Era cap a l'any 1948 que em vaig assabentar que algun pagès del sot de la Vall portava, a l'esquena, al camió de la llet de Collsacabra, alguns litres de llet en pots o garrafes..

Sanglas i Puigferrer, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

INSTAURACiÓ DEL
TRANSPORT DE LLET
A TAVERTET
22
Aquest negoci i servei el vaig inaugurar
amb afany de fer bé al poble de Tavertet, el
meu poble, el poble que em va veure néixer
i que m'havia de donar els medis de vida
amb una sèrie d'afers i petits negocis, un
d'ells va ser la implantació del transport de
la llet i «recaderia».
Era cap a l'any 1948 que em vaig assa-
bentar que algun pagès del sot de la Vall
portava al camió de la llet de Collsacabra al-
guns litres de llet i que l'hi portava a la seva
esquena amb' algun pot o garrafa. A més
tota la gent del poble havia d'anar aCantoni
per recollir el pa de raccionament i les altres
vitualles que no es trobaven aquí el poble.
Ja feia temps que volia fer quelcom que be-
neficiés el poble, que tant estimava i estimo.
Aleshores em vingué la idea d'establir un
servei de transport de llet i «recaderia» diari,
que si bé era un mitjà de vida, també feia un
servei al poble. Quedant, així, comunicat
diàriament amb les vies de comunicació ge-
nerals de transport que aquí no hi eren en-
cara.
Tot seguit en vaig parlar amb la gent del
poble i amb els pagesos del sot de la Vall,
tothom ho veié molt bé ja que quan venien el
vedell encara podrien aprofitar unes pesse-
tes amb la llet; alhora trobarien el despatx
de pa al poble tant el de racció com el que
feien pastar a Cantoni. En vaig parlar amb
els pagesos de l'Aubert, Managès i el Cos.
Ells ja feia temps que la portaven a la carre-
tera però em van prometre que me la dona-
rien a mi i així estalviaven el viatge. Després
en vaig parlar amb el transportista i ens vam
posar d'acord, amb un preu ben rebentat:
«20 cèntims» al litre; sort que els pagesos
també em donaven alguna cosa.
Tot seguit vaig comprar un burro vell i un
carro de segona mà, ja que el meu capital i
el negoci no donava per a més, i, .mans a
l'obra. Aixi començaren un reguitzell de suc-
cessos, trifulgues, peripècies i tràngols que
no en vulgueu més. Com ja sabia que co-
mençava recollint molt poca llet, vaig tardar
força a recollir els 100 litres, mentre, em vaig
idear unes oaixes per poder carregar quatre
pots de llet a l'albarda i així m'estalviava el
carro si no hi havia altra càrrega.
El primer dia em pensava que ja seria l'úl-
tim. Vaig començar amb il·lusió amb la càr-
rega al damunt del ruc, però, al ser a la.pa-
lanca del Gorgàs el ruc no la va voler passar
de cap manera. Havia plogut molt i la riera
anava molt grossa, tot i així el vaig aviar per
la part de baix de la palanca per on hi havia,
més o menys, un camí. Però l'ase es va
equivocar i va trobar un graó massa alt i va
caure a la riera mentre l'aigua se l'enduia rie-
ra avall! Jo vaig córrer tot espantat a dema-
nar auxili a Novelles, i prou que en Joan ho
va deixar tot per venir a ajudar-me; mentre
tornaven al lloc de l'accident pensava que el
burro ja hauria saltat el barranc que hi havia
ben a la vora, i jo no tenia pas diners per
comprar un altre animal i el transport de llet
ni hauria pogut començar. Però, quina sort!
El burro va quedar enganxat per una ferra-
dura entre dues pedres i allò el va salvar.
Amb en Joan li vam treure la càrrega i des-
prés vam treure el burro, que es va alçar ben
arronsat i prou prim i sec que estava sem-
blava un esquelet. Li vam tornar a posar la
càrrega i amunt. Bon començament...
No cal dir que al llarg dels 12 anys que
vam fer aquest trajecte en vam passar de to-
tes maneres; calia marxar de bon matí tant si
plovia com si tronava o que fes fred o que
fes temporal de llevant, calia enganxar el
carro i cap a pujar la Creu i enllà. Quan feia
alguna nevada, de les que feien en aquell
temps, entre uns quants homes anàvem a
apartar les congestes que se solien fer per
allà el sot de la Vall i així que es podia tra-
vessar, calia fer el cor fort, i tornar-hi: sopor-
tar el fred de les carenades del Cós, pla
d'Ardura i rasants dels xalets i Cantoni. A
l'estiu calia aguantar la xafagó de la sotalada
del Gorgàs; altres vegades t'ensopegava al-
guna tempesta de pedra o calamarsa que
calia parar-la com es podia. Una altra facè-
cia eren les torrentades en dies de molta
pluja, ja que eren tres els torrents que calia
passar al Gorgàs el de la Cau i a Novelles.
Prou ho recorden alguns dels meus fills, que
quan van ser una mica més grans també
feien el vol, doncs, un dia de gran torrentada
van aviar els animals per passar el torrent
però el van agafar malament i es va tombar
el carro i ben espantats veien com l'aigua
s'emportava el ruc d'arriata, sort que les
mates el van aguantar, però el tropell que
van passar ben segur que encara el recor-
den. Com aquestes moltes facècies i anèc-
dotes de tots colors queden en el tinter.
De carros ja no recordo quants en vam
estropellar. Els animals que vam tenir, sí que
els recordo: primer el burro, que havia com-
prat a Susqueda; al cap d'un temps va morir
de tètanos degut a una ferida provocada pel
collar. Aleshores vaig comprar una burra ve-
lla que de seny no li'n mancava ja que els re-
volts del Gorgàs els feia ella sola mentre jo
pujava pel dret i l'esperava al capdamunt de
la pujada. No la vam tenir gaire temps ja que
sempre em feia arribar tard. Després vam te-
nir la «mona», una haca que em van vendre
per molt fiada, però, el primer dia va venir de
poc com no em mata. En arribar a la carrete-
ra, més amunt dels xalets de Cantoni, es va
esverar i jo en voler baixar del carro vaig
caure a terra estabornit; sort que aquella
bona gent de cal Carrater de Cantoni van
veure baixar l'euga arrossegant el carro sen-
se rodes i tot seguit van córrer a recollir-la i
a auxiliar-me, ja que havia perdut els sentits.
Després d'haver-me retornat es van preferir
per acompanyar-me a casa, però jo, com no
tenia res trencat, em vaig arriscar a marxar
tot sol encara que pel camí me'n penedia.
Va durar força temps que amb una mà
aguantava l'euga pel morro i amb l'altra un
bastó per poder-la aguantar. AI cap d'una
temporada, com que de feina li'n donava
tanta com volia i podia, es va tornar més
mansa; també tenia molts anys i això va fer
que flaquegés i la feina més aviat augmenta-
va. De fet de llet sempre em vam recollir
poca. Penso que mai vam arribar als 300 li- .
tres. Però com que nosaltres ja havíem ins-
tal·lat el forn, l'hostal, la botiga de queviures
i altre transport que anava sortint, tot plegat
feia que de càrrega mai no en manqués.
Vaig comprar un cavallet de la mateixa raça,
a les fires de Girona, com que era molt jove
el vaig posar d'arriada al davant així ajudava
a la Mona i ell aprenia a treballar. Quan ell va
ser bo per dur el carro tot sol l'euga ja esta-.
va molt acabada i la vaig dur a fira a Manlleu
i me'n van donar 22 duros.
Aquell cavall, que era una haca de raça
petita, era molt jove per la feina que tenia i
aleshores per ajudar-lo vam comprar un bur-
riquet. Per últim vam comprar un mulat «un
matxo» a Monteis que ja era força refet i així
va ocupar el lloc del burriquet i quan va ser
més capaç vam vendre també el cavall i
després d'uns anys es va acabar la història
dels canvis d'animals. Si només haguéssim
comptat amb el transport de llet no hauria
pas valgut la pena fer el viatge diari cap a
Cantoni ja que com he dit mai en vam portar
gaire i a més pagaven molt poc i sempre ni
havia de retornada, a l'estiu perquè era agra
i en altre temps perquè era flaca, ja que no
era com ara que paguen segons els graus,
sinó que la pagaven tota al mateix preu però
si no tenia un mínim de graus la retornaven.
La gent deien que no hi tiraven aigua, a tot
estirar que rentessin una mica els atuells"
però es veu que també els devien esclarir i
aleshores en feien un gra massa. Altres
deien que treien una mica la pell per alt per
untar el pa de la canalla i lògicament queda-
va desnatada i la retornaven per manca de
grassa. Un dels lleters a qui la portava, deia:
«d'aigua ja se n'hi pot tirar, però, cal fer-ho
amb una cullereta i aleshores mai se n'hi tira
massa».
AI cap de 10 anys de fer aquest transport
va venir una època que havia minvat molt la
producció de la llet, però coincidí amb el co-
mençament de la construcció de la nova
carretera i feien falta moltes vitualles i vam
continuar el trajecte però sense fer el trans-
port de la llet i el viatge el feiem quan conve-
nia.
AI cap d'un parell o tres d'anys, quan la
carretera ja estava força avançada ens vam
replantejar de nou el transport i recollida de
llet. El transportista que la recollia a St. Bar-
tomeu va manifestar que si algú ho volia fer
ell plegaria. Pels mateixos principis que
abans ho feiem cap a Cantoni ara ho faríem
cap a L'Esquirol i així reinstauràvem un
transport que havíem deixat.
Aleshores calia pensar en un vehicle de
motor. Aviat vaig posar fil a l'agulla per
aconseguir el permís de conduir de primera
classe. Recordo que anant darrera el carro
estudiava el codi de circulació i la mecànica.
Quan arribava a Canton i en Jaume de cal
Ferrer, amb el seu camió, s'esmerçava, amb
tot el seu bon seny, a fer-me algunes pràcti-
ques allà al camp de futbol, i no parava de
donar-me consells, que mai més he oblidat.
Quan es va acabar la carretera, primer
vaig tenir un tricicle i d'aquesta manera co-
mençà el trajecte cap a L'Esquirol. Però no
durà gaire, doncs, el que feia la recollida a
St. Bartomeu no va plegar sinó que es va
quedar amb el vol fins a Tavertet.
Jordi SANGLAS
23
24
ElSunyé


INSTAURACiÓ DEL TRANSPORT DE LLET A TAVERTET

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert