Leibniz va desplegar al llarg de la seva trajectòria filosòfica una singular teoria de la substància individual. Pel filòsof, aquesta noció constitueix no solament la clau de la metafísica, sinó la fonamentació última de la física, l’antropologia i la moral.
El present article fa especial atenció a la filosofia del Discours de métaphysique. S’hi articulen les raons per les quals es pot afirmar que aquesta obra és una eina imprescindible per a l’estudi de la teoria de la substància i, paral·lelament, s’hi accentua la seva fonamentació metafísica, poc destacada pels comentaristes.
La hipòtesi que es defensa posa en relleu que l’especificitat de la naturalesa de la substància depèn enterament de l’essència o perfecció divina, tal com Leibniz ho desenvolupa en els vuit primers capítols del Discours
