Cirici i Delgado, Enric

Revistes Catalanes amb Accés Obert

17
ELS VALORS PERMANENTS DE LA NATURA
“Tot val perquè res no val”, o res no val absolu-
tament. Estem immersos en criteris de provisiona-
litat. Després de Nietzche, que va formular allò de 
la “mort de Déu”, tot ha quedat relativitzat. No ha 
quedat clar a qui haurem de donar compte de les 
nostres accions. Entre uns i altres, i en especial els 
pensadors de la modernitat, ens van eliminar els 
agafadors que aparentment ens adormien les cons-
ciències. L’opi del poble com va dir Marx, en rela-
ció a les creences, es podria aplicar en molts altres 
àmbits de la vida. Els valors metafísics que calia 
acceptar o rebutjar durant segles han quedat buits 
de substància, i és més, la caiguda de les esperan-
ces transcendents ha arrossegat també moltes de 
les que, sense ser religioses, havien estat assumides 
per el món occidental i agrupades en l’humanisme 
europeu. Ara res és absolutament permanent, tot 
és relatiu, tot és efímer i per tant hom es cansa de 
cercar una seguretat mínima que li permeti viure 
amb el menys neguit possible. Hem entrat a la 
cultura del “zàping”, aquella que, igual que fem 
davant el televisor, anem d’Herodes a Pilats sen-
se més ni més. És la inconstància com a sistema 
de viure i això és practica a tots els nivells: canvis 
de feina, de costums, de parella, de vocació, de 
pensament... Res és per sempre. Això que sembla 
decadent no ho és tant, comporta veure’s obligat 
a exercir les possibilitats de practicar la llibertat en 
qualsevol situació i guiar-se només per la pròpia 
consciència. Que no és pas poca cosa.
Possiblement hom cercarà algunes taules de 
salvació o d’orientació, i aquí entrarà en joc el 
conveni entre els actors humans i l’atenció per la 
natura. Tenir imatges de solidesa i permanència 
com pot ser-ho la naturalesa, amb el respecte a 
l’ecologia, amb l’èxtasi que comporta la contem-
plació de realitats, i que són aparentment per a 
nosaltres, per sempre. Com poden ser les mun-
tanyes, el mar, els rierols o les variables que no 
controlem a curt termini, com les tempestes, les 
nevades, les ventades purificadores. Allò que ens 
sembla sòlid, visiblement més inamovible encara 
que no ho controlem del tot. 
Finalment després de recórrer com papallones 
tots els dubtosos plaers del món arribem a fatigar-
nos de tanta recerca de coses sense cap transcen-
dència, són rutes que no porten enlloc ni omplen 
d’un mínim de satisfacció personal. La distracció 
continuada i inestable ens porta a una manifesta 
buidor i a una vida en soledat, acompanyada mol-
tes vegades, però sense massa sentit. Ens resta, si 
podem aturar-nos a pensar, la “contemplació”, 
l’expectativa per a una pau sublim, que és cap 
endins nostre i cap enfora amb els que convivim. 
El reportatge del “gran silenci”, film que descriu 
la vida dels cartoixans a la muntanya, retorna a la 
profunda contemplació interior i exterior de ca-
dascú. Sembla que aquells monjos de la pel·lícula 
viuen allà als Alps la seva història personal i co-
munitària, i fa la sensació que la neu, el fred i la 
carena de muntanyes els proporciona l’estabilitat 
emocional i en definitiva la pau. 
Tots els que vivim a la ciutat o poble tenim 
unes vivències en permanent reflexió, però es-
tem immersos en el tràfec del món que ens qües-
tiona molt, però sense donar-nos gaires respos-
tes convincents per al benestar vital. I al final ens 
adonem que no és fàcil trobar la pau, malgrat la 
nostra recerca insistent de la meta ideal: la feli-
citat. Els cingles, com als monjos alpins, potser 
ens indiquen una fortalesa que podem conque-
rir, ens fan veure que som poca cosa i que a la fi 
de tot, després del “no res” dels filòsofs, hi deu 
haver quelcom: “el misteri”. 
   Enric Cirici i Delgado 
18
Un dels animals més desconeguts que hi ha 
a la comarca d’Osona és el ratpenat. Aquests 
petits mamífers són d’origen prehistòric, se 
n’ha arribat a trobar un fòssil de l’Eocè infe-
rior, és a dir, de cinquanta milions d’anys. El 
principal interès d’aquesta troballa és que té 
una ungla al dit pulgar i una al segon dit, en 
canvi en l’actualitat no l’hi té cap espècie. Al-
tres fòssils de ratpenat trobats són d’espècies 
més actuals.
Existeixen gairebé vuit-centes espècies di-
ferents de ratpenat a tot el món; a Catalunya 
n’hi ha 26. A Osona podem trobar les se-
güents: de ferradura, de musell, de Natterer, 
d’orelles dentades, de bosc, de graners, ore-
llut, pipistrel·la, nòctul petit, de cua llarga, de 
bigotis… però el més abundant és l’espècie de 
cova (Miniopteris schreibersii) que viuen als ar-
bres, cavitats i cases abandonades. La seva ali-
mentació depèn de l’espècie a la qual pertany: 
insectes, carn, sang, polen, fruita o peixos. La 
majoria són insectívors, mengen una quantitat 
equivalent al 33% del seu pes en una nit i un 
total de 60.000 insectes l’any. Poden viure fins 
a 33 anys. Una de les seves característiques és 
que són uns excel·lents nedadors. El ratpenat 
més gran és el gegant, fa de 1’5 a 2 metres, és 
de color negre o marró fosc, i el més petit és el 
pipinela nana, que pesa 4 grams. El ratpenat 
de bigotis va ser descobert al Montseny l’any 
2001. 
El primer que fan de nit quan surten per 
anar a caçar és anar a beure aigua. La seva ma-
nera de volar els converteix en els senyors de 
la nit, són animals nocturns, la llum els moles-
ta i en fugen. No són atacats per cap altre ani-
mal. S’han efectuat estudis científics per mitjà 
de l’anellament. Per la seva migració, aquests 
petits animals s’inclouen dins el grup d’es-
pècies d’origen tropical i subtropical. Durant 
les estacions fredes hivernen; quan les tem-
peratures baixen molt es desperten i emigren 
a indrets més càlids i quan millora el temps 
tornen als seus llocs d’origen. Aquest trajecte 
pot tenir entre 100 i milers de quilòmetres. El 
ratpenat més gran d’Europa passa els hiverns 
a Catalunya, en zones boscoses de la Garrot-
xa; pot fer fins a mig metre d’envergadura amb 
les ales obertes i es caracteritza per ser l’única 
espècie que caça ocells, encara que s’alimenta 
principalment d’insectes. En alguna cova del 
Collsacabra s’ha arribat a comptar-hi fins a 
400 individus.
Sovint s’agrupen formant una gran famí-
lia. En la majoria d’espècies, el naixement es 
produeix amb la mare penjada al sostre. La 
cria s’ha d’espavilar per aprendre a subjectar-
se bé a la mare en menys d’una hora, que és 
l’estona que aguanta el cordó umbilical abans 
de trencar-se. Quan unes mares marxen a bus-
car menjar les altres vigilen els fills, i en tornar 
totes reconeixen les seves cries pel seu so i si 
alguna mare ha mort les altres es fan càrrec de 
la cria. Si agafem un ratpenat, sense prémer-lo, 
notarem que el seu tacte és semblant al d’un 
ninot de peluix i que la seva reacció serà de 
mossegar-nos per a poder-se alliberar. La pro-
porció del seu cor respecte al seu cos, és més 
gran i musculós que a la resta de mamífers. 
Té el doble de glòbuls vermells a la sang que 
EL RATPENAT


Els valors permanents de la natura

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert