Camps i Pulido, Ignasi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

La millor frase d’en Llorenç fou la del dia 
que li vaig demanar que parlés en un acte que 
vam fer a casa i em va contestar: «Ignasi, oi 
que som amics? Doncs fes-me servir, utilit-
za’m». Quina frase, eh ? 
Un dia de Reis de fa vuit o nou anys, lliures 
de compromisos familiars, de bon matí varem 
anar a fer un bon esmorzar al Pla d’Aiats que 
era ben empolsinat de neu. La boira arribava 
al peu de la muntanya, no es veia ni tan sols 
Cantoni, o sigui que la vista era el Montseny, 
Montserrat i els Pirineus… com si fóssim en 
una illa, a baix pelats de fred i nosaltres gaire-
bé en mànigues de camisa esmorzant damunt 
un llit d’herba seca on no hi havia neu... Les 
reflexions que vam fer aquell dia devien ser 
memorables, no les recordo amb nitidesa però 
sí que recordo la sensació de confessionari en 
què ens vam ficar ja que el moment singular 
que estàvem vivint bé s’ho mereixia. Vam bai-
xar d’Aiats i vam dinar a casa passades les qua-
tre de la tarda d’aquell dia de Reis, vora la llar 
de foc, i totes aquelles hores em van fer veure 
que la dimensió humana d’en Llorenç es fe-
ia palesa en moments com aquell, es deixava 
veure tal com era i era molt, molt Llorenç.
També l’anècdota d’un àpat que vam fer 
a la Fonda de Sant Feliu de Pallerols, farà deu 
anys o més, on vam aparèixer de casualitat i 
on la mestressa ens va convidar tot recordant 
en Llorenç pel discurs que havia fet molts anys 
enrere en aquella Fonda amb motiu d’un pre-
mi gastronòmic que els van donar a aquella 
gent. En Llorenç va quedar ben fumut, no 
s’enrecordava tot i que com a bon professional 
ho va saber dissimular sense haver de dir cap 
mentida… era tot un senyor.
La primera vegada que vaig anar amb en 
Llorenç al mercat de Vic, em va fer adonar del 
nivell de coneixement que tenien d’ell les se-
nyores d’aquesta comarca, que l’aturaven i tot! 
En Llorenç feia el posat professional que tenia 
per aquestes ocasions i jo com a mut testimoni 
m’adonava com ho feia amb un toc d’elegància 
i fins i tot d’un xic presumit que a les dones els 
20
Casa Leopoldo és el tret de sortida 
d’aquestes quatre ratlles; en aquest restau-
rant tan barceloní vaig ser convidat pel també 
col·laborador d’aquesta revista, l’Ignasi Bofill, 
a principis dels anys noranta, a menjar una 
bona cua de bou, plat que els havia donat la 
fama, i vam tenir la sort de dinar al costat del 
també desaparegut Manuel Vázquez Montal-
bán, client que sovintejava molt aquest local 
del Raval, abans el Xino, i on es diu que va 
crear el famós detectiu Pepe Carvalho. 
Quan sortíem ben dinats i beguts vam tro-
bar a les tauletes de l’entrada en Llorenç di-
nant de menú tot justificant que el sou de la 
ràdio tampoc donava per anar de carta, dia si 
dia també. Allà varem conèixer el que seria el 
nostre veí de Cantonigròs. Molt ha plogut en 
aquests anys…
Un dia en Llorenç es va presentar a Canto-
nigròs a dinar a la Fonda amb una periodista 
d’Alacant, érem a la tardor, i van tenir una xer-
rameca llarga, com de dos vells amics. En un 
moment donat em van fer seure a taula i en un 
moment que en Llorenç es va quedar sol, es va 
mirar la fageda groguenca amb ulls extasiats i em 
va dir: “no em faria res quedar-me a viure aquí 
dalt…” Al cap de quinze dies ja li havia trobat 
una casa de lloguer a Cantoni, el vaig trucar, va 
pujar, li va agradar i s’hi va quedar… Ell, que 
aleshores vivia en un àtic petitet però privilegiat 
just davant del Liceu, qui ho havia de dir…
LLORENÇ TORRADO, LES ANÈCDOTES D’UN SOMRIURE
Llorenç  Torrado amb el 
micro a la mà fent una 
presentació d’una festa 
de geganters a Tavertet.
Foto: Arxiu Cingles.
de polleguera era aquest savi pagès de l’Amet-
lla, reia per sota les dents.
La Lurdes, en Joan i jo anàvem preparant 
les mangueres com a bons bombers ja que 
d’un moment a l’altre s’hi podia calar foc en 
aquella casa amb el nivell de guspires que 
s’entrecreuaven en aquell menjador…
Però el bon vi i les viandes a taula van re-
convertir aquella batalla campal en un àpat 
fantàstic on vam veure actuar al límit dos per-
sonatges del món de la cuina, que van arribar 
a posicions molt properes tot i que els aco-
miadaments van ser de l’estil de “espero tri-
gar a veure’t de nou…, no cal que pugis gaire 
per aquí dalt,” i altres; com hauria de ser sinó 
l’acomiadament entre dos vells amics, oi? 
Amb els anys, els bons records també es 
magnifiquen un xic ja que la importància hu-
mana d’aquell àpat o la seva dimensió, ve do-
nada per l’absència d’en Llorenç que ens fa i 
farà recordar moltes i moltes coses…
Ignasi Camps i Pulido 
21
encantava. Sabia lligar en Llorenç, us ho dic jo 
que en sabia… amb aquell aire progre-agitanat 
i aquella escarola que tenia per pentinat en feia 
sospirar més d’una i de dues…
Un dels àpats memorables de més bon re-
cord en aquestes contrades collsacabrenques 
va ser un dia de tardor, d’aquelles tardors hu-
mides i de colors torrats i groguencs a la Cor-
bera de Tavertet quan hi vivia en Joan de la 
Codolosa, bon amfitrió. Hi érem en Llorenç 
Torrado, en Pep Salsetes i jo i la inestimable 
presència de la Lurdes, què faríem sense ella a 
casa d’en Joan…
Tenir a taula dos dels millors coneixedors 
de tota mena de productes culinaris d’aquest 
país crec que ens enorgullia a tots els allí pre-
sents, però potser el que ens va fer delir més va 
ser el retrobament després de molts anys d’en 
Llorenç i en Pep Salsetes, dos dinosaures cara 
a cara i nosaltres de testimonis… No sabeu 
que bé que ho vam passar la resta, no ho sa-
beu. Com que per motius professionals alguna 
vegada, sense mala intenció i tot, val a dir-ho, 
s’havien trepitjat feines, coincidit de discurs 
en algun acte, etc.. reunir a aquestes dues per-
sones en una taula no va ser cosa fàcil. Tots dos 
de la mateixa quinta, dient les mateixes coses 
de diferents maneres. Penseu que en Pep és 
bastant més “hippy” que en Llorenç, així com 
aquest és força més de lletres que l’altre. Però 
bé, tornem a l’àpat, cuinava en Llorenç i si no 
recordo malament teníem alguna sopeta, plat 
prioritari de totes totes a la seva cuina diària, 
de primer, i fesols amb bolets de segon. En 
Pep, molt de la broma sarcàstica, deixava anar 
comentaris com: “Llorenç, ja has après a cui-
nar? Coi, si és bo i tot…” En Llorenç, que feia 
esforços admirables d’autocontrol ja que si hi 
havia en aquest món un home que el tragués 
Un veí de l ’Esquirol 
anònim 
que col·laboraC/ Camí Reial, 7 - Cantonigròs - 93 856 50 27
C/ Major, 78 - L’Esquirol - 93 856 87 62
El somriure  peculiar d’en 
Llorenç durant un passeig 
amb el seu amic Martí 
Boada. 
Foto: Miquel Vilella


Llorenç Torrado, les anècdotes d’un somriure

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert