Pròleg del quadern "Eponimia Mèdica Catalana II"

Bruguera, M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

-XI-
Q
U
A
D
E
R
N
S
 D
E
 L
A
 F
U
N
D
A
C
IÓ
 D
R
. A
N
TO
N
I E
S
TE
V
E
  N
º 
2
2
L’ús d’epònims mèdics té una llarga tradició. 
Quan era estudiant de medicina, ja fa molts anys, 
estava fascinat pels noms de persona que acom-
panyaven les paraules malaltia, síndrome, signe, 
punt o reflex a qui s’atribuïa la seva descripció. 
Les admirava perquè veia en aquestes persones 
el paradigma del gran clínic, bon observador i 
amb grans coneixements, capaç de reconèixer 
un fenomen nou, d’interpretar-lo i de descriure’l; 
com a premi, el seu nom passava a la posteri-
tat. La preposició de que uneix la paraula ma-
laltia, o síndrome o prova o signe, amb un nom 
de persona suggereix que aquesta en sigui la 
propietària, i potser ho és almenys des del punt 
de vista intel·lectual, ja que va tenir un paper fo-
namental en el seu reconeixement o en la seva 
descripció. Recordo l’esforç que feia en l’època 
d’estudiant, meritori perquè en aquells temps no 
teníem  Google, per esbrinar qui eren aquells per-
sonatges. L’interès pels epònims s’ha mantingut 
al llarg de la meva vida professional1,2 i em fa tenir 
en gran consideració aquells que amb les seves 
recerques ens fan partícips del seu coneixement 
de la vida professional d’aquells metges, el nom 
dels quals s’ha convertit en un epònim3,4. 
Avui dia els epònims es fan servir menys so-
vint que en el passat. Els epònims pertanyen a 
l’època de la medicina observacional, una me-
dicina de caràcter descriptiu, més orientada al 
diagnòstic que no pas al tractament. Els epò-
nims pretenien simplificar, donant el nom d’una 
persona a una malaltia de la que encara no se’n 
sabia ni la causa ni la patogènia. També servi-
en per a caracteritzar alguns signes o maniobres 
d’exploració. L’epònim ens estalviava de donar 
descripcions topogràfiques llargues i complexes. 
Tothom estarà d’acord que dir dolor en el punt 
de Murphy o en el punt de McBurney orienta 
més fàcilment cap al diagnòstic de colecistitis i 
d’apendicitis, respectivament, més que no pas 
si diem dolor en un punt subcostal situat entre la 
línia axil·lar mitjana i el xifoide, o dolor en un punt 
situat on comença el terç exterior d’una línea que 
va del melic a la cresta ilíaca dreta. També ens 
evita l’ús de noms de malaltia que es consideren 
ofensius, com el de mongolisme, que substituïm 
pel terme més asèptic de síndrome de Down.
Amb la introducció de procediments diagnòs-
tics més sofisticats, tant analítics com d’imatge, 
l’examen físic dels malalts ha anat perdent relleu. 
Els diagnòstics tenen molta base bioquímica o 
molecular i no es fonamenten tant com abans en 
les troballes de l’exploració. En conseqüència, 
alguns epònims descriptius de parts del cos o 
lligats a signes que es recullen en l’examen físic 
dels malalts es fan servir menys. També el nom-
bre de malalties denominades amb un epònim 
es va reduint, ja que tenim més criteris que no 
pas abans per definir les malalties. A l’hora de 
denominar les malalties ens basem sobretot en 
la seva causa i també en l’expressió morfològica 
o clínica fonamental. Ja no diem malaltia de Weil 
sinó leptospirosi icterohemorràgica, i tampoc es 
parla de malaltia de Bright sinó de glomerulone-
fritis crònica. 
Per altra banda, l’ús dels epònims mèdics 
no és aplaudit per tothom, sinó que més aviat 
és criticat. Els seus detractors els desacrediten 
amb diferents arguments i recomanen que els 
editors de les revistes mèdiques demanin als 
autors que substitueixin els epònims per altres 
formes de designació5-7. Uns crítics consideren 
Pròleg
-XII-
que els epònims indueixen a confusió quan un 
mateix nom serveix per a designar síndromes o 
malalties diverses descrites per la mateixa perso-
na. Un exemple n’és la malaltia de De Quervain, 
que tant pot referir-se a una tenosinovitis este-
nosant de la mà com a una malaltia de la tiroide, 
denominades les dues en honor del metge suís 
que les va descriure. A més a més, alguns epò-
nims s’apliquen a un reguitzell de signes o malal-
ties diferents, com els de Fanconi o de Charcot, 
cadascun dels quals serveix al menys per a 15 
situacions diferents8. Altres vegades la confusió 
s’origina quan un mateix epònim designa fenò-
mens diferents i es refereix a persones distintes 
amb el mateix cognom.
Alguns critiquen els epònims perquè a vega-
des són injustos, especialment els que no es re-
fereixen al metge que va fer la primera observació 
sinó a un que la va fer bastant més tard, com és 
el cas de la malaltia de Behçet, dita així en honor 
d’una publicació de Behçet, metge turc que la va 
descriure el 1937, però que ja l’havia descrit el 
1930 el metge grec Adamantiades9. 
Altres crítics de l’ús dels epònims consideren 
que és molt més informatiu denominar un pro-
cés per les seves característiques fonamentals 
més que no pas pel nom d’una o de més d’una 
persona. La tendència és substituir els epònims 
per denominacions breus explicatives d’una de-
terminada malaltia, o simplement abandonar la 
referència a l’epònim quan el nom de la malaltia 
ja és prou descriptiu. Un exemple és el de la co-
lèstasi recurrent benigna de Summerskill i Wals-
he, que ara es denomina simplement colèstasi 
recurrent benigna i s’ha abandonat l’afegitó que 
representava el nom dels qui en varen fer la pri-
mera descripció.
Un inconvenient dels epònims és que perme-
ten actituds xovinistes, quan la mateixa malaltia 
s’anomena de manera diferent en un o altre país, 
perquè els científics de cada país volen fer pre-
valdre la glòria dels seus compatriotes, com suc-
ceeix amb la síndrome de Sjögren, que és l’epò-
nim que s’utilitza a gairebé pertot arreu, menys 
a França on s’anomena síndrome de Gougerot.
Ara, la polèmica entre partidaris i detractors 
dels epònims s’ha intensificat en afegir-hi argu-
ments ètics, ja que es proposa eliminar els epò-
nims de persones que durant la Segona  Guerra 
Mundial van donar suport al partit nazi, van par-
ticipar en experiments mèdics inhumans o van 
defensar posicions clarament inacceptables com 
la de l’eugenèsia o l’eutanàsia dels malalts men-
tals10,11. La llista és força llarga i inclou noms tan 
consagrats com Reiter, Wegener o  Eppinger 7.
Malgrat que s’eliminin alguns epònims per 
evitar que passin a la història amb honor met-
ges que hagin tingut un comportament indeco-
rós o poc ètic i que altres s’abandonin perquè 
ja no són informatius, molts epònims persistiran. 
No m’imagino cap altre nom millor per a la ma-
laltia de Hodgkin, la de Parkinson, la de Wilson 
o la de Crohn, o per a la síndrome de Down, o 
per a signes com el de Babinski, que el dels met-
ges que les van descriure o caracteritzar. En una 
època en la que es fa un ús abusiu dels acrò-
nims, sobretot en el llenguatge escrit, i sovint 
amb l’única intenció d’anar més ràpid quan es-
crivim una història clínica o un informe, criticar els 
epònims em sembla una contradicció. Els noms 
que reben les coses no són més que el producte 
d’una convenció i d’un acord implícit. Crec que 
el temps farà que uns epònims quedin i molts 
altres desapareixeran sense necessitar que algú 
els prohibeixi.
El llibre de Guardiola i Baños apareix quan 
domina el corrent antiepònims, però no és un lli-
bre d’epònims sensu stricto, sinó que és un  llibre 
d’història sobre metges catalans que han fet 
contribucions importants a la medicina del nos-
tre país. Per tant, no s’ha de veure afectat per 
la controvèrsia entre partidaris i detractors dels 
epònims. No pretén reivindicar, per raons patriò-
tiques, l’ús dels epònims que han recopilat, sinó 
només pretén fer saber que a Catalunya hem tin-
gut metges originals i creatius, que van fer apor-
tacions abans que ningú i per això el seu nom ha 
passat a la posteritat.
Aquest segon volum de l’Eponímia Mèdica 
Catalana inclou 33 biografies breus que havien 
estat publicades a Annals de Medicina, la revista 
de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut 
de Catalunya i de Balears. Jo, que sóc un  lector 
aficionat a les biografies de metges perquè, a 
més d’informació, m’aporten elements d’estí-
mul i afany de superació, confesso que el primer 
Pròleg
-XIII-
EPONÍMIA MÈDICA CATALANA (II)
Q
U
A
D
E
R
N
S
 D
E
 L
A
 F
U
N
D
A
C
IÓ
 D
R
. A
N
TO
N
I E
S
TE
V
E
  N
º 
2
2
article que llegia quan apareixia un nou exem-
plar dels Annals era el de Guardiola i Baños, o 
de Baños i Guardiola, que tanto monta, monta 
tanto... Segurament altres feien el mateix perquè 
són articles molt informatius, ben escrits i que 
ens expliquen aspectes del nostre passat recent 
que no coneixíem o només coneixíem en part. 
La publicació en un sol volum dels 29 articles és 
molt interessant i útil. Posarà a l’abast de molta 
gent unes històries de metges admirables i ad-
mirats. Potser els epònims han estat només la 
justificació per escriure sobre la vida científica 
d’alguns metges catalans il·lustres, que van tenir 
una trajectòria exemplar, ja que tenen en comú 
que el seu nom s’ha convertit en epònim. 
Cal agrair el mecenatge de la Fundació Dr. 
Antoni Esteve que ja va patrocinar l’edició del pri-
mer volum, publicat el 2004, per l’edició d’aquest 
segon volum. La Fundació Dr. Antoni Esteve té 
una gran tradició en donar suport a les humani-
tats mèdiques i efectua una tasca de gran utilitat 
per a Catalunya i per als metges catalans.
Miquel Bruguera i Cortada
Universitat de Barcelona
Barcelona, abril de 2011
Referències bibliogràfiques
1. Bruguera M. Breve diccionario de los epónimos usa-
dos en hepatología. Gastroenterol Hepatol. 2005;28: 
426-32.
2. Bruguera M. Breve diccionario de epónimos usa-
dos en gastroenterología. Gastroenterol Hepatol. 
2006;29: 125-30.
3. Díaz-Rubio M, Devesa Medina MJ. Epónimos en apa-
rato digestivo. Madrid: You & Us S.A.; 2010.
4. Guardiola E, Baños JE. Eponímia mèdica catalana. 
Quaderns de la Fundació Dr. Antoni Esteve, nº 1. Bar-
celona: Prous Science; 2004. 
5. Woywodt A, Matteson E. Should eponyms be aban-
doned? Yes. BMJ. 2007;335:424.
6. Ezpeleta D. Virtudes e inconvenientes de los epó-
nimos médicos. Prólogo. A: Ezpeleta D, editor. 400 
epónimos en Neurología. Barcelona: ESMONpharma; 
2004.
7. Mora B, Bosch X. Medical eponyms. Time for a name 
change. Arch Intern Med. 2010;170:1499-500.
8. Kundu AKR. Charcot in medical eponyms. JAPI. 
2004;52:716-8.
9. Goic A. Sobre el uso de epónimos en medicina. Rev 
Med Chile. 2009;137:1508-10.
10. Strous RD, Edelman MC. Eponyms and the Nazi era: 
time to remember and time for change. Isr Med Assoc 
J. 2007; 9:207-14.
11. Harper PS. Naming of syndromes and unethical ac-
tivities: the case of Hallervorden and Spatz. Lancet. 
1996; 348:1224-5.


Pròleg

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert