Comolli, Jean-Louis

Langlois, Henri

Ray, Nicholas

Revistes Catalanes amb Accés Obert

La predisposició per a una trobada: això és el cinema1
The Goodwill for a Meeting: That’s Cinema
Extractes d’Henri Langlois / Jean-Louis Comolli / Nicholas Ray
DOCUMENTS · Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. II · Núm 5. · 2014 · 9-11
9
Henri Langlois
El cinema mut és la imatge. Què és la 
imatge? La imatge és un diamant. Hem après 
a polir-lo, a tallar-lo, a posar-lo en valor, però 
segueix sent una matèria homogènia. El cinema 
parlat és una nova matèria. És ceràmica. Com 
amalgamar les dues coses?
[…]
 
 En les meves classes, m’he permès el luxe 
de treure el so d’alguns films. Si traiem el so de M 
(Fritz Lang, 1931), la imatge esdevé plana; quan 
el tornem a posar, pren volum. Això demostra 
que M és un film parlat autèntic. The Most 
Dangerous Game (Ernest B. Schoedsack i Irving 
Pichel, 1932) sense so revela el que aquest oculta. 
Veiem persones que mouen els llavis, però els seus 
ulls i els seus rostres no expressen res. Podem dir 
que hi ha persones que parlen, però per a dir què? 
Fan veure que parlen, imiten persones que estan 
parlant. Fent aquestes proves m’he adonat que 
sense la paraula Gabin s’apaga. Per què? Perquè 
per donar la impressió de ser natural, degut 
a que l’accent es posa en els diàlegs, cau en el 
naturalisme. És una constatació sorprenent tenint 
en compte que, malgrat tot, Gabin ha suposat la 
revolució del cinema parlat. 
Hi un únic home, només un, que ha 
aconseguit fer del cinema parlat un tot homogeni. 
I és mort. Vigo. Va agafar el so, la imatge, la 
música, el diàleg i els va fusionar –i dic fusionar 
i no pas barrejar–. Resultat: L’Atalante (1934). 
Mirant aquesta pel·lícula, podem descobrir per 
què el cinema mor d’una malaltia terrible: el 
naturalisme. Per naturalisme entenc “la còpia 
servil de la realitat”. Si hi ha un film que sembla 
naturalista és precisament L’Atalante, però només 
ho és en aparença. En realitat, és un vitrall. 
La realitat cinematogràfica és tan diferent del 
naturalisme com els vitralls del vidre de colors. 
Vigo ha recreat la vida, no l’ha imitada. Però va 
morir massa d’hora i es va emportar amb ell el 
secret. L’Atalante, com els vitralls de l’any mil, 
conté la solució de l’enigma. 
[…]
El cinema és un mitjà que permet arribar al 
coneixement a la manera de Sant Tomàs, tocant. 
Hom pot llegir tot el que vulgui sobre l’amor, 
però si no ha fet l’amor es farà una idea de l’amor 
completament falsa.
Amb motiu de l’exposició Méliès que vaig 
fer al Museu d’Arts Decoratives, la dona d’un 
cineasta rus em va fer el millor elogi possible: 
«Vostè fa entrar la gent en un llibre que no 
ho és. Ha recreat un ambient que els permet, 
submergint-s’hi, arribar a entendre-ho tot per 
una mena d’osmosi». 
1. Jean-Luc Godard a: BACHMAN, Gideon (1984). The 
Carrots Are Cooked: A Conversation with Jean-Luc Godard. 
Film Quarterly, vol. 27, nº 3, p.132. Traducció al castellà a: 
AIDELMAN, Núria i DE LUCAS, Gonzalo (eds., 2010). 
Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes. Conversaciones, 
entrevistas, presentaciones y otros fragmentos. Barcelona: 
Intermedio, p. 201.
LA PREDISPOSICIÓ PER A UNA TROBADA: AIXÒ ÉS EL CINEMA
M’agradaria que el Museu del cinema 
respongués a aquest mateix principi. No crec en 
l’educació sota la forma del que habitualment 
s’anomena “l’educació”. La veritable educació és 
l’osmosi. El llatí, les matemàtiques, etc. són útils 
per a la vida com a gimnàstica mental, però l’art 
és una matèria que no es pot ensenyar: s’aprèn 
per osmosi. 
Tots els jocs infantils dels esquimals preparen 
par a la vida. El nen juga, però en realitat s’està 
preparant per a la pesca i la caça. Imitant el 
pare, de mica en mica, mentre juga, aprèn. És el 
contrari d’una educació universitària. Vulguem 
o no, existeix una educació de classe. Un tipus 
que a casa té una biblioteca considerable del seu 
pare o que freqüenta un ambient artístic, fins i 
tot si rebutja tot allò que l’ha format, se n’ha 
enriquit. Té molts més coneixements que un 
pobre noi que ho ha d’aprendre tot a l’escola. 
Dumas ha fet més per la Història que tots 
els professors. 
Des de fa molts anys, totes les exposicions 
es basen en el sistema estúpid d’educació 
explicativa perquè a la gent li agrada aprendre el 
que ha de pensar. Però l’art no s’explica, se sent. 
Si volem que hi hagi un vincle entre l’art i la 
persona, cal recrear un cordó umbilical. [1]
Jean-Louis Comolli 
¿Allò que es va afirmar sota el nom de “cinema” 
proposa una altra lògica que aquella de l’espectacle 
a qualsevol preu, una lògica no del rebuig de tota 
dimensió espectacular sinó del seu control rigorós 
mitjançant una posada en escena, un sistema 
d’escriptura que amaga per veure millor i no 
mostra més per “omplir els ulls”? Suposar que el 
cinema és un “art” significa precisament això. Un 
lloc actiu per a l’espectador. El gest cinematogràfic 
no pretén només posar-se a to amb el seu temps, 
sinó donar compte d’aquest, aportar-ne les claus 
més que no pas conduir a la curta embriaguesa 
euforitzant que vol “fer oblidar” les alienacions 
comunes. En aquest debat tan vell com el mateix 
cinema, quin seria, quin hauria de ser, el lloc 
d’una escola de cinema?
 
Renunciar al cinema? Relativitzar-lo? 
La pregunta queda formulada. Ja des de la 
primera insígnia (IDHEC, Institut d’alts estudis 
cinematogràfics) a la segona (La Fémis, Fundació 
Europea de Profesionals de l’Imatge i el So)2, allò 
que desapareix és la paraula “cinema”. Quina 
pena! L’ensenyament de professions tècniques 
mai no ha satisfet ningú, començant pels propis 
tècnics, generalment desitjosos de fer obra 
artística o de col·laborar-hi, i de que les qüestions 
de sentit, pertinença, historicitat, exemplaritat, 
siguin importants, molt més enllà de la qüestió 
d’“ofici” a assolir o transmetre. Ofici? Per què? Per 
a qui? Amb qui? Contra qui? El professionalisme 
no és una moral, encara menys un motiu de vida. 
Pel que fa als tècnics, aquests no són robots. 
Dotats d’un cap per pensar i d’un cor per sentir, 
estimen i s’apassionen. Res no els farà renunciar 
a la dimensió estètica del cinema per acontentar-
se amb un mestratge tecnològic del que veuen, 
millor que ningú, la inanitat final. Una vegada 
superada l’excitació, s’obre camí una terrible 
absència de pensament.
Aprendre comença per experimentar, en el 
difícil exercici de la pràctica artística (escriure un 
film, posar en escena, construir, muntar) amb les 
seves zones d’ombra i dubtes, la validesa de les 
dades teòriques i històriques que, sense aquesta 
confrontació a la pràctica, serien lletra morta. 
Sigui quin sigui el seu bagatge, cap aprenent de 
cineasta queda apartat del cinema tal i com ha 
estat elaborat fins a ell. Verificar-ho a la pràctica 
és descobrir la seva relació amb una o una altra 
família cinematogràfica, és també comprendre 
10 Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. II · Nº 5 · Hivern 2014
2. L’Institut des hautes études cinématographiques (IDHEC) 
va ser fundat el 1943 i reestructurat per donar pas, el 1986, 
a la Fondation européenne des métiers de l’image et du son 
(La Fémis).
que filmar no té –veritablement– res d’innocent. 
No és el marc escolar, preservat de xantatges i 
de rendibilitat immediata, on un aprenentatge 
pot centrar-se sobre allò que importa: el lloc 
del subjecte –l’estudiant, el tècnic, el formador, 
l’artista–, en la producció de sentit, aquell sentit 
d’una obra que es confrontarà amb la societat, 
que s’arriscarà al món? [2]
Nicholas Ray 
Les filmoteques, aquells arxius arreu del món, 
són els llocs que vosaltres, com a cinèfils, com a 
estudiants seriosos, com a participants en l’art de 
la cinematografia, podeu anar per lligar-vos unes 
pel·lícules, per rebutjar o rebel·lar-vos contra unes 
altres, o per contradir aquest procés. Gràcies a les 
filmoteques i als arxius es conserven pel·lícules a 
les quals us sentiu units i així podeu aprofitar les 
oportunitats que us ofereixen pel vostre propi 
creixement artístic.
 
[…]
M’agradaria poder ajudar a crear un 
nou concepte de cinema com a quelcom viu, 
que respiri, per poder veure les molècules 
del pensament, de l’emoció i de l’experiència 
funcionant tot el temps, en un tipus de desordre 
meravellós que permeti al públic participar a la 
creació del seu propi ordre i dissenyar les seves 
pròpies conclusions a partir d’allò viscut. Això és 
al que crec que tots hem d’arribar.
[…]
Somio amb el dia en què pugui saber amb 
certesa que hi ha algú que fa cinema a cada família, 
en què les formes de comunicació no estiguin 
limitades per la paraula o la pàgina, en què cada 
noi tingui l’oportunitat de donar una expressió 
completa a alguna cosa seva. Seria tan més ric el 
veïnat, l’illa! Hem d’equipar-nos i envoltar-nos dels 
materials que exigeix aquesta activitat creativa.
[…]
Sóc molt feliç fent classes. M’encanta 
observar el procés de descoberta en altres 
persones, i quan em passa a mi, sento que he 
rebut un fantàstic regal. I vull fer pel·lícules, 
desesperadament. Però no qualsevol pel·lícula. 
No vull fer una pel·lícula que sembli pintura 
esquitxada contra la paret d’un graner. [3] •    
EXTRACTES D’HENRI LANGLOIS / JEAN-LOUIS COMOLLI / NICHOLAS RAY
11Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. II · Nº 5 · Hivern 2014
[1] Extracte de «Entretien avec Henri Langlois», per Rui 
Nogueira, entrevista realitzada el 1972, publicada 
originalment a Sight and Sound (tardor de 1972) i, en 
versió francesa, a la revista Zoom (nº25, juny-juliol de 
1974). Extreta de: LANGLOIS, Henri (1986). Henri 
Langlois. Trois cent ans de cinéma. Écrits. París. Cahiers 
du cinéma, Cinémathèque Française, FEMIS, pp. 96-99.
[2] Extracte de «¿La Fémis debe ser la escuela del 
conformismo?», publicat a Libération, 31 de maig de 1996. 
Recopilat a: COMOLLI, Jean-Louis (2004). Voir et pouvoir. 
L’innocence perdue : cinéma, télévision, fiction, documentaire. 
París: Verdier, pp. 347-350. Traducció castellana a: 
COMOLLI, Jean-Louis (2007). Ver y poder. La inocencia 
perdida: cine, televisión, ficción, documental. Buenos Aires. 
Aurelia Rivera: Nueva Librería, pp. 338-339.
[3] RAY, Nicholas (1994). Por primera o última vez. 
Nicholas Ray haciendo cine. RAY, Susan (ed.). Gijón: 
Fundación de Cultura del Ayuntamiento de Oviedo, 
pp. 262-67.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES


La predisposició per a una trobada: això és el cinema

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert