Revistes Catalanes amb Accés Obert

m
ir
m
a
n
d
a
5
La Revolució francesa enceta un camí certament nou i incert quan, el 
1789, part o bona part de la població sota control del monarca Lluís xvi s’alia 
a la idea de canvi. La saturació humana davant la pressió econòmica i física 
va dur França, la França d’aquella època, cap a una aposta que mai no va ser 
una sola. Els períodes revolucionaris es van succeir, així com les intrusions 
dictatorials i ns i tot els retorns cap al somni reial, gairebé religiós, de la 
monarquia. El que sí van aconseguir entre els uns i els altres és que des dels 
àmbits de comandament s’anés estenent el sentit de pàtria com a símil de 
nació que calia imposar verticalment. En això, la república podia resultar —i 
així va ser— un dels millors instruments per a “alfabetitzar” la nació francesa 
d’uns sentiments “oblidats”, mai apareguts o per imaginar. La república 
esdevinguda République s’anà forjant en el seu ideari d’igualtat, de fraternitat 
i de llibertat. De fet, caldrà esperar la III República francesa al nal del 
segle xix per a veure ocialitzat un lema que, en principi, havia sorgit cap a 1790.
Ara, passats ja més de cent anys en què han estat molts i diversos els 
debats a escala europea sobre la idea del republicanisme, en què diversos 
territoris han tastat i provat de fer arrelar el concepte com a pràctica real 
política, sobresurt encara entre tots el pes de la república desenvolupada a 
França. És evident que moltes repúbliques europees practiquen un ideari 
lògic i consegüent amb els desitjos dels pobles, entre el civisme i la democràcia 
EditORIAL
Se’ns parla d’igualtat i de republicanisme,
de quin país se’ns parla?
m
ir
m
a
n
d
a
6
horitzontal. Però França continua sent el forat negre on molts dels conceptes 
republicans s’entrecreuen de manera esbiaixada, on republicanisme és 
més sinònim de patriotisme i nacionalisme que no pas d’igualitarisme o 
fraternització. I és per aquesta raó que Mirmanda, des del seu turó a dues 
bandes de l’Albera, ha volgut endinsar-se en el pensament republicà, en allò 
que era i en el que és. I és que el deliri republicà de la gran França ha navegat 
a contracorrent de moltes de les idees bàsiques del republicanisme.
Entre el joc i la ironia, entre el coneixement i la imaginació, aquest 
número s’obre cap a un camí també incert, o més aviat prou desconegut, on 
les fraternitzacions d’un nord i un sud català han “oblidat” les transferències 
de les idees, dels perquès polítics, de la llibertat democràtica. El “nostre” Nord 
troba en aquestes pàgines una porta oberta a la comprensió, un camí que va 
existir i que encara avui es manté intacte, i per on les idees van i vénen en 
fuga. Una ànima, un exemple que ueix entre els sentits d’una època i d’un 
ideari, Josep Puig i Pujades. Nascut a Figueres el 1883, va tenir contacte amb 
les idees polítiques vingudes del Nord per la feina dels primers anys de vida 
i per la plataforma nord-catalana. Ja el 1908 milità a l’Aplec Nacionalista 
Republicà i publicà a L’Autonomista, L’Empordà Federal, Joventut i la Il·lustració 
Llevantina… Llavors va endinsar-se en el món explícitament polític com es pot 
llegir en les pàgines que segueixen. Però és recordat sovint pel seu paper com 
a cònsol de la República espanyola a Lió i Perpinyà, la qual cosa no fa més que 
amplicar la importància de la persona i del seu pensament, de l’acció i de la 
persistència, dels contactes i de la tradició republicana.
Alhora, la música de la república sense République, és a dir, allò que 
realment s’erigeix en republicanisme sense esdevenir religió de fe, o fe de la 
pàtria única i indivisible, ve evocada en les repúbliques del pensament. Un 
pensament propi, individual i col·lectiu d’uns autors que aborden sense por 
les arrels polítiques, econòmiques, socials i culturals del fenomen. I tot això 
per a comprendre’n el viatge, un viatge que no s’atura en els nostres dies, 
en què persisteix, es reinventa d’alguna manera un pensament republicà a 
l’Europa del segle xxi.
Com d’un Mirmanda a l’altre, les imatges acompanyen els moviments 
de les lletres. La tinta d’impremta s’acompanya aquest cop, i de manera 
certament volguda, de l’enèrgica i pacient mirada de la càmera de Sandra 
Genís (Figueres, 1971). Historiadora de l’art submergida en la fotograa 
interior i del país, el seu, no ha deixat de col·laborar en temes relacionats amb 
la memòria, la tradició i la mirada de l’espai. Des de fa un temps, introdueix 
en la seva captació elements relacionats amb les dones, la qual cosa queda 
palesa en els esbossos i fotograes que acompanyen aquest número, en què 
els rostres de la ciutat de Figueres queden magnícament recollits entrellaçant-
se amb la tradició republicana de la ciutat, la de tot un territori.
En l’era de Mirmanda, a 31 de desembre de 2011


Se'ns parla d'igualtat i de republicanisme, de quin país se'ns parla?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert