L’existència de relacions de cooperació és, como ben aviat va proclamar el Tribunal Constitucional, quelcom consubstancial a l’Estat autonòmic. Tot i així, a Espanya, la cooperació entre els diferents poders territorials ha estat escassa, qualitativament i quantitativa. Durant molt de temps, les relacions intergovernamentals van pivotar sobre els mecanismes de cooperació sectorials, formalitzats legalment o estatutària, i van ser les conferències sectorials i els convenis bilaterals de col•laboració, en l’àmbit vertical, i els convenis de cooperació entre comunitats autònomes, en el àmbit horitzontal, els instruments cooperatius més importants. Tanmateix, coincidint amb l’últim procés de reformes estatutàries, s’han incorporat a la praxi política espanyola nous mecanismes de cooperació de caràcter general, com ara la Conferència de Presidents i la Conferència dels Governs de les Comunitats Autònomes. Aquest article se centra en l’estudi dels diferents instruments que s’han institucionalitzat per complir amb el principi de cooperació intergovernamental, analitzant els resultats obtinguts i determinant les dificultats que cal superar per consolidar-se i contribuir a aconseguir un funcionament més coherent i eficaç de l’Estat autonòmic.As proclaimed by the Spanish Constitutional Court at an early stage, the existence of cooperative relations is inherent to the State of Autonomies, yet cooperation among the various regional authorities has been scarce in Spain, both qualitatively and quantitatively. For a long time, intergovernmental relations hinged on cooperative sectoral mechanisms formalized either by law or statute, the most important cooperative instruments being Sectoral Conferences and bilateral cooperation agreements at a vertical level, and cooperation agreements between the Autonomous Communities at a horizontal level. However, concurring with the last statutory reforms, new cooperation mechanisms of a general nature have been introduced in the Spanish political praxis, such as the Conference of Presidents and the Conference of Autonomous-Community Governments. This paper focuses on the various instruments which have been institutionalised to comply with the principle of intergovernmental cooperation. It analyses the results obtained so far and identifies the problems which need to be addressed for said instruments to consolidate and contribute to a more coherent and efficient functioning of the State of Autonomies.La existencia de relaciones de cooperación es, como tempranamente proclamó el Tribunal Constitucional, algo consustancial al Estado autonómico. A pesar de ello, en España la cooperación entre los distintos poderes territoriales ha sido, cualitativa y cuantitativamente, escasa. Durante largo tiempo, las relaciones intergubernamentales pivotaron sobre los mecanismos de cooperación sectoriales, formalizados legal o estatutariamente, siendo las Conferencias Sectoriales y los convenios bilaterales de colaboración, en el ámbito vertical, y los convenios de cooperación entre Comunidades Autónomas, en el ámbito horizontal, los instrumentos cooperativos más importantes. Sin embargo, coincidiendo con el último proceso de reformas estatutarias, se han incorporado a la praxis política española nuevos mecanismos de cooperación de carácter general, como son la Conferencia de Presidentes y la Conferencia de los Gobiernos de las Comunidades Autónomas. Este artículo se centra en el estudio de los diferentes instrumentos que se han institucionalizado para dar cumplimiento al principio de cooperación intergubernamental, analizando los resultados obtenidos y determinando las dificultades a superar para consolidarse y contribuir a lograr un funcionamiento más coherente y eficaz del Estado autonómico
