En el context del progressiu desplegament de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de l’any 2006, amb les incerteses pròpies del procés i del context en el qual s’està realitzant, sorgeixen debats al voltant de les capacitats efectives de gestió de les competències autonòmiques, una de les quals és la mateixa gestió dels professionals i de les professionals que integren l’Administració autonòmica catalana. Respecte d’aquest àmbit es planteja la qüestió sobre fins a quin punt s’han utilitzat els marges de maniobra existents per gestionar de forma innovadora i diferenciada aquests contingents de recursos humans, atenent tant voluntats polítiques com condicionants derivats de la inèrcia mateixa de les organitzacions públiques, les elits administratives o els mateixos marcs institucionals que regulen el funcionament de l’àmbit. Amb la voluntat d’aportar evidències i argumentacions a aquest debat, l’article formula algunes preguntes sobre la configuració i l’evolució de la funció pública autonòmica, en què destaquen des dels denominats enfocaments neoinstitucionalistes alguns factors que contribueixen a explicar la trajectòria seguida i els resultats assolits. A tall prospectiu s’introdueixen alguns àmbits d’innovació i s’aporten arguments sobre el seu encaix amb el model vigent i, d’acord amb els plantejaments neoinstitucionalistes, sobre el seu potencial efectiu de transformació.En el contexto del progresivo despliegue del Estatuto de Autonomía de Cataluña del año 2006, con las incertidumbres propias del proceso y del contexto en el que se está realizando, surgen debates en torno a las capacidades efectivas de gestión de las competencias autonómicas, siendo una de ellas la misma gestión de los profesionales y de las profesionales que integran la Administración autonómica catalana. Con respecto a este ámbito se plantea la cuestión sobre hasta qué punto se han utilizado los márgenes de maniobra existentes para gestionar de forma innovadora y diferenciada estos contingentes de recursos humanos, atendiendo tanto a voluntades políticas como a condicionantes derivados de la inercia propia de las organizaciones públicas, las elites administrativas o los mismos marcos institucionales que regulan el funcionamiento del ámbito. Con la voluntad de aportar evidencias y argumentaciones a este debate, el artículo formula algunas preguntas sobre la configuración y evolución de la función pública autonómica, destacando desde los denominados enfoques neoinstitucionalistas algunos factores que contribuyen a explicar la trayectoria seguida y los resultados conseguidos. Prospectivamente se introducen algunos ámbitos de innovación y se aportan argumentos sobre su encaje con el modelo vigente y, de acuerdo con los planteamientos neoinstitucionalistas, sobre su potencial efectivo de transformación.In the context of the progressive rolling out of the Statute of Autonomy of Catalonia of 2006, with the uncertainties characteristic of the process and the context in which it is taking place, debate is emerging regarding the effective administrative capacity of the Autonomous Communities’ jurisdictions, including that of the very professionals who make up the administration of the Autonomous Community of Catalonia. Regarding this field, the following issue arises: the extent to which the existing potential for innovatively and differently managing these personnel has been used, taking into account political will as well as factors derived from the inertia characteristic of public organizations, administrative elites, or the very institutional frameworks that regulate the functioning of the field. With the aim of contributing evidence and arguments to this debate, the article poses some questions about the structure and development of public service in the Autonomous Communities, highlighting some factors from the so-called neo-institutionalist perspectives that contribute to explaining the path followed and the results achieved. With regard to the future, some areas for innovation are introduced and arguments put forward regarding how to integrate them into the system that is currently in force and, in accordance with neo-institutionalist approaches, their effective potential for transforming the system
