història d'un Pagès de Tavertet. (Jordi Sanglas i Puigferrer

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Portada de la revista Els 
Cingles, amb una fotograﬁ a 
de Can Casals (Tavertet), 
feta per Joan Sarrias
El nostre amic, aquell pagès de Tavertet, a més 
de les seves preocupacions per la família i la 
feina, ja de ben jove havia tingut inquietuds 
culturals. Un bon dia, ja de gran, va fer amis-
tat amb un senyor noble i instruït, escriptor 
amb diversos llibres publicats. En una ocasió 
en què van estar parlant molta estona, l’amic 
li va explicar que ell els dies de festa es passa-
va la tarda escrivint, perquè, va dir, tot el que 
queda escrit sobre els pobles perdura, però el 
que no s’escriu, resta oblidat. Llavors el Pagès 
va pensar que sabia moltes coses del seu poble, 
de Tavertet. Anècdotes i històries que li havien 
explicat els seus pares i d’altres que ell mateix 
havia viscut, i va considerar que també podria 
escriure alguna cosa per tal d’ocupar el temps 
en treballs culturals, històries atractives que així 
no quedarien en oblit, romandrien en el temps 
i els que vinguessin després en podrien gaudir.
UN  PAGÈS  DE  TAVERTET - II
Ben aviat va agafar paper i llapis i va fer un recull 
d’historietes i fets anecdòtics que havia sentit 
contar a casa i a gent gran del poble. Tot seguit 
ho va ensenyar a l’amic que li havia donat la 
idea, que en llegir-ho va estar molt content i 
ho va valorar molt. El Pagès, però, atrafagat per 
la feina del forn, la família i el seu petit negoci, 
va passar força temps sense pensar-hi ﬁ ns que 
un bon dia tornà a donar un escrit al seu amic. 
Aquest ho va trobar molt bé i li va dir que seria 
una llàstima que, amb algun altre petit treball 
més, no es pogués publicar com a part de la 
història del poble.
En una altra ocasió en què es van tornar a veu-
re, l’amic li manifestà que estaria molt bé que 
al poble de Tavertet s’hi publiqués una revista. 
Potser trobarien companys per tirar el projecte 
endavant i el poble tindria una eina adient per-
què tothom pogués explicar les seves rondalles i 
acudits, com també expressar la seva manera de 
pensar i altres coses. Fóra un bon element cul-
tural per a aquells que se’n volguessin aproﬁ tar.
Aviat van parlar-ne amb alguns amics als quals 
va semblar molt encertada la idea i van posar 
mans a l’obra. Primer de tot calia donar un nom 
a la revista, que van triar entre tots: “Els Cin-
gles” o “els Aires de Tavertet”. Va guanyar com 
a títol “Els Cingles”, amb el nom de Tavertet 
com a referència del seu origen. En total es van 
aplegar set companys i van acordar que cadas-
cun faria un article. El Pagès ja el tenia escrit i 
pensava què més podria ecriure… El grup de 
companys el va animar ja que era el que sabia 
més coses del poble i de la comarca, i era cert: 
era pagès i carboner entre altres coses, i tenia 
moltes aﬁ cions tal com anirem veient. 
La revista es va iniciar l’any 1979 i els primers 
anys en sortiren tres números anuals, però 
amb el temps els components del grup van 
anar marxant i va arribar el moment, cap als 
anys 90, que tan sols en sortia un a l’any. El 
Pagès es quedà gairebé sol, amb un company 
que només el podia ajudar una mica a l’hora 
de muntar el número i prou, i així li calgué anar 
a repartir la revista als llocs de venda i alhora 
buscar gent que fessin articles per tal de poder 
tirar endavant la publicació.
Fent un incís, recordarem que el setmanari Au-
sona durant una època guardonava cada any 
deu persones que s’haguessin distingit per al-
guna cosa. Un any, gràcies al seu amic, el Pagès 
va ser un dels guardonats amb una medalla, 
que va rebre de mans de l’alcalde de Vic.
Quant a la revista, va venir un dia que va tenir la 
col·laboració d’un bon amic de Barcelona amb 
casa al poble, que l’ajudava a muntar els nú-
meros de la revista i li feia els rebuts dels subs-
criptors, i així anava millor. Més tard van venir 
a Tavertet més persones, també de Barcelona, 
interessades per la revista i molt decidides, 
i s’hi van posar a treballar. Aleshores el Pagès 
els va dir que plegava, però que seguiria col-
laborant-hi amb articles mentre trobés matè-
ria. Va plegar satisfet pel que havia fet des de 
la fundació d’Els Cingles, ja que d’articles seus 
de la revista se n’han publicat dos reculls, en 
dos llibres: Tavertet, cent anys d’història (1989), 
amb una nova edició el 2001, i Tavertet i els 
seus verals (1993). De fet, dels articles que res-
ten publicats a la revista se’n podria fer encara 
un altre llibre. També, juntament amb Ramon 
Vinyeta, va ser coautor de l’opuscle El Collsa-
cabra. Tavertet (1990), i amb Anna Borbonet, 
de Barcelona, es publicà el llibre Tavertet, el seu 
terme i els seus noms de lloc (1999). Cal afegir 
que un bon dia els nous dirigents de l’associa-
ció “Amics dels Cingles de Collsacabra” li van 
organitzar un extraordinari homenatge en el 
qual va assistir tot el poble i molts amics de 
diferents contrades, i el van obsequiar amb una 
placa en reconeixement a la seva tasca dedicada 
a la revista Els Cingles de Collsacabra, cosa que 
els agraí cordialment.
Quan ja tenia 50 anys o més va agafar la dèria 
de la fotograﬁ a; ja feia temps que li agradava, 
però a causa de la feina no s’hi podia dedicar. 
De primer, entre altres coses, va fotograﬁ ar to-
tes les cases del municipi, a dues o tres cares. 
Com que un bon amic li va ensenyar a revelar, 
ell mateix s’ho feia, i després les posà en un 
àlbum amb el seu nom actual. Li va agradar 
tant que tot seguit va fotograﬁ ar tots els portals 
de les cases del poble i també algunes ﬁ nestres 
interessants i els esgraﬁ ats. Igualment ho posà 
en un àlbum amb els noms actuals i també els 
que tenien l’any 1857. Però la cosa no va acabar 
aquí, ja que va pensar que amb l’ajuda d’alguns 
dels ﬁ lls podria fer alguna cosa atractiva que li 
fes il·lusió, com un treball sobre ocells, però ho 
trobà massa difícil i amb poca capacitat per fer-
ho. Llavors va pensar en les plantes i les ﬂ ors. 
En va parlar amb un amic que li va dir que pre-
cisament quan era estudiant s’hi havia dedicat, 
però que amb la feina no podia fer-ho i que li 
deixaria els llibres que tenia sobre el tema. Així 
Una mata de satalies (Nar-
cissus poeticus), a la vora 
del torrent del Gorgàs.
Foto: El Pagès de Tavertet
Una estranya arrel de boix 
penjada del sostre, que 
sembla una mena de serp, 
i al fons, uns gravats sobre 
fusta, a la casa del Pagès. 
Foto: Lluís Gonzàlez 
va ser, quan va arribar la primavera ja el tenim 
aproﬁ tant les hores lliures darrere les ﬂ ors; a 
cada ﬂ or diferent que trobava consultava els lli-
bres. Aviat va haver de comprar més llibres, ja 
que ell buscava les plantes dintre de tot el terme 
de Tavertet per tenir així una idea de la seva ﬂ o-
ra i, a més, comptant que el terme va des de a 
tocar el pantà de Sau, vora l’indret de Sant Pere 
de Casserres, a uns 500 m d’altura, ﬁ ns al pe-
dró de Rajols a 1194 m, cosa que fa que hi hagi 
una gran varietat de ﬂ ors i que a cada nivell s’hi 
criïn plantes diferents. Per altra banda, aquest 
terme compta amb una part de terreny de solell 
i cingleres i una altra de muntanya i obaga i això 
fa que s’hi trobin una gran diversitat de plantes, 
des de les que es troben en terrenys mediterra-
nis a les de terrenys alpins.
Un bon amic seu li va regalar un llibre de plantes 
medicinals, el Dioscórides renovado, de Pius Font 
i Quer, un gran estudiós de les plantes. Amb els 
seus petits coneixements i gràcies a aquest famós 
llibre, al Pagès va fer el possible per identiﬁ car les 
plantes medicinals, unes dues-centes, tot i que 
admet que algunes poden estar equivocades. 
S’hi va dedicar uns anys, llucant dies i hores en 
aquesta matèria, i les col·leccionà per les seves 
qualitats medicinals, amb el nom vulgar i el ci-
entíﬁ c, família a la qual pertanyien i la referència 
de Font i Quer, on s’especiﬁ quen les seves quali-
tats. Les plantes que no va poder qualiﬁ car com 
a medicinals sumaren unes tres-centes, les quals 
també classiﬁ cà. A més aplegà una col·lecció 
d’orquídies amb el seu nom, dubtós en força 
ocasions. De totes aquestes plantes del terme de 
Tavertet en guarda les diapositives en bon estat. 
El nostre pagès reuneix així diapositives de ﬂ ors, 
cases, paisatges –només de postes de sol en té 
més de 150!–, persones, festes, indrets destacats 
etc, amb un total d’unes 3.700 diapositives, i té a 
més un nombre semblant de fotograﬁ es en blanc 
i negre, amb els seus clixés. Fou, doncs, un aﬁ ci-
onat tardà a la fotograﬁ a però força aproﬁ tat.
També s’ha interessat per l’arqueologia; en les 
seves passejades sempre va amb la vista a terra 
per veure què descobreix. Així mateix, l’atrauen 
la història i la prehistòria; de vegades treballant 
al camp trobava trossets de terrissa antiga. De 
fet, en aquestes contrades hi ha restes prehistò-
riques, com balmes antigues que foren habita-
des i alguns dòlmens. Un dia anant per un camí 
per on havia passat una màquina excavadora 
s’adonà que aquesta havia trencat en part una 
gerra de terrissa. La troballa li va fer il·lusió i in-
tentà buscar una part sencera, però estava tota 
trossejada. Ho va fer saber a un amic seu, l’ar-
queòleg Miquel Molist, que va programar unes 
excavacions a l’indret; el permís, però, trigà dos 
anys. El Pagès, quan tenia temps, passejava pels 
camins oberts al bosc i de vegades trobava res-
tes antigues: fragments de terrissa, unes moles, 
un forn… Un bon dia, que com molts, acom-
panyava Quirze Parés a descobrir balmes que 
havien estat habitades, en ser al pla del Castell 
i en passar per l’indret de la Muralla li va cridar 
l’atenció un trosset de terrissa a terra, que tenia 
un dibuix molt especial. En Quirze Parés va dir-
li que podia ser una peça interessant i en copià 
el dibuix per mostra-la al doctor Junyent, de Vic, 
ja que preferia que el Pagès guardés el trosset en 
un lloc segur. Quan es van tornar a veure, en 
Quirze Parés li va poder dir que, segons Mn. Ju-
nyent, aquella terrissa podria ser de l’època del 
neolític. Llavors el Pagès va anar amb el magall 
a l’indret de la troballa, i va recollir més terrissa 
i ﬁ ns i tot una barreta de bronze. Així van saber 
que aquell lloc era una muralla de veritat. Els 
arqueòlegs que aleshores exploraven les tombes 
de Collsavenc hi van fer unes cales i van bai-
Una mostra de la col-
lecció de fòssils del Pa-
gès. 
Foto: Lluís Gonzàlez
xar ﬁ ns a tres estrats del temps dels íbers, i ho 
van deixar per continuar-ho en una altra època. 
El Pagès va estar molt content d’aquest descobri-
ment fet a Tavertet, el seu poble i el poble dels 
seus pares. Així doncs, es va animar a rondar 
pels termes de les Baumes, la Perereda, el Crous 
i la Corbera. La terrissa aplegada la recollia en 
bosses amb el nom exacte de l’indret on l’havia 
trobada i la portà al Museu del poble, i en va 
donar coneixement al seu amic arqueòleg. 
Dut per la seva gran curiositat, una altra de les 
diverses aﬁ cions d’aquest pagès va ser la de reco-
llir fòssils. De menut, quan anava pel bosc o pels 
camps tot guardant les vaques i trobava alguna 
pedra d’aquelles que s’assemblen a un cargol o 
a una petxina, li feia molta gràcia, i se l’enduia a 
casa, encara que no sabia pas què representava. 
Quan va ser més gran va saber que en una època 
molt remota aquesta muntanya havia estat mar 
i aquelles pedres eren peixos o petits animalets 
fossilitzats. Un bon dia va trobar una cosa que 
semblava ben bé un bec d’ocell. Ho va ensenyar 
a uns geòlegs que va conèixer i li van dir que era 
una dent de tauró i que per tant Tavertet havia 
estat lloc de taurons. Va anar aplegant més fòs-
sils ja que venia molta gent de fora a buscar-ne, 
i en va fer una bona recollida, ﬁ ns i tot trobà 
algun cranc. A més, va comprar un llibre sobre 
aquesta matèria i va fer-ne una petita col·lecció. 
Els va ensenyar a uns senyors entesos en el tema 
i li van dir que estaven ben classiﬁ cats per la fa-
mília, però que caldria assegurar el gènere. Amb 
tot, ell estava satisfet, encara que algun, gravat 
a la pedra, ningú no li ha pogut dir de quina 
espècie es tracta.
En una ocasió va tenir relació amb un senyor, 
barber retirat, que es dedicava a buscar arrels 
de boix i de bruc amb formes rares que des-
prés polia i feien molta gràcia. Li’n va mostrar 
una bona col·lecció i al noi li van agradar molt 
i va pensar que ell també ho podria fer. Així, 
un dia anant pel bosc va veure una arrel de for-
ma estranya, com si fos un llangardaix. Un cop 
esporgades les branquetes i polida, va trobar 
ben del seu grat aquella bèstia tan rara. Sovint, 
doncs, i en una època en què van obrir moltes 
carreteres de desboscar i arrencaven els boixos, 
anava a caminar pel bosc i trobava arrels retor-
çades de tota mena. Les polia i les deixava amb 
una forma imaginària, de bèstia rara. La gent les 
hi volia comprar, però ell només les ensenyava 
i no les volia vendre si no era per necessitat, ja 
que així tenia el gust de poder-les mostrar. En 
va portar una bona colla al Museu del poble, 
perquè a casa en tenia cap a un centenar.
No és això sol el que ha fet d’artesania el nostre 
pagès. A la seva botiga, entre els objectes de re-
cord hi havia un bust del bandoler Serrallonga 
que va idear un torner de Torelló. Llavors el Pa-
gès va pensar que podria provar de fer també un 
Serrallonga gravat sobre fusta. Li va sortir molt 
bé i aleshores va fer altres objectes de fusta amb 
motius diversos: personatges, les quatre estaci-
ons de l’any, una parella de bous i la carreta, el 
campanar del poble, un pagès i una pagesa dits 
els taverterencs, cases de pagès, alguna església 
i unes panotxes de blat de moro que sembla-
ven naturals, entre d’altres temes, ﬁ ns aplegar 
més de seixanta peces. Tot això ben segur que li 
comprarien i potser li pagarien bé, però tampoc 
no ho vol vendre, més aviat n’ha fet obsequi a 
familiars i amics. 
El Pagès
Un bell treball d’unes pa-
notxes de blat de moro 
esculpides en fusta.
Foto: Lluís Gonzàlez


Un pagès de Tavertet - II

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert