TV- una desfilada 
d'una victòria que sobre el desert jo no vaig veure. Vaig 
veure vencedors Í vaig veure vençuts. A qui nò vaig veure 
va ser l'emir de Kuwait, que no es va. dignar a tornar al seu 
emirat fins dues setmanes després del seu alliberament... 
Vaig veure tot això en menys de dos mesos. 
Com explicar als lectors tanta emoció en tan pocs dies? 
Informar fou tremendament difícil. Els "briefings" de l'e-
xèrcit americà ho veien a la redacció en directe per televi-
sió. Desanimava explicar uns fets -per exemple, la caigu-
da dels Scud- que el públic havia vist en directe el dia 
abans també per televisió. La guerra tenia massa fronts. 
La censura i la desinformació eren brutals. Els Estats 
Units, per exemple, ens van vendre durant dies que s'ana-
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
va a produir el desembarcament amfibi més gran de la 
història després de Corea. Fins i tot dirigien els seus vai-
xells plens de "marines" cap a la costa kuwaitiana. Vam 
picar. Saddam va dirigir els seus canons cap a la costa, 
però no va desembarcar ni un "marine" i la tàctica fou de 
tenalla terrestre per territori iraquià. L'exèrcit nord-
americà va estar en el seu paper: ens va dir el que més li 
convenia. Nosaltres no vam estar en~el nostre paper: en 
lloc de titular "Diuen els Estats Units que es produirà el 
desembarcament amfibi més gran després de Corea, però 
sempre segons els Estats Units", ningú va discutir que 
aquest desembarcament s'anava a produir, i si fins i tot els 
"marines" es creien que desembarcarien!. Hi va haver 
molts dies en que la notícia, el titular, hauria d'haver estat 
simplement: "Senyors, caos total i desinformació". 
Si el desenvolupament"de la guerra era quasi impossi-
ble d'explicar aleshores -i de fet, encara ara no· se'n sap 
ni la meitat-, que explicar-li al lector que no fes olor a re-
fosa d'agència o a "briefing" ianqui? Sols hi havi.a una 
sortida: el reportatge pur, la visió personal. Perdre's per 
allà i contar el que hom havia vist. Era la sortida més sub-
jectiva, però també la més honesta. Sols hi havia un perill, 
el "perill vermell". Tu esdevenies el centre de la notícia. El 
reportatge personal serveix quan a través d'un mateix es 
reflecteix la situació de la resta. Quan només serveix per a 
que els teus lectors sàpiguen de quin color tu vols que si-
guin les calces que portin les secretàries del teu diari en ~1 
teu enterrament llavors ja no és reportatge personal. Es 35 
cabaret. El terreny del reportatg~ personal pür és relliscós 
i fa pendent cap a aquest show. I en aquest sentit anava 
una de les crítiques que vaig rebre per part d'un company: 
"sembla que siguis tu qui hagi alliberat Kuwait". Poques 
coses són tan difícils de controlar com els teus propis 
sentiments. 
Massa emocions, massa poc temps per escriure-les i 
massa lectors massa sensibilitzats amb el conflicte. Si és 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
36 
cert que vaig viure moments força durs al front, encara és 
més cert que ho vaig passar pitjor un cop tornat a Barcelo-
na. Ja m'ho temia, perquè des que liaq va envair Kuwait 
aquella nefasta nit d'agost, Occident es va encaparrar en 
llegir el conflicte en "les seves" claus polítiques i psicolò-
giques. El poc que queda dels dos pitjors monstres que va 
parir la Revolució Francesa, la dreta i l'esquerra, es van 
posar a bramar. 
Per a la dreta, que sovint sense un "dolent" a la seva pel-
lícula ja no sap com fer-s'ho, s'havia d'aturar a sang i foc 
aquell àrab descarat i orgullós. Per a l'esquerra, que mai 
va posar a la mateixa balança Nicaragua i Afganistan, 
tota operació militar que sortís del Pentàgon era un acte 
salvatge de neocolonialisme i opressió. 
Fou una guerra d'idees preconcebudes, esclava de tò-
pics. Per a l'esquerra, tots els saudites i kuwaitians eren 
homes grossos, milionaris i decadents que, en el fons, te-
nien merescut el que els va passar. Per a la dreta, tots el 
guàrdies republicans iraquians eren monstres sense àni-
ma, tot i ser Occident qui els va vendre les armes. Per a la 
dreta, tot el que faci Estats Units està bé. Per a l'esquerra. 
tot el que faci Estats Units està malament. La dreta. que 
sabia que es lluitava pel petroli, s'ho va manegar com va 
poder per perfull).ar -tot i que va acabar fent pudor-
aquella lluita amb tocs d'alliberament. L'esquerra es va 
capficar en interpretar-ho com un conflicte entre el nord i 
el sud, entre rics i pobres, ignorant que Iraq és un país ric. 
ric en petroli i molt ric en quelcom pel qual en un futur es 
tornaran a aixecar els sabres a Orient Mitjà: aigua. Dretes 
i esquerres, ostatges de llocs comuns, d'ideologies mori-
bundes. 
I dic això perquè a Barcelona va ig rebre una factura per 
cada línia que vaig escriure des del Golf. Un amic de dre-
tes em va recriminar el fet que afirmés en una crònica que 
tot el muntatge no era més que per petroli. i que els libane-
sos i els palestins tenien tant dret com els kuwaitians a ser 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
alliberats, i també em va recriminar per afirmar que pocs 
soldats americans sabien exactament per què estaven llui-
tant. "Al cap i a la fi, eren ells els qui morien per un país 
que no era el seu", em va dir el meu amic de dretes. Vaig 
intentar convèncer-lo que no van morir per un país, sinó 
per un petroli que ells consumeixen en una quantitat de-
sorbitada. Tot fou en va. Vaig perdre aquesta batalla. 
Un . amic d'esquerres em va recriminar l'emoció que 
vaig sentir el dia que es va alliberar kuwait. "Veus, tant 
plorar d'alegria pels kuwaitians ... mira, mira el que ells 
fan ara amb els palestins". La vergonya que després ens 
va donar -i continua donant-nos- Kuwait no té que fer-
nos oblidar el patiment i el dolor, immensos, de molts mi-
lers de kuwaitians que no van voler seguir els mateixos 
passos del seu emir fugint a l'estranger. Les contrapro-
duents "rutes" que els kuwaitians van organitzar després 
pels periodistes exagerant la repressió soferta - com tot-
hom fa a tot arreu- no esborra el fet que l'alliberament 
en si fos just. Fins i tot la renda més alta del món té dret a 
no ser envaïda i torturada. 
Europa i Estats Units, dèiem, es van obsesionar des del 
2 d'agost de 1990 en llegir el conflicte en les seves pròpies 
claus. Van llegir "la mare de totes les batalles" dels llavis 
de Saddam com si ho llegissin en els llavis de Bush. Els 
periodistes no vam saber o no vam voler saber llegir el 
conflicte en àrab, i les declaraciones de Saddam i d'altres 
àrabs sols van servir per a que uns justifiquessin que era 
un boig perillós, que s'havia d 'acabar amb el "quart exèr- 37 
cit del món" (Pentàgon dixit i tots vam acabar per creure-
ho), i per a que els altres advertissin en tons apocalíptics 
que una acció armada encendria el món àrab com un re-
galim de pólvora. Uns i altres es van equivocar. Ni era el 
quart exèrcit del món ni ningú en el món àrab va aixecar 
un dit per Saddam. 
Tots els periodistes, abans d'imprimir una sola línia so-
bre el món àrab, hauríem de recordar el que va escriure, 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
38 
abans de la invasió de Kuwait, lkram Antaki, una antro-
pòloga síria de nacionalitat mexicana: 
"Què hi ha darrera del gest i de la paraula àrab? Com 
"funcionen" els àrabs? Durant la invasió del Líban, e.Is pe-
riòdics mostraven titulars a vuit columnes amb declara-
cions de Gaddafi: "els palestins s'han de suïcidar", men-
tres que Ara(at li contestava que "s'havia de tallar la llen-
gua". La resta d'humans vacil.laven en qualificar els àrabs 
de bojos o exagerats sense entendre que ningú en el món 
àrab se sentia ni tan sols emocionat per aquestes procla-
macions frenètiques. Un grup de mexicans visita Líbia, 
s'entrevista amb Gaddafi i aquest els proposa pagar la 
deuta externa mexicana. Eufòrics tornen a Mèxic amb la 
seguretat d'haver resolt els problemes vitals de la nació. 
Com explicar-los que ni les declaracions dels dirigents 
àrabs, el 1982, ni la seva pròpia experiència cauen en el 
camp de la política, sinó en el camp de l'antropologia? 
Com explicar-los el sentit de les paraules àrabs sense acla-
rir quina és la relació d'un àrab amb la seva llengua, des-
prés d'haver-la transformat en una cosa que ni tan sols 
necessita significat per existi r? ( ... ) Ningú aconsegui rà en-
tendre els àrabs si no entén quina és la seva relació amb la 
seva llengua i la relació d'aquesta llengua amb el món". 
Per acabar, la guerra va tenir dues frases que recordo 
especialment per ,t'efecte que van produir en mi quan les 
vaig escoltar, dues frases repetides una i altra vegada des 
que l'home es va ajuntar en tribus i va aprendr_e a 
barallar-se. La primera fou "la guerra ha començat". Bé, 
no van ser exactament aquestes paraules. Eusebi Val em va 
trucar per telèfon des de la redacció Uo estava dormint) i 
em va dir "ei, Plàcid! això ha començat". "Osti!. .. ", vaig 
contestar jo. Se'm va fer un nus a la gola i se'm va posar la 
pell de gallina. 
La meva primera reacció va ser trucar els meus pares i 
la segona, contra els insistents consells de la direcció de 
l'hotel (que ja havia ficat tothom al refugi), va ser agafar el 
ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
cotxe i anar a l"'lnternacional" on estava instal.lat el cen-
tre de premsa. Durant els dies següents hagués preferit 
sortir al carrer sense els meus pantalons i sense l'equip 
anti-químic que Enrique Merino, de l'agència Efe, i jo ens 
havíem buscat pels supermercats: uns guants de plàstic de 
fregar plats, un suador coreà també de plàstic, una gavar-
dina amb caputxa estil "pescanova" i la màscara anti-gas 
que ens va donar l'ambaixada espanyola. Mai oblidaré 
com vam segellar les finestres de la nostra habitació amb 
una cinta adhesiva per evitar la possible filtració de gas 
mostassa. Ara, tot això pot fer riure més d'un ... que, és clar, 
no estava al Golf quan va esclatar la guerra. 
La segona frase fou "la guerra ha acabat". Només el que 
ha escoltat aquesta frase en un país en guerra sap el que se 
sent, encara que en aquell moment fos conscient que el 
conflicte, el veritable conflicte, acabava de començar. 
Set mesos després de l'alliberament de Kuwait, sempre 
que penso en la guerra penso en els meus dos amics, el de 
dretes i el d'esquerres. Potser sigui molt fàcil donar les cul-
pes a les ideologies. Potser la culpa sigui només meva. Al 
cap i a la fi, els meus dos amics van comprar cada dia el 
diari i van llegir les meves cròniques i no els vaig convèn-
cer. No vaig vèncer. 
Ha estat la meva primera guerra. 'I l'he perdut. 
Crec haver après bé la lliçó. Mai tornaré a creure en les 
aparences, encara que se'm presentin vestides amb roba 
de combat... Qui sap, el propi Saddam, que mai va treba-
llar pel New York Times, podria haver estat perfectament 39 
una estrella de la CNN.• 
ANNALS D EL PERIODISME CATALÀ 


Primera guerra, primera derrota

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert