El   llenguatge dels informatius de televisi

Esteve, Antoni

Revistes Catalanes amb Accés Obert


lle :Aquest text és un resum de la ponència 
sobQida el17 d'agost de 1985 en un col-loqui 
re " 1 tele . e llenguatge dels informatius de 
VISÍ." les ac .0 . celebrat~ Prada de Conflent dins 
Cat tlvltats orgamtzades per la Universitat 
alana d'Estiu. 
El llenguatge 
dels 
informatius de 
televisió 
Fins ara hem viscut en la prehistòria 
de la televisió, i tot just ara, fruit 
d'intuïcions, d'errar-la moltes vegades, 
comença a treure' s l'entrellat de les normes 
que regeixen la comunicació televisiva. 
Comencem a descobrir la gramàtica del 
llenguatge informatiu de la televisió. 
La premsa fa cerit cinquanta anys que va 
començar a conformar el seu propi 
llenguatge, que ara ja és plenament consoli· 
dat i acceptat. La televisió va començar fa 
només trenta anys i encara ens movem a les 
palpentes. 
Conèixer l'auditori 
La clau de volta per definir el llenguatge 
de televisió és disposar del màxim de dades 
de la gent a qui adrecem el nostre missatge: 
conèixer l'auditori . 
D'entrada, sabem que es tracta, en una 
situació com la de Catalunya, d'un auditori 
totalment heterogeni; que ens adrecem a 
sectors de població molt amplis. Mentre que 
tota la premsa catalana no arriba a vendre 
400.000 periòdics el dia, la televisió té en 
les seves millors hores més de quatre 
milions d'espectadors. Això vol dir, per 
exemple, que mentre no hi hagi moltes més 
39 
o 
en 
> w 
~ 
w 
.... 
40 
o 
CI) 
> w 
...J 
w 
1-
televisions cada sector diferent de la 
població no en podrà gaudir d'una que 
s'adapti a les seves preferències. 
Conèixer qui veu televisió es fa 
imprescindible abans de plantejar-se un 
informatiu. I per obtenir aquesta dada, ara 
com ara, no disposem de cap mitjà millor 
que les enquestes. D'aqu í a pocs anys ens 
sorprendrà com es troben de lluny els 
mitjans d' informació de les dades que ens 
poden proporcionar aquestes enquestes i 
l'anàlisi sociològica que ens permeten de 
fer. Cal fug ir de l'esclavatge de les estadís-
tiques, però cal fer els programes per al 
públic existent i no per a un auditori 
imaginari o idealitzat. 
No podem pas abusar dels subtítols, 
quan sabem que una· quarta part de 
l'aud itori és practicament analfabet; no 
podem deixar de traduir una entrevista d e 
l'anglès quan prop de la meitat dels 
espectadors amb prou feines entén el 
nostre idioma. 
Els qui fem programes informatius al 
migdia hem de saber que el nostre públic és 
diferent del de les nou del vespre. Que és 
format per uns sectors determinats: una 
majoria de dones, parats, jubilats, joves. 
Que la gent ens veu mentre dina, entre 
cullerada i cullerada o, intermitentment, 
des de la cuina. El ,fet que el públic del 
migdia estigui menys pel televisor, que ens 
vegi mentre fa altres coses, ens obliga a 
donar racions reduïdes, fàcilment digeribles. 
Mai no podem donar res per entès o per 
sabut, i no ens és pas permès de fer els 
saberuts. S i no busquem un llenguatge més 
planer, no penetrarem enlloc. 
Encara que molta gent se'n pugui 
sorprendre, en un informatiu de mitja hora, 
no hi caben més de vint notícies. També les 
enquestes ens permeten de saber que de 
totes aquestes informacions l'espectador 
només en reté dues o tres, i normalment no 
pas aquelles que, des d el punt de vista del 
periodista, es podrien considerar les més 
importants. 
Per seleccionar vint notícies entre l'allau 
d'informacions que diàriament arriben a 
una redacció cal fer una garbellada brutal. 
La importància o l'interès? 
Allò que configura clarament un 
informat iu de televisió és la variació dels 
criteris a l'hora de fer aquesta selecció de 
notícies. Durant molts anys, les 
informacions de la televisió s'han limitat 8 
les que podrí em qual i ficar de pol ítico-
institucionals. Un estudi demostrava que fa 
just un any - estiu de 1984- el 85 per cent 
de les notícies d els telediaris de Televisió 
Espanyola eren d'aquesta mena. 
Quan es fa una selecció, cal tenir en 
compte dos paràmetres: la importància i 
l'interès, si donem prioritat a una 
informació que des del punt de vista 
professional es considera molt important 0 
si es trien els temes que ja sabem que 
interessen els sectors de població als quals 
ens adrecem. Així, per exemple, u na 
cimera sobre el desarmament pot ser 
decisiva per a la humanitat, però els 
espectadors poden estar més interessats en 
la informació meteorològica o en el resultat 
de les travesses. 
Moltes televisions del món, especialment 
les nord-americanes, han pres com a opció 
la de l'interès. Una televisió pública ha 
d'intentar trobar un punt d'equilibri entre 
aquests dos pols. Però això no és cosa 
fàcil; els dubtes són constants. 
Equilib ri temàtic 
A part aquest primer criteri de selecció, 
cal buscar equilibris temàtics o terr itorials. 
Encara que hi hagi not ícies molt 
importants, no hem de deixar de parlar, per 
exemple, d'esports o de cultura. Amb 
aquesta mateixa intenció, cal d isposar de 
fonts informatives a totes les àrees 
geogràfiques, no solament a les grans 
concentracions humanes. 
Aturem-nos en aquesta darrera 
consideració. Dos de cada tres catalans no 
viuen a Barcelona, mentre que el 90 per 
cent dels mitjans d'informació es troben 
concentrats en aquesta ciutat. Resultat: 
la majoria d'informacions són barcelonines. 
Un mateix fet es tracta d'una manera 
diferent segons que s'esdevingui a Barcelona 
o a Tortosa. I això, que encara es pot 
~01'l'lPrendre en un diari o una ràdio, perquè 
IJenen unes àrees de cobertura preferent i 
s na capçalera en una ciutat, no té cap 
tel'ltit en la televisió, que arriba igualment a 
0 t arreu. 
P Malauradament, ara que la tecnologia 
d errnetria de fer organitzacions televisives 
l'llescentralitzades, es continuen fent 
D él<:r~centres (Sant Cugat i Sant Joan 
e espl). En aquest moment, no seria més 
q ar fer un centre de dramàtics a Girona, 
l'lllJe des de Tortosa es fes la informació 
d eteorològica o que la continuïtat es fes 
e es de Barcelona. Encara que això seria, 
ertarnent, menys controlable. 
lns~antaneïtat, imatge i espectacularització 
h Es precisament la tecnologia el que ens 
. a de permetre fer la nova televisió 
~l'lforrnativa: la miniaturització, la ~~forrnatització del vídeo, els satèl·lits, els 
IStemes sense fils, les unitats mòbils 
~earrnent lleugeres i moltes altres 
1~'~novacions que permeten la instantaneïtat, 
llna millor imatge i l'espectacularització del 
qlJe s'ofereix. 
El més característic de la televisió com a 
lllitjà és la instantaneïtat, el directe. Els 
9rans moments de la televisió han estat les 
retransmissions en directe: Jocs Olímpics, 
ar ·b 
r1 ada a la Lluna, el 23-F .. . . 
d La tècnica ja es troba suficientment 
1 
esenvolupada per permetre a la televisió 
a mateixa instantaneïtat que té la ràdio; el 
~~Oblema ara només és econòmic. El 
lrecte és la televisió-total. 
h I la televisió és la imatge, imatges que 
d~n d'explicar coses. Si no hi ha imatge 
un fet, llevat que es tracti d'alguna cosa 
~Xtr~ordi nària, no hi ha notícia de televisió. 
1
, la Imatge ha de ser fresca com el peix, 
. arxiu ha de ser desterrat, excepte en els 
~l'lforrnes històrics, és clar. La imatge no ha 
d~ ser il·lustració. No es pot parlar 
1, II)Undacions a Girona am
b imatges de 
d Onyar sec, no es poden emetre el mes de 
e~embre imatges de gent passejant en 
~aniga curta. Molts cops la informació 
elevisiva és imatge i so directe, sense 
necessitat de text. 
I la televisió, també la informativa, és 
espectacle. No importa solament de dir i 
ensenyar les coses, sinó també com es 
diuen i com s'ensenyen. Prescindir de 
l'espectacularització és deixar de costat una 
característica bàsica del llenguatge 
televisiu. Els informatius també reque· 
reïxen una escenificació ben estudiada. No 
arriba de la mateixa manera una informació 
llegida estroncadament o explicada 
d'una manera clara per algú que sap el que 
diu. El tema seria molt llarg, però 
indiquem-ne només un aspecte: la credi· 
bilitat d'un informatiu pot augmentar amb 
la personalització de les informacions. 
Totes els tres assenyalats fins aquí 
formen les "quatre regles" de la gramàtica 
de la televisió. Per utilitzar aquesta 
gramàtica no calen ni periodistes ni 
realitzadors, sinó periodistes de televisió. 
Cal trencar les barreres que han separat els 
redactors i els tècnics; un periodista de 
televisió ha d'estar al corrent de les 
qüestions tecnològiques i ha de saber utilitzar 
els aparells, saber trobar notícies, escriure· 
les i muntar-les. 
I un acabament demagògic. Totes 
aquestes ratlles no pretenen altra cosa que 
una televisió prometeica; cal baixar la 
televisió al ras, deixar de mirar els poders i 
grups de pressió i tenir més en compte 
l'auditori. Cal deixar de salvar a cada 
informació la humanitat i cal proporcionar 
dades perquè la gent estigui al corrent de 
les coses que passen i pugui viure més lliure 
i feliç. 
Antoni Esteve 
Director de "L'Informatiu" del Circuit 
Català de TVE . 
41 
o 
U) 
> w 
...J 
w 
1-


El llenguatge dels informatius de televisió

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert