Del llibre inèdit
L'ENCÍS DEL COLLSACABR

Parés i Ganyet, Quirze

Revistes Catalanes amb Accés Obert

EVOCACIO 
D’EN SERRALLONGA 
Del Ilibre inèdit 
L’EN& DEL COLLSACABRA 
1 
Sant Romà fou; ja és historia. 
1 el meu pensament es deté ara 
a1 Mali de Sau, i a una altra 
historia, ja molt llunyana, i que 
la llarga processo dels anys ha 
anat desfigurant fins a transfor- 
mar-la en una llegenda. Una lle- 
genda ben arrelada per aques- 
tes contrades i que no s’ha pas 
perdut de les memories: en 
Joan de Serrallonga, el bando- 
ler, figura senyera d’una època 
turbulenta i decissiva en el de- 
venir del nostre pais. 
El gran casa1 del Moli de Sau 
havia estat refugi, mantes vega- 
des, d’en Joan de Serrallonga i 
el seu lloctinent, en Jaume Me- 
lianta, el «Fadri de Sau». 1 gai- 
rebé amb la mirada fixa a un 
punt de les aigües, sota les que. 
descansa per sempre l’historic i 
cèlebre Moli, evoco les peripè- 
cies del famos cabdill que arri- 
bà a ésser, en el seu temps, el 
cap suprem del bandolerisme 
català. 
En Joan Sala i Ferrer, alias 
Serrallonga (segons dades ex- 
tretes del magnitïc llibre d’al- 
tres dos Joans, en Joan Reglà i 
Joan Fuster), nasqué el 1594 a 
la masia de la Sala, terme de 
Viladrau, a1 peu dels esqueis i 
barrancades que davallen en 
forts declivis del Matagalls, pel 
canto de Sant Segimon. 
Camperol, com tota la seva 
familia, casà amb Margarida 
Serrallonga, de cari Serrallonga, 
masia de Que&, petit llogarret 
entaforat en els congostos del 
Ter entre Sau i Susqueda. Veus 
aci el nom amb que se’1 conei- 
xeria, exclussivament, després. 
Passem per ah les vicissituds 
que l’empenyeren a l’atzarosa 
vida i als nombrosos actes de 
rebellio que l’enfrontaren suc- 
cessivament a quatre virreis de 
Catalunya, fins arribar a1 perio- 
de crucial en que, després de la 
desfeta dels també famosos ger- 
mans Margarit, quedà com in- 
discutible cabdill, pels anys 
1626 a1 1631. 
El poble estava temorenc per 
la pesta i la misèria, i l’escasse- 
dat de gra i aliments -diguem- 
ne fam-, i bullia somort el 
descontent general envers els 
governants de Felip IV, causes 
determinants de la proliferacio 
del bandolerisme, ajudat i pro- 
tegit per tota la classe humil i 
àdhuc una part de la noblesa, a 
qui l’estat de rebellio dels es- 
camots armats de pedrenyals i 
trabucs, afavoria en la seva 
sorda lluita contra la monarquia 
i alts dignataris de la Cor-t reial. 
Eren aquells, temps de te- 
mença; de llobregues nits amb 
la por arraulida en els ratons 
dels grans casalots, bategant 
ominosament en les ombres. Es 
mig dormia, ull amatent, amb 
tota llei d’armes de defensa vo- 
ra el llit, a l’abast de la mà, i 
amb calfreds anguniosos quan 
la gossada, a1 pati, lladrucava 
de fais0 desacostumada. De dia 
tampoc hi havia gaire confian- 
ça: dins els boscos, darrera les 
familia?s- pedres i codols, sor- 
gien trabucs en lloc de conills, i 
apareixien en un obrir i tancar 
d’ulls, dagues i coltells que 
llampegaven sinistrament dins 
l’esmortuïda i verda claror ve- 
getal. 
La historia otïcial presenta a 
Serrallonga com un bandoler 
criminal i ferotge, lliurat als pit- 
jors instints. Pero el llibre «El 
catalan Serrallonga», escrit vers 
el 1644 pels remarcables escrip- 
tors del «sigle de oro» de les 
lletres castellanes, Antonio 
Coello, Rojas Zorilla i Luis Vé- 
lez de Guevara (autor aquest 
Ultim del picaresc i satiric «El 
Diablo cojuelo»), el descriu 
com un «hidalgo» que lluita per 
sagrats motius d’honor ofès, i 
si bé envoltat de quadrilles de 
malfactors, ell és d’un esperit 
noble i cavalier. 
No hi falta en aquest llibre 
-a més de les trifulgues dels 
enemics seculars Serrallonga i 
Torrellas lluitant a mort (a1 estil 
dels Capuletos i Montescos de 
«Romeo i Julieta» de Shakes- 
peare), l’enamorament obcecat 
i indeturable de Joana de Torre- 
llas, que malgrat la seva illus- 
tre nissaga fuig amb el bandoler 
abraçant la seva atzarosa vida. 
També hi figura el terrorific 
aspecte del pare d’en Joan, 
Don Bemat, noble com ell, que 
amb la pols de la tomba engan- 
xada als vestits, repta a1 seu fil1 
i li mostra el cami de la llibera- 
cio, que aconseguirà si s’entre- 
ga a la justicia. Una escena 
semblant sorgirà, gairebé dos- 
cents anys després, amb el 
«Don Juan Tenorio» de Zori- 
Ila. on el Don Bernat sera el 
Comendador. el convidat de 
pedra. L’altra obra que tracta 
el mateix tema, el «Don Juan 
de Serrallonga>> de Victor Bala- 
guer. segueix la Iinia de noblesa 
del nostre pagès. conservant el 
respect& (<Don,,. i defensa els 
nobles motius i la figura senye- 
ra del cabdill. amb més empen- 
ta i delit que els escriptors cas- 
tellans. incloent-hi també I’amo- 
ras embolie de Joana de Tprre- 
llas i l’empolsada aparicio en el 
sepulcre familiar de l’església 
de Queros. del Don Bernat. el 
pare, que igualment sermoneja 
amb paràgrafs grandiloqüents el 
seu revoltat fil1 i li lliura el seu 
perdo seguit de I’arrepentiment 
de l’heroi. El llibre de Victor 
Balaguer reivindica doncs total- 
ment a Joan de Serrallonga, 
amb decidida oposicio a la ver- 
si0 otïcial. 
Pero en contra de 10 que as- 
seguren ambdos Ilibres. no 
sembla pas veridic que mantin- 
gués cap amoros idil.li amb la 
imaginària Joana de Torrellas. 
totalment ficticia. com també la 
seva familia. Lo cert és que 
entre d’altres amistançades que 
tingué en Serrallonga. va ser-ho 
llarg temps I’anomenada Joana 
Massisa. i ademés I’ultima. ja 
que fou detinguda i empreso- 
nada junt amb ell. 1 aquesta no 
era pas noble ni molt menys. 
sino una terrassana. com certi- 
fiquen mants documents de I’è- 
posa. 1.0 evident doms. és que 
l’embolie amoros de l’heroi anà 
a càrrec de dues Joanes, la fal- 
sa i l’autèntica. 
1 aqui arribem a una consi- 
deracio fonamental: un mite 
Serrallonga que ha protagonit- 
zat dos llibres molt difosos i 
celebrats, cada u en el seu 
temps, afegit a un cançoner 
molt extens i variat que s’ha 
conservat fins avui, i a més una 
peça teatral amb aires de ballet 
«El bal1 de Serrallonga», a1 re- 
gust del «teatre de corral» d’a- 
quelles èpoques i representada 
durant més de tres centtiries i 
en nombrosos 110~s de la nostra 
geografïa -sens oblidar el 
poema de I’excels Maragall «La 
fi d’en Serrallonga»-, a la for- 
ça tenia de procedir d’una per- 
sonalitat incontestable, malgrat 
que no rebé la més minima ins- 
truccio i no sabia llegir i es- 
criure. 
Pots anys abans d’aparèixer 
Serrallonga, havia ocupat l’es- 
cena un altre figura poderosa, 
en Perot Rocaguinarda -im- 
mortalitzat per Cervantes en un 
capital del «Don Quijote»- 
que lliurà amb el seu escamot 
de bandolers importants bata- 
Iles amb les forces reials, der- 
rotant-les quasi sempre; i no 
obstant el seu record s’ha ex- 
tingit tant en llibres i publica- 
cions com en les traditions po- 
pulars. Ta1 volta perquè desa- 
paregué de sobte de I’escenari 
de les seves aventures i marxà 
amb alguns dels seus a Itàlia 
-amb un indult concedit pel 
Govern per a estalviar-se mal- 
decaps- on servia a les ordres 
del Rei com a capità dels terços 
espanyols. Aquest canvi radical 
de front el despossei als ulls del 
poble de tot mite i romanticis- 
me, com és ‘logic, i ha contri- 
buït decissivament a1 seu oblit. 
Si el record de Joan perma- 
neix encara viu, després de 
més de tres-cents anys, demos- 
tra de forma irrebatible que de- 
gué tenir un relleu excepcional 
(i que s’ha procurat ignorar i 
destruir a posta per obvis mo- 
tius en els documents del seu 
4 
procés, unics que s’han conser- 
vat) i molt per sobre del senzill 
pagès que als primers temps 
llaurava pacificament la terra a 
la llar de la seva muller, a 
Que&. 
Per aquestes contrades es 
parla encara d’un Serrallonga 
bandoler, si; pero que combatia 
als ries i afavoria als pobres, i 
humiliava als poderosos i als 
massa superbs delegats reials. 
Ens quedem amb aquesta Ulti- 
ma vers%: és més simpàtica, 
més d’acord amb aquesta gene- 
rosa terra que estem contem- 
plant, la grandiositat de la qua1 
Iliga molt bé amb la imatge 
d’uns homes valerosos i nobles 
-mal fossin bandolers-, pet% 
mai amb éssers mesquins. 
, 
l 
l 
1 
1 
1 
1 
1 
1 
1 
1 
1 
l 
1 
i 
; 
1 
l 
l 
l 
i 
1 
1 
1 
1 
1 
t 
1 
1 
l 
1 
I 
II 
La calor apreta molt avui: un 
xic massa. Aqui on estic asse- 
gut desgranant les meves refle- 
xions no hi ha pas la més minsa 
ombra. El mestre Satanàs sem- 
bla que hagi escampat una mu- 
nio de dimonis amb torxes en- 
reses per la immensa volta del 
rel; el calor és xafogos, sufo- 
tant, i crema tot l’immobil pai- 
satge, i m’encén el COS amb 
bafarades de fornal, i la suor 
m’amara el rostre i els ‘cabells. 
No hi ha pas un sol bri d’aire; 
-1 sol eau a plom, pesant i en- 
tabanador. 
M’aixeco i vaig en recerca 
d’un petit bosquet que s’estén 
gairebé a la punta del pla del 
Castell, vorejant la cinglera. 
D’aqui arrenca un cami que 
permet arribar a la Força de 
Tavertet, per un estret collet 
que havia intentat franquejar 
moltes vegades sense aconse- 
;uir-ho. Des de la punta del 
pla, es veu perfectament, el 
collet, i també unes ruïnes molt 
pot visibles i embolicades dins 
els arbres i el verdissàm, d’u- 
nes llenques de paret, l’unit 
que resta del castel1 de la For- 
ça, dels senyors de Tavertet, 
que anys ha fou bastit en 
aquest inassolible i estratègic 
indret. Pero un precipici barra 
el descens, i no havia trobat 
manera de baixar-hi, sense 
corda. 
Un dia, cansat d’infructiferes 
provatures, vaig preguntar-ho a 
un bon coneixedor. El cami 
s’initia bastant enrera, ran de 
cingle. És l’unit practicable; no 
n’hi ha d’altre. 1 veus aci 
doncs, que trobat per fi l’insos- 
pitat viarany, baixo unes grao- 
nades de pedra, segueixo unes 
traces ja molt esborrades... i de 
nou em trobo sobre el penyase- 
gat, com abans. Retorno enre- 
ra, un xic motxo. Hauré de de- 
manar auxili a en Pere Ganyet, 
si és que pot venir i té permis, 
diguem-ho tot. Feia moltissim 
temps que no I’havia vist. 
No m’he hagut d’escarressar 
gaire cridant-10, perquè ja el 
tint aqui, a1 meu costat, amb 
una mirada afectuosa, pero un 
xic mofeta. 
- Has errat el cami com un 
gamanis, oi?. . . 
Estic contentissim de veure’l, 
pero la seva pregunta em 
destarota. 
- Caram!... -1i contesta, un,a 
mica enutjat.- No es neces- 
sita pas massa ciència per 
endevinar-ho; ja ho sé prou 
bé que l’he errat, Pere. 
Somriu, quelcom divertit, 
pero amb serena mirada. Ja 
l’he perdonat. 
- Mirem bé el lloc, eixelebrat 
parent. Aci mateix has girat 
cap a dreta; falsament, com 
has comprovat. Doncs hau- 
ries de seguir més la canal. 
cap avall. Té d’ésser el 
cami. 
- No és un xorrec, Pere? 
En Pere escruta, examina, 
gairebé flaira. 1 respon amb de- 
. ., 
c1s10: 
- No. Totes les aigües del pla- 
ne11 s’escolen per l’altra banda, 
perquè ja hauràs vist que aquest 
pla és en realitat, bastant incli- 
nat. Aquesta canal no és un 
escorranc de les pluges; i allà 
baix, a1 peu d’aquesta vertigi- 
nosa graonada, hi ha una petita 
cornisa molt adient. Anem. 
Quan hem davallat uns 
quants graons de pedra, i adés 
revoltada la minsa cornisa, s’o- 
bre als nostres peus magnifica, 
triomfal, una escala d’obra, feta 
per mà d’home amb totxos i 
pedres, que es despenja forta- 
ment dins una esquerda de la 
muntanya, estreta com un ga- 
vinet. 
- Una escala d’obra?... -re- 
mugo-. 1 aqui?... No ho en- 
tenc pas aixo, Pere. 
En Pere em mira, ja a1 peu 
del providencial ajut, mou el 
cap. 
- Deu haver-te tocat massa el 
sol a la closca, quan estaves 
allà dalt, suara, amb les teves 
cabories. No l’hauran pas feta 
per anar a cercar bolets! dit jo. 
No hi han per aqui les ruines 
d’un castell?. . . 
Clar, clarissim!... la via d’ac- 
tés a1 castell; l’inversemblant 
cami per on retrunyi, segles ha, 
el soroll de les pesants arma- 
5 
dures, l’espetec de les llances 
sobre la pedra; tota una fanta- 
sia medieval en marxa. Les da- 
misekles amb els Ilargs capells 
en forma de cucurulls sobre el 
cap, esperant; esperant sempre 
el seu amor. 1 fïtant dia a dia 
l’etem paisatge del Ter a1 fons 
de la vall, i a l’altre costat, les 
llobregues barrancades de Balà, 
amb les esplugues i cavorques 
atapeïdes de bruixes i dimonis 
banyuts. 
Passada l’esglaonada, un ca- 
mi planer se’ns ofrena, bellis- 
sim, indescriptible. A dreta, 
unes baumes enormes, de gran 
volada, s’estenen sobre nosal- 
tres; a esquerra i a molta fon- 
dària, les aigües del pantà bri- 
llen a1 sol amb una rastellera de 
mirallets. Mirant des de baix, 
de les vores del llac de Sau, es 
veu en la colossal muralla una 
petita vira verda que ratlla la 
nuesa de la pedra; per aqui pas- 
sem nosaltres. 
És tant excepcional l’espec- 
tacle que en Pere, pot donat a 
elogioses ponderacions, no pot 
estar-se de mormolar, entus- 
siasmat: 
- Què bonic és tot aixo, pa- 
rent!... Després del Pirineu, no 
he vist res tan bel1 i impres- 
sionant. 
M’he estarrufat un xic. Jo li 
he descobert -i descobreixo 
també- una meravella. Pot 
més enllà arribem sobre el co- 
llet, que pel canto de l’aigua és 
una vertiginosa muralla rogen- 
ca, i pel de Balà, un impenetra- 
ble bosc espessissim i fosc. De 
moment ens temem no poder 
continuar; perd d’aqui també 
SUI?, encaixada entre dues ver- 
ticals llastres, una altra aèria i 
emocionant escala. 
Ja som a1 bel1 mig del coll. 
Donc una ullada a la timbera 
que sempre em barrava el pas a 
l’extrem del pla del Castell: 
impracticable. Passem, amb 
rosta pujada, tocant les ruïnes 
de la llenca de paret del castel1 
de la Força, que és 10 tinic que 
encara p0rmaneix en peu, i 
contomegem totalment el mo- 
nolit per un increïble sendero 
obert sobre un minso relleix: 
una osca en la vertical paret. 
Seiem-hi. Des d’aqui, i a 
molta altura, dominem tota la 
llargada del llac de Sau. En Pe- 
re no diu res. Els seus ulls 
blaus, acostumats als infïnits 
horitzons pirenaics, es mouen 
lentament, sàviament, assabo- 
rint ~1 superb panorama. Em 
mira, somriu complagut, i en fa 
un lleu moviment d’aprovacio 
amb el cap, sens dir res. 
Després de bona estona de 
contemplacio, en Pere s’aixeca, 
com disposat a marxar. 
- No et quedaràs una estona, 
Pere? 
- No m’hi put estar gaire 
més, parent. Sols he vingut 
per a que no fessis bestie- 
ses, entossudit en trobar el 
cami. 
- Gràcies, Pere; pero em sap 
greu que marxis. Quan po- 
dré tornar-te a veure? 
- Sols Déu ho sap, parent. De 
totes maneres, ja has progres- 
sat qui sap-10; ets un bon dei- 
xeble, i et put dir, bastant 
complagut per cet-t, que ja no 
em necessites, encara que tant 
en tant en facis alguna, per ca- 
parrut. 
Me’1 miro tot em-iolat: 
- Accepta la renyina, mestre. 
Pero si com dius, no necessito 
ja a1 guia, si que desitjo la teva 
companyia i les teves refle- 
xions. Quan estàs amb mi, Pe- 
re, tint un goig i una serenitat 
que no sabria pas explicar-te. 
El meu avantpassat, el pastor 
pirenaic de llarga manta i llarga 
cabellera, m’esguarda seriosa- 
ment. Els seus ulls reflexen un 
gran afecte . 
- Gràcies, parent. Si per en- 
davant jo no hagués sabut tot 
aixo que em dius, no t’hauria 
pas vingut a veure, ni ara ni en 
les altres ocasions. Perd aques- 
ta serenitat que has esmentat, 
l’hauràs també en la contempla- 
ci0 de la natura, dels bells pai- 
satges, dels infïnits horitzons. 1 
la pau que t’envolta a la mun- 
tanya, junt amb la teva prbpia 
pau interior, et donarà també 
els agradosos pensaments i re- 
flexions que trobes a faltar. Re- 
corda pero, estimat rebrot, que 
invisiblement hi estic molt so- 
vint, i hi estaré, amb tu. Adéu. 
No he tingut temps de dir-Ii 
res més, a1 Pere, perquè s’ha 
fos, literalment, davant meu. 
Perd com sempre, té rab. Tot 
10 que m’envolta i em rodeja 
desprèn una intima serenitat i 
pau. Pero també és cert que ha 
sigut ell qui m’ha ensenyat a 
captar-la i assaborir-la. 
1 quan després desfaig el ca- 
mi, ja sol, gustejant llargament 
de les seves inesgotables belle- 
ses, en una quietut solemnial i 
augusta, m’apar sentir el col- 
peig compassat de les Ilances 
dels guerrers per les amfractuo- 
sitats d’aquests paorosos pe- 
nyasegats, com una mkica for- 
ta i elemental, ritmica i obses- 
sionant. 
Pet% no; son les meves pas- 
ses que, ritmicament també. 
petgen la dura pedra de les cin- 
gleres d’aquest pais d’ensomni. 
QUIRZE PARÉS 1 GANYET 
6 


Evocació d’en Serrallonga

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert