Joudet, Murielle

Revistes Catalanes amb Accés Obert

El mentider amable. Algunes qüestions sobre la crítica 
de cinema a partir del cas Farber/Agee/Schefer
The Kind Liar. Some issues around film criticism
based on the case Farber/Agee/Schefer
Murielle Joudet
ARTICLES · Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. II · Núm 4. · 2014 · 97-100
97
RESUM
L’article aborda l’escriptura de Manny Farber i la seva 
concepció de la crítica, a partir d’un text que va escriure 
sobre James Agee. A partir de la relació comparativa entre 
tots dos escriptors, es reflexiona sobre la funció del crític 
avui dia i sobre la naturalesa de la seva tasca: restituir 
l’essència d’una pel·lícula i l’essència de la seva època, i 
traçar en cru el seu autoretrat, recorrent així tres empremtes 
dactilars, foses en una (pel·lícula-època-crític). A la part 
final, la relació comparativa entre Farber i Agee s’estén cap 
al crític Jean-Louis Schefer, per comentar els conceptes de 
mala fe i entusiasme en l’escriptura crítica, i la projecció 
afectiva sobre les pel·lícules.
PARAULES CLAU
Manny Farber, James Agee, Jean-Louis Schefer, Serge Daney, 
crítica, escriptura, mala fe, entusiasme.
ABSTRACT
Based on a text by Farber titled “Nearer my Agee to Thee”, 
this article reflects about the paradoxical ethics of film 
criticism, where bad faith and enthusiasm would be the 
fundamental values. Through the seemingly contradictory 
considerations of Farber around Agee, this paper proposes 
that enthusiasm, the pompous style and even the radicalism 
of taste, might be essential conditions for criticism to be 
able to share an experience and a subjectivity, being the 
former an expression of the cinematic image and the 
world. Making a linkage between these ideas, and others 
formulated by Jean-Louise Schefer in his introspective 
essays about the relationship of the spectator with cinema 
and memory, the author claims for the idea that, in some 
cases, there is no better way to be fair to a movie, than 
taking distance from it. 
KEYWORDS
Manny Farber, James Agee, Jean-Louis Schefer, Serge 
Daney, film criticism, bad faith, enthusiasm.
EL MENTIDER AMABLE. ALGUNES QÜESTIONS SOBRE LA CRÍTICA DE CINEMA A PARTIR DEL CAS FARBER/AGEE/SCHEFER
98 Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. II · Nº 4 · Tardor 2014
Quatre anys després de la desaparició de James 
Agee, Manny Farber publicava un estrany elogi, 
sota el títol «Nearer My Agee to Thee» (FARBER, 
2004: 111-115), que podria traduir-se com «Agee, 
més a prop teu, vell amic meu». Un text recarregat 
d’entusiasme i d’èmfasi cap a un crític descrit com 
un sofista poc rigorós, un «poca-solta amb un estil 
particularment mel·liflu» (FARBER, 2004: 111). 
Elogi paradoxal, però elogi, en tot cas, sobretot 
si contemplem la qüestió de prop, o, millor dit, 
a prop d’Agee: escriptor més que periodista, 
xarlatà més que humil servidor de la veritat, gran 
orador alienat amb el seu propi entusiasme més 
que prescriptor del gust. La complaença amb 
què Farber traça el retrat d’un Agee «xerraire» és 
fruit de la mateixa energia provocadora amb què 
s’oposa als seus enemics, els «intimidadors que 
exerceixen una crítica sociologitzant, ocupant el 
terreny als anys quaranta» (FARBER, 2004: 111). 
El que fa Farber, al cap i a la fi, és l’inventari de 
què queda d’un bon crític un cop el temps ha 
fet el seu pas. Les pel·lícules s’esborren davant 
l’escriptura i ja no seran allò sobre el que Agee es 
recolzava, com si fossin un mur en què creixessin 
les plantes enfiladisses de la seva escriptura. La 
planta s’enfila i s’enfila fins a fer desaparèixer el 
mur. Pot ser que, fins i tot, arribat un moment, 
siguin les parets les que se sostinguin gràcies a 
les plantes, de la mateixa manera que tal vegada 
siguin les pel·lícules les que acaben recolzant-se en 
les crítiques. 
Llegint el text de Farber, és possible 
preguntar-se quin tipus d’elogi podria concedir-
se, després del pas del temps, a la crítica actual: 
pot ser que probablement ens falti un Agee capaç 
d’escriure en un diari sense dirigir-se per això a 
un lector, sense ni tan sols pensar en ell un sol 
segon. Algú amb la suficient falta de modèstia 
com per no pensar en el seu lector, podríem dir, 
però potser aquesta expressió només sigui una 
forma de definir el que hauria de ser un crític: 
una persona que defensa a peu i cavall la seva 
pròpia idiosincràsia, la seva pròpia política, algú 
que sap ser ingrat o generós a l’excés segons el 
seu ànim i el del cinema, que ens transmeti el seu 
estat d’ànim al mateix temps que les pel·lícules 
que tracta. No sabria assenyalar el punt en què 
començàrem a condemnar-nos a la lectura d’unes 
crítiques escrites amb un estil mig transparent-
mig erudit, amb aquesta humilitat d’exegeta que 
assaboreix les pel·lícules amb la punta dels llavis 
per després escopir-les, com si es tractés d’un 
tast de vins. Un excés de fidelitat cap al lector, 
cap a les pel·lícules i cap a un cert bon gust ens 
allunya d’allò que Farber cita en descriure Agee, 
qui semblava pensar que les pel·lícules estaven al 
seu servei, i no al contrari: es tractava d’aliment i, 
per tant, de supervivència. 
Sé que puc reconèixer un gran crític en 
llegir-lo perquè aquest restitueix, al mateix temps, 
l’essència d’una pel·lícula i l’essència de la seva 
època, però com si això no fos suficient, traça 
també en cru el seu autoretrat: en el fons del text, 
el seu rostre apareix. Gairebé podríem escoltar la 
mà lliscant sobre el full, o els dits martellejant el 
teclat, el cruixir de l’escriptori de fusta… I, encara 
que el seu text cridi, al seu voltant s’estén un silenci 
concertat. A cada crítica es poden així recórrer 
tres empremtes dactilars, foses en una: pel·lícula-
època-crític. Recordo les càrregues de Serge 
Daney contra les pel·lícules d’Spielberg. Per molt 
que m’encantin tots dos, estimo, senzillament, 
que són dos amics que no haurien d’haver-se 
conegut, i que els textos de Daney diuen en tot 
cas alguna cosa sobre Spielberg. Això mateix és 
el que assenyala Farber quan recorda com W.H. 
Auden «posava Agee pels núvols, al mateix temps 
que es vanava de passar totalment del cinema i de 
rares vegades anar a veure pel·lícules» (FARBER, 
2004: 112). Exactament com si tractés de parlar 
d’un escriptor, Farber parla així de la «dutxa freda 
d’agulles visuals» que era capaç de suscitar Agee 
(FARBER, 2004: 113), essent aquesta expressió 
en si mateixa una agulla visual. 
Altres ingredients: mala fe i entusiasme. 
Entusiasme que no seria sinó el revers d’una forma 
de sa «menyspreu» per la pel·lícula. Entusiasme 
del bon crític que necessita exagerar per revelar 
les idees posades en joc en una pel·lícula, com 
si fos necessari posar-la a bullir perquè es tornés 
translúcida. Poc importa si, en ocasions, aquest 
99Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. II · Nº 4 · Tardor 2014
MURIELLE JOUDET
estat s’apropa a la sobreinterpretació; l’amor per 
una pel·lícula, com tota forma d’amor, implica 
un cert deliri pel seu objecte, un deliri fidel. 
Farber parla en efecte d’«exageracions raonables, 
perfectament rodades, sobre planes i pesades 
bajanades» en l’escriptura d’Agee (FARBER, 
2004: 113), o d’«un gratacel amb fonaments 
d’argila i apuntalaments contradictoris» 
(FARBER, 2004: 111). També evoca igualment 
la propensió d’Agee a «ofegar les escenes sota un 
flux de sensibilitat devoradora» (Farber, 2004: 
113). Difícilment podria ser d’una altra forma: 
incapaços, com som, d’exhumar de forma 
neutra els moments d’una pel·lícula, aquests 
vénen cap a nosaltres combinats amb afectes, 
plenament impregnats de nosaltres mateixos. 
Jean-Louis Schefer, a L’Homme ordinaire du 
cinéma, parlava ja de la impossibilitat que 
experimentem de convocar una pel·lícula sense 
emportar-nos amb ella la massa d’afecte que la 
impregna, com si els plans fossin esponges: «És 
com si anéssim al cinema amb la fi (mitjançant 
diverses imatges que conservarem) d’aniquilar-
lo progressivament amb els sentiments que ens 
fa viure, i com si aquesta massa d’afectes fes 
ressorgir progressivament en la seva pròpia llum, 
i amb aquest color dels sentiments, cadenes 
senceres d’imatges» (SCHEFER, 1997: 16).
Ofegar, devorar, més que provar amb la 
punta dels llavis. Aquesta serà la missió de la 
mala fe, la que consisteix a silenciar els defectes 
que, no obstant, hem percebut perfectament o, 
per contra, les qualitats d’una mala pel·lícula 
que preferim no enunciar. Exactament com si 
estiméssim algú malgrat els seus defectes, defectes 
que reprimim, al mateix temps que no podem 
deixar d’intuir-los d’una forma molt íntima. 
Aquest furor no vol dir que calgui enterrar una 
certa forma de lucidesa. S’assembla més aviat a un 
decret d’amor, amb totes les reserves i amb tota la 
timidesa que hem de deixar de banda per poder 
estimar, per fi, plenament, i amb aquella part 
d’exaltació necessària per començar a escriure una 
història. L’entusiasme i la mala fe són igualment 
el resultat d’una solitud que hem de dissimular 
per deixar lloc a la sociabilitat inherent a tota 
forma de crítica, que no és sinó una complexa 
correspondència en tres termes: el cinema ens 
dóna notícies i nosaltres dirigim la nostra resposta 
als lectors. Schefer esmenta en el seu llibre un «no 
dit que s’incrementa en el viscut» (SCHEFER, 
1997: 16) i que és desplegat i expressat per 
primera vegada al cinema. La crítica sembla 
l’etapa següent, com si el que es desplegués per 
primera vegada pel cinema pogués desplegar-se 
una segona vegada mitjançant la crítica, en una 
lenta ascensió cap a la claredat cap a un mateix i, 
finalment, cap als altres. 
Entusiasme: crits en una conversa entre 
vells amics. Aquest seria un bon programa per 
a la crítica. Qui són els meus amics? I els meus 
enemics? Amb qui puc reconstruir el món, i el 
cinema? Qui em torna més fort? Qui m’enterra, 
literalment? Sortir d’una pel·lícula hauria de ser 
com sortir d’una llarga conversa amistosa: s’han 
fet projectes, instaurat promeses, tal vegada només 
fos una successió de paraules en l’aire, però, el 
que compta, és que un amic, una pel·lícula, hagi 
estat capaç de posar-nos en tal estat. La crítica 
no és sinó la presa de control d’aquest estat 
d’eufòria una mica maldestre, la seva persecució, 
la seva clarificació. Sovint és massa fàcil oblidar 
l’obstinació i entusiasme del passat, la fugacitat 
d’una alegria interior, fràgil i informe, que 
poden sentir-se davant d’una pel·lícula. Retenir, 
immobilitzar aquell estat abans que es quedi en 
un somni llunyà, exigeix aquella sàvia mescla 
d’exageració i agudesa de la percepció, aquella 
retòrica d’argila i de cristall en què es gravarà 
un fons comú, un món fantasmal col·lectiu. Les 
consideracions de Schefer sobre el cinema poden 
també aplicar-se a la seva prolongació, la crítica: 
«No és que les pel·lícules siguin fugues cap a la 
fantasia, sinó que més aviat constitueixen respirs 
en relació a la fantasmagoria privada i les seves 
responsabilitats, en la mesura en què el món ja 
està dissenyat per la fantasia. I no perquè les 
pel·lícules siguin somnis, sinó perquè permeten 
que el jo es desperti, de manera que puguem 
deixar de retractar els nostres desitjos cada 
vegada més lluny, al fons de nosaltres mateixos» 
(SCHEFER, 1997: 19). •
AGEE, James (2000). Agee on Film. New York. Modern 
Library.
DANEY, Serge (2002). La Maison cinéma et le monde. 2. 
Les Années Libe 1981-1985. Paris. P.O.L Trafic.
DANEY, Serge (2012). La Maison cinéma et le monde. 3. 
Les Années Libe 1986-1991. Paris. P.O.L Trafic.
FARBER, Manny (2004). Espace négatif. Paris. P.O.L Trafic.
SCHEFER, Jean-Louis (1997). L’homme ordinaire du 
cinéma. Paris. Petite bibliothèque des Cahiers du cinéma.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Murielle Joudet ha estudiat filosofia a la 
Universitat de Paris I Panteó-Sorbona, on ha realitzat 
en particular recerques sobre Stanley Cavell i Jean-
Marie Guyau. Des de 2012, escriu en la rúbrica 
cinematogràfica de la revista Chronic’art. També 
col·labora amb les revistes Trafic i Répliques, a més 
d’ocupar-se d’una emissió mensual sobre cinema, a 
través de la web: http://hors-serie.net
MURIELLE JOUDET
EL MENTIDER AMABLE. ALGUNES QÜESTIONS SOBRE LA CRÍTICA DE CINEMA A PARTIR DEL CAS FARBER/AGEE/SCHEFER
100 Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. II · Nº 4 · Tardor 2014


The Kind Liar. Some Issues Around Film Criticism Based on the Case Farber/Agee/Schefer

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert