Ruiz de Arbulo, Joaquín

Revistes Catalanes amb Accés Obert

354
d’excavació, altres categories de treballadors presents 
en la majoria de projectes i obres del patrimoni 
arqueològic.
L’existència d’una patronal arqueològica i, a més, 
organitzada en associació d’empreses del sector era, 
simplement, ciència-fi cció. 
La realitat és que avui existeix un esborrany de 
conveni per al sector d’Intervencions arqueològiques 
que ha estat parcialment discutit amb l’Associació 
d’Empreses d’Arqueologia de Catalunya.
La realitat és que avui hi ha presentada una me-
mòria sol·licitant la creació del Col·legi d’Arqueòlegs 
de Catalunya que està pendent d’una revisió de la 
legislació vigent en la matèria, però que en principi 
hauria de reeixir.
Això, fa uns anys, repeteixo, era gairebé impensable. 
Avui aquestes dues vessants d’organització col·lectiva 
estan molt elaborades i sembla que correctament 
encaminades, tot i que en el moment de redactar 
aquestes línies encara no són una realitat. Esperem 
que ho siguin ben aviat. 
Cap a un col·legi 
d’arqueòlegs
Joaquín Ruiz de Arbulo
L’any 1981, a Catalunya, un arqueòleg no podia 
cobrar un sou per dirigir una excavació arqueològica 
perquè aquesta fi gura professional senzillament no 
existia. Aleshores l’arqueologia era una tasca fona-
mentalment d’investigació a mans d’un reduït col-
lectiu investigador instal·lat en universitats, museus 
i el CSIC. A principis dels anys vuitanta, al Regne 
Unit, l’arqueologia d’intervenció en l’àmbit territorial o 
local estava assumida a ple rendiment per les Rescue 
Archaeological Units, petites empreses organitzades 
per regions responsables de les urgències territorials 
i també els Trusts, consorcis formats en ciutats amb 
un important patrimoni arqueològic, com el York 
Trust, creat el 1972, o el Canterbury Archaeological 
Trust, iniciat el 1975. Per la seva banda, a França 
s’havia començat a aplicar a gran escala, des del 
1977, el sistema dels “contractats” (vacataires) lligats 
a l’AFAN, l’Association pour les Fouilles Archéologiques 
Nationales. 
En realitat, la situació professional de l’arqueologia 
al nostre país encara era pitjor, ja que segons el text 
de la nova Constitució espanyola, aprovat el 1978, 
les professions titulades eren aquelles que comptaven 
amb un títol universitari específi c aprovat pel govern. 
Així, un metge o un advocat podien exercir la seva 
activitat professional un cop obtingut el títol univer-
sitari. Però malauradament cap universitat espanyola 
oferia una llicenciatura en Arqueologia. Quan el 
1983 va legalitzar-se la nova Associació Professional 
d’Arqueòlegs d’Espanya (APAE), va haver de tenir-se 
en compte en els seus estatuts que un arqueòleg era 
algú que acreditava que havia redactat una tesina o 
tesi de temàtica arqueològica o bé que havia publicat 
tres treballs sobre arqueologia. A més, havia de ser 
un llicenciat, sí, però, en quina branca? Una enquesta 
del 1986 de l’APAE sobre professionals en arqueologia 
va oferir fi ns a 24 titulacions diferents.
Tampoc quedava gaire clar per a l’Administració 
quines obligacions podia tenir el fet de dur a terme 
una excavació arqueològica, una activitat fonamen-
talment d’investigació que aleshores es defi nia per 
una encara vigent Llei d’Excavacions Arqueològiques 
que datava, ni més ni menys, del 1911 (Llei de 7 
de juliol/1911). Afortunadament, el marc jurídic de 
l’Estat va avançar lentament. El 1985 apareixia la 
Llei de Patrimoni Històric Espanyol (LPHE, Llei 
16/1985) amb importants conseqüències pel que fa 
a la delimitació de zones arqueològiques i la decla-
ració dels Béns d’Interès Cultural (BIC). Per aclarir 
les competències entre l’Estat i les autonomies per a 
l’aplicació d’aquesta llei, Catalunya, Euskadi i Galícia 
van presentar un recurs d’inconstitucionalitat amb 
sentència fi nal del Tribunal Constitucional 17/1991 i 
el 1993 el Parlament de Catalunya aprovava la Llei 
de Patrimoni Cultural Català (Llei 9/1993), que vam 
debatre a la RAP 4 de 1994.
La LPHE ha signifi cat un avenç fonamental ja que 
va proporcionar, per primera vegada, instruments per 
tenir en compte l’inventari, la protecció i les actuacions 
obligades vers el patrimoni arqueològic tant als plans 
generals d’ordenació urbana i els plans especials que 
regularitzen el creixement de les poblacions, com als 
plans territorials de coordinació i la mateixa Llei del 
Sòl (Llei 6/1998). Avui dia, gairebé totes les interven-
cions arqueològiques d’urgència que es duen a terme 
ho fan sota l’empara d’alguna d’aquestes normatives 
de protecció.
El desembre de 1980, el primer govern de la Gene-
ralitat de Catalunya va crear el Servei d’Arqueologia 
adscrit al Departament de Cultura, l’any següent van 
començar a funcionar els Serveis Territorials i a poc 
a poc van sorgir nous projectes i encàrrecs potenciats 
el 1984 amb el Pla de Solidaritat de l’Atur, que va 
permetre l’excavació d’un bon nombre de jaciments 
per part d’equips d’arqueòlegs que, per primera ve-
gada, anaven a treballar sobre el terreny de manera 
contínua durant set mesos. D’aquesta experiència 
va sorgir un primer i variat grup professional que 
no deixaria d’incrementar-se els anys següents. Com 
dèiem en començar aquestes línies, els arqueòlegs 
que van iniciar la seva trajectòria professional al 
llarg dels anys vuitanta, ja fos a la Generalitat o als 
ajuntaments, van poder adonar-se ràpidament que una 
de les primeres necessitats imprescindibles era defi nir 
quina era la fi gura professional de l’arqueòleg.
A poc a poc, aquest camí va anar gestant-se en 
diferents reunions a mitjan anys vuitanta, que a 
Catalunya van buscar l’empara de l’ampli Col·legi 
de Doctors i Llicenciats en Filosofi a i Lletres i en 
Ciències de Catalunya com a única institució que 
en aquella època podia acollir el germen d’un col-
legi professional, aleshores encara inviable, com a 
organisme autònom. La Comissió de Patrimoni del 
Col·legi de Doctors i Llicenciats es va formar el 1984 
amb una primera comissió gestora que es renovaria 
el 1986 i iniciaria un difícil, però intens, camí amb 
355
relació a la problemàtica laboral o la fi xació d’ho-
noraris, però ara volem recordar i agrair l’important 
paper que durant aquests anys els integrants de la 
Comissió de Patrimoni van tenir, per exemple en la 
millora de l’avantprojecte de la Llei de Patrimoni 
Cultural Català.
Hem volgut recordar de nou aquest marc institu-
cional i normatiu per entendre com ha evolucionat 
la nostra situació professional en els darrers 20 
anys. A mitjan anys vuitanta ja van poder avaluar-
se les difi cultats per realitzar un exercici lliure de 
la professió de manera individual. La gran pressió 
fi scal de l’IAE i la demora en els pagaments de les 
administracions feien quasi impossible mantenir una 
facturació mínima de manera continuada. Avui, el 
2006, una part molt destacada de l’activitat arqueo-
lògica es troba en mans d’arqueòlegs professionals 
integrats en empreses d’arqueologia. En aquest sentit, 
la millora de les condicions laborals dels arqueòlegs, 
especialment en el treball de camp i la regularització 
dels seus drets i deures, resulta ja una necessitat 
imprescindible. 
També ens preocupa personalment que una activitat 
d’investigació com ha de ser l’excavació arqueològica 
es dugui a terme, cada vegada més, únicament se-
gons les regles de la competència professional i els 
“pressupostos a la baixa”. Però això, lògicament, no 
només és responsabilitat dels arqueòlegs professio-
nals que fan la seva feina de la manera més digna 
possible enmig d’un entorn laboral sempre confl ictiu, 
sinó més aviat dels universitaris, museòlegs i tècnics 
de la Generalitat. Els arqueòlegs que treballem a les 
entitats públiques som ben conscients de la gran 
importància d’aquesta nova activitat arqueològica, 
però encara no hem sabut trobar fórmules efectives 
per poder explotar-ne científi cament els resultats 
i per vetllar pel seu correcte funcionament. Des de la 
universitat, a remolc de les successives transforma-
cions dels plans d’estudi, i ara des de la perspectiva 
d’un nou model europeu que potencia especialment 
el concepte de les carreres de curta durada i els màs-
ters d’especialització, ha estat una tasca individual, 
d’uns professors i altres, el fet d’introduir canvis en 
les assignatures tradicionals o en incorporar-ne de 
noves que preparin, almenys en part, els alumnes 
davant les noves sortides professionals.
El 1988, el Consell d’Europa formulava una sèrie 
de propostes pel que fa a la protecció del patrimoni 
arqueològic, entre les quals es trobava la de reforçar, 
en l’àmbit nacional, regional o local, les estructures 
científi ques i administratives capaces de gestionar la 
informació arqueològica. A Catalunya, quasi 20 anys 
després, podem considerar que el procés administra-
tiu ja està funcionant de manera contínua i regular. 
Així doncs, seria el torn de la gestió científi ca de la 
informació que es recull en les intervencions d’urgèn-
cia i de la seva publicació. I per fer-ho, la situació 
professional actual encara no resulta la més adequada. 
Mentre els membres del col·lectiu investigador no 
siguem capaços d’integrar-nos plenament en el futur 
Col·legi d’Arqueòlegs i de treballar en la seva creació 
i potenciació, seguiran existint com fi ns ara “dues” 
arqueologies de trajectòries paral·leles. Sense aquest 
esforç conjunt, cap dels dos estaments professionals 
per separat serà capaç realment d’assolir aquest millor 
coneixement del passat que hauria de ser el primer 
objectiu d’una política efectiva i real de protecció del 
patrimoni arqueològic. 
Associació d’Arqueòlegs de Catalunya
C/ Bailén, 125, entl., 08009 Barcelona
jhuertas@hotmail.com
Plataforma del primer conveni col·lectiu 
del sector d’intervencions arqueològiques 
i difusió del patrimoni arqueològic de 
Catalunya. CCOO
Via Laietana, 16, 4t, 08003, Barcelona
slara@conc.es
Anna Oliver
Arqueòloga de la Paeria. Ajuntament de Lleida
aoliver@paeria.es
Joaquín Ruiz de Arbulo
Universitat de Lleida
jruiz@historia.udl.es


Cap a un col.legi d'arqueòlegs

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert