Gregori, Carme

Rosselló, Ramon X.

Caplletra Revista Internacional de Filologia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

USOS DE LA IRONIA
EN LA LITERATURA
CATALANA CONTEMPORÀNIA
«La ironia necessita còmplices»
Joan Fuster, Consells, proverbis i insolències
PRESENTACIÓ
Al llarg de les darreres dècades, els estudis literaris dedicats a la ironia, tant en el
camp teòric com en els treballs d’anàlisi d’autors i d’obres, han experimentat un auge
creixent que, a hores d’ara, lluny de disminuir, encara es troben en plena etapa
expansiva. Això es justifica pel protagonisme adquirit per la ironia, des del romanticisme,
en la configuració del discurs literari; la seua capacitat d’adaptació als canvis i a les
modes explica l’actualitat permanent del fenomen irònic, fins al punt de constituir un
dels principals signes de la modernitat i estar present com a component essencial en la
major part de les reflexions actuals sobre la postmodernitat.
És clar que ens referim a una concepció de la ironia que supera per totes les bandes
els estrets límits del trop clàssic; per dir-ho amb Pere Ballart, la noció d’ironia que ens
ocupa s’ha d’entendre com una autèntica modalitat discursiva capaç de superposar-se
a tots els gèneres, i que vehicula una visió del món presidida per la paradoxa i el
qüestionament constant de totes les manifestacions de la realitat (cf. Eironeia. La
figuración irónica en el discurso literario moderno, p. 296). La relativitat i el distanciament
que imposa la ironia protegeixen del maniqueisme, de la demagògia, de qualsevol
adhesió o militància incondicional. Es converteix així, doncs, en una defensa de la
80
individualitat a través de la pràctica de la intel·ligència. D’altra banda, l’ambigüitat
expressiva pròpia de la ironia exigeix la complicitat del lector, la seua participació activa,
complementària, en la construcció del sentit del text.
Amb tot, l’elasticitat i l’amplitud del concepte d’ironia fan que resulte difícil
d’aprehendre, de reduir a una única formulació consensuada per la totalitat dels
especialistes: no és el mateix la ironia verbal que la de situació, la ironia socràtica que
la romàntica, etc; d’altra banda, la diversitat d’enfocaments d’anàlisi —de la retòrica a
la pragmàtica— posen l’èmfasi en aspectes diferents, encara que complementaris.
En la literatura catalana contemporània, la historiografia ha consagrat una sèrie
d’autors com a representants emblemàtics de la literatura irònica: Josep Carner,
Francesc Trabal, Joan Oliver, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Joan Fuster, Quim
Monzó, serien alguns dels noms que, d’una manera més constant, han estat identificats
amb el signe distintiu de la ironia. En molts casos, però, la caracterització que se’n deriva
no ultrapassa un estadi de vaguetat que fluctua entre el tret d’estil i la nota ideològica
o l’actitud intel·lectual, sense passar a diseccionar i/o explicar la manera o maneres en
què la ironia és present al text i en determina, concretament, el sentit. En moltes
ocasions, encara, la ironia hi apareix com un terme pràcticament intercanviable, gairebé
sinònim, sense més precisions, de mots com «humor» o «sàtira». Sens dubte, la ironia
funciona com a eix vertebrador de la pràctica literària dels escriptors esmentats, més
enllà de les diferències que els individualitzen i els fan originals. Però hi ha molta més
ironia a les lletres catalanes de l’època contemporània de la que ja ha eixit a la llum; és
a dir, pensem que les anàlisis en aquesta línia aniran posant al descobert la dimensió
irònica —i, per tant, una determinada construcció de sentit— d’obres que fins ara han
estat explicades només des d’una perspectiva estilística, ideològica, sociològica o
històrica. L’adopció de la ironia com a enfocament d’estudi privilegiat imposa un angle
de visió que permet obtenir una lectura dels textos que els descobreix aspectes inesperats
i obliga a interpretar-los d’una manera nova.
En aquest sentit, el present monogràfic només té la pretensió de prestar una
contribució modesta a un projecte que ha de ser necessàriament ambiciós: la revisió de
la tradició literària catalana contemporània des de la perspectiva de la ironia, amb
l’objectiu de trobar-hi els significats amagats i les poètiques disfressades, però també
amb la voluntat d’esprémer totes les implicacions textuals que deriven dels usos de la
ironia. El conjunt d’articles ara aplegats, doncs, vol sumar-se a aquest projecte i, per
donar compte de l’amplitud i de la varietat dels seus objectius, planteja un recorregut
81
a través dels diferents gèneres amb la intenció d’oferir-ne un tast significatiu: la poesia
actual de poetes de diferents generacions en actiu (Màrius Sampere, Pere Rovira,
Perejaume, Jordi Llavina i Laia Noguera) en el treball de Pere Ballart; la ironia vinculada
al concepte mateix de gènere de l’assaig, a l’exercici de l’adhesió incompleta en els grans
assagistes catalans del segle XX, en l’article d’Antoni Martí Monterde; la ironia, és a dir,
la cultura, en Llorenç Villalonga, a partir de la seua novel·la Flo la Vigne, en l’aportació
de Vicent Simbor; i la lectura en clau metaficcional d’una obra teatral (Elsa Schneider,
de Sergi Belbel) i d’una novel·la (Estremida memòria, de Jesús Moncada), en els treballs
de Ramon X. Rosselló i Carme Gregori, respectivament. I, com a contribució a l’encara
necessàriament oberta reflexió teòrica, el treball de Pierre Schoentjes, a partir d’imatges
iròniques, sobre la simetria com a eix d’articulació de la ironia.
CARME GREGORI SOLDEVILA
RAMON X. ROSSELLÓ
Universitat de València


Usos de la ironia en la literatura catalana contemporània

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert