Sanglas i Banús, Joan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

4Certament és un atreviment escriure alguns 
detalls de la vida del meu pare, en Jordi, per-
què seran molt subjectius i altres persones 
que el coneixíeu prou bé tindreu una opinió 
ben diferent. Però per consideració als qui 
m’ho han demanat, amb consentiment de la 
família i també en agraïment al pare m’atre-
veixo a destacar alguns trets de la seva vida. 
Alguns fets el van marcar per sempre i d’al-
tres van ser fruit del seu esforç de superació 
personal. 
Neix a la casa de les Baumes el dia 23 
d’abril de 1914. En Jordi era el petit de la fa-
mília de les Baumes, els pares ja eren d’edat 
avançada, i la seva salut malaltissa el con-
vertiren en un nen una mica consentit, però 
espantadís, de complexió flaca, amagat sem-
pre a les faldilles de la mare i darrere la por-
ta de la cambra quan arribava un estrany a 
casa. Alhora inquiet, es demanava el perquè 
de les coses i les ganes de saber bullien en 
el seu caparró constantment, però amb certa 
reserva en descobrir aspectes que no li agra-
daven. Lluny del poble, no anà l’escola fins 
força gran i encara que tenia moltes ganes 
d’aprendre li feia basarda el camí i sempre 
procurava estar malalt com excusa per no fer 
el camí cap al poble de Tavertet. 
Tenia ganes de conèixer un altre món i 
pel seu cap barrina ser manyà però no té pre-
paració ni estudis. Fa una experiència d’anar 
a Manlleu a fer d’aprenent de paleta però 
s’enyora, la feina és feixuga 
i l’ambient no el satisfà. Tor-
na a casa per ajudar a pagès i 
estudiar a les hores desvaga-
des. Així, una mestra, “la Pi-
larín”, la mestra de Tavertet, li 
fa classes al vespre i l’anima 
a matricular-se a l’Acadèmia 
Cots de Manresa per fer els 
cursos, per correspondència, 
de la “Teneduría de Libros” 
en l’especialitat de compta-
bilitat. En aquests estudis hi 
dedicava les hores lliures i les 
vesprades d’hivern alhora que 
treballava en totes les feines 
pròpies de pagès, però sense massa il·lusió i 
menys amb els moments polítics crítics que 
es passaven. 
No fa la “mili” per accedent de contin-
gent, però el març del 1937 es cridat a files 
per l’exèrcit republicà on troba estúpida la 
instrucció i tota l’organització, però veu món 
desconegut i es deleix amb les descobertes 
de nous paisatges, pobles i contrades que li 
suposa els desplaçaments. Les seves ambi-
cions eren totes menys fer la guerra. Fa el 
trajecte fins a Andalusia, Alcalà d’Henares, 
Guadalajara i aquí és on arriba al front, al 
poble de Torrecuadradilla. Destacats sí, però 
abandonats també; no tenien menjar ni cap 
tipus d’assistència mentre que a no gaire 
distància els nacionals feien ball cada dia 
al vespre. Algun espavilat va animar al des-
tacament a passar el riu i pujar un turó per 
passar-se on veien més possibilitats de viure 
encara que fossin presoners. Així ho van fer, 
era el juliol del 1937. No tot va ser fàcil ja 
que molt sovint estava malalt. Amb els naci-
onals va estar sempre a intendència fins que 
va ser llicenciat el 14 de juliol del 1939. Té 
escrites les seves memòries de la guerra (les 
escriu el 1993) amb força fidelitat perquè va 
guardar una llibreta on tenia escrita la data 
d’on feia nit cada vegada que canviava de 
lloc. Al final d’aquestes memòries hi ha una 
nota que diu textualment: “Si tot això ho ex-
pliqués a una persona que hagués fet la cam-
panya de l'Ebre, Belxite o Terol, em diria que 
jo no vaig anar a la guerra sinó a fer un viat-
ge, una mica llarg, per Espanya.” 
Torna a la seva terra i es deleix, i qui no, 
per trobar-se amb l’Agneta de la Serra, que 
serà la seva fidel esposa. La preocupació per 
la casa es concreta en la seva mare, molt ve-
lleta i el seu germà Pere, l’hereu, que no es 
casa. En Jordi voldria emprendre una nova 
manera de viure i de fer quelcom d’utilitat 
per la societat i en concret pel poble de Taver-
tet, però el moment històric no permet mas-
sa atreviments, ja que anaven venint fills al 
món i eren anys de pocs guanys al camp, però 
malgrat tot, l’any 1942 treu el certificat o títol 
de “Tenedor de Libros” de l’Acadèmia Cots, 
Amb la seva primera 
néta, Betlem.
Foto: Arxiu familiar
En Jordi, durant el ser-
vei militar.
Foto: Arxiu familiar
PINZELLADES DE LA PERSONALITAT 
D’EN JORDI SANgLAS
5pagant-ne 50 pessetes de les despeses. Mal-
grat tot no està satisfet del ritme de vida que 
porta a pagès, se sentia buit; calia fer quelcom 
més de significatiu per la família, pel poble, 
la societat... i és així que després d’un cúmul 
de circumstàncies va a parar a cal Nazari de 
Tavertet; era a finals de l’any 1945. Allà co-
mença a fer diferents oficis segons la necessi-
tat del poble. La seva idea va ser fer quelcom 
útil per al poble i que li donés per viure. Segu-
rament aquesta actitud, que el va marcar per 
tota la vida, alhora li portà molts desenganys 
ja que no feia les coses per simple especula-
ció econòmica sinó en bé dels habitants del 
poble. Tots els oficis que ell va emprendre, en 
un altre població més gran li haurien resultat 
més rendibles. Però mai va faltar el pa a casa i 
tots els fills han pogut decidir el seu futur amb 
llibertat malgrat la seva enyorança i disgust 
silenciós en veure que gairebé tots anaven 
marxant de Tavertet.
Dels oficis que va fer ja en queda cons-
tància amb els escrits apareguts a la mateixa 
revista Els Cingles, però encara n’hi ha una 
breu llista: pagès, cisteller, barber, marxant, 
transportista de llet i tota mena de mercade-
ries, botiguer de queviures i bar, camioner, 
forner (la feina que més va mantenir fins a 
jubilar-se) i granger (aquesta feina sí que era 
únicament perquè hi haguessin més ingressos 
a casa). No cal dir que aquestes tasques s’ana-
ven desenvolupant segons la gent que corria 
pel poble i segons l’ajuda que tenia dels fills. 
Ah! els diumenges a la tarda es ballaven sar-
danes davant de casa, amb una gramola antiga 
i a vegades amb algun disc ratllat, però amb 
bon ambient. Durà fins a la televisió...
Dos càrrecs especials: agutzil i alcalde. 
Dues feines no massa adequades per a un 
home idealista i ocupat. Quant al servei d’al-
calde, va tenir molta ajuda de la gent que va 
conèixer en l’exercici del càrrec i del rec-
tor del poble, Mn. 
ventura. va lluitar 
molt per aconse-
guir millores per al 
poble. Alguns van 
ser més destres (o 
maldestres) que 
ell i el van portar 
al cessament. En 
el relat de la seva vida (Pàgines d’una Vida 
Polifacètica), que ens va donar als fills, diu 
que no vol parlar del seu pas per l’Ajunta-
ment, simplement ho va fer amb encerts i 
errors i que qualsevol altre del poble ho hau-
ria pogut fer més bé que ell. De fet també 
tenia el seu sentit de l’humor i una vegada 
passats tots els problemes com alcalde, re-
cordava amb un llarg somriure les trifulgues 
que havia tingut amb la Guàrdia Civil i el 
Governador Civil Garicano Goñi quan el va 
cridar per demanar-li explicacions per les 
seves tendències catalanis-
tes, informat per la Guàrdia 
Civil. Cal dir que d’un tros 
de bandera d’Espanya (sen-
se el pollastre) en va fer un 
escut amb les quatre barres 
i el penjà a la sala de casa 
amb la mala o bona sort 
que quan obríem la finestra 
es veia des del carrer. L’en-
trevista va acabar bé ja que 
en Jordi li explicà, amb un 
bon saber fer, que Tavertet 
no havia estat alliberat per 
l’Exèrcit Nacional, sinó 
que la Guardia Civil va co-
mençar a passar revista al 
poble tot i que estava mas-
sa obsessionada amb els 
problemes que tenien a les 
obres del pantà de Sau, però 
Amb la seva filla Salut, 
enfornant el pa.
Foto. Arxiu familiar
Batent les mongetes da-
vant de can Nazari, amb 
la seva filla Magdalena.
Foto: Arxiu familiar
6que Tavertet era un poble de  bé i 
de pau, vaja, que el que calia era 
que tranquil·litzés la Guàrdia Ci-
vil. El  governador ho va trobar tan 
simpàtic que durant dos anys el va 
felicitar pel seu sant. uns mesos 
més tard el nou Governador Civil, 
Martín villa, el va cessar d’alcalde 
fulminantment, sense explicacions 
ni diàleg. Era una altre temps.
una nova etapa es va forjant 
en la seva vida. Ha perdut l’espo-
sa i mare dels seus fills, ha dei-
xat la responsabilitat de càrrecs 
al poble, els fills han marxat de 
Tavertet excepte les dues filles 
més joves i una serà la que continuarà els 
negocis que té en marxa. En Jordi ha cone-
gut gent nova que han vingut de fora i amb 
alguns ha compartit inquietuds culturals i 
socials, no li falten bons amics a Tavertet i a 
fora, veu que s’apropa la seva jubilació i no 
es vol deixar sobtar amb les mans plegades. 
Ara és el moment d’esplaiar-se en el que 
tant enyorava: conèixer pam a pam el seu 
estimat terme de Tavertet i descobrir-ne els 
seus tresors, llegir tant com pogués, investi-
gar la història del poble i d’altres pobles ru-
rals. Passeja, recull fòssils, descobreix dòl-
mens, balmes que havien estat habitades, fa 
fotografies de tot el que pot i ell mateix les 
revela, fa també fotografies en diapositiva 
de totes les flors boscanes (més de 500) i 
paisatges, treballa arrels, fustes… i li entra 
a més la dèria d’escriure, no tant perquè es 
cregui ser un bon escriptor sinó perquè veu 
que relatar el que va descobrint serà útil per 
als que vindran després. D’altra banda, rep 
reconeixements de totes bandes. Així tam-
bé, amb un grup del poble funden el museu 
i la revista Els Cingles amb la intenció de 
ser una publicació senzilla de divulgació 
cultural i a l’abast de tothom.
Els anys no perdonen i cadascú ha d’ento-
mar la vellesa amb les seves conseqüències. 
Molts aspectes d’organització ja l’atabalen 
i ja no té prou forces pels treballs manuals. 
Però ell procura viure amb pau, llegint, cul-
tivant-se espiritualment, escoltant música, la 
conversa i breus passejades defugint de tota 
polèmica. Els seus últims tres anys i mig ja 
no és autosuficient per cuidar-se, ho accepta 
amb resignació sense perdre el seu caràcter 
lluitador, i és quan més afecte i estimació 
palpable es crea amb ell i tota la família. va 
morir amb pau amb tothom, acaronant, deu 
dies abans de la seva mort, la seva rebesnéta. 
Ell deia, i a la família li sentíem a dir, que 
si mai s’hagués de tornar a viure en aquest 
món, no li faria res passar el que havia pas-
sat i de la mateixa manera. Tenia consciència 
que no feia res d’extraordinari ni era més que 
qualsevol persona del poble, únicament in-
tentava donar ple sentit a la seva vida i ocu-
par cada moment, no podia estar sense fer res 
encara que fos sentir música, llegir o escoltar 
els ocells, però mai l’ac-
titud de no fer res. una 
altra dèria era la que no 
es perdés la identitat del 
poble de Tavertet amb 
tota la seva història, viu-
re el present estimant el 
passat. Donava gràcies 
a Déu per la vida que li 
havia concedit i també 
a totes les persones que 
havia conegut al llarg de 
la seva vida. un home 
autodidacte que va viure 
la vida intensament. 
Joan Sanglas i Banús
L’any 1987 fou nome-
nat Osonenc de l’Any.
Foto: Arxiu familiar
Amb la seva estimada 
filla Rosa prop de Santa 
Cília, lloc on li agradava 
molt passejar.
Foto: Arxiu familiar


Pinzellades de la personalitat d’en Jordi Sanglas

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert