Hem refet les intervencions més destacades
de Raimon Panikkar en la conversa que
va mantenir amb Antoni Bassas el 12 de novembre
de 1999 a Catalunya Ràdio

Bassas, Antoni

Panikkar, Raimon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

8Hem refet les intervencions més destaca-
des de Raimon Panikkar en la conversa que
va mantenir amb Antoni Bassas el 12 de no-
vembre de 1999 a Catalunya Ràdio.
El tema del dolor és molt complex, per-
què no estem prou “desenvolupats” en el
llenguatge; no distingim entre dolor, sofri-
ment, patiment, pena, aflicció, angoixa i al-
tres nocions paral·leles. D’aquí vénen mol-
tes confusions. No tenim claredat en el
llenguatge que no sigui el científic. El nos-
tre llenguatge ha degenerat molt. Quan es
parla científicament no és possible confon-
dre sulfurós amb sulfhídric o amb sulfúric;
però, en canvi, en les paraules comunes –
dolor, sofriment, patiment, angoixa...– tot
ens sembla el mateix, i això porta a aquesta
desorientació.
El dolor, quan és més aviat físic, jo m’es-
timaria més anomenar-lo sofriment, encara
que ningú no té el monopoli sobre el sentit
de les paraules. El sofriment físic és una
prova de vida. Els morts no sofreixen. La
paraula sofriment vol dir aguantar alguna
cosa que és desagradable. Indiscutiblement,
no tinc cap dret a dir que no puguem alleu-
gerir el sofriment físic, però també estic con-
vençut que en tenim tanta por que anem
afluixant, fins i tot fisiològicament. La sen-
sibilitat és una prova de vitalitat i àdhuc
d’intel·ligència. Recordo que, ja fa molts
anys, quan era assistent de psicologia expe-
rimental a la Universitat de Barcelona, vaig
fer un experiment per tal de conèixer la cor-
relació entre sensibilitat i intel·ligència. El
resultat va ésser que com més alt era el coe-
ficient d’intel·ligència de la persona més
sensibilitat física tenia. Sensibilitat no vol
dir només dolor. Els anglesos anomenen
“painkiller” aquelles pastilles que maten el
dolor. Potser són una espècie de mort. S’ha
d’alleugerir el dolor? Evidentment, però de-
pèn en gran manera dels nostres quirats psí-
quics, de la nostra resistència mateixa al
dolor. Però no defenso una posició estoica
que digui que s’ha d’aguantar el dolor per
aguantar-lo. La por és una cosa molt huma-
na. Si el dolor es pot remeiar s’ha de fer,
però si l’esperit no hi ajuda el que passa és
que ens matem la sensibilitat.
Això és el que diria sobre el dolor. I com
que som tan dependents de les coses exter-
nes (medicaments) ni tan sols donem ocasió
que el mateix organisme reaccioni. En
aquest sentit, l’oblit que hem tingut de la
nostra unitat psicosomàtica ens porta a abu-
sar dels remeis contra el dolor. A la persona
que pateix molt donem-li tots els calmants
que vulgui; però si calmar aquesta persona
vol dir també rebaixar-la a una existència
vegetativa, no sé fins a quin punt és accep-
table. De què es tracta? D’aguantar la vida?
Que el cor segueixi bategant? Que les neu-
rones continuïn passant connexions nervio-
ses? O es tracta solament de no patir? Hi ha
graus; però el patiment pot ésser un desper-
tador existencial del fet que la vida humana
és quelcom més que pura fisiologia.
M’agradaria fer alguna distinció lèxica o
semàntica sobre el dolor. Per exemple: an-
goixa, angustia (angina pectoris, angina de
pit), és quelcom moral, més que una altra
cosa. Angustia vol dir estretor. Curiosament,
una de les paraules sànscrites per dir pecat
és això: una cosa angosta, estreta, que t’es-
treny. El pecat t’estreny... El nostre pecat és
potser haver perdut el domini, l’autodomini
del nostre ésser psíquic, moral i espiritual.
No sóc ningú per a proposar una distin-
ció entre les paraules sofriment, dolor, pati-
ment, pena i moltes altres. Hauríem de ser
tots una mica més “desenvolupats” en l’ús
de la paraula. El gran do que té l’ésser humà
EL DOLOR
El Dr. Panikkar al
jardi de la seva casa
a Tavertet, on es
celebrà l'entrevista.
Foto d'arxiu
9és la paraula, i per això no podem resignar-
nos a utilitzar la paraula d’una manera pobra
i grollera, a diferència de moltes altres llen-
gües de pobles que anomenem menys desen-
volupats, que tenen encara sensibilitat per
distingir els sentits de les paraules que entre
nosaltres gairebé hem perdut. Crec que seria
molt bonic, ara que Catalunya vol tenir una
personalitat, que aprenguéssim tots, jo el
primer, a parlar un català que fes goig per la
diferenciació de colors en l’ús de les nostres
paraules. L’anomenada “qualitat de vida” és
en gran manera qualitat del llenguatge.
Un tema relacionat amb el dolor és el del
consol humà al malalt terminal que sap que
al cap d’uns quants mesos morirà. Deixeu-
me explicar una anècdota d’un famós teòleg
coreà, amic meu. El seu pare pertanyia a la
primera generació que s’havia convertit al
cristianisme; ell tenia deu o dotze anys quan
va morir el seu pare, i naturalment tots els
“bons” de la comunitat cristiana van anar a
consolar la vídua, li van parlar de tot allò de
“la vida eterna”, assegurant-li que “Déu el té
a la glòria”, “que Déu l’estima”, i van fer
totes les consideracions pietoses per a con-
solar-la. Ell no recorda gaire bé què li deien,
però eren coses d’aquest caire. Després hi
van anar les veïnes –no cristianes, per cert–
i van agafar la mà de la mare, no van dir ni
una paraula; tan sols van plorar amb ella. El
meu amic recorda que la mare es va conso-
lar en veure el plor d’unes dones que li aga-
faven la mà i no li deien res. Això és consol.
És patir, si ho voleu, juntament amb la per-
sona que sofreix. No és donar-li medecines
amb la paraula (“Déu l’estima”, etc.). Potser
no és el moment més adient per a dir tot
això, perquè tot és molt bonic quan estem
bé. Ara pensem que Déu ens estima, però, en
els moments de dolor, plorem, agafem la mà,
patim nosaltres mateixos. Prou que diem
“t’acompanyo en el sentiment”, però si no
ho sentim, no hi ha res a fer.
Tornem al tema del malalt. Hem de con-
solar el malalt terminal? Indiscutiblement.
Un dels noms de l’Esperit Sant és el Conso-
lador. Però consolar no vol dir ni donar as-
pirines ni bons consells, sinó participar en el
dolor o la por de la persona que sap que li
falta poc, que li queda poc, i que no sap què
li passa. No li donem solucions teòriques...
Participem en la seva mortalitat també no-
saltres, que un dia o altre ens hi trobarem
igualment. Han d’adonar-se que no estan
sols. Hem d’evitar-los la sensació de soledat
que tenen moltes vegades els malalts termi-
nals, perquè ni ells no es poden comunicar
massa ni nosaltres podem comunicar-nos
massa amb ells. L’únic que comunica és el
sentiment, i això es pot fer amb el to de la
veu o prenent-los la mà, o acariciant-los el
front o fent-los un petó. Hem perdut una
mica aquesta participació i volem només
remeis objectius. Indiscutiblement hem
d’estar al costat dels malalts terminals i aju-
dar-los tant com puguem. No és qüestió de
no tenir sentiments, al contrari, s’han de te-
nir més sentiments que idees i doctrines –i
medecines-.
Pel que fa a l’actitud d’amagar la veritat
al malalt, jo crec que depèn molt de la seva
psicologia. Jo, personalment, diria que la
mentida no ajuda. El que passa és que no
podem dir les coses cruelment. Si el malalt
no ha estat preparat –no tan sols
psicològicament sinó espiritualment– per al
que en diem l’hora de la veritat, ens trobem
perduts. Tots som mortals, i per això, sense
treure mai l’esperança, no cal dir-li menti-
des. De totes maneres, les persones s’adonen
també que se’ls enganya, i a vegades són ells
mateixos els qui volen ser enganyats, i tots
contents. Jo crec que la persona a la qual
s’ha diagnosticat alguna malaltia “terminal”
–faig servir aquest adjectiu, però sóc consci-
ent que tot és molt relatiu– convé explicar-
li-ho i no tenir-lo artificialment enganyat.
Em sembla que hauríem d’estar preparats
per a la nostra mort d’una manera més natu-
ral. És preciós saber que t’has de morir i
Un enterrament a
l'any 1962 al poble
de la Vansa. Alt
Urgell.
Foto: G. Pagès
10
assumir-ho amb naturalitat, fins i tot amb
bon humor o amb paciència.
Aprofitem aquests moments que tenim
ara, vivint-los amb el sentit d’unicitat.
Aquest moment és únic, no es repetirà; vis-
quem-lo bé, doncs. Intentem aprofitar-lo,
gaudir-ne. El que ens passa és que ens acla-
para l’angoixa del temps, sempre abocats al
que hi ha més endavant, al que ha de venir,
i ens oblidem del moment actual, del que es-
tem vivint.
M’agradaria dir encara una altra cosa.
Siguem conscients de la nostra ignorància
quan parlem del misteri de l’existència, que
és el misteri de la vida, de la mort, del dolor,
de la sensibilitat, de l’amor. No parlem ex
cathedra. Visquem el més profundament
que puguem, gaudint, i patint també a vega-
des, —però prescindint un xic de les respos-
tes més exactes i de les doctrines que tenen
també el seu paper— al servei de la vida.
Des d’un punt de vista filosòfic o teolò-
gic, no crec que es pugui dir que la vida eter-
na vingui després de la mort. Si la vida eter-
na vol dir una vida que dura molt, que no
s’acaba mai, aleshores ja no és eterna, sen-
zillament és una vida temporal llarga. Etern
vol dir intemporal, no temporal, que no es
deixa mesurar pel temps ni pel rellotge ni
per les voltes que dóna la terra al voltant del
sol. Està en una altra dimensió. Jo he intro-
duït la parauleta tempiternitat per a dir que
l’eternitat i el temps són dues cares d’una
mateixa realitat. Al meu entendre, tan equi-
vocat és viure només la pista temporal per
anar al cel o a on sigui com viure només fora
del temps i amb una visió acòsmica de la
realitat, com algunes vegades han defensat
certes espiritualitats. Vida eterna no vol dir
una vida que duri sempre, sinó plenitud to-
tal de la vida. Jo m’imagino que aquesta ex-
pressió l’hem presa dels evangelis. Als
evangelis no es parla mai del bios relacionat
amb la biologia o la biografia, no es parla
del bios etern; es parla de la zôê, que és l’al-
tra paraula per a dir vida (zoologia). Quan
l’evangeli parla de vida eterna no es refereix
mai a la vida individual, biològica, biogràfi-
ca, que no s’acaba mai. Parla d’aquesta ple-
nitud. Joan 10:10 diu: “He vingut perquè tin-
guin vida i la tinguin en abundància.” Vida
amb plenitud, això seria la vida eterna. Com
diuen alguns teòlegs de l’Església, sobretot
a l’Església grega: “Qui no viu ara la vida
eterna que s’oblidi de viure-la després.” I
per això el tema de la vida i el de la mort
estan relacionats. Són de tal manera una
mateixa cosa que, si no sabem viure, després
tampoc no sabrem morir.
RESTAURANT
SAU VELL
CLUB NÀUTIC
VILANOVA DE SAU - TEL. 93 744 71 30
BAR - L’ERA - FORN
DE PACOQUES DE FORNER I DE LLARDONS
CARQUINYOLIS DE RUPIT
RECORDS I EMBOTITS
ERA NOVA, S.C. - Pl. Era Nova, 1
Tels. 93 852 20 34 - 93 852 20 50
RUPIT I PRUIT
T&AC SL


El Dolor

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert