El terme sagrera té els seu orígens en el dret visigòtic i definia un espai sagrat de trenta passos eclesiàstics a l’entorn de l’esglesia

Silvestre, Jesús

Revistes Catalanes amb Accés Obert

11
Text: Jesús Silvestre
Les Sagreres
El terme sagrera té els seu orígens 
en el dret visigòtic i definia un espai 
sagrat de trenta passos eclesiàstics 
a l’entorn de l’església. Aquest espai 
inicialment destinat a l’enterrament 
dels difunts passa també a ser consi-
derat un espai amb dret d’asil. Així ho 
expressa el Llibre dels Judicis visigot: 
«Que aquell que es refugia en una es-
glésia no en sigui tret, llevat que es 
defensi amb armes. Que ningú no gosi 
treure un home d’una església per la 
força, llevat que tal volta el qui s’ha 
refugiat a l’església es vulgui defensar 
amb armes (IX,3,2)...» «Si algú treu 
dels altars per la força un serf seu o 
un deutor sense que li hagi lliurat el 
sacerdot o el guardià de l’església, si 
és persona de condició noble, tan bon 
punt això arribi al coneixement del jut-
ge, que sigui obligat a pagar cent sous 
a l’església contra la qual ha comès la 
injúria; si és persona de condició infe-
rior, que pagui trenta sous. I si no te-
nia amb què pagar, que sigui castigat 
pel jutge a rebre cent assots pública-
ment (in conventu). I que l’amo rebi el 
seu serf, o creditor el seu deutor, sen-
se acusar-los de res (IX,3,3).» El dret 
d’asil també funcionava en cas de re-
fugiar-se per deutes com ho expressa 
el mateix Llibre IX,3,4: «Que ningú pre-
tengui tocar aquells que s’hagin refu-
giat en una església o als porxos d’una 
església, sinó que demani al prevere o 
al diaca que li’n faci lliurament; i si el 
deutor o el culpable que s’hi havia re-
fugiat no mereix la mort, que l’encar-
Delimitació de la 
primitiva sagrera de 
l’ermita de
Sant Corneli.
12
regat del culte de l’església intervingui 
davant el qui el reclama perquè li con-
cedeixi indulgència i el perdoni per la 
seva súplica. I si un deutor es refugia-
va en una església, que l’església no el 
defensi, sinó que el prevere o el diaca 
lliuri el deutor sense dilació; de mane-
ra que aquell que reclama el deute no 
pretengui matar ni lligar aquell que ha 
acudit a l’auxili de l’església, sinó que, 
en presència del prevere o del diaca, 
s’estableixi el temps dintre el qual serà 
pagat el deute. Perquè, encara que es 
concedeix una intervenció a l’església 
en atenció a la religió, les coses d’altri 
no poden ésser retingudes. Tanmateix, 
quant als homicides, els fetillers i els 
emmetzinadors, cal recórrer a les lleis 
que s’exposen sota els títols correspo-
nents.»
Però aquest espai, que com hem 
dit, inicialment era destinat a l’enter-
rament de difunts i l’asil, evoluciona-
rà dins el primer terç del segle XI i es 
veurà ocupat per habitatges, sitges, 
cellers, etc., cercant la protecció que 
oferia l’església al considerar-lo invio-
lable ja que qualsevol violència exerci-
da dins el seu àmbit era equiparada al 
sacrilegi.
A partir, doncs, de la idea d’un perí-
metre sacralitzat es desenvolupà la 
idea de la sagrera com a perímetre pa-
cificat i protegit. L’honor i la reveren-
tia exigida a aquells que s’apropaven a 
l’església sotmeté el perímetre sacra-
litzat a la perpetua pace et securitate. 
Aquesta pacificació de la sagrera es 
concretà en la prohibició, com ja hem 
vist, de cometre actes de violència con-
tra bens i persones. El recurs a la força 
física tan sols era permesa al bisbe i als 
seus canonges amb el fi d’expulsar del 
seu perímetre eclesial a l’hominem ex-
comunicatum pro pace aut pro tregua 
Dei o per fer efectiu el lliurament del 
censum sacrariae que es pagava per 
les edificacions de la sagrera. El circuit 
de la sagrera va ser, doncs, el límit a 
qualsevol violència que es volgués 
exercir sobre les persones i els béns 
situats a l’interior d’aquest perímetre. 
En correspondència i tal com ho 
prescriuen els canons abans esmen-
tats, es garantí a totes les persones i a 
totes les edificacions emplaçades en el 
perímetre eclesial una securitas firma 
in perpetuum enfront a qualsevol acte 
de violentia, pel mer fet de situar-se en 
aquest perímetre. La protecció atorga-
da a les edificacions quedava assimi-
lada a aquella atorgada a l’església: id 
quod continetur in sacriis ita maneant 
salva et tuta ut corpus eiusdem ec-
clesie. Per expressar aquesta protecció 
les fonts recorren una sèrie de termes 
ben definits, com poden ser protectio, 
tuitio o securitas, amb els quals asse-
nyalava que allò emplaçat al períme-
tre eclesial securus  ibi permaneat o 
maneat salva et tuta. El significat de 
termes com defensio, immunitas, mu-
nimen, salvitas o salvatio és més com-
plex. En continuïtat carolíngia, aquests 
termes expressen la idea d’una segu-
retat atorgada a les persones i béns 
que s’associa a un perímetre delimitat: 
es tracta de «clausurar» a la violència 
el conjunt format per església, cemen-
tiri i assentament.
El perímetre de la sagrera era, 
doncs, el límit a qualsevol violència 
que es volgués exercir sobre les per-
sones i els béns situats a l’interior 
d’aquest perímetre. Era un períme-
tre sacralitzat i sotmès a la protecció 
eclesiàstica (defensio ecclesiastica). A 
canvi d’aquesta protecció eclesiàstica 
els que disposaven d’edificacions a la 
sagrera havien de pagar un cens (un 
parell de gallines o capons, dos lliures 
de cera...), en la majoria de les ocasi-
ons, al sacerdot de l’església.
Degut a la creació d’aquest perí-
metre de protecció es va haver d’es-
tablir el que s’anomenaria la justícia 
episcopal, per assegurar que dins del 
perímetre no es cometessin delictes o 
quedés desprotegit, la justícia episco-
pal garantiria la justícia davant de l’in-
fractor, que generalment podia ser el 
senyor veí de les terreres eclesials.
Amb el passar dels segles aquest 
perímetre va anar variant fins, en la 
majoria dels casos, en el nucli de les 
poblacions. Sabem que entre els segle 
XII i XIII, les sagreres o parts significati-
ves eren propietats de les elits laiques 
(seculars) locals i en molts casos eren 
propietat de l’església local on ja no hi 
havia la protecció episcopal.
Així podem parlar de sagreres a casa 
nostra des del segle V fins pràcticament 
a finals del segle XIII quan es barrejaran 
el dret visigòtic i el carolingi.
El circuit de la 
sagrera va ser
el límit a
qualsevol
violència que 
es volgués 
exercir sobre 
les persones i 
els béns situats
a l’interior 
d’aquest perí-
metre pacificat 
i protegit.


LES SAGRERES

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert