El personatge es ben curiós, turbulent i a voltes entremaliat. Es tracta d'en Joan Rovira (algun temps de la seva vida el Senyor Rovira), conegut per en «Sellabona», ja que era nascut a Sellabona de Ouerós

Sanglas i Puigferrer, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Joan Rovira «En Sellabona»
Posats a contar anècdotes i
vivències, farem un petit histo-
rial d'un personatge ben curiós,
turbulent i voltes entremaliat. Es
tracta d'en Joan Rovira (algun
temps de la seva vida el Senyor
Rovira), conegut per en «Sella-
bona», ja que era nascut a Se-
llabona de Ouerós, propietat del
seu pare i ell en fou l'hereu fins
que la malvengué.
El seu pare ja tenia la seva
fama, doncs, es dedicava a la
rampinya i havia format part
d'una quadrilla de trabucaires.
Es diu que formava part de l'es-
camot que reptà l'amo del Bac
de Collsacabra i que el van
tancar al calaboç-cisterna que hi
ha encara a les ruïnes del cas-
tell del Puig de la Força de Ta-
vertet. Es diu que el preu del
rescat fou una mesura d'or
(mesura de les que quatre
d'elles feien el sac, 55 Quilos)
que feu efectiu el mosso de can
Bac tot tirant de l'euga carrega-
da amb el tresor. Prova de que
havia abundat l'or a Sellabona
és que moltes persones donen
fe que havien vist en Joan Ro-
vira (del que parlarem), quan
encara era jove, a treure's de la
butxaca grapats d'isabelines
d'or, per fer el fatxenda. Encara
que no li feren massa profit.
Quan encara en Joan era pe-
tit, (uns nou o deu anys) la fa-
mília hauria passat temporades
a Tavertet, doncs, tenien dues
cases al carrer de baix i un bon
dia els meus pares el van veure
passar per davant de casa tot
trempat i content amb la barre-
tina vermella i ben dreta. Li van
dir:
- Cap on vas Joan, tan con-
tent?
La resposta fou:
- Doncs, a fer tocar morts;
s'ha mort el meu pare.
Es contava que sempre anava
amb la barretina vermella i que
un dibuixant el prengué de mo-
del i que el seu retrat sortia a
les capses de llumins. Tal volta
era una semblança.
Aixi doncs trobem en Joan
Rovira sense l'ombra del seu
pare i amb l'abundó de les un-
ces d'or. No tardà a freqüentar
hostals, a organitzar orgies i so-
vintejar els viatges a Barcelona
sovint acompanyat d'algun sol-
ter gran que arreplegava pel
poble que encara que curt de
gambals aprofitava l'avinentesa
de passar-ho bé a esquenes
de'n Sellabona. Així passaven
els anys i gastant moneda.
Una de les dues cases que
tenia al poble la tenia llogada al
meu oncle de Can Nazari, la
feia servir de pallissa i la tenia
plena de menjar pel «matxo» i
també hi havia moltes canyes i
vímets perquè l'hereu era ciste-
ller. Heus aquí que una nit el
Sr. Rovira, que anava ben bo-
rratxo, decidí passar-hi la nit i
com que havia acabat els diners
decidí calar-hi foc perquè com
que la tenia assegurada pensà
que amb els diners que li dona-
rien podria continuar amb els
seus vicis. Però no fou així. Ben
aviat es descobrí que fou ell
mateix qui hi calà foc i així co-
mençà el plet. Si fins aleshores
havia portat una vida aparent-
ment feliç i agosarada no va ser
així en endavant. En trobar-se
sense diners amb el plet al da-
munt i perseguit per la justícia,
va agafar un complexe molt fort
de persecució, sempre tenia
por de que la guàrdia civil
l'anava a agafar i, segons els
veïns, qualsevol trepig d'algú el
feia témer que l'anaven a buscar.
També l'havien sentit a cridar i
no parar de xerrrar mentre feia
el camí ral cap a Tavertet, tot
capficat i esmaperdut.
Es en aquesta situació que
decideix vendre la casa pairal
de Sellabona. Aleshores canvià
de nou i no era el mateix, fins i
tot es fa dir «Senyor Rovira».
Recordo, eren els anys vint, que
els diumenges quan sortíem
de missa el sentíem a parlar
en castellà fent un gran esforç,
el seu castellà l'havia après en
les seves anades a Barcelona.
Parlar castellà, en aquell temps,
feia senyor i per això el Sr. Ro-
vira no volia ser menys.
Com que ara no tenia altre
lloc d'habitatge que a Tavertet i
tenia diners va arrenjar la casa i
la façana fent-hi una vorera per
passejar els diumenges al matí,
doncs havia de viure com un
senyor. Gràcies a ell vam sentir
per primera vegada un gramò-
fon a Tavertet. Alguns el sen-
tien per primera vegada a la vi-
da. Un dia que es va represen-
tar una obra de teatre a l'escola,
organitzada pel jovent, va ser
harmonitzada pel seu gramòfon.
Ben aviat, i amb èxit, va ins-
tal·lar una cansaladeria. Com-
prava la cansalada a Vilanova de
Sau a dues pessetes i ell la
venia a set rals (1 '75) i certa-
ment no se la veia als dits, i, ell
n'estava ben content. El negoci
no podia durar i no tardà gaire
temps a saber-se que can Se-
Ilabona anava a la venda. Així
ell continuava essent ric i aquell
estiu va decidir llogar un mosso
per dur-li la maleta i, si no re-
cordo malament, també per
manar una mula que en Sella-
bona hi anava a cavall i ja els
tenim cap a St. Hilari a hostat-
jar-se a l'hotel de la Font Picant.
Era un temps que vestia molt
anar a prendre les aigües a la
font picant i passar una quinze-
na de bona vida a l'hotel. El
mosso que va llogar era en
«Manta», carboner d'ofici, home
de caràcter força extravertit i
alegre que s'avenia molt amb
tothom tant en la feina com en
la gresca i a la vegada molt
responsable en la feina, però
feien molt bona parella amb en
Sellabona.
Ara els tenim instal·lats a la
Font Picant donant-se a la bona
vida; més, la cartera s'abaixa.
Acabada la quinzena, com que
encara els quedava algun cale-
ró, van fer cap a Girona on tro-
baren de tot i la manera de re-
ventar el què els quedava. AI
cap de poc el Sr. Rovira va girar
la cartera de cap per avall i la va
espolsar i no en caigué cap mo-
neda, aleshores digué al seu
mosso: «Jo ja he acabat, ja no
sóc el Sr. Rovira; però com que
jo fins ara t'he pagat el sou i les
despeses, ara ets tu que ets ric
i tens diners, per tant ara tu se-
ràs el senyor i jo el teu mosso».
Així ho van fer, però duraren
poc temps les orgies i aviat es
trobaren tots dos en les matei-
xes condicions, sense ni un ral.
Decidiren tornar a casa tot pido-
lant per les masies.
Quan tornaren a Tavertet per
en Manta no fou cap problema
agafar les eines i tornar als sots
de Sau i de Baià a fer carbó,
però per en Sellabona, que
sempre havia fet el gandul i
malversant l'herència paterna,
les coses ara pintaven molt ma-
lament. Calia menjar i solucio-
nar la vida com fos i de robar
no en sabia. Sembla que primer
provà de fer carbó de rabassó
de bruc pel seu compte i ven-
dre'l a les ferreries. Ho feia pel
seu compte perquè no defen-
sava el jornal i de rabassó per-
què els propietaris li donaven.
Malgrat tot ell no ho donava
pas tot per perdut. Els que con-
vivien amb ell diuen que havia
agafat la dèria de dir: «En Ta-
vertete, un cafè com un grafo-
nè, una fàbrica de salsichones
con ciento quintales de mo-
chemones secos i aterrar la
Sibèria de Vic». Però els seus
somnis ja no foren acomplerts
ja que hagué de passar la resta
de la seva vida fent carbó,
anant a captar i guardant va-
ques per les cases de pagès de
Vilanova de Sau i Montseny.
L'última vegada que algú d'aquí
el va veure fou guardant vaques
en una masia de Viladrau.
En Sellabona fou protagonista
de vivències curioses i ex-
tranyes fins que es va morir i
inclús després de mort ja que
aquesta fou una incògnita, men-
tre uns asseguraven que en
Sellabona era mort altres deien
que l'havien vist en una altra
contrada mentre captava. Quan
de veritat morí va costar de
creure-ho ja que no s'ha sapi-
gut mai a on morí i com morí.
Unes seves nebodes van
venir a Tavertet més d'una ve-
gada i van buscar ací i allà per
saber on estava enterrat, però
ningú els sabia donar notícies
clares; un dia es van.trobar una
fotografia d'ell que anava mun-
tat en una burra, aquesta foto
fou publicada en una revista o
programa de festes durant l'any
1975-1-976 per mirar si algú el
podia reconèixer. La nota que
acompanya la fotografia diu que
aquesta fou feta, possiblement,
mentre pujava a l'aplec de Puig-
lagulla; de fet havien passat uns
vint anys que ell ja era mort i no
es rebé cap resposta.
Jordi SANGLAS
,


Joan Rovira «En Sellabona»

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert