Succeeix, però, que de caminar a quatre grapes fins a volar, l'home ha seguit un procés cada vegada més ascendent i això ens ha ensuperbit excessivament

Badia i Torras, Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

li la meravellosa tasca de mare ni per
assegurar un mínim decondicions civi-
litzades al fill.
Qui té autoritat moral per a con-
demnar Rosa Sala Bernatallada? Els
jutges? La gent considerada decent i
temerosa de Déu? Més aviat és ella, la
mare infanticida, la que podria acusar
els quil'abocaren a una situació límit,
a la desesperació i a l'abandó integral.
Els veritables culpables no seran con-
ICAMINAR
vocats el dia deljudici. Llur responsa-
bilitat queda amagada enla generalitat
de la circumstància, coartada que ser-
veix pera seguir eludint el problema
de l'educació sexual i el seu derivat,
l'avortament. Ambuna informació ele-
mental sobre la sexualitat humana i
amb lleis que caucionin l'avortament
en condicions profilàctiques, Rosa Sala
Bernatallada no hauria quedat emba-
rassada sense voler-ho i, en cas de que-
dar-ne, no hauria parit d'amagatotis en
un femer, ni l'infant fruit delseu ven-
tre hauria estat asfixiat i abandonat en-
tre l'herbam de les terres de Vic, de
boires melangioses i tendres bedolls.
Teresa Pàmies
10
Torna a ser moda el caminar.
Dic torna a ser i dic també moda,
quan potser no hauria d'escriure ai-
xò. Perquè és ben cert que l'anar a
peu, quan els nostres avantpassats
van començar a sostenir- se només
amb le s pote s de darrera, el siste-
ma no era pas una moda sinó un in-
vent del s mé s re volucionaris. I que,
malgrat tots els altres invents que
han vingut després, aquest no ha dei
xat d 'utilitzar- Se.
Succeeix, però, que de caminar
a quatre grapes fins a volar, l'home
ha seguit un procés cada vegada més
ascendent i a ixò ens ha ensuperbit
excessivament.
En aquest inevitable vaivé que és
la història humana, els actuals eco-
logistes (traient-ne, si voleu, la gan
ga que sempre acomnanya tots els
minerals, 1" er nobles que siguin) , t!:.
nen molta raó amb les seves frena-
des al consumisme i a la destrucció
sistemàtica de la natura. També se
m'acut que ja fa molts segle s que la
Bíblia ho digué ben clar: "Déu, l're!!,
gué l 'home i el po sà al jardí d'Edèn
n e r tal que el conreé s i el guardé s".
No nerquè el malmenés i el destruís.
Però, com que l'ho~e és tan savi i
la Bíblia sembla que sigui co~
conte per a infants ...
Bé: potser que no em desencamini.
Us as seguro que això no volia ser al
tra cosa que una reflexió sobre el c~
minar i els camins. Tan belles co-
SeS que n'han dit els p oe te s que, al
revé s del que mol ta gent pensa, to-
quen molt mé s de peus a terra que
molts materialistes! Si no, recor-
dem Machado:
"Caminante, son tus huellas
el camino, y nada mas;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar".
Ja s'entén, oi? El que Machado
volia dir era que no hi ha camins de-
finitius, ni es pot posar límit a l'o-
bertura de noves rutes, Això, quan,
hivern o estiu, tenim una mica de
temps per anar pel bosc i pels prats
no solament descobrint els senderols
que fa ternp s que no havíem treoitjat,
sinó també obrint-ne de nous, es
.. , b'compren mes e.
També el nostre Carner sentia la
mateixa dolça inquietud pels camins:
"Aque st camí, tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida".
(Cançoneta incerta)
Un i altre d'aquests grans poetes
deien el que deien, no pas per a con-
duir-nos vers un temor indecís o pa-
ralitzador, sinó com una constatació
molt certa i sobre la qual l 'home v!:.
ritablement home ha de bastir la se-
va vida i les seves il.lusions de fu-
tur.
A l 'home del segle XX, vulgui o
no vulgui, li toca rodar per autopis-
tes, però també restaurar camins
vells obrint-ne de nous. Encara po-
dem, de tant en tant, resseguir per
les muntanyes els petits caminets
que algun temporal d'estiu ha quasi
esborrat, però també ens cal avan-
çar per noves selves inextrincables.
El mapes ens guien força bé ... so-
bre el paper: però no podem pas ca-
minar sobre el paper. Cal arriscar-
se sabent que per molt que els al-
tres hagin desbrossat el terreny,
LA DAMA DE FERRO
l 'herba ha tornat a créixer i les es-
llavissades de tardor hauran esbo-
rrat moltes tresqueres.
Cada vida humana és un camí di-
ferent i no hi ha e:xperiència que, d'u-
na manera absoluta serveixi uer a u-
na nova generació ni per a cap nou
individu. Quina veritat deia l'altre
poeta quan escrivia que "és cadascú
que ha de pagar el seu preu'!" " (Cli-
ment Forner, Vespres de diumenge).
Aquest és el gran risc i la màxi-
ma glòria de l'esser humà. "El ca-
mí és incert'.' ...només hi ha "estelas
en la mar", però els homes i els p.Q.
bles que no perden la brúixola i sa-
ben mirar els estels, s'obren n a s ,
el seu pas, enmig del món: del de la
natura i del de la història. Pagant-
ne "el Seu preu",. és clar.
Malgrat tots els temors, cami-
nem, amics, caminem!
Lluís Badia i Torras.
Com és públic i notori, a la Primera
Ministressa de la Gran Bretanya se li
dóna el tractament metafòric de Dama
de Ferro, metàfora que, si ens atenem
a les seves obres (i per les seves obres
les coneixereu), la deu emplenar de fe-
licitat. També és públic i notori que
Margaret Tatcher, la ministressa del
cas, és la millor coartada que té la so-
cietat patriarcal de l'Occident europeu
per dir-nos a les dones en general que
són supèrflues les nostres queixes, que
les dones hem assolit una situació igual
a les dels nostres col.legues de la huma-
nitat, els homes. No importa que la
Dama de Ferro sigui l'excepció que
confirmi la regla: ella es dreça com a
un símbol visible que ens ho fa possi-
ble tot, fins i tot el cim del poder polí-
tic.
La Dama de Ferro (imatge ben ger-
mànica, cal dir-ho) no suposa cap no-
vetat social del Renaixement ençà. Si
ho rumiem una mica veurem que la so-
cietat patriarcal sempre ha permès
aquest tipus d'aparicions femenines
singulars, una cosa és l'equiparació
massiva de drets d'igualtat per a la do-
na. Qui posarà en dubte que Elisabet I
d'Angleterra no fou tan metàl.lica com
la senyora Tatcher? No obstant això, a
l'època d'aquella sobirana, que va
demostrar que podia sermés home que
qualsevol home, les dones estaven allu-
nyades de tot el que no fos el paper
tradicional de les dones (la maternitat,
el repòs del guerrer, l'esclavitud de la
llar). A l'època de la senyora Tatcher,
la nostra, tampoc les dones que no vo-
lem, com ella, ser més homes que un
home, ens trobem encara amb margi-
nacions (laborals, en especial), humilia-
cions (la manca de llibertat sobre el
nostre propi cos, com estableixen les
lleis del nostre país que neguen l'avor-
tament, per exemple). Perquè, segura-
ment, el problema rau en el fet que
quan s'arriba a ser una Dama de Ferro
també el cap i el cor acaben transfor-
mant-se en aquest material, i per si hi
ha dubtes, que ho preguntin a les ma-
res, mullers i filles del munt de muti-
lats i morts en la darrera guerra de les
Malvines, contesa que va permetre que
la dama, que no és la dona de Lot, es
metamorfés en fèrria imatge. Cal dir,
però, que el"dúo dinamlco" Galtieri-
Tatcher ens ha fet pensar en el poema
de Jaime Gil de Biedma, "A una dama
joven, separada", que acaba de la se-
güent manera: "Porque son uno y lo
mismo/ los menos de tus amantes,!
el bestia de tu marido".
L'existència d'una senyora Tatcher
hauria de servir de lliçó a totes les do-
nes, en especial per a les que creuen
que cal assolir el poder polític perquè
tot vagi millor per a la dona. No, noés
així; pel que veiem, l'esforç per arribar
és tan extrem en la nostra societat pa-
triarcal, que quan s'ateny el poder, una
dona ja s'ha oblidat de la seva condi-
ció. També hauria deservir de lliçó per
als homes en general i, en especial, per
als qui es diuen homes d'esquerres,


CAMINAR

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert