Història dels orígens polèmics de l'economia d'una institució multisecular

Silvestre, Jesús

Revistes Catalanes amb Accés Obert

28
El paper de l’església 
a l’edat mitjana
Text: Jesús Silvestre
La gènesi
Si hi ha una constant en la història és 
el paper que té el fet religiós manifestat en 
les diverses cultures i societats. Però, avui 
no parlarem del fet religiós en sí mateix, 
sinó d’aquest manifestat en Occident i en 
un moment determinat de la història, que 
és després de la caiguda de l’Imperi romà 
i de les darreres invasions dels bàrbars: 
l’Església a l’edat mitjana, el seu paper i 
l’origen del seu poder econòmic en aquest 
període. 
Però, abans d’entrar en matèria, po-
dríem fer un breu excurs sobre l’origen 
del concepte de la caritat i del perdó dels 
pecats, així podrem entendre el fet de les 
donacions, deixes, altres donatius i dispo-
sicions testamentàries a favor de les par-
ròquies, de la mitra, del capítol i d’altres 
institucions eclesiàstiques... Serveixi el 
que ara explicaré per fer més entenedor el 
que explicaré més endavant. 
Fer caritat, fer almoina, prové de la pa-
raula grega eleemosyne que, a la vegada, 
prové de éleos que vol dir compassió i mi-
sericòrdia; inicialment indicava l’actitud 
de l’home misericordiós i, després, totes 
les obres de caritat vers els més necessi-
tats. Aquesta paraula transformada ha res-
tat en gairebé totes les llengües europees, 
en francès: aumone; en català: almoina; 
en portuguès: esmola; en alemany: Almo-
sen; en anglès: Alms. Fins i tot l’expressió 
polonesa: jalmuzna és la transformació de 
la paraula grega. Aquesta mateixa paraula 
grega apareix a la Bíblia en els seus lli-
bres més tardans i la pràctica de l’almoina 
esdevé una constatació de la religiositat. 
Jesús fa de l’almoina una condició per a la 
vinguda del seu regne (cf. Lc 13, 32-33) i 
de la verdadera perfecció (cf. Mc 10, 21 i 
paral•lels). 
A l’Antic Testament, en els llibres sa-
piencials, és on trobarem l’almoina com 
obra de caritat que perdona pecats: Prov 
11, 4: «La riquesa serà inútil el dia del ju-
dici; només la justícia (aquí entén justícia 
per almoina) salvarà de la mort»; 19, 17-
22: «Qui es compadeix del pobre presta al 
Senyor i ell li retornarà el préstec. Corre-
geix el teu fill mentre hi hagi esperança, 
però no t'hi abraonis fins a matar-lo. Un 
rampell de mal geni s'ha de corregir; si 
el deixes passar, es repetirà. Escolta els 
consells, deixa't instruir i arribaràs a ser 
un home assenyat. Per més que l'home 
cavil•li molts projectes, tan sols la volun-
tat del Senyor es compleix. Allò que els 
humans aprecien és la lleialtat: val més 
un pobre que un mentider»; Tob 4, 7-11: 
HISTÒRIA DELS ORÍGENS POLÈMICS DE L’ECONOMIA
D’UNA INSTITUCIÓ MULTISECULAR
29
«Fill meu, als qui obren rectament, fes-los 
almoina amb els béns que tinguis; quan 
facis caritat, no siguis gasiu. No esquivis 
cap pobre i Déu no t'esquivarà. Fes cari-
tat en proporció als béns que tinguis. Si en 
tens molts, dóna més; si en tens pocs, no et 
sàpiga greu de fer una almoina més peti-
ta. Tindràs guardat un bon tresor per al dia 
de la necessitat. Perquè l'almoina allibera 
de la mort, et preserva d'entrar prematu-
rament en les tenebres mortals. Qui fa 
una almoina ofereix a l'Altíssim una ofre-
na excel•lent»; i com aquests em podem 
trobar molts més a la Bíblia referint el fet 
que l’almoina perdona els pecats i salva 
de l’infern.
El bisbe, figura polièdrica en boca de 
St. Agustí, en el sistema imperial romà 
cristià era un autòcrata. La seva posició 
era similar a la d’un governador d’una 
zona civil i els límits dels seus territoris 
eren els mateixos que els d’un governa-
dor. Se’l considerava responsable de la 
disciplina i de l’administració de la seva 
diòcesi i passava sovint que, si aquest bis-
be no era agradable als ulls de l’empera-
dor, aquest era acomiadat com si es trac-
tés d’un simple funcionari civil. Fins i tot 
podia esdevenir pràcticament governador 
quan l’autoritat central es debilitava.
En el procés de descomposició de l’Im-
peri romà, els bisbes no foren tan sols els 
dipositaris de l’autoritat política, a més de 
salvar a aquesta autoritat de les crisis de 
les institucions governamentals de l’Impe-
ri, sinó que ells mateixos es feren càrrec 
d’importants funcions socials que, durant 
la vigència de l’Imperi, eren competència 
d’aquest. Així va passar amb les distribu-
cions de blat i pa amb les que els empe-
radors aplacaven l’efervescència, sempre 
perillosa, de l’ingent massa de gent fa-
molenca i perillosament descontenta que 
es revoltava a la capital de l’Imperi. Un 
símptoma de la descomposició econòmi-
ca i social del decadent Imperi romà era 
l’empobriment de les grans masses de la 
població, a causa fonamentalment de la 
desaparició dels ingressos que proporcio-
nava el tribut que Roma exigia als pobles 
sotmesos i que havia estat la base d’una 
important activitat comercial i industrial 
al servei dels mecanismes estatals encar-
regats del cobrament, del transport i de la 
distribució dels productes recaptats. Fran-
cament, estic parlant dels segles IV-V d. 
C. i no pas del segle XXI, encara que, com 
dirien per aquells segles, in Dictum sapi-
enti sat est. La conseqüència d’aquella de-
sintegració va ser l’augment dels indigents 
i de la pobresa. L’assistència a aquesta 
classe havia estat, a l’època de l’expansió 
de l’Imperi romà, una de les missions més 
importants de l’Estat. Al caure el poder de 
Roma i al desorganitzar-se el sistema ad-
ministratiu basat en l’exacció de tributs, es 
tancaren les fonts d’on afluïen els socors 
per als pobres que eren el 96 % d’un to-
tal aproximat de 60 milions d’habitants a 
l’Imperi. Aleshores, aquesta missió, la de 
la distribució d’aliments, va passar a l’Es-
glésia. Constantí li va reconèixer aquest 
important paper, concedint-li part dels 
proveïments de blat que fins llavors l'Es-
tat dedicava a aquesta finalitat. I, segons 
l’emperador Julià l’Apòstata (332-363 
d.C.), aferrissat adversari del cristianisme, 
l’Església va treure un bon partit d’aques-
ta situació, doncs, —continua l’empera-
dor—, les activitats benèfiques van ser un 
dels medis més importants per difondre la 
seva doctrina que ell tan detestava. La ma-
joria de donatius que rebien els bisbes i les 
comunitats cristianes tenien aquesta finali-
tat benèfica. Organitzat el sistema episco-
pal, el Papa Simplici va disposar que, des 
de l’any 465, les rendes de l’Església es 
dividissin en quatre parts: una per als bis-
bes, una altra per a la fàbrica de l’església 
(construcció i manteniment dels temples), 
una altra per al sosteniment dels clergues 
i una altra per a ser distribuïda entre els 
pobres i forasters.
La continuïtat
 En arribar al segle V la propietat de 
l’Església havia augmentat extraordinàri-
ament. Abans d’aquesta època, Constantí 
va concedir a l’Església el dret d’adquirir 
béns. Des de l'època dels fills de Constantí 
es va iniciar la suspensió del culte pagà i 
van començar a confiscar-se els béns dels 
temples pagans i la seva transferència per 
donació als cristians. Aviat, la pietat de 
molts cristians i especialment la debilitat 
de les dones van ser explotades per cert 
sector del clergat per obtenir, en detriment 
de la família, donacions mortis causa en 
favor de l'Església. Valentinià I va prohibir 
taxativament (376) als clergues i algunes 
dones que visitessin les cases de les vídu-
es i orfes i va declarar invàlides totes les 
donacions i llegats de vídues i altres dones 
que, amb el pretext de la religió, estigues-
sin mediats per clergues. Més endavant, 
amb la finalitat d'evitar que famílies sen-
Aviat, la pie-
tat de molts 
cristians i 
especialment 
la debilitat de 
les dones van 
ser explotades 
per cert sector 
del clergat per 
obtenir dona-
cions ‘mortis 
causa’ en favor 
de l’Església. 
30
30
ceres poguessin quedar en la misèria, Teo-
doric el Gran va donar disposicions contra 
les donacions dels feligresos a l'Església i 
als clergues. Sembla ser que al segle v es 
va implantar el costum de nomenar hereva 
a l'Església quan no hi havien fills i dona-
ven part del patrimoni per a la salvació de 
l'ànima. 
L'ideal dels cristians primitius es va 
refugiar en l'ascetisme que va originar la 
vida monàstica. La societat cristiana me-
dieval hi va veure una certa forma d'efi-
càcia moral de cara a la salvació. La fun-
ció dels monjos era adquirir mèrits per a 
ells mateixos i per als altres. D'aquí les 
nombroses donacions de les que eren ob-
jecte. Es donava per descomptat que, per 
mitjà d'aquests dons, els fidels participa-
ven en els beneficis de les mortificacions 
i dels mèrits que engendraven. Però quan 
els monestirs es van fer rics i poderosos, 
administraven grans dominis i dirigien 
un nombrós personal, l'ideal monàstic va 
cedir forçosament davant d’altres preocu-
pacions; la vida i el segle dels negocis no 
és fet per anacoretes. En una societat en 
la qual dominaven l'interès i les passions, 
els costums monàstics van degenerar ràpi-
dament. Els desordres i les ambicions van 
fer la seva aparició i, de manera intermi-
tent, els reformadors reclamaven el retorn 
a la regla primitiva. Les ordres religioses 
van passar així per una sèrie d’etapes entre 
l'ascetisme i la relaxació.
Amb aquest quadre de fons, es comprèn 
perfectament que els costums dels clergues 
diferissin poc dels costums dels laics. Els 
bisbes i els abats actuaven com senyors 
feudals. Res distingia als prelats dels altres 
senyors. «Preguem a les gents d'Església», 
demanava Carlemany l'any 811, «que ens 
expliquin què entenen per renunciar al món 
i en què poden distingir-se aquells qui el 
deixen d’aquells qui segueixen en ell». Els 
prelats es lliuraven a les mateixes usurpa-
cions i depredacions que els senyors laics. 
S’arrogaven títols feudals i es creaven veri-
tables dinasties que transmetien els seus po-
ders als seus fills i als seus bastards. Bisbes 
i abats administraven els seus dominis tan 
durament com els senyors i exigien els del-
mes i els tributs amb el mateix rigor. 
«La pau de Déu» i la «treva de Déu» ins-
tituïdes als segles X i XI no van anar sols 
inspirades per sentiments religiosos i huma-
nitaris, també per la necessitat de protegir 
les terres eclesiàstiques mal defensades i als 
qui hi vivien. L'extensió de la propietat ter-
ritorial i la quantia pecuniària de l'Església 
durant l'Edat Mitjana és difícil de calcular. 
La impressió que es desprèn de les diferents 
fonts és que, segurament, van ser força im-
portants. Boissonade opina que l'Església 
va arribar a posseir, entre els segles X i XI, 
d’un terç a la meitat de la propietat immoble 
de l'Europa occidental. Les referències dels 
més especialistes concorden amb aquesta 
apreciació. A la Hispània alto medieval, se-
gons la documentació visigòtica i les actes 
legislatives de 1351 i 1428, l'increment dels 
béns del clergat era extraordinari. Una in-
vestigació feta amb finalitats fiscals el 1656 
declarava que, en els regnes de Castella i 
Lleó, una sisena part de la propietat terri-
torial pertanyia a l'Església. A França, s'ha 
calculat que, a finals del segle xv, les rendes 
de l'Església eren amb prou feines inferiors 
a les de l'Estat; en temps de Luis XIII l'Es-
glésia sembla haver posseït una tercera part 
del sòl francès. El 1380, el Parlament anglès 
denunciava que l'Església posseïa una terce-
ra part de l’Illa.
Però la influència de l'Església s'explica, 
més que per la quantia dels seus béns, per 
la influència que va exercir la doctrina ofi-
cial sobre la propietat de la terra. L'Esglé-
sia, gran propietària, estimava la propietat 
dels fidels com una possessió fiscalitzada 
per ella mateixa. Segons el seu punt de vis-
ta, el ric era un ecònom per compte de la 
providència divina i el seu ofici consistia 
en donar almoina als pobres. La fortuna era 
La donació de Pipi-
no el Breve al Papa 
Esteban II
31
considerada per l'Església com un favor diví 
que els rics havien de compensar donant-ne 
una part als monestirs i a l'Església adminis-
tradora dels béns dels pobres.
Però, no era solament la bona voluntat 
dels fidels o l'interès públic de les seves fun-
dacions el que atreia llavors recursos per 
al clergat, existien, a més, altres pràctiques 
importants de caràcter imperatiu: l'Església 
tenia dret a una participació en cada execu-
ció testamentaria. Estava tan generalitzat 
l'ús dels llegats destinats a obres pies, que 
es va establir com a norma entre els superi-
ors eclesiàstics o laics el dret a designar per 
a tal fi una part dels béns dels qui morien 
sense testar. El jesuïta P. Chénon explica 
aquest fet de la manera següent: «L'Esglé-
sia, que va introduir en la Gàl•lia franca el 
testament, desconegut pels germans, exigia 
que tot fidel fes, abans de la seva mort, al-
gun llegat piadós per a la salvació de la seva 
ànima o, en cas contrari, se’l considerava 
inconfés.» També, el testament en l'Edat 
Mitjana, almenys a les regions de dret con-
suetudinari, era veritablement un acte reli-
giós i amb molta freqüència es qualificava 
com a almoina. Al segle IX les disposicions 
testamentàries d'ordre civil havien estat ac-
cessòries. La part principal dels testaments 
eren les donacions piadoses. El referent a 
l'herència en matèria civil es regulava pels 
costums locals. Als segles XII i XIII les dis-
posicions d'ordre profà van tornar a adqui-
rir, en els testaments, la part important que 
contenien abans del segle IX i les d'ordre pi-
adós van passar a ser accessòries. Va ser en 
aquesta època quan la intromissió en els tes-
taments va adquirir caràcter coercitiu, que 
es manifesta en l'equiparació d’abintestat i 
inconfés, que implicava la condemna canò-
nica dels qui no deixaven manes piadoses.
Les exigències fiscals dels monestirs i 
dels bisbes no eren menys imperatives per a 
les poblacions que productives per als seus 
usufructuaris. Els delmes, oblacions i pres-
tacions que exigien els monjos i el clergat 
secular s'estenien a tota classe de productes 
de l'agricultura i de la ramaderia i gravaven 
també l'activitat comercial i industrial. La 
jurisdicció temporal del bisbe de París do-
nava a aquest el dret amb una participació 
important en els recursos fiscals de la ciutat 
en competència amb el poder real i una fa-
llada judicial de 1407 confirmava encara a 
favor seu aquests antics drets episcopals.
Fets semblants els trobem a casa nostra, 
per exemple durant el pontificat de Guillem 
de Tavertet, bisbe de Vic (1195-1233). Sem-
bla ser que aquest bisbe, fill de Tavertet, 
va reclamar l’any 1198 el cobrament de la 
tercera part del preu de les cases de la vila, 
cosa que no agradar gens als vigatans. Re-
units els prohoms de la vila, el dia 16 de 
novembre d’aquell mateix any, van resol-
dre a favor del bisbe i dels seus successors 
el pagament de la tercera part dels establi-
ments i de la construcció de les cases dins 
els dominis de la Mitra.
L’any 1220, també durant el pontifi-
cat del bisbe Guillem, trobem un exem-
ple d’un mort intestat. Sembla ser que el 
prelat es va apoderar dels béns d’un tal 
Berenguer de Riera per haver mort sen-
se fer testament. El canonge Moncada (s. 
XVIII), en el seu Episcopologio de Vich, 
ens ho explica així:
Teniendo noticia el Obispo Guillel-
mo de Vich, que Berenguer de Riera, 
vasallo suyo, era muerto sin hacer tes-
tamento, acompañado de su familia se 
confirió en las casas del difunto y se 
apoderó de la mayor y mejor parte de 
los bienes muebles que halló en ella con 
título de los derechos que decía le to-
caban por la intestia. Sentida de esto la 
viuda Berengaria, junto con los tutores 
de sus hijos, hacían instancia al Obispo 
les restituyese lo que á su parecer había 
tomado injustamente. Estando en estas 
contiendas, no faltaron personas de im-
portancia que se interpusieron en aco-
modar este negocio, y así se redujeron 
las partes á elegir dos árbitros para que 
de bono et aequo declarasen la justicia 
de cada cual, ó amigablemente las con-
cordasen, poniéndose pena de mil du-
cados al que no quisiere estar á lo que 
estos hicieren […].
Tot apunta que qui va sortir perdent va 
ser la dona i els fills del difunt Berenguer 
de Riera...
Fet important del paper de l’Església 
medieval és la salvaguarda de la ciència i 
la cultura a Europa. A casa nostra, podem 
recordar el pas del monjo Gerbert d’Hor-
lach i les seves estades al monestir de 
Ripoll. Aquest paper de la culturització i 
alfabetització dels pobles bàrbars a través 
de l’evangelització, de salvaguarda de la 
cultura occidental, és potser el fet més no-
table de l’Església en aquest període histò-
ric, ja que la finalitat de l’Església sempre 
ha estat ser instrument de l’Evangelització 
dels pobles; però avui havíem de parlar de 
la dimensió més material de la institució 
en un moment històric marcadament fosc.


El paper de l’església a l’edat mitjana.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert